Mails per a Hipàtia

A primers d’agost la meua menuda es va pegar un colpet i li feia mal la mà. Després d’un parell de dies de queixa vaig decidir que passaríem per l’ambulatori a veure si li la miraven. A Bétera. Gravíssim error. Ens va atendre un metge que no la va tocar més que un segon. Va preguntar si li feia mal i quan la xiqueta va dir que sí, davant la meua sorpresa, ens va estendre un volant i ens va dir que anàrem a l’hospital a que li feren radiografies. Jo li vaig respondre que això era absurd, que era un colpet només, que si tinguera alguna trencada estaria udolant des de feia dos dies i que jo només cercava que li embenaren i que ens tranqui·litzaren. “Jo no estic ací per a complicar-me la vida” va ser la seua resposta. A l’Hospital i prou.

Evidentment no li vaig fer cas. Només faltaria. Vaig comprar una crema i unes benes i jo mateix la vaig tranquil·litzar. Al cap de tres o quatre dies ni se’n recordava del dolor.

La sorpresa és que ara m’ha arribat un càrrec de 100 euros (!!!) de la Generalitat Valenciana per l’atenció (???) del metge. Quan vaig anar a l’ambulatori no duia la tarja sanitària però vaig donar totes les meues dades pensant que amb això seria suficient i que ja la trobarien ells. En comptes d’això m’ha arribat a casa una carta reclamant que pague abans de quinze dies cent euros, sota tota classe d’amenaces.

Per sort he telefonat al Servici Valencià de Salut i una xicota extremadament amable m’ha assegurat que això no era lògic i m’ha demanat que li envie per fax la tarja sanitària de la menuda i ella ja ho arreglarà. Agraït de veritat. Però, malgrat la seua amabilitat, reconec que encara em trobe confós i indignat pel mal tracte i la barra de l’ambulatori del meu poble.

Les imatges aquests dies de la mort de Ted Kennedy i la seua vetlla m’han retornat a Cape Code. Els Kennedy segueixen vivint a Hyannis, una ciutat que fa de porta al Cap, tant porta és que hi ha una rotonda de carretera per on has de passar precís i de la qual ja vaig contar una bona anècdota fa anys.

A Hyannis només hi he estat per a agafar el ferry cap a Nantucket i de pas cap a Provincetown, allà al final de la banya, una ciutat rebel i sorprenent de pescadors i  de balenes. No m’hi he aturat mai més del que era imprescindible i no he vist per tant les cases dels Kennedy (són les de la foto), que pel que entenc estan simplement al final d’un carrer, amb el pas obert a la platja i la mirada a l’illa de Nantucket. 

Malgrat no haver-me aturat allà mai massa les imatges de Hyannis m’han recordat com d’agradable és Nova Anglaterra i, especialment, Cape Code. Tret de Nova York, que mai no he sabut si és veritat que és Estats Units, Nova Anglaterra és la zona d’aquell país que em resulta més propera. Des de la llunyana Bangor fins la mateixa illa de Nantucket que els Kennedy veuen des de sa casa aquest és un territori on l’arquitectura, el paisatge, la civilització, la forma de comportar-se de la gent se m’ha fet sempre pròxima i confortable. M’agraden les cases, com aquesta mateix dels Keneddy, fetes de fusta blanca i blaus suaus, les platges fuetejades pel vent de l’Atlàntic, els carrers que no sonen vells sinó que són vells, aquells ports on els vaixells fan sempre campanetes balancejant-se de costat a costat. 

A voltes m’he preguntat què fan aquests civilitzats i patricis estats romanguent dins els Estats Units. Perquè el contrast entre la seua essència europea i la resta dels Estats Units és cridaner. Però després he de recordar que són també ells l’orígen de tot, el bressol dels Estats Units. Molt especialment la Commonwealth de Massachussets, aquesta de Boston i Hyannis, que posats a ser diferent ni tan sols accepta dir-se estat, com els altres quaranta-nou.

Aquests dies el barri tecnològic de la xarxa va ple de l’especulació sobre el possible iPad o iTablet d’Apple, que ningú no sap de debò si existeix o existirà o si és una especulació només. El cas és, però, que és una especulació divertida i interessant. El que em fa més gràcia de tot, però, és que jo ja el vaig veure l’aparell aquest …fa quinze anys llargs. 

