Història d’uns cordons
La ciutat de vegades se’ns presenta inhòspita. Hem anat arraconant el comerç tradicional i quan ens calen coses simples resulta una aventura trobar-ho. Ara necessitava uns cordons per a les sabates, un cordons simples i vulgars. I m’ha costat dies trobar-los. Al barri hi ha sabateries però les sabateries, no sé perquè, no en venen de cordons. Has d’anar al sabater. I per sorprenent que resulte sembla que no en queden. Després de fer voltes i més voltes finalment n’he trobat un. Està en un espai minúscul i atrotinat, fuma com un carreter i a la vista del desordre que regna en el seu espai supose que infringeix tota la normativa imaginable. A la porta ha penjat una mena de manifest contra les sabates xineses que provoquen no sé sap quina malaltia. Davant meu entra una dona i demana canviar els tacons d’unes sabates que porta. La resposta és treure una bossa enorme plena del que a mi em semblen restes de tacons i anar mirant un a un com va la cosa. Paciència. Després de cinc minuts eterns tots dos decideixen que no troben res i la dona li diu “hauré d’anar al Corteinglés”. El sabater se la mira i ni respon. Em pregunta què vull. “Uns cordons”. “Cordons per a què? els hi ha de moltes classes” que em diu, segurament empipat per la dona d’abans. Li ensenye les sabates i sentencia “vosté els necessita curts”. Jo no sé què vol dir que els necessite curts però els agafe, pague i me’ls emporte ràpid. I quan intente canviar-los me n’adone que curts vol dir “molt curts” i que tot just si puc fer el llaç. Però mira, tinc cordons i vist com és de complicada la ciutat ja em sembla molt.
Ostres Vicent, la claves. Penso que amb el ritme de vida consumista que tenim tot està hiperespecialitzat, ens complica la vida i fa desaparèixer allò bàsic que sempre ha funcionat. A mi em va passar una cosa semblant comprant cebes, perquè em van obligar a triar per a què les volia (amanida, fregir, etc.) i davant d’un compromís així vaig haver d’inventar-me alguna cosa, ja que jo volia cebes normals i no me les venien si no tenien un ús específic.
L’oposició entre món consumista i artesania tradicional dóna molt de joc, però en aquest cas fer de l’anècdota categoria no acaba de fer quadrar les coses tal i com jo les veig. Més que res perquè de cordons de sabates a qualsevol supermercat mitjanet s’en poden trobar. Per tant sí que és cert que el gremi de reparació de calçat està en decadència, més que res perquè entre els consumidors ha arrelat la idea del “nou abans que reparat”, però això no implica no tenir accés a aquests productes, molts dels quals es continuen venent en altres establiments.
Fantàstic sabter el del carrer nou, Eh? No treballa malament, però cal enxampar-lo en el seu moment i no demanar-li gaires virgueries…
Divertit el post d’avui! Curiosament, em vaig trobar amb el mateix problema fa cosa d’una setmana. Jo vaig anar prop de casa, crec que era al carrer Floridablanca o Sepúlveda, abans d’arribar a Borrell, costat muntanya; el lloc no era molt diferent del que descrius. I per no enredar-los amb el canvi de la moto també els vaig comprar curts (i sí, han resultat força curts!). Després de la teva “crònica” veig que vaig tenir sort de trobar-ne. Coincidències…!