Sobre vendes
Deixa un comentariAvui he vingut a Brussel·les per a fer de jurat dels Concentra Awards, com cada any, més o menys per aquesta època. Així que al matí a l’aeroport he comprat un munt de diaris per a passar l’estona del vol. Però m’he divertit tant amb la informació d’El Periódico sobre la difusió dels diaris que pràcticament amb ells n’he tingut prou
Durant anys els diaris en paper han anat tapant-se els uns als altres pel que fa a les xifres de difusió. Era una evidència que bona part del paper que diuen que “venen” en realitat el regalen de forma legal i lícita per a augmentar les xifres de difusió. No tinc res a dir. L’OJD els permet això que se’n diu exemplars gratuïts i venda en bloc i durant anys els diaris han aprofitat per a maquillar les xifres. La dada rellevant sempre era i ha estat la venda al quiosc i les subscripcions, principalment la venda al quiosc. Ara fa uns mesos El Periódico va prendre una decisió valenta que era la d’eliminar la majoria d’aquests exemplars que regalen i això evidentment ha recaigut en la seua xifra de vendes pública (que ho suma tot). La Vanguardia va publicar diumenge una pàgina molt dura amb ells, com deixant entendre que estaven acabats i avui els de Zeta responen amb una càrrega a pàgina completa. Que té un detall important. Per primer vegada, que jo recorde, un diari fa pública la dada de vendes de quiosc. I no és en absolut anecdòtica.
Segons les xifres de l’OJD que avui publica El Periódico, a quiosc venen cent cinc mil exemplats, tenen cinc mil subscripcions i regalen poc més de vint-i-cinc mil diaris. Per tant la xifra que normalment es fa servir i que és la que diu que venen cent trenta-sis mil diaris ha de baixar en una part important. El cas de La Vanguardia és, però, més espectacular encara. Si mires les dades d’OJD que ells mateixos presenten afirmen que estan venent cent noranta-nou mil diaris de mitjana. Però d’aquests al quiosc la gent només en compra setanta-quatre mil. Els altres arriben de les subscripcions, que en el cas de La Vanguardia són 65.393 i dels exemplars regalats, que en són seixanta-mil. Això vol dir que La Vanguardia quasi regala un exemplar per cada exemplar que li compten. Tot i que cal dir que té una base de subscriptors reals molt important encara que la xifra és difícil de saber ja que en l’apartat subscripcions tant entra una subscripció a una escola o a una conselleria com a un particular o formes encara més complicades que han aparegut els darrers mesos com ara les subscripcions pagades com a publicitat.
Tot plegat m’interessa per dues coses.
1) Aquestes dades haurien de relativitzar molt el “poder” que la premsa de paper té sobre els polítics.
2) Tenint en compte que els diaris en català com ara El Punt o l’Avui no han fet coses d’aquestes en una dimensió que es puga comparar, i que per tant les seues dades d’audiència són “menys contaminades” les xifres que El Periódico ensenya avui acosten el nivell de lectura en les dues llengües de manera important.
A tall de curiositat, com està l’OJD a Vilaweb? Funciona bé? Vull dir, les visites que van als blogs, al cercador, als classificats o a llegir el correu electrònic de Vilaweb, sumen com si fossin visites de lectors del diari? Es notarà a nivell d’OJD la sortida del diari El Punt? Si és que sí, vol dir que fins ara s’estaven donant dades inflades? Vol dir que Internet no importa què fan les visites, sempre i quan vagin a petar al domini que interessa comptabilitzar? O ja per acabar, vol dir que això de “tapar les xifres de difusió” només és cosa dels “diaris de paper”?
Aquestes batalles per l’audiència, fora dels propis mitjans de comunicació, importen a algú? Dubto molt que per les agències de publicitat sigui una dada significativa, especialment veient el falsejada que està… aleshores mai no entenc d’on surten aquestes batalles entre mitjans per veure qui té més lectors o qui manipula més les dades.
Cada matí al metro em fixo amb els diaris que llegeix la gent. Majoritàriament diaris gratuïts. Després, amb diferència, el més habitual és El Periódico, format blau diria que una mica més sovint que vermell. El País i l’Avui són també bastant habituals. Però La Vanguardia? El dia que veig algú que el llegeix, em sorprèn, no és gens habitual. Clar que després vas al bar a esmorçar i et trobes que La Vanguardia i El Periódico sempre hi són. Sovint també El País, fins i tot algun El Mundo o l’ABC. Però l’Avui i El Punt? estrany-estrany que en trobis un al bar. Crec que si algun dia féssim l’estadística però només amb la gent que compra el diari realment per llegir-lo, tindríem moltes sorpreses. No és massa exagerada la diferència entre número de lectors i diaris venuts -o col·locats-?