Al 1994 l’Assumpció era la directora de la revista El Temps i havíem creat El Temps Online, que ha quedat per a la història com el primer projecte de periodisme telemàtic del país. Allò era una cosa molt primitiva, absolutament experimental, que me la feia jo, com qui diu a estones lliures. El cas és que en ocasió dels Premis Octubre vam organitzar una conferència sobre periodisme digital a la qual vam convidar entre altres experts el que després seria el meu amic Wayne McPhail, aleshores considerat un dels principals teòrics del periodisme a Internet. I al cap d’uns mesos, al seu torn, Wayne ens convidà a participar en una conferència a Chicago, organitzada pel grup Hollinger. Era una conferència interna pels directors de diaris del grup (el Chicago Sun-Times, el Daily Telegraph londinenc o el Jerusalem Post, entre altres) amb la voluntat de parlar del futur digital i en la que volien que participàrem unes quantes persones de fora per a explicar els nostres experiments i veure si en podien treure alguna cosa de profit. Jo vaig ensenyar-hi El Temps Online i els altres convidats van ensenyar projectes semblants.

Un que va cridar l’atenció de forma extraordinària era Roger Fidler, de Knight-Ridder. Fidler ens va ensenyar el projecte de NewsPad que estaven desenvolupant a la seua empresa, un dels principals grups de comunicació dels Estats Units. Ho va fer amb un prototip espectacular i amb un vídeo encara més impressionant que ens va deixar a tots els assistents amb la boca oberta. Ara l’he trobat al Google Vídeo.

Fidler parlava amb passió de l’aparell aquest que estaven desenvolupant però el cert és que van acabar per no construir-lo. La tecnologia necessària no estava ben bé a punt i Knight-Ridder no es va atrevir a fer-se càrrec de l’enorme despesa que calia per a fer-lo possible. Vist amb el pas dels anys, però, Fidler ho encertava tot. Avui ens sona graciós però en aquella època pensar que podríem veure un vídeo o repetir una jugada en una pàguna era una cosa imaginativa a més no poder. Amb el pas dels anys moltes de les coses que Fidler hi explica ja les tenim a la web -que en aquell moment tot just començava- i la resta arriba o arribarà de la mà dels iPhones, el Kindle i aparells semblants. Potser amb l’iPad o l’iTablet aquest que ens diuen que Apple és a punt de presentar. Vist amb el pas dels anys els conceptes i les visions que Fidler explicava ja al 1994 s’han complert o porten camí de fer-se realitat, cosa que diu molt de la qualitat del seu pensament i de la seua capacitat visionària.

Quan vam acudir a Chicago de fet acabàvem de deixar El Temps d’una forma, diguem-ne, abrupta. Una mica sorpresos i fora de joc vam dubtar sobre què volíem fer i segurament va ser la força que ens va donar aquella conferència la que ens va impulsar a crear VilaWeb. Per a nosaltres dos va ser impressionant i molt important veure que una cinquantena de directors de diaris de tot el món i una colla de visionaris ens tractaven amb respecte i s’interessaven de debò pel nostre treball. Ens va fer pensar que no devíem anar tan equivocats en pensar que es podia fer periodisme a través de les eines telemàtiques. I ens hi vam abocar …fins avui.

Llisc el “Dietari d’exili” (Proa) de Jaume Miratvilles, un relat a voltes massa íntim del primer exili republicà a França, Algèria i Amèrica. Quan “Met” arriba a Mèxic, després de tota mena de calamitats, es troba amb que els republicans espanyols preparen el seu retorn al poder, convençuts que els aliats després de derrotar Hitler la manprendran amb Franco. I se n’adona, perplex, que els dirigents exiliats de la república espanyola, que havien format una cosa que es deia Comité Nacional (com no!), volen anul·lar l’autonomia de Catalunya i el País Basc, tot afirmant que ha estat el gran problema del règim i la culpa de la insurrecció. 

Llàstima que no entenguérem aleshores ja que Franco no era l’únic problema. Igual ens hauríem estalviat aquests trenta anys d’autonomia que sembla que comencen a topar amb la paret de nou.

