Mails per a Hipàtia

Parle dinant amb un amic menorquí que m’explica que segons com li és més fàcil i barat anar a Londres que a Palma i, segur, a Eivissa. Realment el negoci dels avions és sorprenent. Anar a Londres avui des de quasi tots els aeroports del país ix a quatre xavos i et costa menys, molt menys!, que un vol entre Manises i El Prat.

Parlant de tot plegat resulta divertida l’anècdota del milionari aquest indi que ha decidit obrir una línia directa entre Bombai i Barcelona. Portem anys amb la Generalitat, l’Ajuntament i tots plegats intentant fer de Barcelona un hub intercontinental i a la fi resulta que la voluntat d’un milionari indi pot més que qualsevol gestió política. L’home, segons que expliquen, té un iot ancorat al port de Barcelona per a navegar pel Mediterrani. Diuen que el govern espanyol li va recomanar que volara a Madrid (quina barra tenen!) que no té cap vol fins a l’Índia i l’home va posar com a argument per triar Barcelona que Madrid no té port de mar. Bona. 

(Per cert la companyia es diu Kingfisher i de moment a Europa només vola a Londres i Amsterdam) 

Els mites, de vegades, se t’ensorren en un segon. Porte anys pensant que aniria un dia a veure la Keynote de l’Steve Jobs a MacWorld. Com a espectacle. Només per a veure el xou que durant tants anys he anat seguint online. I de sobte s’ha acabat. Aquest any el Jobs ja no ha fet la Keynote i l’any vinent Apple plega i deixa de participar en l’esdeveniment. Així que una cosa més a borrar de la llista de les que hauria de fer abans de morir-me. Qualsevol excusa serà bona, però, per tornar a San Francisco…

EL Jordi Albinyana ha penjat al jutub una de les cançons de que vam gaudir dissabte, un torn de batres entre el Miquel Gil i Botifarra. El Jordi al final és qui té la culpa de tot plegat. La rejuntà vingué per a parlar del seu llibre “Roba Estesa” en el qual escrivim el Gàlim i jo i canten, amb un xip de nina, els dos cantaors. 

(Si voleu saber més del llibre ací, ací i ací )

Venen a dinar a casa tots els Albinyana de l’Olleria, el Natzari, l’Olivares i companyia, amb els quals el Miquel Gil i Pep Gimeno El Botifarra -la sensació actual de la música valenciana, xativí com mon pare i arrelat a LlocNou com mon pare. Com que som tanta colla acabem al restaurant del meu germà entaulats al davant d’una paella i un grapat de picaetes. A l’hora de les postres, sorprès per l’arnadí que guardem a la nevera de casa, Pep treu les postisses i s’anima a cantar per a embadaliment de la companyia, que ja ha crescut de manera notable amb els qui s’apunten a l’hora del cafè. Miquel es lamenta de no haver dut la guitarra però tirem mà de la que té la meua neboda Mar. La baixa de sa casa i està desafinada. Per a sorpresa de tots Miquel demana un mòbil, marca un número que no pot contestar i comença a afinar. L’explicació? El senyal que fan els mòbils quan estan cridant equival a un La. Qui ho anava a dir que afinaríem amb un mòbil! Amb la guitarra posada a to la festa ja es completa i no ens alçarem de la taula fins ben passades les set…

Diu l’home perseverant al qual li agraïsc els anys de feina i esforç: “jo només he caminat sense mirar mai la ratlla”. No em sé imaginar una manera millor de descriure aquest tipus de personatge que tant i tant han fet pel país. Sense mirar mai la ratllla. Ni per a desanimar-se ni per a excitar-se, sempre al seu pas sense parar de caminar. Quantes coses ens ensenyen la gent gran…