miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

sopes de llet

Aquest final d’agost, per sorprendre al meu fill en el seu aniversari, he recuperat el costum de cuinar, al matí, sopes de llet amb flocs de cereals integrals. Feia molts anys que aquella olor especial no omplia els matins de casa. És una olor que parla de cocció a foc lent, de remenar amatent, del tel que s’infla com un globus; també parla d’una cura especial per l’alimentació sana i menys industrial – ells mai van prendre papilles de sobre ni pots de farmàcia – i del seure a taula a esmorzar plegats, pares i fills, en aquell incondicional estar els uns pels altres.
La idea de fer-li aquest petit regal va sorgir després que fa poc els sentís parlar-ne, a ell i sa germana, evocant amb enyor aquell record saborós d’infantesa. Un regal de l’estil dels que més m’agrada fer, aquest any acompanyant la subscrició a EnderrocK…; Fa molts anys, quan em debatia entre l’assumpció dels plantejaments més estrictes de l’anticonsumisme i la meva passió per fer regals, vaig descobrir una frase tranquil·litzadora. (continua)
La vaig reproduir amb traços grans, a les mans d’un rei esculpit amb robes i estris improvisats, al rebedor de casa, presidint els regals d’aquella nit de reis. Els paquets eren embolicats amb paper de diari i tots contenien objectes de segona o tercera mà.  O manufacturats per mi. Al llarg dels anys aquesta contradicció entre l’ideari anti consumista  i el desig de regalar ´sumat al desig de ser fidel a alguns costums i tradicions, m’ha perseguit sempre, amb intensitat variable; i l’enginy per resoldre-la també ha estat variable, amb encerts, desencerts i diferents formes d’acceptar-ho. Encara ara, cada vegada que les normes socials dicten que toca fer un regal, passo els meus tràngols.

La frase aquella, que no recordo textualment – buscar ara la fotografia del rei al passadís suposaria una inversió de temps inassequible – deia alguna cosa relacionant l’acte de regalar amb el gest de donació i aproximació personal envers l’altre, vinculant-ho a un sentit íntim i generós d’expressió anímica, sentimental, de reconeixement… Dic que em va tranquil·litzar perquè jo estava en un atzucac, la meva posició anti regal per l’anticonsumisme era del tot insostenible per mi mateixa. I vaig procurar conrear un estil de regal coherent (regalar temps, paraules i oportunitats vivencials més que objectes, o objectes molt especials,  continguts simbòlics, culturals, coherència en el consum…) L’època de criança, envoltada dels fills nostres i els dels amics, nebots, nebodes,  i companyia, ha estat la més complexa en aquest sentit, doncs no sempre ha estat fàcil compàginar el viure com pensesamb la necessitat de satisfer desitjos infantils propis del viure immers en una societat concreta, la nostra al cap i a la fi. I una de les fórmules ha estat la flexibilitat i el compaginar llenguatges. Com amb l’alimentació… Les sopes de cereals integrals van durar molts anys, però no van evitar més endavant – de fet s’hi van intercal·lar – l’entrada de capses de Kellogs o similars (excepte de Nestlé, que el boicot a casa nostra perdura), sense formar mai part, però, de la base principal. Flexibilitat, doncs, i sentit comú. 

M’ha fet gràcia que, després de tants sabors experimentats, els meus fills enyorin el gust d’aquella sopa. I he pensat si en aquest enyor no hi ha, també, el d’una manera de fer, de viure, difícil de mantenir gaires dies més, un cop començat el trepidant ritme de vida de cada dia.

molt a dir: europa parla

Avui, per fi, una bona notícia. No és que confiï gaire en l’equanimitat europea, ja sabem quin equilibri de forces polítiques hi mana, però demostren que fora de l’espiral histèrica, obscecada i curta de mires espanyola, sí que hi ha alguna cosa a dir. Molt a dir.
Com explica Vilaweb,”Weber, Cramer, Rapkay i Rinaldi han reaccionat amb ‘estupor’ a la decisió de la justícia de permetre les protestes de la Falange. ‘Fraga Iribarne, ministre franquista, ha seguit en actiu tres dècades més després de la mort de Franco, no em puc creure que a Europa passin aquestes coses’, lamenta l’eurodiputat verd Cramer” Més informació a Vilaweb.