La vuitava clou les festes. Aquest és un dia especial per la butlleta que tria al matí les noves obreres i per l’emoció continguda de la processó de la nit que acomiada les actuals. No sóc cap expert en la matèria però crec que és l’única processó que no remata el carrer Llarg, puja l’era i baixa a buscar el carrer València. Aquesta, en canvi, és una processó minúscula que s’arrapa als vells carrerons que envolten el castell, estrets i especials, on els colors i els sons prenen una altra dimensió.

Hi ha al capdavant la fantàstica colla de dolçainers local amb les seues solemnes músiques de processó i la Moixaranga, ressonant plena de dignitat, en el moment que entra la Marededéu al temple. Hi ha les no menys evocadores músiques de la banda, “sicilianes en aquest entorn” segons que opina l’Elvira i estropeades només quan maltoquen l’himne espanyol en el mateix moment que els dolçainers toquen la Moixaranga -però amb músics de la banda de braços creuats ostensiblement i amb tan poca gana en la curta interpretació general, només fans uns pocs primers compassos que ofega el bombo ràpidament, que em pregunte sempre perquè no obliden d’una vegada per totes aquesta absurda pràctica franquista.

Però sobretot hi ha les obreres i els majorals amb els lluminosos vestits de la festa, sorprenents amb la llum del capvespre, amb els mocadors brodats i les camises de flors, amb ciris immensos encaixonant-se dins l’estretor dels carrers mentre el sol va amagant-se i les llums de la nit s’insinuen mentre les campanes toquen i repiquen de forma tan insistent com impressionant. I encara les andes, amb Sant Roc i el gosset (si va dalt l’anda serà sant!) i la marededéu gitada que tot just si hi cap.

Tot acaba després, seguint el ritual. Acompanyem a sa casa la primera obrera fadrina, la primera casada, la segona fadrina i la segona casada i les acomiadem a la porta, amb els pares cofois intentant controlar les emocions, amb els ciris a terra fent un passeig lluminós de plors i emocions que els locals difícilment dissimulem, ens caiguen com ens caiguen les unes i els altres. Hi ha els aplaudiments i visques dels veïns, les músiques de comiat i de sobte els gràcils gallardets blavets i les pintures del terra comencen a ser passat un any més.

Quan ha acabat tot, abans de tornar cap a casa, he fregat les meues mans amb les alfàbegues del carrer, com mana la tradició. És un darrer glop, profund i espès, d’aroma vegetal per a fer front al nou any. 

En realitat és una broma d’OnionTV. Però tan ben feta. Fixeu-vos quina cara d’andorrà que fa Moratinos.

És una creença errònia però assumida com a certa que el gran matemàtic, físic i filòsof Galileo Galilei va pronunciar aquesta frase al final de la seua compareixença davant la Inquisició, el 1633. La Inquisició el va jutjar per haver dit, defensat i àdhuc provat que la Terra volta el Sol i no a l’inrevés. En aquella època hom pensava que la posició de la Terra era estacionària i representava la singularitat de la humanitat creada per Déu. Per això la demostració científica de Galilei va ser considerada una heretgia i el van obligar a retractar-se.

Contra el que diu la llegenda Galilei es va retractar del tot, malgrat la qual cosa encara va ser condemnat a reclusió a sa casa d’Arcetri fins la mort, que passaria nou anys després.

No hi ha cap evidència contrastable que demostre que Galileu va dir la frase famosa (que podríem traduïr com “però es mou…”). De fet sembla impossible que ho diguera atès que les conseqüències d’un tal acte de dignitat però també d’insubordinació haurien estat nefastes i segurament haurien acabat amb el gran savi mort.

La, per això, llegenda de l'”Eppur si muove” diuen que va néixer més tard, que va ser publicada per primer vegada en un pamflet redactat per Giuseppe Baretti, un italià resident a Londres amb data del 1757, cent vint-i-quatre anys després de la suposada insolència de Galilei davant el tribunal. Malgrat això, des d’aleshores la frase ha fet una fortuna tal que es mereixeria el premi a la frase mai pronunciada més famosa de la història. I està fora de tota discussió que en ocasions, encara avui, és difícil explicar la discrepància incrèdula millor que pronunciant l'”Eppur si muove”. Tothom t’entén.

