Mails per a Hipàtia

Sec mentre cau la nit a la plaça de Sant Francesc. Davant hi ha l’església, d’una simplicitat i una bellesa anònima impossible de repetir. Llisc el relat del viatge de Josep Pla a Formentera, un dels millors que mai va escriure però que parla, lògicament, d’una Formentera que sembla de segles enrere. D’uns quants.

Inevitablement escolte els sons de la plaça. Ací els dialectes de la llengua es barregen amb una normalitat que no he escoltat enlloc més. Hi ha un munt de mallorquins i de catalans originals, del Principat; també de valencians.  Al bar de la plaça un grapat de joves discuteix sobre el futbol local. La conversa m’interessa poc però em fascina la barreja dels accents. Tots són de l’illa però supose que de famílies originàries de llocs distints i el ball fonètic va de les os exageradament obertes a la mallorquina a les es més sonores del valencià central. M’intriga, però, el dialecte local. No sóc cap especialista però la música em sona profundament valenciana. Més valenciana que balear, per a ser exacte. Tant que em pregunte si els formenterencs no parlaran valencià. Ho ignore en puresa dialectològica però em resulta agradable escoltar-los parlar mentre el sol va ponent-se i jo admire com de modernes són les antigues tres creus que hi ha a la base de l’església.