sopes de llet
Aquest final d’agost, per sorprendre al meu fill en el seu aniversari, he recuperat el costum de cuinar, al matí, sopes de llet amb flocs de cereals integrals. Feia molts anys que aquella olor especial no omplia els matins de casa. És una olor que parla de cocció a foc lent, de remenar amatent, del tel que s’infla com un globus; també parla d’una cura especial per l’alimentació sana i menys industrial – ells mai van prendre papilles de sobre ni pots de farmàcia – i del seure a taula a esmorzar plegats, pares i fills, en aquell incondicional estar els uns pels altres.
La idea de fer-li aquest petit regal va sorgir després que fa poc els sentís parlar-ne, a ell i sa germana, evocant amb enyor aquell record saborós d’infantesa. Un regal de l’estil dels que més m’agrada fer, aquest any acompanyant la subscrició a EnderrocK…; Fa molts anys, quan em debatia entre l’assumpció dels plantejaments més estrictes de l’anticonsumisme i la meva passió per fer regals, vaig descobrir una frase tranquil·litzadora. (continua)
La vaig reproduir amb traços grans, a les mans d’un rei esculpit amb robes i estris improvisats, al rebedor de casa, presidint els regals d’aquella nit de reis. Els paquets eren embolicats amb paper de diari i tots contenien objectes de segona o tercera mà. O manufacturats per mi. Al llarg dels anys aquesta contradicció entre l’ideari anti consumista i el desig de regalar ´sumat al desig de ser fidel a alguns costums i tradicions, m’ha perseguit sempre, amb intensitat variable; i l’enginy per resoldre-la també ha estat variable, amb encerts, desencerts i diferents formes d’acceptar-ho. Encara ara, cada vegada que les normes socials dicten que toca fer un regal, passo els meus tràngols.
La frase aquella, que no recordo textualment – buscar ara la fotografia del rei al passadís suposaria una inversió de temps inassequible – deia alguna cosa relacionant l’acte de regalar amb el gest de donació i aproximació personal envers l’altre, vinculant-ho a un sentit íntim i generós d’expressió anímica, sentimental, de reconeixement… Dic que em va tranquil·litzar perquè jo estava en un atzucac, la meva posició anti regal per l’anticonsumisme era del tot insostenible per mi mateixa. I vaig procurar conrear un estil de regal coherent (regalar temps, paraules i oportunitats vivencials més que objectes, o objectes molt especials, continguts simbòlics, culturals, coherència en el consum…) L’època de criança, envoltada dels fills nostres i els dels amics, nebots, nebodes, i companyia, ha estat la més complexa en aquest sentit, doncs no sempre ha estat fàcil compàginar el viure com pensesamb la necessitat de satisfer desitjos infantils propis del viure immers en una societat concreta, la nostra al cap i a la fi. I una de les fórmules ha estat la flexibilitat i el compaginar llenguatges. Com amb l’alimentació… Les sopes de cereals integrals van durar molts anys, però no van evitar més endavant – de fet s’hi van intercal·lar – l’entrada de capses de Kellogs o similars (excepte de Nestlé, que el boicot a casa nostra perdura), sense formar mai part, però, de la base principal. Flexibilitat, doncs, i sentit comú.
M’ha fet gràcia que, després de tants sabors experimentats, els meus fills enyorin el gust d’aquella sopa. I he pensat si en aquest enyor no hi ha, també, el d’una manera de fer, de viure, difícil de mantenir gaires dies més, un cop començat el trepidant ritme de vida de cada dia.
