Avui hem viscut dues decepcions importants: la primera, la perllongació de la vida útil de la central nuclear de Garoña quatre anys més, la segona, el rebuig del Parlament a ni tan sols debatre sobre la qüestió dels cultius modificats genèticament. En ambdós casos ens trobem amb un important precedent que pot tenir importants conseqüències en termes de democràcia i, per descomptat, pel medi ambient. Ambdós casos posen de manifest com el poder dels lobbies econòmics són prou poderosos com per condicionar les decisions guvernamentals o dels grups majoritaris, però també queda clar com, encara que minoritaris, hi ha grups amb voluntat d'escoltar i fer d'altaveus d'altres lobbies, els de les organitzacions no governamental i de les agrupacions ciutadanes. La doble decepció d'avui ens hauria de fer reflexionar sobre la necessitat de fer créixer la presència a les institucions d'aquells grups que pretenen fer d'altaveus de les peticions que, legítimament, provenen de la ciutadania. En el cas de Garoña, per exemple, Joan Herrerafa temps que reclama al Congrés de Diputats, al costat de Greenpeace, Amigos de la Tierra, Seo Birdlife, WWF i d'altres col.lectius, un tancament al qual Rodríguez Zapatero s'havia compromès i ha incomplert. En el cas del Parlament de Catalunya, en Francesc Pané ha estat un clar abanderat de la causa impulsada per Som lo que Sembrem (la ILP presentada per aquesta plataforma comptava amb més de 100.000 signatures que el PSC, CiU i PP han menyspreuat). En definitiva, tot és qüestió de lobbies, sí, però no tots els grups amb representació parlamentària, que són els que poden fer avançar ara com ara les lleis (o aturar-les, com s'ha vist avui), escolten el mateix tipus de lobbies. La qüestió és aturar-nos a pensar quins són els lobbies que volem que siguin més escoltats, cosa que ens ha de permetre decidir també, a l'hora de votar, quina ha de ser la correlació de forces als diferents Parlaments que convé més en funció de quins lobbies considerem prioritaris. D'això va la democràcia, avui. Jo, almenys, fa temps que vaig fer aquesta reflexió, i per això ara, sóc on sóc, i treballo amb qui treballo. Confio que les dues grans decepcions d'avui serveixin, almenys, com a punt d'inflexió per tal de canviar la correlació de forces.
Malgrat que els darrers escàndols a Hondures han tingut lloc els darrers dies, precisament durant la meva estada a alta mar, no he volgut deixar passar l'oportunitat d'afegir la meva veu a la de totes aquelles que reclamen un retorn a la normalitat. Adjunto la nota que vaig fer pública dilluns, en tant que vicepresident del Grup Verds/ALE, i en qualitat també de membre (i vicepresident) de la Delegació de relacions UE-Amèrica Central.:
Honduras: EU must cancel
association agreement talks following coup d'état
Commenting on recent events in Honduras, Greens/EFA Vice-President Raül Romeva commented:
"I strongly condemn the military's anti-democratic
overthrow of elected Honduran President Manuel Zelaya. Recent events echo the
dark days of past military coup d'états in Central America. We must not see any
repetition of the bloodshed that occurred in Honduras in the 1980s.
The international community must act immediately to
unequivocally reject the legitimacy of Roberto Micheleti, declared President by
Congress yesterday. International observers must be granted access to
investigate. For its part, the European Union should cancel next week's planned
trade negotiations with the Honduran authorities. (1) EU association agreements
have democracy clauses that have clearly been violated by the new
administration that is in place."
Note to editors:
(1) 'Association agreement' negotiations - with a strong focus on
trade issues - are due to take place with six Central American countries,
including the Honduras, 6-10 July 2009 in Brussels.
