…i exigeix a l’empresa que va contractar el vol que canvie l’aparell. Ho trobe perfecte. Impecablement perfecte. Per això, per aquest tipus d’actitud, és que m’agrada Laporta.
No sé si els track-pads aquests que usem els qui escrivim amb portàtils d’Apple es poden considerar encara ratolins, a l’antiga. Però sembla que l’ofensiva va ara més lluny. Tot de rumors els darrers dies parlen de la seua substitució per una espècie de segona pantalla en miniatura on podríem fer tot de gestos amb els dits, seguint el format d’èxit de l’iPhone. No ho sé. No ho acabe d’entendre. Si es tracta de fer com una segona pantalla rèplica de la principal no seria més fàcil treballar directament sobre la principal? És a dir fer un tablet PC o alguna cosa així? Que es moguen les coses, però, indica que l’època aquesta anunciada tantes vegades on veurem la desaparició de l’ordinador tal i com l’interpretem avui (pantalla, teclat, ratolí) va arribant.
Cap de setmana tranquil a l’Empordà. Música a la nit i tranquil·litat de dia. Per dues voltes, però, un núvol interromp la serenitat i arruixa de valent tota l’aigua que porta, de forma immisericorde. El mire i no m’ho crec. És un nuvolet sol, únic, reconeixible en la seua soledat. I tanmateix decidit, resolt, disposat a fer-se notar. Plou sense pietat ni permís. De forma concreta. Exacta. I els humans a veure’l passar, ben cofoi i orgullós ell, per damunt de la plana.
Anit crits i forts al patí de casa. Un veí pegava al seu gos i uns altres li retreien a crits pel celobert. La conversa, diguem-ne, va durar ben bé mitja hora i pujava de to per segons. Van començar dient-li que ja estava bé i el ventall de temes sobre els quals discutien al final era inabastable. Sembla que altres nits ja es dedicava a pegar l’animal i que algunes veïnes gran s’han dedicat a seguir-li els passos. Era com una mena d’organització que havia controlat des de qual el gos no eixia al carrer, perquè l’amo es veu que no el treu mai de casa. La situació va arribar a ser d’una tensió notable mentre ell (que no vaig acabar de saber en quin pis viu) de tant en tant seguia amb els colps al gos, que impressionaven de forts que eren. I jo que m’anava preguntat per què el vol… per pegar-li?
Sopar de celebració amb els contertulians habituals de L’Internauta, per a donar per acabada la temporada. La cosa deriva cap a anècdotes de vellets, que és el que comencem a ser. Recordem anècdotes increïbles dels primers anys d’internet. Una s’emporta el premi major.
Em va passar a Kaielisha. En aquesta township, un barri negre oficialment inexistent, a la vora de Ciutat del Cap la policia havia entrat un matí disparant i matant qualsevol persona que trobava pel carrer. Va ser una de les darreres massacres de l’apartheid, un vessament de sang tant horrible com inútil. Jo hi vaig acudir al dia següent. M’imaginava que hi hauria un funeral així que em vaig adreçar a la missió, un edifici una mica més robust que els altres amb un campanar xicotet que el distingia i feia impossible la confusió. Per a mi aquell viatge era un viatge difícil. Des de feia molts anys la lluita contra l’apartheid havia estat un dels meus compromisos concrets i quan vaig tindre l’oportunitat d’anar-hi com a periodista em va costar decidir-me, tenia massa implicació personal. I a Kaielisha vaig trobar-me de cara una de les lliçons de la meua vida.
Vaig baixar del cotxe davant de l’església. No es veia ningú i vaig cridar a una porta xicoteta de vidre que hi havia al costat. Vaig deduir que devia ser la casa del rector. En fer-ho vaig escoltar uns passos que s’acostaven i una veu de xiqueta que cantava amb una certa alegria …fins que va veure la meua cara. No oblidaré mai que la ganyota que va fer en veure el meu rostre va ser terrible i que abans que jo poguera reaccionar havia tancat dos forellats, arrencava a córrer casa endins i cridava espantada. Quedí atordit. Sec. Em va costar entendre què havia passat i mira que era fàcil: jo sóc blanc i per a aquella xiqueta era indistingible dels malparits que el dia abans havien sembrat la mort en el seu poble.
Poques vegades m’he sentit tan abatut. A aquella criatura no podia explicar-li quantes nits havia travessat el pont del trenet a València amb un exemplar de Jeune Afrique a les mans, que invariablement em parlava d’aquell home que era un mite, de Mandela. No podia contar-li que em vaig esforçar a entendre el francès per a entendre l’Àfrica i que aquelles revistes les llegia els primers anys amb un diccionari a la mà mentre Sari devorava els seus inacabables apunts de medicina i queia la nit sobre València. No podia llegir-li els articles que havia escrit blasmant contra l’apartheid o les manifestacions a que havia anat. O la il·lusió amb la qual vaig descobrir ‘Mandela Song’ de The Special Aka en un vell tocadiscos allà a la casa on assajava Apocalipsis. Manolo me la va ensenyar i em va ensenyar també a cridar “Free Nelson Mandela” amb aquella cadència de carib londinenc que enganxava la solidaritat. La meua història li valia de ben poc a aquella xiqueta que en mi només veia un blanc. Que és el que sóc.
