No el conec de res a l’Andreu Pedró-Garcia, un castellonenc que fa classes de català a un grup tan curiós com interessant d’universitaris a Boston. Però llegint aquest article sobre la seua feina, que he trobat de pura causalitat en un diari universitari dels Estats Units, he pensat que és just donar-li les gràcies. A ell i als que fan feina com ell.
Dissabte farà 800 anys justos del naixement de Jaume I, el rei que va incorporar València i Mallorca i que va configurar la nació on vivim avui.
TV3 va anar a la Catosfera a fer una taula rodona sobre els seus propis blocs (que segons es comentava en els passadissos era pagada…) i per a fer un vídeo. De tot l’ample programa de la Catosfera van triar la taula de polítics, una decisió que es podia esperar però ben poc original. I de la taula de polítics només van parlar de les intervencions de Lurdes Múñoz, una blocaire indubtable de llarga trajectòria del PSC, i de Joan Ridao, un blocaire d’ERC relativament desconegut en aquesta faceta si el comparem amb els altres tres ponents. Curiosament en la peça que van emetre pel Telenotícies van deixar fora dos membres més de la mateixa taula però tots dos molt reconeguts dins el món blocaire. Carles Puigdemont, de lectura obligada des de fa temps, de CiU. I Raül Romeva, un dels blocaires més persistents i interessants dels que tenim entre la classe política, d’Iniciativa per Catalunya.
Ja he fet la meua intervenció a la Catosfera de Granollers sobre el codi ètic blocaire.Pose un resum d’urgència del que he dit.
Et fas bons propòsits sense pensar que, de sobte, passen coses que t’obliguen a treballar hores i més hores en un tema que no esperaves ni sabies que arribaria. Que ningú no sabia que arribaria, de fet I aleshores els plans que t’havies fet per a la setmana i les hores que volies dedicar a fer açò o allò se’n van a fer la mà i prou sort tens de no caure malalt.
Alguns detalls més per a la discussió.
Saül Gordillo i Marc Vidal m’han embolicat per a participar en el Catosfera del cap de setmana vinent. Ho faré debatent amb Juan Varela sobre si cal un codi ètic dels blocs. Com que m’estic pensant què he de dir he pensat que si ho vaig dient ací igual em convenceu algú d’alguna cosa que jo no sé veure. Així que posaré un parell de post amb les idees que m’han vingut al cap (evidentment esquemàtiques).
Ahir vaig acudir al dinar amb Ibarretxe que convocava la Fundació Trias Fargas. El fet que acabar ja camí de les sis de la vesprada és un primer indici del seu interès. En curt Ibarretxe és molt interessant. No només pel tema basc, on destaca. Parla de tot sense embuts, d’economia, d’Europa, de filosofia, demana perdó si no sap prou d’un tema i pren nota si alguna cosa li sembla interessant. A més té un punt de Pujol: ens parlava a tots pel nom com si ens haguera conegut de tota la vida. Algú, amb molta eficiència, li havia explicat qui érem i de quin pal anàvem cadascú i ell, com Pujol també sabia fer, jugava amb tot això.
Ha mort Milton Wolff, qui fou el darrer comandant de la Brigada Lincoln i l’encarregat de sumar els voluntaris nordamericans a la defensa de l’Ebre contra les tropes de Franco. Van apagant-se els ecos d’aquella generació de joves dels Estats Units, i d’altres llocs del món, que foren capaços de deixar-ho tot per venir a lluitar amb la més gran de les generositats imaginable per la nostra llibertat i que massa sovint van morir lluitant pels nostres drets amenaçats. Que eren també els seus però que eren sobretot els nostres.
Avui hem anat a dinar amb el Carles Cuní i el Miquel Calçada i, de pas, hem visitat la nova i espectacular seu de les seues emissores de ràdio al Passeig de Gràcia de Barcelona. Impressionant. És realment impactant de veure com en quinze anys, superant tots els problemes i conflictes que han tingut i superant els vicis i les manies atàviques del país ells i el seu equip han estat capaços d’alçar i posar rodes a un projecte d’aquesta dimensió i defer-ho sense renunciar als principis que els guiaven des dels vells temps de Terrassa. Ara quan sembla obligat reclamar dimensions als projectes i aclamar la formació de conglomerats ni que siga a la babalà he de dir que m’he sentit molt a gust simplement dinant i compartint experiències amb ells, sense necessitat d’anar més enllà. I he notat que la solidesa del seu projecte reforça el nostre i viceversa, sense necessitat que ens anem trepitjant les sabates els uns als altres, que faena hi ha per a tots. Potser és un model també això.
De sobte una cara et recorda algú que no saps qui és. Però que el teu cervell intenta recuperar. La forma de les celles o la barbeta, els ulls, alguna cosa et porta un record distant, que no saps a qui adscriure. I passen els segons i te n’adones que no ho sabràs. Hi ha qui opina que la memòria s’esborra per no acumular massa dades inútils. Però aquella, aquella concreta que no et ve al cap, qui ha decidit que és inútil?
L’enyorat Pedrolo afirmava que cal protestar sempre, fins i tot quan saps que no val per a res. Avui s’ha tornat a demostrar el valor de la protesta. Quan el PP va tancar La Carrasqueta i moltíssima gent vam tenir la sensació que el govern del Principat no faria res per a mantenir la normalitat dels quatre canals de la Corporació en territori valencià, el desànim va ser immens.
La flexibilitat de les portades de VilaWeb l’anem posant a prova amb invents nous. Ahir teníem previst obrir amb el centenari de Simone de Beauvoir i un article especial que havíem fet per a commemorar el centenari del seu naixement. Però a la nit va resultar que això de New Hampshire anava just i no tenia massa sentit deixar-ho de segona. Així que per primer vegada hem posat una il·lustració llarga en la posició segona, amb la Beavoir de referència.
El meu amic Hugh, vell periodista de The Guardian ja jubilat, m’escriu des de Port Stanley, a les Fakland. Fa mesos es va embarcar en el seu vaixell i va decidir ni més ni menys que travessar l’Atlàntic sencer, des de Londres fins a la capital d’allò que els argentins en diuen les Malvines. Ho ha fet durant tres llargs mesos botant de port en port però amb un parell de travessies molt llargues que sembla que ha superat bé.
He aprofitat la miqueta de vagància nadalenca per a repassar les tres versions, majors, del Tubular Bells de Mike Oldfield. Oldfield va fer la primera versió l’any 1973 causant una impressió enorme en molta gent per l’atreviment del seu plantejament. Entre altres a mi. Durant molts anys es va negar a gravar una nova versió del disc, amb l’excepció d’una versió orquestral en directe, però en la dècada dels noranta en va gravar diverses de seguides. Segons la versió més comuna la I és l’original, la II és la versió de 1992 i la III la de 1998.