Mails per a Hipàtia

A Figueres anit per a parlar del futur dels mitjans de comunicació (o siga del present) amb la gent d’Atenea. Mentre pujava pensava que un divendres a la nit no vindria ningú i quan he vist que es posava a ploure encara pitjor però no, van omplir sense problemes la sala de l’Ateneu Menestral. La dinàmica de fer xerrades en divendres a la nit sembla que la tenen molt consolidada des de fa anys, cosa de la qual me n’alegre.

Molta gent gran entre els assistents. Encara de vegades tinc una visió antiga, pionera, d’internet i em costa imaginar com de massiu és el seu ús. Pregunte qui està connectat i ho està tothom. Acabem la xerrada amb una llarga conversa molt agradable que encara dura quan anem a sopar a can Duran amb els membres d’Atenea, una gent particularment agradable. Abans havia passat l’Antoni Puigverd pel mateix cicle i acabem donant voltes a les seues sempre interessants opinions mentre van passant plats i més plats. Al final quedem que tornaré a passar-hi al 2020 per a veure si les joguines que he ensenyat en la xerrada són ja reals o què. Per mi no quedarà…

Isc de bon matí de casa i a la cantonada mateix hi ha un motorista aturat per dos policies. Duu una moto gran d’aquelles roges ben cridaneres però fa una cara estranya. Tan estranya com la que fan els dos policies. No és que estiguen compungits ni enfadats. Sembla com si cap dels tres no tinguera ganes de fer el que està fent. Com si els molestara a tots plegats la situació. Passe pel costat intentant escoltar de que xarren però no hi ha manera. M’allunye intrigat i hores després encara ho estic.

Vaig a un dels meus quioscos habituals i demane el llibre de la col·lecció Bernat Metge, de clàssics grecs i llatins. N’he vist l’anunci i trobe molt interessant la iniciativa. La Metge és una obra singular que ens posa a l’alçada de les grans cultures europees i qualsevol esforç per a popularitzar-la em sembla important. El primer volum és de Sòfocles en versió de Carles Riba. Caviar, com si diguérem. Al primer quiosc em trobe amb la sorpresa que no els en queden. N’havien arribar tres exemplars i els han venut tots tres. Bé! Al segon tampoc. Tres exemplars més. Hurra! Al tercer finalment trobe el darrer exemplar que els queda i me’l compre content com un gíngol.

Vaig fer un llibre allà cap a l’any 1985 o 86, que me’l va publicar La Magrana. Vam voler fer una presentació i vaig demanar a dos amics, cadascú a una punta del mapa, que em feren l’honor de parlar-ne. Eren Ramon Barnils i Lluís Foix. No sé com però vam decidir que el lloc adequat per a fer la presentació seria el Col·legi de Periodistes. Tot va anar bé fins que el Ramon em va dir que ell no entrava en aquella casa. Caram? Li ho vaig preguntar i amb tanta serenitat com consistència em va explicar de pe a pa qui era aquest tal Sentís, aleshores degà del Col·legi. Vaig quedar perplex de que aquell personatge poguera ser degà d’allò i enlluernat per la fermesa de Barnils. Era una manera de ser coherent que havia vist en poques persones. Li vaig dir que em sabia molt greu, jo acabava d’arribar a Barcelona i no em movia amb massa fluidesa. Vaig dir-li que segurament ho hauria d’haver pensat i que no sabia què dir. Ell va riure i va dir que no em preocupara, que vindria a fer la presentació igual, malgrat en Sentís. I jo, commogut aleshores i commogut avui encara, li ho agrairé tota la meua vida. Especialment avui.

Aquest matí neteja general de la casa. Fa unes setmanes que tenim un ajudant extra, un robot d’aquests que agrana amb tanta insistència que fa impressió veure’l. Quan ens el van regalar no sabíem exactament com fer-lo servir i reconec que em sonava molt estrany. No és que tinga mania a les màquines però deixar la neteja del terra en les seues mans em resultava intrigant. Em semblava que havia de seguir-lo tota l’estona o faria alguna malifeta. Amb el pas del temps m’hi he acostumat i un dia com avui ja sembla que Ximo siga un més de la casa a l’hora de fer dissabte, el deixem fer les seues feines i va sol, de forma ben eficaç.

He dit Ximo perquè em va semblar que donar-li un nom humà el feia més pròxim, dissimulava el xoc cultural. I com que és tan rodó i baixet vaig decidir fer memòria d’un amic meu de quan anava a l’escola que era la persona més circular que he vist mai. Així que Ximo se li ha quedat…

Em diuen que demà fa vint-i-cinc anys de l’eixida al carrer del primer Mac. Ja ho he explicat en algun altre lloc que, amb la sola excepció d’un Amstrad d’aquell que encara anaven amb cinta de casete tots els meus ordinadors han estat macs. I ben content que n’estic, malgrat algun que altre període fosc i algun que altre desastre, que de tot hi ha hagut.

