Mails per a Hipàtia

Tot just passat Borriol, el poble de la Consol, el paisatge s’obre de forma ferotge. La massa de ciment que tabica la costa fins a l’insult desapareix i de seguida comences a veure verd i muntanyes, enormes espais buids i fèrtils. I de sobte, passat aquell infern de corbes, apareix Morella. Hi vaig arribar dijous quan el sol just si era un record, suficient per a pintar de roig la solemne bellesa de la capital dels Ports. Allà dalt, al voltant del castell, apareixia com sempre, com un senyal de segles hissat amb orgull.
 

I vaig reconèixer les portes i vaig entrar a poc a poc dins la muralla recordant els sants que li donen noms. I vaig passejar i vaig xerrar molt a gust amb estudiants i professors de la universitat, i em vaig seure de nou sota els savis porxos que protegeixen ara del sol ara del vent, i vam menjar de valent i vaig dormir amb fred i vaig reconèixer racons i espais vells, peces del passat.

Només em faltà trobar un signe, una llegenda que recorde de forma aproximada i que diu “És llogar que fa per nul hom del món, sinó a rei”. Em recorde a mi mateix fa molts anys, molt jove i prim, mirant en un carrer que ara no he sabut trobar una placa amb aquell fragment de la Crònica del rei i pensant que jo no ho podria explicar millor. Que de veritat deu ser llogar (renunciar a la pròpia personalitat) que fa per nul hom. Aquesta vegada però, no he trobat la placa i ignore si existeix encara. M’hauria agradat tornar a veure-la precisament en un cap de setmana tant i tant complicat com aquest que vaig començar il·lusionat pel meu retorn a Morella.