Mails per a Hipàtia

Seguisc amb interès les discussions i picabaralles que estan havent a València per les falles. Anit fins i tot sembla que veïns i fallers van escalfar-se de forma mútua en alguna de les falles especials de la ciutat, a compte de com i on s’instal·len les llums.

Molts lectors ens han criticat que en l’informatiu emès ahir des del País Basc no subtitularem en català les intervencions fetes en espanyol per l’alcaldessa d’Hernani o el director de Berria. És conegut que normalment a VilaWeb TV sempre subtitulem qualsevol intervenció que no estiga en català però la veritat és que la producció d’aquest informatiu representa un esforç important i no vam arribar a temps ahir. Avui, però, ja hem penjat una nova versió amb els subtítols, que serà la definitiva.

A la meua tan estimada Hipàtia la van matar fa segles una banda informe d’homes, cristians fanàtics, que veien un perill en el fet que una dona atresorara el coneixement i dirigira la principal institució cultural de l’època: la gran biblioteca d’Alexandria. Li van treure la pell a trossos mentre cridaven contents de la seua barbàrie. I l’Alexandria brillant, aquella que havia enlluernat el món i que encara avui ens emociona i trasbalsa, va desaparèixer: en pocs anys no va quedar res d’aquella ciutat egípcia que sabia ser també alhora el port d’eixida de totes les àfriques, el centre de la cultura grega i la ciutat amb més jueus del món. I amb Hipàtia, cremada la biblioteca mentre el seu cadàver jeia nu al carrer, van desaparèixer milers de llibres, segles de coneixement que mai no recuperarem.

Ahir vam emetre el primer informatiu diari de VilaWeb TV, un informatiu que de moment només farem en període electoral. Per a nosaltres és un esforç i una aventura apassionant. Cada dia l’emetrem des d’una ciutat diferent -ahir Girona, avui de forma excepcional Hernani perquè la situació al País Basc mereix una reflexió, demà Perpinyà… I hi fem participar més o menys tota la redacció, amb una direcció excepcionalment ben portada del Roger Cassany i amb el paper determinant com sempre del cap de redacció de VilaWeb Josep Casulleras. Tots plegats hem fet també un esforç tècnic i d’imatge notable i tot per a mostrar un model d’informatiu que potser un dia serà quotidià: fet al carrer, amb voluntat d’anàlisi, plural, que tinga en compte el conjunt del país, etcètera.

Sembla que l’article del Monzó d’avui a La Vanguardia n’ha armat una de bona, arran això que parlàvem, precisament sobre La Vanguardia, fa uns dies o dos apunts més avall.

Matí de diumenge plàcid, calmat, a Ginebra. Fa un solet tan prudent com agradable. El Jet d’Eau penja cap a fora del port i els indígenes diuen que això vol dir que demà farà mal temps. Avui no el fa. Passegem a la vora de l’aigua fins el restaurant que agradava la Rodoreda. Al comentari la mort de Palau. Els darrers estius hi hem anat diverses vegades a la seua Fundació, a Caldetes, on fan recitals interessants de poesia i música. Algunes nits ell mateix seia al balcó del seu apartament a escoltar. En aquest país on sovint fem tard Palau sembla haver viscut un final com mereixia, amb reconeixements i amb somnis com la fundació duts a bon port.

Ahir a la vesprada vaig participar en un debat amb estudiants organitzat pel Col·legi de Periodistes sobre el periodisme i internet. Una de les preguntes que es va posar sobre la taula era el perquè d’aquesta proposta que fan alguns diaris (sensacionalistes però també alguns de seriosos) que permet als usuaris comentar les notícies en la mateixa notícia.

Un bon amic m’ha portat un exemplar del llibre "Fidel Castro. Pàtria o Mort Vencerem". Es tracta d’un recull de discursos del líder cubà que jo vaig traduir al català i es va publicar el 1984. Ho fa avui que Castro ha anunciat, massa tard, que es retira.

Per televisió ara mateix estan ensenyant com els membres del parlament kosovar, un a un, estan passant  a signar la declaració d’independència del seu país. Ho fan lentament, de forma solemne i tots ells, siguen del partit que siguen, saluden amb un gran afecte el president del parlament i el primer ministre. Europa tindrà en pocs minuts un nou estat. Després d’anys d’agressió i de guerra promoguda des del nacionalisme serbi. Als carrers es veuen grups de gent manifestant-se amb banderes albaneses i americanes, i amb molt poques banderes europees. Encara no he vist ningú amb la nova bandera blava amb conc estels recent aprovada pel parlament com a símbol del nou estat. Supose que és qüestió de temps i de que en puguen imprimir unes quantes.

A la cantonada del Paral·lel amb Nou de la Rambla uns pares escridassen la seua filla. Ella crida d’una manera exagerada, amb un volum de veu més que considerable que fa que la major part dels vianants miren. Els pares no saben com callar-la i intenten cridar més encara. Una senyora s’acosta i els diu que igual seria més raonable no fer l’espectacle en públic. Es miren tots tres i com si fos un miracle callen i se’n van Paral·lel avall. Observe que no s’agafen de les mans ni es toquen però com a mínim han recuperat el silenci i la calma. La xicona, en silenci, va movent el cap com dient no…

Em sembla que ho he explicat alguna vegada però… 

Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna. (Enllaç)

Conforme avança la digitalització se’m fa curiós veure què podem recuperar la memòria de coses que pensàvem que mai no tornaríem a viure, gràcies a que algú les ha guardat i les penja. És el cas d’aquest vídeo que acabe de descobrir al YouTube. Hi ha el concert final de la gira “Conspiracy of Hope” que es va fer a Buenos Aires l’octubre del 1988, on Sting i Peter Gabriel fan eixir a escena les mares de la plaça de Mayo mentre canten “Ellas bailan solas”. El concert acaba amb un moment especialment emotiu quan els dos cantants ballen una a una amb les mares i les àvies que despleguen les pancartes amb la silueta buida dels seus estimats. Recorde perfectament haver vist aquell concert en un programa de televisió i l’impacte que em va provocar i durant anys he pensat que m’agradaria tornar a reviure aquell moment tan especial. Ara algú l’ha penjat amb un format de baixa qualitat i unes lletres que el malmeten una miqueta però tant se val: és el testimoni d’aquell gest solidari i la recuperació de la nostra memòria personal el que compta.

Les comunicacions de VilaWeb han canviat de conducte aquesta setmana. De fet no ha canviat res de físic. Els cables, satel·lits i coses així són els mateixos. Però hem canviat de mans que les porten. I ara VilaWeb us arriba als lectors de tot el món a través de Tata Teleccomunications, xarxa hindú que un bon amic ha batejat amb rapidesa com "la xarxa de la tata".

Llisc una miqueta a l’atzar alguns blocs i al de Jose Manuel Almerich hi trobe un record emocionat per a Joan Pellicer, que faltà ara fa un any. I en ell una frase de l’enyorat Joan que vull rebotar perquè em sembla extraordinària: