Mails per a Hipàtia

Acabada la reunió del Jurat dels Premi Concentra anem a sopar plegats. Ho fem en un restaurant que era un antic banc i ens posen en taules de quatre. Comencem a xerrar en la nostra taula i ens n’adonem de seguida d’una coincidència interessant. Som quatre periodistes de diferents parts d’Europa i tots quatre pertanyem a això que se’n diu minories nacionals. Hi soc jo, Pat Loughrey, el director de BBC Nations, un dels organitzadors flamencs del premi que es diu també Vincent i Tone Kunst, editora en cap de la radio noruega NRK, que es saami. A Pat, irlandes i parlant del gaèlic no el coneixia i és un personatge extraordinariament interessant pero amb Tone ja vaig compartir el jurat de l’any passat i no vaig saber en cap moment que és saami. La coincidencia es interessant i crea un ambient fantastic de discusió sobre el paper de les nostres llengües als mitjans. Pat es qui hi ha al darrere de la nova BBC Alba que emet en gaèlic i es va emocionar quan li vaig explicar que a Son Bauló, a Mallorca, un grup de parlants del gaelic es va reunir per a veure’n la primera emissio. (Algú ho va explicar en resposta a un apunt meu en aquest bloc i si pot posar-se en contacte de nou amb mi ho agrairia molt perquè Pat està extraordinariament interessant en la historia i jo no sé gran cosa mes). Tone va acabar la nit cantant un tipus de cancons extraordinaries en saami i tots ens vam intercanviar els correus. Conèixer-nos i relacionar-nos, reconeguent-nos com el que som, sempre és important.

(Per cert: li hem donat el premi a Alexandra Garcia, del Washington Post, per un vídeo extraordinari que trobareu ací.)

Avui he vingut a Brussel·les per a fer de jurat dels Concentra Awards, com cada any, més o menys per aquesta època. Així que al matí a l’aeroport he comprat un munt de diaris per a passar l’estona del vol. Però m’he divertit tant amb la informació d’El Periódico sobre la difusió dels diaris que pràcticament amb ells n’he tingut prou

Durant anys els diaris en paper han anat tapant-se els uns als altres pel que fa a les xifres de difusió. Era una evidència que bona part del paper que diuen que “venen” en realitat el regalen de forma legal i lícita per a augmentar les xifres de difusió. No tinc res a dir. L’OJD els permet això que se’n diu exemplars gratuïts i venda en bloc i durant anys els diaris han aprofitat per a maquillar les xifres. La dada rellevant sempre era i ha estat la venda al quiosc i les subscripcions, principalment la venda al quiosc. Ara fa uns mesos El Periódico va prendre una decisió valenta que era la d’eliminar la majoria d’aquests exemplars que regalen i això evidentment ha recaigut en la seua xifra de vendes pública (que ho suma tot). La Vanguardia va publicar diumenge una pàgina molt dura amb ells, com deixant entendre que estaven acabats i avui els de Zeta responen amb una càrrega a pàgina completa. Que té un detall important. Per primer vegada, que jo recorde, un diari fa pública la dada de vendes de quiosc. I no és en absolut anecdòtica.

Segons les xifres de l’OJD que avui publica El Periódico, a quiosc venen cent cinc mil exemplats, tenen cinc mil subscripcions i regalen poc més de vint-i-cinc mil diaris. Per tant la xifra que normalment es fa servir i que és la que diu que venen cent trenta-sis mil diaris ha de baixar en una part important. El cas de La Vanguardia és, però, més espectacular encara. Si mires les dades d’OJD que ells mateixos presenten afirmen que estan venent cent noranta-nou mil diaris de mitjana. Però d’aquests al quiosc la gent només en compra setanta-quatre mil. Els altres arriben de les subscripcions, que en el cas de La Vanguardia són 65.393 i dels exemplars regalats, que en són seixanta-mil. Això vol dir que La Vanguardia quasi regala un exemplar per cada exemplar que li compten. Tot i que cal dir que té una base de subscriptors reals molt important encara que la xifra és difícil de saber ja que en l’apartat subscripcions tant entra una subscripció a una escola o a una conselleria com a un particular o formes encara més complicades que han aparegut els darrers mesos com ara les subscripcions pagades com a publicitat.

Tot plegat m’interessa per dues coses.

1) Aquestes dades haurien de relativitzar molt el “poder” que la premsa de paper té sobre els polítics. 
2) Tenint en compte que els diaris en català com ara El Punt o l’Avui no han fet coses d’aquestes en una dimensió que es puga comparar, i que per tant les seues dades d’audiència són “menys contaminades” les xifres que El Periódico ensenya avui acosten el nivell de lectura en les dues llengües de manera important.

Un gran reportatge d’un dia trist.

Passe el dissabte a Palma debatent amb la gent del Bloc per Mallorca que m’han convidat a discutir amb gent del seu partit i amb un munt de professionals mallorquins sobre el futur dels mitjans públics de les Illes Balears.

El debat el fan a Can Alcover i em sorprèn molt agradablement per la franquesa i l’atreviment. No és gens normal, per desgràcia, que un partit sotmeta la seua actuació a l’escrutini dels qui la reben. En aquest cas no només ho fa sinó que accepta dialogar en públic sobre problemes francament delicats. Amb en Biel Barceló, en Pere Sampol i altres donant la cara davant dels treballadors dels mitjans públics, de les productores o del sindicat de periodistes. Un exercici realment destacable.

A mi em demanen que els parle de com hauríem d’estructurar un sistema públic de televisió en català en el futur immediat i els explique una proposta que fa temps que vinc plantejant. Crec que hem d’organitzar el futur del català a la televisió a través de cercles concèntrics:

1- TDT. Imprescindible que a nivell local hi haja tantes televisions en català com siga possible. I hauríem d’aconseguir que, com a mínim, a tot el país es pogués veure un o dos canals de TV3, Canal9-Punt2 i IB3. Més un canal cultural conjunt que podria fer l’Institut Ramon Llull. També hauríem d’exigir la creació d’un canal conjunt de TVE en català que emetera per tot l’estat. Per tant, com a mínim, cada telespectador del nostre país tindria en el servei universal un mínim de cinc cadenes en la llengua del país.

2- Plataformes digitals. Són molt importants i no hi ha res. Aconseguir que com a mínim ONO i Imagenia tinguen una graella de 10 o 20 cadenes en català, entre les quals locals com TeleMallorca, Andorra Televisió o Gandia Televisió, privades com TD8, Infotelevisió o Canal Català (i ja faríem una VilaWeb TV…), temàtiques com Barça TV o el futurs canals infantils i d’esports de TV3, els de 24 hores de notícies de TV3 i Canal9 etcètera.

3 – Televisió per internet. Cal fer una gran aporta per a què molta gent puge continguts en vídeo a la xarxa. Cal aconseguir un YouTube.cat i una presència clara del català a l’iTunes.