Entre Sardenya a Sicilia passem per Skerki Bank, una petita zona on el fons és menys profund (uns 30 metres) i permet a les barques de pesca fondejar en mig del mar. Solen ser tan italianes com tunisianes, ja que el Banc és al vell mig dels dos paĩsos. Només acostar-nos-hi ja veiem nombroses llums. Poc a poc les anem identificant: mercants, palangres, algun arrossegador, ... De sobte alguns llums vermells criden l'atenció dels especialistes. En concret dos llums vermells sobreposats. Podrien d'un vaixell sense control, que estigués feinejant, o podria ser algú pescant il.legalment que, per evitar que se li acostin d'altres, utilitza, falsament aquesta senyalització. Novament operació de supervisió nocturna. A les 24.00 posem les Zodiacs a l'aigua. Armilles salvavides i saltar del Rainbow Warrior a la llanxa. Som léquip habitual: cap de bots (Mehdi, tunisià), tres càmeres, un fotògraf, dos campaigners, un primer oficial i servidor, en qualitat d'observador. Ens acostem als llums. Primer trobem una barca tunisiana, l'Ayoub, ancorada, ningú a cobert, res especial. Seguim. Ens dirigim cap a un altra embarcació tunisiana que en veure'ns acostar engega motors i fuig. La Zodiac és més ràpida i l'atrapem. Quan ja no tenen més remei opten per parlar. En Mehdi hi parla en àrab. Demanem el tipus de xarxa que tenen. Ens l´ensenyen: un petit trasmall. Res d'especial. En Mehdi m'explica després que ens havien pres per guardacosters italians. Segurament, a més a més de la pesca, tenien d'altres negocis menys clars entre mans.
El tercer objectiu és un encerclador italià ancorat (Jesica). Ens hi acostem. Els pescadors surten a coberta amb cara de pocs amics. Sota la llum dels focos respectius la conversa és tensa, i un punt surrealista. En Dave, campaigner, hi parla (en italià): -Hola. -Hola. Que hi feu aquí? -I vosaltres què coi hi feu?. -Som de Greenpeace (assenyalant lámura de la Zodiac). -Ja ho veig, sé llegir. -Us voldriem demanar quin tipus de pesca feu. -Tranquils, no pesquem ni dofins ni balenes. -Heu vist algun vaixell sopitós?. -Pfff, pregunteu als tunisians.
A bord duen xarxes d'encerclar. Fora de la temporada de tonyina els encercladors solen pescar peix blau. El winch per hissar les xarxes no és tampoc sospitós de ser per a xarxes de deriva. Després duna estona de conversa poc amical, seguim la ronda. Passem prop d'alguns petits palangres tunisians ancorats (el Mohamed, el El Amed, ...). Res a destacar. Finalment decidim tornar al RW.
Nova expedició nocturna sense resultats significatius. Pregunto si el fet de no haver trobat res flagrant demostra que la situació millora en quant a la pesca il.legal. No necessàriament, em diuen, pot ser degut a: a) la lluna abandona la seva fase nova i hi ha massa claror a la nit (els peixos veuen millor les xarxes, i la policia els pescadors il.legals), b) hi ha hagut bastanta mala mar, o c) la presència del Rainbow Warrior a la zona ha estat un element dissuassori important. Sigui com sigui no es pot abaixar la guàrdia.
L'equip de campaigners, científics i un servidor desembarquem avui a Trapani, però el Guerre de l'Arc de Santmartí segueix la seva ruta, cap a Mallorca. El problema de la sobreexplotació dels recursos marins és cada cop més greu, i la necessitat de posar-hi fre, més urgent. Bona proa, Rainbow Warrior.