I sobre la insistència de Montilla en defensar el dret dels “pro feixisme” a manifestar-se, com a mostra de democràcia, algú li hauria de recordar que aquest estat prohibeix qualsevol manifestació i expressió pro la lluita del poble basc, d’una forma generalitzada que inclou molt més que l’expressió explícita d’apologia del terrorisme. Però aquí Europa calla.

endreçant el bloc

Com a les merceries o ferreteries antigues, el més important, a l’hora d’endreçar, és tenir ben definits els calaixos. Saber quants en necessites i quina etiqueta els poses, per resumir què ha d’anar a cadascún. (continua)

Cada calaix una tipologia, una mida, un color… seguint els paràmetres de classificació consensuats; fils gruixuts siguin del color que siguin?, o fils per colors siguin del gruix que siguin? O un calaix exprés per a cada color i mida? 
Hi ha qui és més analític i això li és feina fàcil. Els qui som més globals hem de fer més assaig i error.
Quan vaig encetar el bloc ja vaig avisar que hi hauria una mica de tot, i ara que això ja comença a fer pila, he començat a etiquetar calaixos, feina no pas senzilla. En general, ja ho heu vist, són etiquetes força inequívoques, però sempre hi ha d’haver excepcions, com m’heu fet notar…què passa amb una entrada  transversal, és a dir, les de la columna al TOT? Què passa si a la merceria hi ha un calaix amb tots els fils que s’han exposat a l’aparador, siguin del color i del gruix que siguin? Caldria una doble classificació? I què passa quan en un mateix apunt hi surten dos temes que pertanyen a dos calaixos? Ostres, si que m’ho poseu difícil!

En tot cas, i per facilitar la feina als qui feu servir el bloc per treballar la comprensió lectora i/o valors amb alumnes – com m’heu fet saber que feu – he fet una endreça del bloc.

Però al fer-ho, a la portada ha quedat un decalaix, però et pols saltar els apunts repetits i anar directament als realment actuals, una mica més avall. Disculpeu les molèsties, etem d’endreça!

policia i seguretat (sobre el pla Bolonya)

(Endreçant la columna transversal per millorar la recerca temàtica d’apunts)

per contextualitzat aquesta lectura llegiu l’article sencer original 

Primer, sobre el propi pla Bolonya, (continua)


la sensació de desinformació sobre el què i el com de les diferents valoracions i posicionaments, i una observació interessant: fa uns anys el professorat universitari català va alertar del greu problema que comportaria que Espanya aprovés un sistema significativament diferent del de la majoria de ciutats europees, però llavors aquest professorat es va quedar sol en la protesta, l’alumnat no va reaccionar, i es va perdre aquesta oportunitat de fer prevaldre el model universitari europeu  sobre l’específic espanyol, que complica les homologacions i la mobilitat. Segon, el fet que tinguem una policia que no té una direcció política transparent ni una formació humana a l’alçada, una policia que amb una temible gran facilitat perd el domini de si i deixa de ser una garantia de seguretat per passar a ser ella mateixa un perill públic. Tercer, que la Universitat hagi deixat de ser terreny “sagrat”, de salvaguarda, i que els propis rectors hagin jugat un paper actiu perquè es produís aquest canvi  històric del paper de la Universitat en relació a l’entrada de cossos policials dins els seus recintes. I quart, les escletxes en l’estratègia de lluita dels estudiants, incapaços de controlar els provocadors violents que tot ho rebenten, incapaços de bastir un discurs i una metodologia de negociació prou convincent i equànime per sumar adhesions de valor i guanyar terreny social i polític. Sens dubte  l’increïble semblança de la càrrega policial de la setmana passada amb les que vivíem fa més de 30 anys, sota els grisos del franquisme, han elevat a heroica una lluita amb matisos i han desenterrat pensaments sobre els totalitarismes i l’ús de les forces de seguretat per reprimir i perseguir idees, per atemorir i fer créixer la desconfiança del poble envers les institucions que l’haurien de defensar. No em puc estar de relacionar això amb els resultats de l’aplicació de la llei de partits, feta expressament per excloure una sèrie d’opcions polítiques al País basc, i em pregunto si no hem passat ja fa temps la frontera entre el legítim control d’un estat democràtic i l’exercici autoritari del poder totalitari. Una frontera amb zones fosques i desdibuixades.