Ací mateix hi havia abans una crònica diguem-ne que poc receptiva i aduladora, agra sembla, cap a la coetà d’ahir. Aquesta nit els meus amics me l’han contestat en termes molt explícits quan he baixat a fer-ne una a l’albera. Com que m’han demanat de manera explícita que fera una rectificació pública ho faig i l’esborre. Però “eppur si muove”.

(Per cert no sé si Apa sap que un personatge que precisament du el seu nom usa aquesta frase a Fortunata y Jacinta, de Pérez Galdós, equivocant-ne però el significat. Albert segur que ho recorda perquè la novel·leta en qüestió ens la va fer llegir Julián, aquell extraordinari professor de literatura que tanta sort vam tenir de conèixer quan fèiem el vell batxillerat a Godella.)

Les fotografies són dels Nubiola-Sans, bons amics i fotògrafs incansables. (Si punxeu sobre elles es veuen més grans).

Vinc de passeig nocturn. L’albera, el carrer Major i la plaça del Mercat. El carrer Major i la plaça del Mercat són dos dels indrets de més tradició festera del poble. Han tingut majorals com qui diu cada any i un nombre més que considerable d’obreres. Des de fa uns anys, per culpa d’un nou asfaltat, no els deixen pintar el carrer tal i com ve a ser més o menys tradicional quan en el carrer hi viu una obrera. L’any passat, o l’anterior que no ho recorde bé, van intentar fer un invent amb teles i robes per terra que no va funcionar perquè en el moment que va ploure el mullader va ser total. Enguany han decidit reaccionar d’una forma diferent i han omplert la plaça i el carrer de fotografies per les parets on apareixen retratats els veïns que han estat majorals i obreres i de fotografies antigues de la festa, com una mena de xicotet museu a l’aire lliure, que fa agradable el pas per allí. Especialment perquè les fotografies amb els anys tenen efectes hipnòtics -et porten a reconèixer cares i mirades que tenies oblidades en el cap…

Arran la publicació de l’apunt 14 d’abril es va posar en contacte amb mi el PSPV-PSOE de Bétera per a demanar-me una còpia de les dues fitxes de la repressió franquista que tenia en les meues mans i que pertanyien a militants d’aquest partit. Em demanaven una fotocòpia però com és lògic els vaig donar, ahir que vam quedar per a això, els originals. Són documents que pertanyen a gent fitxada per militar al Partit Socialista i amb independència del que jo pense d’aquest partit i la seua actuació de les darreres dècades crec que tenen tot el dret del món a tenir-les ells. 

M’ha alegrat, però, comprovar que sembla que bufen aires nous en aquella casa. Hem tingut una xerrada llarga i diria que la nova direcció local és un canvi respecte a un passat molt poc honorable ací en Bétera. Els he fet el lliurament de les fitxes i m’han assegurat que les tractaran amb l’honor que mereixen, en record no només de les dues persones que en són objecte de les mateixes, Vicent Navarro i Vicent Miralles, sinó també de tota aquella generació que va haver de lluitar per la democràcia en unes condicions tan complicades i difícils. 

De la Fira ha desaparegut la tòmbola del ‘Terremoto’. Aquest és el primer any que baixant pel carrer Morvedre el ‘Terremoto’ no està a mà dreta, conforme arribes a l’Albareda. Quan dic el primer any vull dir el primer any de la meua vida. De les parades i atraccions de la fira aquesta era la darrera que havia vist sempre. Sempre amb un to ben peculiar i una manera inconfusible de cantar els premis. Fins i tot amb una moneta que durant anys va tindre dins una gàbia i que els xiquets miràvem amb ulls de peça exòtica.

Ara l’han substituït per una cosa d’eixes mecàniques, que tires una moneda. Un signe del temps, supose. 