De fet guarde el meu primer mac al meu despatx, com es veu en la foto. És un Mac512, el segon model que va posar-se a la venda, que vaig comprar de segona mà per una xifra insultant de diners però que em va permetre nits fantàstiques ensenyant als amics com de diferent podia ser el món. Jo aleshores vivia en un pis gran del carrer Aragó i vam organitzar la mà de sopars en els quals amics venien a veure com era un ordinador que no semblava un ordinador. Evidentment vist des d’ara és una andròmina bastant prehistòrica però jo una volta a l’any el baixe de l’estanteria, el netege, el pose en funcionament i jugue una estoneta. El contrast amb les màquines actuals és immens però he de dir que té un encant, romàntic, que les màquines d’avui ja no tenen ni tindren. En qualsevol cas, per molts anys!

(PD. Si voleu provar com era un Mac d’aquella època aneu a aquesta pàgina i punxeu sobre “Test drive a Macintosh”.) 

La ciutat de vegades se’ns presenta inhòspita. Hem anat arraconant el comerç tradicional i quan ens calen coses simples resulta una aventura trobar-ho. Ara necessitava uns cordons per a les sabates, un cordons simples i vulgars. I m’ha costat dies trobar-los. Al barri hi ha sabateries però les sabateries, no sé perquè, no en venen de cordons. Has d’anar al sabater. I per sorprenent que resulte sembla que no en queden. Després de fer voltes i més voltes finalment n’he trobat un. Està en un espai minúscul i atrotinat, fuma com un carreter i a la vista del desordre que regna en el seu espai supose que infringeix tota la normativa imaginable. A la porta ha penjat una mena de manifest contra les sabates xineses que provoquen no sé sap quina malaltia. Davant meu entra una dona i demana canviar els tacons d’unes sabates que porta. La resposta és treure una bossa enorme plena del que a mi em semblen restes de tacons i anar mirant un a un com va la cosa. Paciència. Després de cinc minuts eterns tots dos decideixen que no troben res i la dona li diu “hauré d’anar al Corteinglés”. El sabater se la mira i ni respon. Em pregunta què vull. “Uns cordons”. “Cordons per a què? els hi ha de moltes classes” que em diu, segurament empipat per la dona d’abans. Li ensenye les sabates i sentencia “vosté els necessita curts”. Jo no sé què vol dir que els necessite curts però els agafe, pague i me’ls emporte ràpid. I quan intente canviar-los me n’adone que curts vol dir “molt curts” i que tot just si puc fer el llaç. Però mira, tinc cordons i vist com és de complicada la ciutat ja em sembla molt.

Queden poques hores per a la presa de possessió d’Obama i hi ha un munt de músiques que em venen al cap, relacionades totes elles amb el que va a passar, amb això que anem a viure. Supose que no sóc l’únic i que cadascú tindrà la seua peça sonant en un racó de la memòria per a commemorar un dia històric com serà demà. Diumenge, però, en un concert matinal de sobte em vaig trobar que el Cor Infantil de l’Orfeó Català cantava el vell “Hymn of Freedom” d’Oscar Peterson. I em va commoure,  em va sorprendre escoltar-lo, recuperar-lo de fet, tant que fa hores que em ronda el cap la melodia solemne que el gran músic canadenc i afro-americà va crear sobre un poema de Harriette Hamilton hores després d’assistir a una manifestació al costat de Luther King. Un Himne a la Llibertat fet per un dels millors músics de jazz de la història i que esdevingué un símbol poderós de la lluita pels drets cívics. Per a recordar amb goig aquesta nit.

“When every heart joins every heart and together yearns for liberty, 
That’s when we’ll be free.
When every hand joins every hand and together molds our destiny, 
That’s when we’ll be free.
Any hour any day, the time soon will come when men will live in dignity, 
That’s when we’ll be free, we will be
When every man joins in our song and together singing harmony, 
That’s when we’ll be free.”

Ja he dit diverses vegades que The West Wing és una sèrie de visionat obligatori per a qualsevol persona que vulga entendre com funciona la política, i sobretot com funciona la Casa Blanca. L’equip d’assessors que va ensamblar Aaron Sorkin havien treballat tots al més alt nivell de l’Ala Oest real i la veracitat de les situacions és en general enorme.

En les set temporades que he vist de la sèrie hi ha diverses escenes que em van impactar molt però anit en vaig recordar una de forma especial. Passa la nit que hi ha un atemptat en el qual el president Bartlet resulta ferit. El caos és enorme i enmig de tot els iranians, crec, decideixen fer moviments amb el seu exèrcit. Això obliga el cap de gabinet a acudir a la sala de comandament militar mentre el president l’estan operant. Allà dins pràcticament només diu una cosa: que algú els faça arribar que avui no és un bon dia per a anar emprenyant… I els iranians van deixar d’emprenyar.

