miozz mirades

La primera vegada que vaig escoltar l’argumentació a favor de l’ús de la llengua catalana que feia una persona de  Veu pròpiase’m van trencar tots els esquemes. Resulta que aquella culpabilitat disfressada de bona educació que “obliga” a molts catalanoparlants a passar-se al castellà així que s’adonen que el seu interlocutor no és català d’origen, sense ni tan sols comprovar si coneix el nostre idioma, està basada en una premissa falsa. I resulta que aquesta actitud protectora és rebuda per molts interessats no pas com un gest amable d’acolliment, sinó tot el contrari, com una agressió i un menyspreu. I com una exclusió. (continua)

És una argument que complementa i enriqueix allò que explicava ahirIsabel Clara-Simó quan parlava del comportament dels catalanoparlants bilingüistes, passius, (molts més dels qui ho admeten) que no dubten en renunciar a la seva llengua i canvien d’idioma amb una facilitat decebedora. Podríem aprofundir aquest aspecte amb els estudis psicològics de Ferran Suay que explica aquest comportament amb fonamentes de condicionament clàssic, comparable al que pateixen les persones víctimes de maltractament. Però per avui no cal. He rebut l’enllaç a un article de Enia Luna, “La vergonya del primer cop”. Una lectura molt refrescant i saludable que us recomano. L’article sencer val la pena, per contextualitzar i entrar en l’essència dels arguments, però, per fer-vos-en un tast, us reprodueixo els consells que Enia Luna ens dóna, sense complexos, a tots els catalanoparlants:

– No us passeu mai al castellà, és molt frustrant quan una persona no catalanoparlant intenta parlar la llengua i l’aborigen  la hi nega.

– No corregiu tot el que diem malament, una llengua no s’aprèn d’un dia per l’altre i tranquils, que escoltant-vos a vosaltres aprendrem quins són els nostres errors.

– No us desfeu en elogis, arribar a un lloc nou i aprendre la llengua és un fet normal i heu de comportar-vos de forma normal, que és contestar en català i no fer cap mena de comentari de si ho fem bé o malament, o de si ens haurien de penjar una medalla.

– No doneu les gràcies per que parlem en català, no som un messies que ha vingut de l’altra punta del món a salvar la llengua, aprenem el català pel nostre propi interès, som prou intel•ligents i amb prou cultura com per aprendre i gaudir de la llengua i cultura del país que hem triat per viure-hi.

– No cal que mentiu o us disculpeu quan no enteneu el que diem, sabem que comencem i que segurament no ho fem bé. Si us plau actueu amb naturalitat “no t’he entès del tot, m’ho pots repetir?” potser el primer cop no ens en sortirem i ens haurem de recolzar en el castellà o fer gestos… però sobretot, el que necessitem es una actitud racional per part del nostre interlocutor, actueu amb naturalitat que és el que ens donarà seguretat per continuar endavant amb el nostre petit gran repte de començar a parlar català.

– I sobretot, ESTIMEU-VOS LA VOSTRA LLENGUA, ESTIMEU-VOS EL CATALÀ.

Crec que no cal afegir-hi res… o sí. La noia de Veu Pròpia que vaig conèixer insistia molt en  el sentiment d’exclusió que li provocava que ens guardem la llengua per a nosaltres, com si fóssim un club privat en el què no s’hi deixa entrar a tothom.