Paco Pérez
Publicat el 3 de juliol de 2008 per vicent
Mate la lentitud de l’Euromed amb la lectura del llibre que Paco Pérez Moragon ha escrit sobre Emili Gómez Nadal (“Emili Gómez Nadal: diaris i records”. Publicacions de la Universitat de València).
El llibre és impactant. Gómez Nadal era un d’aquells noms que a la transició enyoràvem sabent que vivia a l’exili i que no volia tornar de cap de les maneres. Un intel·lectual necessari però inaccessible que mai no va voler tornar a València i recuperar el seu ascendent sobre el país. Llegint el volum publicat ara s’entenen moltes coses però encara se’l tira més a faltar. M’ha sorprès, per exemple, el seu olfacte finíssim en qüestions de política internacional, avançat vint o trenta anys al seu temps. El llibre aplega el diari de Gómez Nadal entre el 1977 i el 1988 i tot de documents més que ens ajuden molt a entendre com era un dels valencianistes més importants de les generacions anteriors a Joan Fuster. Un gran llibre.
Un gran llibre, a més, amb detalls impactants. M’ha emocionat la qualitat de la prosa del seu fill, que encapçala el volum i m’han intrigat algunes de les manies del subjecte del llibre: per exemple la meticulositat amb la qual compta i recompte cada cardenal mort. Un dels passatges més impactants és precisament quan trien Papa Joan Pau I i Gómez Nadal, embolicat probablement en una mena de depressió, afirma que serà el darrer que veurà en la seua vida. Quan dies després se n’assabenta de la mort sobtada del primer Joan Pau i l’elecció del segon hi ha un raig de llum que recorda que la vida sempre fa el que vol i que les sorpreses poden esperar-te en qualsevol cantonada.
Hi ha, però, un detall del llibre que no vull deixar passar per alt i que és el treball, un més!, extraordinari de Paco Pérez Moragon. Fa molts anys vaig quedar impactat per la lectura d’un petit text d’un dels grans de l’escola francesa dels Annales (supose que era Febvre…) on aquest explicava com l’historiador ha de “rossegar” a poc a poc la història i ha d’embolicar-se dels seus detalls més menuts. Paco Pérez fa anys que amb una santa paciència infinita espigola les generacions de valencianistes pre-fusterians i el mateix Joan Fuster i ens retorna, convenientment deglutit el nostre passat. El seu treball tot aquest temps ens ha regalat una impagable visió dels nostres precedents més immediats, visió feta amb passió personal i nacional però sobretot visió treballada amb un rigor explícit i sever, ric i educat, que en aquest volum es posa de relleu d’una manera ben especial.
Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari
Embolicar-nos dels detalls més menuts… cal fer-ho sempre…quan les coses se’ns fan més familiars les podem estimar. Enhorabona pel premi.
Benvolgut Vicent,
Ja se que amb el meu text no afegeixo cap comentari al teu blog, sinó que ho faig al “mail obert” d’avui. Bé, un espai com un altre per comunicar-se.
L’he trobat ben interessant avui el teu text, i a mi també m’agradaria que comencessim tots a posar el nostre granet de sorra perquè els catalans estiguem més units, perquè si no n’estem, no tenim res a fer. I no parlo només de la independència sinó també de construir un pais. Com envejo aquesta mental.litat que tenen alguns països com els escandinaus, aquesta barreja entre llibertat individual i sentit de grup alhora. Sempre penso que aquests són els tipus de països que tiren endavant i seria bo prendre’n exemple.
Tot això em fa pensar però amb el teu títol: “la unitat com a CULTURA”. Hi ha llocs on sembla que aquesta manera de fer formi part de la seva cultura, en canvi a d’altres països no ho sembla, com al nostre. I ho dic amb un sentiment de tristesa però ho dic perquè ho crec. Des de temps de Martí l’Humà on tot el món semblava anar en comunió i on s’han escrit algunes de les millors pàgines de la nostra història, la història de Catalunya sembla reflexar que d’unitat no gaire: guerres civils catalanes, grups socials que han fet la part als castellans encara que fos en contra del seu propi poble, dretes contra esquerres i viceversa (això és normal i lògic, però no fins al punt que el país en surti perjudicat de les picabaralles, tal i com malauradament ha passat i passa quan no se sap ni a arribar a acords bàsics per coses bàsiques “de país”), etc. SI MÉS NO, EN POLÍTICA, D’UNITAT RES DE RES.
El que més em crida l’atenció és el fet que després ens trobem com a elements de la nostra cultura símbols d’unitat: com la sardana, els castellers, etc. No deixa de semblar irònic que parlem d’unitat i l’expressem en diverses formes de la cultura catalana, quan d’altra banda d’unitat en la política, en temes que afecten el nostre país i a nosaltres mateixos, no en teim gaire.
Se m’acut un símbol d’unitat que sembla que aplega la majoria de catalans: el Barça! Bé, fins ara que tenim la moció de censura. Vés que no sigui també política el que hi hagi al darrera !
…en política d’unitat res de res, i és una llàstima perquè som nosaltres qui hi sortim perdem.
Potser arribarà el dia en que la situació arribarà a un límit i s’haurà d’arribar a acords per sobreviure. Si a l’Edat Mitjana els diversos comptats ho van saber fer i van fer una Catalunya forta davant els francs, els castellans i el món islàmic, per què no n’hauríem de ser ara capaços per afrontar els nous reptes de futur?
AMIC, DRING LA COPA PLENA D’AMBROSIA PER FESTAR AQUEST PREMI, QUE ÉS TOT UN SÍMBOL I UNA CERTESA. MIL I UN CAVALLS DE FORÇA!
UNA AFERRADA PEL COLL
BIEL
SUBSCRIC TOTA L’ENHORABONA DEL BIEL, QUE M’HA TORNAT A GUANYAR PER MÀ!