La vida en un vaixell, i més si aquest és el Rainbow Warrior, és sempre fascinant. No hi ha mai temps per avorrir-te, i sempre hi ha feina. Avui, per exemple, a les 4.00 ja era dempeus pel meu torn de vigilància al pont de comandament. Es tracta bàsicament d'estar al cas del radar, i de les indicacions sobre els vaixells. Entre el capità (o l'oficial de torn) i el campaigner de Greenpeace decideixen si algun dels senyals mereix especial atenció. Segons la velocitat que duu podem pressuposar si es tracta d'un palangre, un arrossegador, un iot o d'una boia. Si és sospitós ens hi acostem. Quan queda clar a simple vista (o amb els binocles) que no hi res sospitós, reprenem el rumb original. Així anem passant l'estona. La bona notícia és que, de moment, no hem trobat cap acte delictiu especialment flagrant. Acabades les quatre hores de guàrdia, toca quatre hores de tasques diverses (neteja camarots i espais comuns, neteja coberta, donar cop de mà en tasques de manteniment diverses com pintar, pulir, preparar protectors per a les veles, etc...), la resta del temps el dedico a escriure, llegir o, si podem, conectar-me momentàniament a Internet per actualitzar el blog i el Facebook. Així fins el torn de guàrdia de la tarda, de les 16.00 a les 20.00. Demà dimarts tenim previst ser a Trapani. Els i les no estrictament membres de la tripulació (científics, premsa, campaigners i servidor) baixarem per anar cap a Palerm, on hem d'agafar els respectius avions cap a casa. El Rainbow Warrior seguirà, però, amb la seva tasca de vigilància i sensibilització per protegir, salvar i recuperar el planeta, inclosos, lògicament, els mars i oceans, protagonistes de 3/4 parts de la superfície terrestre.
Hem acabat la supervisió de la zona nord siciliana. No hem trobat tanta activitat com esperàvem trobar-hi, segurament degut al fet que la mar no es troba tampoc en les millors condicions per pescar. Posem proa cap a un nou destí on sospitem que pot haver-hi més activitat. L'objectiu segueix essent supervisar si se segueixen fent ús de les xarxes de deriva, també conegudes com les xarxes de la mort. Recordo que les xarxesde deriva s'usen encara per capturar una cada vegada més reduida població de peix espasa, i en el seu camí hi queden atrapades també d'altres espècies com balenes, dofins o tortugues. Aquesta mena de xarxes fa temps que van ser prohibides per Nacions Unides, la Unió Europea, la Comissió Internacional sobre la Tonyina Vermella i la Comissió General de Pesca del Mediterrani. Per altra banda, la mateixa UE ha gastat ingent quantitats de diners per convertir el sector i ajudar-lo a adaptar-se a la nova situació. El problema és que, molt sovint, i malgrat aquestes subvencions, alguns pescadors segueixen usant aquesta mena de xarxes aprofitant de vegades alguns forats legals relatius a les 'ferrettara', xarxes de deriva de fins a 2,5 km de llargària, típiques d'Itàlia. Posar en evidència aquests forats legals, i demostrar que, malgrat les prohibicions i els diners invertits en la conversió, segueixen usant-se aquesta mena de xarxes, és el principal objectiu de l'actual missió del Rainbow Warrior (més informació al lloc web de Greenpeace).
Em llevo a les 4.00 del matí per comencar el meu torn de guàrdia. Tot just apareixen les primeres llums matineres. De seguida trobem una cosa interessant. Malgrat que allò que estem buscant fonamentalment són xarxes de deriva, el radar assenyala dues taques molt juntes que avancen a molt poca velocitat. Decidim posar-hi rumb, ja que podria tractar-se d'un arrossegador amb una gàbia (cage) plena de tonyines. La temporada de pesca de la tonyina s'ha clausurat fa deu dies, o sigui que en qualsevol cas es sospitós. Dues hores despres el podem veure ja amb binocles i confirmem la sospita. Decidim anar-hi a parlar. Baixem la Zodiac i hi muntem tres càmeres, un fotògraf, en John (campaigner de Greenpeace), el patró de la llanxa, una marinera i servidor. Voregem la gàbia i ens hi acostem per estribor. Ens esperen (fa estona que ens han vist). Es un vaixell maltès (obvio el nom per raons de seguretat). Ens permeten acostar-nos-hi i pujar a bord per parlar amb el capità. Ens reben amb forca amabilitat. Segurament saben de fa temps que el Rainbow Warrior és per la zona i tenen ja preparada la documentacio que els demanem. Ens diuen que són, només, un vaixell de transport de gàbies, cosa que no quadra amb els equips de submarinisme que hem vist a l'entrada de la sala de màquines, els quals són necessaris per fer passar les tonyines de la xarxa de l'encerclador fins a la gàbia. Sembla evident doncs que són part del procés de captura, i no només de transport. Tampoc quadren les dates que ens donen de les dues captures que han fet (el 24/5, 1200 exemplars i 84 tones; i el 10/6, 490 exemplars i 98 tones). Tampoc quadren les coordenades que ens donen de les captures amb la velocitat que duen (0,1 nusos), i la seva situació actual. Finalment, tampoc inspira confianca el nom del comprador, Fish and Fish Azzopardi, una de les principals firmes de Malta, implicat en no pocs casos de males pràctiques.Tot plegat fa pensar que, efectivament, es tracta de captures possiblement pescades fora de temporada, i per tant il.legals. De tot plegat es prenen les dades per presentar informe a la propera reunió de la Confernecia Internacional sobre Tonyina (ICCAT).
