Barnils
Vaig fer un llibre allà cap a l’any 1985 o 86, que me’l va publicar La Magrana. Vam voler fer una presentació i vaig demanar a dos amics, cadascú a una punta del mapa, que em feren l’honor de parlar-ne. Eren Ramon Barnils i Lluís Foix. No sé com però vam decidir que el lloc adequat per a fer la presentació seria el Col·legi de Periodistes. Tot va anar bé fins que el Ramon em va dir que ell no entrava en aquella casa. Caram? Li ho vaig preguntar i amb tanta serenitat com consistència em va explicar de pe a pa qui era aquest tal Sentís, aleshores degà del Col·legi. Vaig quedar perplex de que aquell personatge poguera ser degà d’allò i enlluernat per la fermesa de Barnils. Era una manera de ser coherent que havia vist en poques persones. Li vaig dir que em sabia molt greu, jo acabava d’arribar a Barcelona i no em movia amb massa fluidesa. Vaig dir-li que segurament ho hauria d’haver pensat i que no sabia què dir. Ell va riure i va dir que no em preocupara, que vindria a fer la presentació igual, malgrat en Sentís. I jo, commogut aleshores i commogut avui encara, li ho agrairé tota la meua vida. Especialment avui.
I tant.
el Barnils, vull dir.
Encara recorde, després d’uns quants anys, com l’escoltava, amb delit, cada nit a Catalunya Ràdio. Un home savi. He fet meus alguns dels seus pensaments.
Inoblidables les seues intervencions a Catalunya Ràdio. Era molt animós (com ara Junqueras o Tremosa, que quan parlen transmeten realisme i optimisme alhora).
Passen els anys i encara recorde el seu mestratge als articles de la revista “El temps”.
Gracies per aquesta informacio.
Devant de situacions on el “modus vivendi” es el d’anar “trampejant” el record d’en Ramon em dona força i m’ajuda recordant a mi, i a qui m’envolta, que es pot comprar gairebe tot menys la llibertat.
Imma Rubies, de Bologna