Entre altres faenes vàries avui he anat a Callús. Callús, en el marc de la internet catalana, és una mena d’indret mític, pàtria d’exploracions relacionades amb el món de l’escola des de temps immemorial i refugi d’una colla de gent que sembla que no es cansen mai. Per tant quan et diuen que vages hi vas.
He participat en un debat sobre educació i periodisme que ha estat interessant i enriquidor. Però no ens n’hem anat per les branques precisament. El cansament i la manca de motivació dels mestres l’han expressat amb tota claredat. No hi ha projecte, ningú no sap cap on anem, han dit. I ha tornat a aparèixer una consigna vella però que ningú no vol provar: per a treballar com cal al temps actual aconseguim que hi haja 14 o 10 xiquets per aula. Això sí que seria una revolució! Potser no caldria ni tenir ordinadors ja que es podria treballar de forma molt atenta i dedicada a cada criatura. Algú ha fet números i la sisena hora, i el que s’han gastat en ella, hauria donat segurament per a una baixada històrica de la ràtio d’alumnes per aula. Però no s’ha fet…