Quan li vaig explicar a la meva filla de tres anys que me n'anava uns dies al Rainbow Warrior, a fer una recerca/supervisió de les activitats de pesca Il.legal, no Declarada i no Documentada (per exemple l'ús de xarxes de deriva) al Mediterrani, ho va entendre de seguida: 'Ah, el papa se'n va a salvar dofins'. El cas és que sí, que una de les conseqũències de la feina que hi vaig a fer hauria de ser que dofins, catxalons, balenes, tortugues, i d'altres espècies pelàgiques estiguin molt més protegides de les males arts pesqueres (ho explico millor en aquesta nota). L'experiència, sigui com sigui, paga la pena. La història ha comencat avui, ben d'hora, en un avió que ha sortit de madrid a les 6.00, fins a Roma, i d'allà un altre cap a Palerm (Sicília), on he arribat a les 1200. Després de negociar el preu amb un taxista, aquest m'ha conduit cap al port de Trapani. Allà m'han vingut a recollir en la Zodiac de Greenpeace, a peu de port, el segon de bord, i un equip de reporters de la RAI, juntament amb alguns tripulants. M'he assegut a babor i després de protegir mínimament la motxilla, hem fet dues milles mar endins, on el Rainbow Warrior es trobava a la deriva. El vent bufava per l'amura de babor, la meva, o sigui que ha estat impossible impedir la mullena. Per sort ja venia preparat, tant de mentalitat com de roba. La RAI, però, no ha perdut detall. En Francois Provost, campaigner de Greenpeace, i el meu contacte a bord, m'espera a dalt. Ens abracem (ha costat una mica arribar fins aquí) i em presenta la resta de la tripulació, un veritable conglomerat de races, colors i llengũes. Em designen una llitera en un camarot de quatre. La de sobre meu és ocupada per l'Alex, que descansa, ja que li toca fer el torn de nit. Tothom es amigable i somriu. Després de sopar, puntualment, a les 6, toca preparar la missió, és a dir, estudiar la climatologia per calcular on hi ha més probabilitats de trobar xarxes de deriva, i decidir el rumb. De moment estem fent ruta prop de la costa siciliana, cosa que ens permet tenir una mica de conectivitat Internet, que aprofito per teclejar aquestes quatre notes. Si demà encara som prop de costa ho tornaré a provar.
Adjunto la carta que, en tant que membres de Caucus Parlamentari per a Birmània, hem enviat a Nacions Unides reclamant un Embargament Global d'Armes per a Birmània:
H.E. Susan E. Rice Ambassador
Permanent Mission of the United States to the United Nations
140 East 45th Street
New York, N.Y. 10017
19th June 2009
Dear H.E. Susan E. Rice,
We, members of European Parliamentary Caucus on Burma, are writing to you to express our concern over the current situation in Burma.
There can now be no doubt that the dictatorships claim that it will reform, and that 2010 elections will bring change, are totally false.