Ahir estava mirant la televisió fent bots de CNN a al Jazeera i quan vaig adonar-me’n que l’alto-el-foc israelià començava catorze minuts exactes després de l’arribada d’Obama a Washington em va vindre al cap aquella escena. Ja feia dies que ho comentàvem per la redacció, gairebé des de que va començar l’atac israelià a Gaza. Comentàvem que semblava difícil que l’ofensiva durés més enllà de la presa de possessió d’Obama perquè segurament aquest hauria fet arribar als israelians el mateix missatge “no emprenyeu durant la presa de possessió…” Dit i fet.

Ara sembla que per Barcelona faran circular també un autobús cristià militant amb missatges contraris a l’autobús ateu que roda fa dies -ateu i bilingüe, per cert. Però mentrestant m’arriba nova que a Londres alguns conductors, cristians de creença, s’han negat a portar els autobusos que duen el missatge ateu. I la companyia no sap què n’ha de fer. I sembla increïble que puga embolicar-se tant un tema com aquest…

En una versió, poc coneguda i igual un pèl tova, de Roberta Flack. Curiosa.

El dia vint Obama serà president dels Estats Units. Entre les moltes tradicions d’aquell dia hi ha una que sempre m’ha fascinat. Quan el president ix per darrer vegada del seu despatx per anar cap al Capitoli immediatament entra una brigada especial que buida la Sala Oval i l’omple amb allò que el nou president vol que hi haja. Quan acaba la cerimònia i la desfilada el nou president entra a la Casa Blanca i la Sala Oval ja està perfectament canviada, tal i com ell la vol.

Ikea, la botiga de Washington, n’ha tret profit d’això amb aquest anunci. 

He anat a tallar-me els cabells. Com que em fan treure les ulleres opte per tancar els ulls i desconnectar una miqueta. Ho faig sempre que em tallen els cabells. Avui quan els he obert he vist l’habitual manoc de cabells damunt la bata que et posen i m’ha sorprès observar quina preponderància tenia el color blanc. Ja fa temps que veig que el blanc m’acaça. A l’estiu em solc deixar barba i els darrers anys el blanc hi senyoreja. Però als cabells no n’era conscient que el blanc anava guanyant tant terreny…

Això del Facebook comença a semblar-me pesaet. Fa dies em va demanar ser amic un amic dels meus estimadíssims Dionís i Tere, d’Elx. Vaig guardar-me’l per respondre’l amb l’atenció que calia, atés que ells dos són de les persones més estimades per mi. I a la que intente respondre va i s’esborra el correu aquest del facebook, desapareix el xicot i no sé ni com se diu ni on buscar-lo! Si per casualitat llegeixes aquest apunt escriu-me…

Una altra cosa que em posa nerviós és això que el Facebook tinga un correu paral·lel. Ara hi ha gent que em demana coses al correu del Facebook, altres al normal i tot plegat és un fer-la-mà. He mirat a veure si puc anul·lar el correu del Facebook però no he trobat com fer-ho.

No ho sé si duraré molt en aquesta cosa… 

Ahir vaig anar a la manifestació contra l’atac a Gaza. En algun moment em vaig sentir incòmode però crec que és imprescindible la pressió internacional, també al carrer, per a aturar aquest despropòsit i forçar els diversos actors a trobar una solució. Especialment per a forçar l’estat d’Israel a aturar aquesta guerra.

Va passar a l’inici. Mentre entrava a la marxa, en la cantonada de la Plaça de la Catedral amb Pelai, un home d’orígen palestí segons que em va explicar després, professional liberal ben establert, anava cridant de forma molt forta “jueus assassins”. M’hi vaig encarar i li vaig dir que era un error allò. Que en tot cas podia entendre que cridés “Israel assassí” encara que preferiria que només acusés el seu govern però que en cap cas era correcte ni decent acusar en massa als jueus de res. Ell va reaccionar molt sorprés però vam començar a parlar. L’home tenia dificultats per a entendre el català, segons que em va dir perquè feia pocs mesos que viu al nostre país, però vam anar trobant la manera d’entendre’ns a base de barrejar llengües fins que vam decidir acabar parlant tots en l’anglès, també amb la seua família que l’acompanyava. Ell em va explicar molt gràficament l dolor que sent per la seua família que és allà i per ell mateix. Vaig intentar explicar-li que l’entenc i comprenc aquest dolor però que el dolor no ens pot fer perdre de vista el món. Ell va acceptar en part la meua posició i va acabar reconeguent que tenia amics jueus de feia molts anys a Londres i Israel i que estaven espantats pel que passava amb Israel. Vam parlar molta estona fins que ens vam separar enmig del gruix de gent que desfilava per Barcelona. 

Quan va marxar el vaig seguir amb la mirada una estona i em va semblar que ja no cridava contra els jueus, en general -cosa que no vaig veure que ho fes ningú més en la manifestació. I jo vaig caminar també més tranquil i a gust entre tants milers de persones com vam dir ahir prou.