Res, ja us ho deia, un comentari, avui, per provocar debat.

parlem de racisme

(Endreçant la columna transversal per millorar la recerca temàtica d’apunts)

Recomano que mireu els videos d’aquesta web i que per contextualitzat aquesta lectura llegiu l’article original, “Abans de vacances parlem de racisme”.

Tots diem “jo no sóc racista”, perquè associem el racisme a greus crims històrics (holocaust, esclavitud)  i no volem alienar-nos amb aquestes idees inhumanes, o perquè ho considerem un mal de països o personatges molt llunyans a nosaltres. (continua)

Però en canvi, és possible que tinguem prejudicis i creences que ens semblen menys greus, i que no identifiquem com a properes al racisme. Són els prejudicis i creences que algunes vegades ens fan sentir una cosa semblant a “els que són diferents de mi -o els que han arribat de fora-, són inferiors o menys mereixedors de drets que jo o que els que són més semblants a mi”; són sensacions que potser ens impedeixen barrejar-nos i relacionar-nos amb els diferents amb normalitat; o percepcions que ens els fan veure com a usurpadors de drets que diríem que només són nostres. Aquestes sensacions i idees, aquestes percepcions, són un perill potencial. És com una motxilla carregada que  tenim incorporada sense que la reconeguem, i que pot manifestar-se davant una situació conflictiva qüotidiana, davant un moment de tensió. El racisme s’aprèn a través dels discursos dominants a la societat, dia a dia, i hi ha moltes idees que interioritzem sense adonar-nos-en. D’altra banda, com defensa Teun A. van Dijk,  totes i tots podem en un moment concret, tenir actituds racistes, fins i tot quan defensem el contrari. Tots som, en aquest sentit, vulnerables. La principal norma que ens cal aplicar com a prevenció és considerar a l’altre, a qualsevol altre, un ésser mereixedor dels mateixos drets i deures, i de la mateixa dignitat que jo mateix. Ara que el racisme ja no pot esgrimir arguments biològics,  es vol basar i s’aplica a les diferències culturals i ètniques, i consisteix en pràctiques socials discriminadores per aquests motius, privant, als que són diferents, de drets que acceptem per als que són semblants i/o tenen el poder (com la llibertat religiosa i de culte, per exemple). El racisme no té cap justificació científica i és un atemptat a la intel·ligència i dignitat humanes. Però existeix. I dóna vots.  Cal estar alerta.

 

bona diada

Què és la Diada, què ha de ser, com en transmetem el sentit, com s’ha de celebrar, si s’han d’actualitzar els actes oficials, quina dosi de reivindicació, quina dosi de festivitat, quin simbolisme, què significa normalitzar-la, si celebrem una derrota, si commemorem què érem per no oblidar què vodríem ser, però què volem ser, si serveix per estimular el sentit de pertinença, si els joves en passen, si a ells – i a molts altres – no els commou, quin missatge donem,  per què cada vegada hi ha menys senyeres als balcons, són importants les senyeres? i les ofrenes? per què tenim tants complexos, per què no podem ser i prou… (continua)

Les meves  preguntes de sempre es reactiven amb les darreres converses després de l’ofrena floral de mitjanit a la Plaça Constitució,a Dalt de la Vila de Badalona, organitzada per Òmnium. Els segadors a toc de gralla han estat una innovació encertada, les paraules dels presidents (del nacional i de la local) la lectura del manifest, el public nombrós… un acte digne que clou una tarda-vespre d’itineraris històrics, amb més de 70 persones seguint el programa QUEDEM participant-hi activament. (cohesió, pertinença, conèixer i estimar la història, el país…)

Però què volem ser? Què passarà amb l’estatut després de la sentència, i després de després? Quins polítics tenim per liderar aquests moments decisius? Quins líders socials? Perquè la clau està en el poble…

El setge actual és polític. I cal intel·ligència i sernitat per sortir-se’n…

Que tingueu una bona diada!