Daw Aung San Suu Kyi, leader of Burma’s democracy movement, is now spending her 14th birthday in detention, and a sham of a trial will ensure she will remain detained when elections take place next year.
At the same time a new military offensive in Eastern Burma is forcing thousands from their homes, joining the hundreds of thousands who are already internally displaced, or the tens of thousands in refugee camps in Thailand. These attacks are not counter-insurgency as claimed. The United Nations itself has said that civilians are being deliberately targeted. These are war crimes.
These two new developments follow the violent suppression of peaceful protests in 2007, and the blocking of international aid following cyclone Nargis in 2008.
Three statements by the Security Council have now been ignored by the State Peace and Development Council. This defiance cannot be allowed to stand unchallenged.
The time is long overdue for a global arms embargo against Burma, and we call on your government to publicly commit itself to such a step.
Yours sincerely,
John Bercow, Member of Parliament, Great Britain
Petr Bratsky, Member of Parliament, Czech Republic
Simon Coveney, Member of Parliament, Ireland
Carmen Garcia, Member of Parliament, Spain
Glenys Kinnock, Member of European Parliament for Wales in the UK
Silver Meikar, Member of Parliament, Estonia
Laszlo Nagy, Member of Parliament, Slovakia
Zbygniew Romaszewski, Member of Parliament, Poland
Raül Romeva, Member of European Parliament, Spain
Renate Weber, Member of the European Parliament, Romania
Ahir vàrem participar, juntament amb d'altres diputats i diputades al Parlament Europeu (Ulrike Lunacek, Raul Romeva, Jean Lambert, Franziska Brantant, i Michael Cashman, entre d'altres) en una concentració davant l'Ambaixada de Lituània, a Brussel.les, per protestar per la proposta de llei que ha impulsat el Parlament d'aquell país i que està pendent, només, de la signatura del President. Segons el text legislatiu, que és de fet una esmena a la 'Llei sobre Protecció de Menors Contra els Efectes Nocius de la Informació Pública', quedarà prohibit proporcionar qualsevol informació a les escoles relatives a l'homosexualitat i bisexualitat ja que, segons diuen, 'pot afectar negativament el procés de creixement dels nens i nenes'. En resposta a aquesta proposta de llei, que clarament vulnera els principis més bàsics de no discriminació i de dret a l'educacióp establerts en els Tractats de la UE, des del Parlament Europeu ens hem organitzat per respondre-hi a través de l'enviament de diverses cartes de protesta al Presidents de la Comissió, Durao Barroso, del Consell, Mirek Topolanek i del Govern Lituà, Valdas Adamkus, posant de manifest la nostra preocuació, i advertint que aquesta mena d'iniciatives toparan amb la més ferma oposició de moltes i molts de nosaltres. (segueix...)
Poc a poc la vida torna a la normalitat política al Parlament Europeu. Algunes cares noves (aquest matí ja m'he topat amb Juan López Aguilar i Magdalena Álvarez, per exemple, ens hem saludat educadament i els he donat la benviguda) es barregen amb d'altres que s'en van (ahir em vaig creuar amb Josep Borrell). Dels que pleguen en veus amb cares tristes, no només la d'aquells/es que se'n van forçat pels resultats electorals, sinó també d'altres que, havent decidit no presentar-se novament, es van acomiadant de la gent, ja siguin aliats o adversaris polítics. Les cares dels nous/noves, és, en molts casos, de cert espant (la que devia tenir jo fa cinc anys). L'experiència és un grau, ni que sigui per indicar on es troba el Restaurant, o aquella sala de reunions, o la sala de premsa. L'altra incògnita és, en molts casos, amb quin grup, i a quines Comissions i Delegacions treballarem cadascú. També això es va aclarint. En el meu cas, ahir el Grup dels Verds (un Grup especialment enfortit després del creixement de les forces d'esquerra verda a Holanda, França, Alemanya, Suècia, Dinamarca, Bèlgica i Grècia) em va escollir Vicepresident. Pel què fa a les Comissions i Delegacions, la cosa serà una mica més lenta, i complicada.
