miozz mirades

http://www.youtube.com/watch?v=rUDDDubW7J0

Un regal intel·ligent i estimulant per encetar els actes de la Diada. Plasmar en un apunt de bloc l’acte d’aquest vespre és quelcom semblant a voler capturar dins un pot de vidre l’aroma d’un brou que bull. La conferència de la Isabel Clara-Simó, sobre “El català avui”, no mereix retallades. Ella sola ja justificava tot l’acte. Però hi ha hagut més ingredients, i cap de sobrer.  (continua)

Començant per la presentació de Mateu Chalmeta, en el seu primer acte públic substituïnt a Jaume Vives, el nostre regidor absent, després de la seva mort. Les seves paraules  per emmarcar l’acte, per fer present Jaume Vives i per relacionar-lo amb la pròpia Isabel Clara-Simó, amb qui compartien la menció de membres d’honor de l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans, han estat encertades, convincents i d’un entranyable gens enfarfagós. La presentació d’Oriol Lladó, president d’Òmnium Cultural Barcelonès Nord (abans Òmnium Badalona) impecable i suggerent, ha recordat el Jaume Vives ciutadà compromès, ha relacionat el contingut dels actes precedents per obrir oficialment la Diada ( 2007 Isidor Marí parlant de multiculturalitat i multilingüisme, 2008 Vicent Sanchís parlant de la indústria cultural i 2009 Isabel Clara-Simó parlant de llengua i reivindicació), ha comentat el simbolisme del vistós cartell – la força seductora del taronja optimista entre el fosc pessimisme – i el contingut del programa, i ha donat l’entrada a la intervenció de l’escriptora citant un lúcid i impactant text d’ella mateixa, que acaba amb el contundent: “et diuen fanàtic perquè els és menys dolorós que dir-se a sí mateixos covards” L’autora, abans d’entrar en el què ha estat la conferència en si, ha condimentat  la sala amb al·lusions al seu nom, Espai Betúlia, vinculat a Maria Aurèlia Campmany, a l’exposiió que s’hi exhibeix actualment , “Tirant Lo blanc inicia la gesta, 600 anys de Joanot Martorell” (veure arxiu pdf adjunt), i ha fet al·lusió al seu record viu i sincerament valorat de la nit dels solstici en què va rebre el reconeixement de l’entitat badalonina que explicita l’existència dels Paísos Catalans, fent esment de la solitud en què viuen els escriptors en llengua catalana (exclusivament) i de la importància dels actes com aquell per combatre-la.
I tot això abans d’entrar en la pròpia conferència, que mereix un apunt a banda. Una molt bona manera de començar la diada. Una diada que hauria de ser diferent, diuen. En què caldria començar a canviar el negre del pessimisme pel dinàmic taronja que pretén, amb realisme i intel·ligència, amb creativitat i una mica de provocació, transformar per avançar. I avançar per transformar. Per anar més enllà de la resistència. Com ha fet sempre Òmnium. I ara més que mai. Encomanem el taronja. És una bona inversió de present i de futur.

Vaig conèixer l’Albert Casals en el sorollós i engrescat ambient de La Fraternal d’Espolla, aquest gener, mentre esperàvem l’inici del combat de cantadors, on ell va fer de jurat. Els del gremi d’ensenyants no ho podem evitar, i en un gir, la conversa va voltar cap a la nostra causa. Els companys de taula i les seves cerveses ens van fer espai, mig per respecte i mig per fugir del nostre llenguatge gremial, massa pesant -malgrat l’entusiasme- per diluïr-se entre el brogit de la sala. Així vaig conèixer el detall de les seves investigacions per portar la glosa a l’escola, i vam albirar la manera d’obrir nous camins de col·laboració  institucional.(continua)

En un ambient molt més seriós, l’Albert, aquest dijous passat,  va adquirir la categoria de Doctor en didàctica de la música. Va ser després que la presidenta del tribunal, la Sra.Teresa Malagarriga  (del Departament de Didàctica de l’Expressió Musical, Plàstica i Corporal de la UAB) pronunciés les rituals  paraules  del cerimonial, Excel·lent Cum Laude. La defensa de la tesi “La cançó amb text improvisat: Disseny i experimentació d’una proposta interdisciplinària a Primària” es donava per acabada, però dins la pleníssima Sala de Graus de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB,  s’era ben  conscient que allò en realitat començava: es donava el tret de sortida a una ambiciosa innovació. Una revolució, doncs, tot just començada. 

Que l’Albert s’adrecés al tribunal, en iniciar l’exposició, glosant per garrotins, no va ser l’únic ni el més important atreviment d’aquest jove doctorant. La gosadia ha estat tota la tesi en sí: escollir un tema absolutament inèdit, plantejar-lo multidisciplinariament defugint l’estricta especialitat musical, qüestionar el paper que es dóna actualment a la cançó als centres educatius, transformar i actualitzar el concepte  de cançó tradicional, i finalment, plantejar una investigació implicant-se en el treball de camp colze a colze amb el professorat i l’alumnat dels centres. Tant la presidenta del tribunal com els seus altres dos membres, Felip Munar (Universitat de les Illes Balears) i Aintzane Camara (Universitat del País Basc) van destacar la importància, oportunitat, qualitat, excel·lència i el paper innovador d’aquesta investigació, una aportació que farà trontollar i replantejar moltas aspectes de la didàctica musical.

Així doncs, i com a mostra d’allò que jo mateixa comentava al bloc fa una mesos, respecte al ressorgiment d’aquesta tradició reinventada, la cançó improvisada, la glosa, ja ha arribat a la Universitat; i també ha començat a fer-se un lloc dins el Departament d’Educació, tal com albiràvem des d’Espolla. I és que de mica en mica es va fent lloc al valuosíssim poder d’aquesta eina entre la canalla: afavoreix la participació, la comunicació, la seguretat personal, la cohesió de grup, l’ús de la llengua oral i l’apropiació del cant com a element actual i significatiu, entre altres virtuts. Altres països ja fa temps que ho apliquen al món educatiu, especialment per a potenciar l’ús de les llengües minoritzades.

La tesi de l’Albert és innovadora en sí mateixa, i tal com van destacar els seus codirectors, Jaume Ayats i Mercè Vilar, – que van reconèixer anar, en alguns aspectes, per darrere del doctorant, en ser un tema inèdit- ha comportat, a més de la investigació en sí, una manera de fer molt engrescadora: codirecció entre departaments diferents, i la Universitat i el món educatiu treballant plegats, per servir-se mútuament.

En fi, enhorabona a l’Albert Casals i als seus col·laboradors, al món de la glosa i al món educatiu, que finalment començarà a descobrir d’una forma més generalitzada aquesta deliciosa poció màgica.

(Us convido a passejar per la resta d’apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)