(podeu  llegir el manifest aquí, adjunt)

res més a dir, o no

Fets d’Arenys d’Amunt, en un estat suposadament de dret, suposadament democràtic.

Desenes, centenars d’articles, apunts i comentaris…
Observo en silenci, amb aquell mustisme que provoquen els fets desmesuradament indigeribles, surrealistes en extrem.
M’amaro d’impotència i cansament.
D’indignació continguda. 
Deslegitimitzada democràcia la que deixa milers d’electors d’un país sense representants electes, en nom d’una llei de partits que no pot, en canvi, il·legalitzar les organitzacions feixistes.
Deslegitimitzada i feble democràcia que s’acovardeix i es sotmet a la imposició de la dreta més atroç, justificant l’injustificable.
I trist espectacle els jocs de força i espai polític.
Per dir el què ha dit, Montilla , més valia que callés. O no. De fet, es van posant tots cada cop més en transparent evidència.

estimeu-vos la vostra llengua i altres consells

La primera vegada que vaig escoltar l’argumentació a favor de l’ús de la llengua catalana que feia una persona de  Veu pròpiase’m van trencar tots els esquemes. Resulta que aquella culpabilitat disfressada de bona educació que “obliga” a molts catalanoparlants a passar-se al castellà així que s’adonen que el seu interlocutor no és català d’origen, sense ni tan sols comprovar si coneix el nostre idioma, està basada en una premissa falsa. I resulta que aquesta actitud protectora és rebuda per molts interessats no pas com un gest amable d’acolliment, sinó tot el contrari, com una agressió i un menyspreu. I com una exclusió. (continua)

És una argument que complementa i enriqueix allò que explicava ahirIsabel Clara-Simó quan parlava del comportament dels catalanoparlants bilingüistes, passius, (molts més dels qui ho admeten) que no dubten en renunciar a la seva llengua i canvien d’idioma amb una facilitat decebedora. Podríem aprofundir aquest aspecte amb els estudis psicològics de Ferran Suay que explica aquest comportament amb fonamentes de condicionament clàssic, comparable al que pateixen les persones víctimes de maltractament. Però per avui no cal. He rebut l’enllaç a un article de Enia Luna, La vergonya del primer cop”. Una lectura molt refrescant i saludable que us recomano. L’article sencer val la pena, per contextualitzar i entrar en l’essència dels arguments, però, per fer-vos-en un tast, us reprodueixo els consells que Enia Luna ens dóna, sense complexos, a tots els catalanoparlants:

– No us passeu mai al castellà, és molt frustrant quan una persona no catalanoparlant intenta parlar la llengua i l’aborigen  la hi nega.

– No corregiu tot el que diem malament, una llengua no s’aprèn d’un dia per l’altre i tranquils, que escoltant-vos a vosaltres aprendrem quins són els nostres errors.

– No us desfeu en elogis, arribar a un lloc nou i aprendre la llengua és un fet normal i heu de comportar-vos de forma normal, que és contestar en català i no fer cap mena de comentari de si ho fem bé o malament, o de si ens haurien de penjar una medalla.

– No doneu les gràcies per que parlem en català, no som un messies que ha vingut de l’altra punta del món a salvar la llengua, aprenem el català pel nostre propi interès, som prou intel•ligents i amb prou cultura com per aprendre i gaudir de la llengua i cultura del país que hem triat per viure-hi.

– No cal que mentiu o us disculpeu quan no enteneu el que diem, sabem que comencem i que segurament no ho fem bé. Si us plau actueu amb naturalitat “no t’he entès del tot, m’ho pots repetir?” potser el primer cop no ens en sortirem i ens haurem de recolzar en el castellà o fer gestos… però sobretot, el que necessitem es una actitud racional per part del nostre interlocutor, actueu amb naturalitat que és el que ens donarà seguretat per continuar endavant amb el nostre petit gran repte de començar a parlar català.

– I sobretot, ESTIMEU-VOS LA VOSTRA LLENGUA, ESTIMEU-VOS EL CATALÀ.

Crec que no cal afegir-hi res… o sí. La noia de Veu Pròpia que vaig conèixer insistia molt en  el sentiment d’exclusió que li provocava que ens guardem la llengua per a nosaltres, com si fóssim un club privat en el què no s’hi deixa entrar a tothom.