Aquests dies, com sempre, estic pendent de molts llocs del món. Un d'aquests llocs és al centre mateix del mar Mediterrani, entre Malta i Sicília, i té per protagonista el Rainbow Warrior, el vaixell insígnia de Greenpeace. Tinc previst embarcar-m'hi divendres, si la climatologia ho permet, per participar en les tasques de supervisió que estan duent a terme aquestes dies en relació a les activitats pesqueres irresponsables, com algunes relacionades amb la Tonyina Vermella, o amb l'ús d'arts il.legals (com les xarxes de deriva). Preparant el viatge vaig telefonar ahir al meu contacte a bord, François Provost, responsable de campanyes al Mediterrani de Greenpeace. Des del telèfon satèl.lit del vaixell em van respondre que no era a bord, sinó a terra. En telefonar-lo al mòbil em va respondre des de la comissaria de La Valetta, Malta. Greenpeace va tenir ahir, segons el mateix François: 'one of these days'. Malta és un lloc conegut per la 'flexibilitat' de les autoritats a l'hora d'exercir el control sobre les activitats pesqueres. La corrupció és, aquí, la norma. Diverses organitzacions, la Comissió Europea, i de fet jo mateix, hem denunciat reiteradament aquest fet. Ahir, Greenpeace va desplegar una pancarta amb el lema 'Blufein Tuna Massacre' davant d'un dels vaixells de la companyia espanyola del Grupo Fuentes, responsable de la meitat de les captures de tonyina del Mediterrani. La tensió és alta, en aquesta mena de situacions, i ahir no va ser una excepció. Tot plegat va acabar, com tantes d'altres vegades, a comissaria. Tal i com ja he explicat sovint en aquesta bitàcola, la situació propera al col.lapse d'una espècie tan important pels ecosistemes marins com la Tonyina comportarà una pèrdua irreparable al mar, però també a moltes societats que en depenen. Als grans inversors els preocupa ben poc aquest fet. Quan s'hagi acabat tota, passaran a una altra cosa. Però què passarà amb la dramàtica modificació de la cadena tròfica (la Tonyina és un dels predadors marins més importants)? I amb tota la gent que en viu?. En tot plegat hi tenen una responsabilitat especial les grans companyies d'encercladors espanyols, francesos i italians. El temps passa, les solucions hi són (moratòria, reducció flota, transparència, persecució i sancions dissuassòries de les males pràctiques, promoció pesca responsable, establiment de santuaris, conscienciació consumidors/es, etc...), però encara som lluny del compromís polític que caldria per tal que aquestes solucions fossin aplicades amb la immediatesa i la profunditat que reclama la situació. Per això em prenc tant seriosament aquest assumpte, i per això m'embarco divendres al Rainbow Warrior. (segueix...)
Dissabte vaig participar com a ponent, a A Coruna, en el II Seminario pola Abolició de la Tauromaquia, per explicar totes les coses he fet, i vull seguir fent, des del Parlament Europeu, per acabar amb la Tauromàquia, començant per tancar l'aixeta a les subvencions públiques que mantenen viva l'activitat. Vaig compartir taula amb Jordi Casamitjana, del CAS. Diumenge al matí vaig participar en la bicicletada organitzada per SOS Racisme en contra dels Centre d'Internament de les Persones Immigrades (CIES), com el de la Zona Franca. Hi vàrem anar amb tota la família, a més a més de amb en Ricard Gomà i en David Cid, i vàrem acompanyar una nodrida representació ciutadana. Entre d'altres compromisos, he adoptat el de treballar per la Derogació de la nefasta Directiva del Retorn adoptada pel Parlament Europeu ara fa un any. (segueix...)