Poc temps després em recorde a casa emocionat mirant per la CNN com Nelson Mandela eixa de la presó. La Txell era menuda, de bolquers encara, i jo l’aguantava en braços dient-li: mira!, Txell, mira!, és Mandela! és lliure! I recorde haver-me quedat quiet pensant en la xiqueta de Kaielisha, de sobte amb l’alegria glaçada. Vaig dubtar. Vaig creure que allò no ho podria canviar ni Mandela. Que en un món on una xiqueta corria espantada només en veure una cara blanca el missatge del vell presoner, la crida a construir una nova Sud-àfrica de tots, sense colors ni passats, només mirant el futur amb optimisme, era un somni impossible que ni Mandela, el rei xhosa, el líder del poble, la veu de la dignitat, l’home recolzat pel món sencer, podria portar a terme. M’equivocava. Mandela ho va fer. En va ser capaç.
I avui ell ha fet noranta anys i jo com faig cada any li he enviat un correu de felicitació -que mai no he sabut si llig i que ben bé m’importa molt poc si llig o no. L’escric perquè el necessite jo. Simplement per donar-li les gràcies.
Arran el mail obert que publique avui: El mapa! el mapa!!!, el Miquel, un amable lector m’envia “el mapa”. És de 1850 i, igual que les balances fiscals, és incontestable. Hi ha l'”Espanya uniforme”, que és la que ara rep els diners -amb l’excepció explicable de Madrid. L'”Espanya foral” que continua anant a la seua. I l'”Espanya incorporada o assimilada”, que paga la broma.
Avui música del poble. El vídeo no és cap meravella però per això ja hi ha el Ramon al saxo.
Recordava la carretera de forma vaga. D’adolescent Morella esdevingué un lloc mític, un indret de felicitat per a mi. Però ara feia molts anys que no hi tornava i pujant camí del Port de Querol em preguntava com la veuria aquella ciutat, què quedaria del meu passat i què del seu…
El Cafè Lisboa és un d’aquells indrets que qualsevol novel·la sobre València es veu obligat a posar. Hi passa de tot, hi passen tots, han passat tots. Ara el Lisboa, on ens han passat tantes coses, és de dol per la mort del Pep Bonet. Per ell uns versos de Pessoa, home de cafès a la Lisboa real i el meu record:
Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia,
Não há nada mais simples.
Tem só duas datas – a da minha nascença e a da minha morte.
Entre uma e outra todos os dias são meus.
Traca cerimonial a Arenys per a honorar Sant Zenon. Després de les meravelloses completes de cada any. El primer any que vaig veure la traca d’Arenys sembla, jo no ho recorde, que vaig fer un comentari diguem-ne de sorpresa vist l’estil de tir. Aleshores vaig aprendre que devia callar per respecte als meus amics i familiars arenyencs i calle escrupulosament cada any. Venen i em pregunten, en la meua condició de valencià, què m’ha semblat. I jo calle.
Quan Bétera tenia trinquet Ribes, un home ja gran, era una persona que sempre te la trobaves allí, una persona que estimava de veritat la pilota i tot el que l’envoltava.
He dit “quan Bétera tenia trinquet” perquè el meu poble el va deixar perdre de forma miserable, empès per l’especulació urbanística que l’ha desfet de dalt a baix.
Precisament quan quedaven pocs mesos per tal que el tiraren a terra l’ajuntament em va demanar que fera jo el discurset inaugural de les festes, un discurs en el qual vaig reclamar, sense cap resultat aparent, que s’aturara eixa bogeria que està convertint Bétera en un poble sense personalitat ni sentit. I una de les coses que vaig dir és que no teníem vergonya de deixar caure el vell trinquet que tant havia significat per a nosaltres.
Han passat un grapat d’anys des d’aleshores, crec que això era al 2001, però Ribes ha vingut ara a casa i m’ha portat un regal que no esperava i que m’ha emocionat fins a les ungles. M’ha dut una preciosa pilota de baqueta on ell ha escrit a mà en lletra blanca “D.Visente” i “Valencia”. Encara recordava aquell discurs, diu.
L’he posat entre els meus llibres favorits i allà es quedarà sempre. Com un dels regals més impressionants que ningú m’haja fet mai.
Mate la lentitud de l’Euromed amb la lectura del llibre que Paco Pérez Moragon ha escrit sobre Emili Gómez Nadal (“Emili Gómez Nadal: diaris i records”. Publicacions de la Universitat de València).
Fa molts mesos vaig enllestir un text per a un llibre col·lectiu que s’ha de publicar en alemany. Com que el meu coneixement d’aquella llengua és infinitament limitat el vaig fer en català i em van dir que ja el traduirien. Sembla que la cosa va endavant i avui he rebut per correu una llarga nota del traductor alemany, que sembla que desconeix de forma notable el tema del qual parle. De fet em fa unes preguntes sobre algunes part del text que em fan tremolar i que em porten a preguntar-me si els lectors alemanys entendran alguna cosa del que he volgut dir… El pitjor de tot és que puc fer molt poca cosa, estic en les seues mans. El text que anirà al llibre no serà el meu original sinó el seu original. Ui.