Sopem els amics al camp, a casa de Rosa i Vicent. Una taula magnífica farcida de coques, llonganises, botifarres i carn amb tomata. Els xiquets remullant-se a la piscina i els grans xerrant hores i hores. De sobte mou a ploure i hem de córrer a amagar taules i cadires. Seiem al porxo i apaguem les llums per a veure els llamps. Pep compta quants segons passen entre el llamp i el tro i calcula amb Toni els quilòmetres de distància. Un cau molt a prop i el tro eixordeix. Discutim si obrir o si tancar, si deixar espai per a circule la possible càrrega elèctrica. Algú recorda que aquesta classe de tronades eren típiques de la Pastoreta, a primers de setembre. Llorenç no para de regalar-nos amb acudits que ens treuen els queixals de la boca. Ixen les orelletes i els pastissos i la beguda de tota classe i marca. Mentre segueixen caient trons i especulem sobre els ocells que hi ha amagats als arbres. Diuen que el falciot dorm mentre vola, costa imaginar-ho, Conxa diu que fem el favor de no xerrar-ho tot al bloc i Pep proposa festes per a dates assenyalades i celebracions…

I van passant les hores.

Amb prevenció, arraulit físicament i mental, llisc la Fallaci. Em desconcerta en els seus plantejaments però és una dona intel·ligent i valenta, ha estat una gran periodista i escriu com l’aigua.

Em trobe aquesta explicació sobre el periodisme i la política que faig meua: “Scrivendo servo a qualcosa. Vi sono tanti modi per fare la politica vista come nobile impegno, dovere. Io lo faccio scrivendo”.

I abans: “per me la parola politica non è una parolaccia. È una parola santa. Un nobile impegno, un dovere. Non uno strumento  per far carriera, per assicurarsi privilegi immeritati, per compiacere la propiria vanità o brama di potere”. 

Això. 

Recorregut per les llibreries a la recerca dels volums per a llegir les dues setmanes de calma total. No sé si estic molt cansat o si enguany han fet llibres menys interessants però trobe ben poca cosa que em cride l’atenció. Finalment opte per una entrevista d’Oriana Fallaci amb ella mateixa -m’agraden els contraris intel·ligents- per un parell de llibres de sociologia recreativa, pel volum d’entrevistes amb el Quico Mira i pel famós  Moonshot, que explica com va ser possible l’arribada a la Lluna. Ni teologia ni massa ciència, doncs, malgrat que les dues matèries són habituals als meus estius. Una mica de varietat, doncs. En qualsevol cas també durant el curs he anat guardant alguns textos i documents que no tenia temps de mirar-me com calia i que ara serviran per a acabar d’omplir les llargues nits llegidores a la fresca que m’esperen a partir d’avui. Canvi de vida.

Decidim anar a Ses Illetes, al Parc Natural. Són les platges probablement més cristal·lines i netes de tota la illa i el viatge paga la pena. A l’entrada del parc, que depèn del ministerio madrileny, d’un, ens fan pagar quatre euros. Vinga. Tot siga per l’ecologia. Caminem cap al nord i decidim deixar-nos caure en una platja aparentment perfecta. L’aigua és extraordinària, diria que és la millor platja en la qual mai no he estat. La terra és tot un altre món.

Hi ha dues fileres de gandules i parasols. Més de la meitat són desocupades però malgrat això el xicot que n’està al càrrec ens diu que totes les de la platja ja són llogades. Totes? La platja és molt llarga i no m’ho crec. Finalment, després de moltes voltes, arriba l’explicació. En la platja hi ha un restaurant que sembla que es particularment famós entre els propietaris dels iots notables que hi ha aparcats allà on la cala s’acaba. Tant famós com perquè una esquadra de barquetes els vaja a replegar i els porte fins a la platja (per cert: que ells no paguen entrada?). Els senyorets dels iots baixen a dinar i després volen estar-se una estona a terra així que els amos del restaurant contracten de bon matí tota l’estesa de gandules. Carai. Legal ho deu ser, segurament, però a mi em sembla un comportament molt poc ètic, especialment estant dins un parc natural.

Cap al migdia desembarquen quatre malais d’impecable uniforme blanc que es posen sota una ombrel·la amb unes grans caixes de gelat i beguda, a l’espera que els senyorets acaben el dinar. Quan l’acaben en venen uns quants però no prou per a ocupar la platja sencera i aleshores jo caic en el detall que segurament lloguen tanta gandula no per a posar-lo a disposició dels amos dels iots sinó per a allunyar la gent de la platja. I encara entenc menys per quina raó passen aquestes coses a Ses Illetes, en aquest parc que aparentment és de tots.