Mails per a Hipàtia

Totes tres tenen en comú la base musical però expressen cultures diferents i tecnologies diferents i això les fa molt interessants si s’escolten seguides. Els darrers anys m’agradava molt més la tercera versió (la versió "eivissenca" ja que la va crear a l’illa) que és plena d’elements interessants de la música disco i a la vegada de l’anomenada world music -algun nom havia de tenir això. La segona versió és un clàssic del rock, molt més directa que la primera, però el que m’ha sorprès és com de bona m’ha tornat a sonar la primera.

La primera versió va sobtar conceptualment. Oldfield tocava gairebé tots els instruments mesclant pistes en l’estudi, una cosa que avui és habitual però aleshores sonava a bogeria. I és capaç de barrejar tota mena d’instruments i influències. Entre la primera i la segona versió va destacar l’enorme canvi tecnològic en els instruments que donaven un impacte notable a aquesta segona versió però repassades les tres en conjunt els sintetitzadors vintage de la primera adquireixen un nivell d’emoció sonora peculiar. Com a mínim per a mi. Són sintetitzadors molts primitius que embruten molt les notes però aquesta brutícia, vista des de la perfecció d’ara, és encantadora. Resulta impressionant sobretot la doble línia de baixos del final, puntuats per un instrument que em recorda algunes de les coses que es podien fer amb aquells venerables Farfisa (tot i que no sé en realitat si ho és).

Escoltades totes tres em quede, doncs, amb la primera versió. Recuperada. I per a celebrar-ho he trobat al YouTube l’històric concert de la BBC on es va interpretar en públic per primer vegada amb els músics asseguts en rotgle. Recorde haver-la vist en algun programa de TVE que aleshores era l’única i haver-me quedat literalment bocabadat. Tasteu-la. Paga la pena.