Fa ja mesos que des d'alguns grups posem en qüestió tant el mètode per elegir el President de la Comissió Europea, com l'única candidatura que de moment coneixem, la de José Manuel Durao Barroso. Sóc molt conscient que donada la correlació de forces resultant de les eleccions del 7J, Durao Barroso compta amb el suport suficient tant al Consell com al Parlament. Tanmateix, durant la campanya uns i altres ens hem fet un fart de reclamar més democràcia europea i més transparència. Doncs bé, com sol passar, no tothom ho veiem igual. Per a mi, el fet que els governs segueixin insistint a proposar el candidat a President de la Comissió en base al Tractat de Niça, mentre que la resta de la Comissió serà escollida segons el Tractat de Lisboa, suposa una veritable enganyifa, i una mostra més que quan alguns, per exemple Rodríguez Zapatero, parlen d'Europa, ho fan sense la més mínima voluntat de fer avançar el projecte tal i com aquest reclama i es mereix. És per això que reclamem que sigui el Parlament Europeu que nomeni el candidat, cosa que per altra banda ens permetria a moltes grups que no ens sentim gens identificats amb el projecte i el perfil de Durao Barroso, a la nostra pròpia candidatura. Alguna gent veu en aquesta postura meva una simple postura 'anti'. Per a mi és, simplement, una qüestió de conviccions democràtiques, i de ferma vocació europeïsta. En la nota que adjunto explico amb més detall la nostra proposta:
La
reunió dels caps d'Estat i de Govern (Cimera del Consell Europeu) que aquests dies està tenint lloc a
Brussel.les, la darrera de la presidència Txeca, i la que ha de decidir
formalment si els governs proposen Durao Barroso novament com a candidat,
novament, a presidir la UE, posa de manifest que els Governs segueixen usant,
pensant i actuant amb mentalitat i mètodes del passat, enlloc d'entendre que
els reptes de futur (escalfament global, crisi econòmica, asil, enfortiment
institucional de la UE), reclamen ambició, visió i voluntat de mirar endavant,
i de fer propostes valentes i progressistes, enlloc de conservadores. Entre
moltes altres coses, sorprèn que mentre els socialistes europeus qüestionen
Barroso com a candidat (començant pel president del Grup Socialista al
Parlament Europeu, Martin Schultz), el president del Govern espanyol i el
Ministre d'Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, també socialistes, s'hi
enfrontin defensant la figura de Durao Barroso, la seva gestió i la necessitat
que s'aprovi de manera urgent. Personalment segueixo pensant que, si el PSOE
fos realment coherent amb el seu discurs europeista, hauria de defensar que fos
el Parlament Europeu qui proposés el candidat. És possible que donades les
majories actuals fos també el mateix Barroso, però almenys seria una elecció
molt més democràtica ja que serien els representants directament elegits per la
ciutadania qui prendria una decisió tan important, tal i com de fet preveu el
Tractat de Lisboa, el qual tantes vegades defensen els governs europeus,
Zapatero inclòs. Tot plegat posa clarament en qüestió l'europeïsme del socialisme
espanyol.
Veurem
com pensen afrontar, amb aquesta flagrant contradicció, la seva Presidència, la
primera meitat del 2010. (segueix...)
Trobo incomprensible el silenci de la Comissió Europea davant els fets ocorreguts fa uns dies al Perú, en el marc de les revoltes indígenes que protestaven contra uns acords comercials que perceben com un risc per a la seva seguretat, alimentària i personal. El més greu, però, és que malgrat els constants episodis de vulneracions de drets fonamentals, la Comissió segueix endavant amb la negociació d'un Acord preferencial amb aquell país. Un exemple més de com aquesta Comissió, la Comissió Barroso, prima el comerç als drets humans. Per tot plegat vaig fer ahir el següent requeriment:
17/06/2009
Romeva emplaça la Comissió Europea a suspendre les negociacions per un acord comercial amb el Perú
ICV recrimina a la Comissió que mantingui el silenci davant la repressió de les autoritats peruanes de les protestes indígenes per l’explotació de les terres
L’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, ha demanat avui a la Comissió Europea que suspengui les negociacions d’un acord comercial amb el Perú i trenqui el silenci que manté envers les situacions que s’han viscut en aquest país durant el mes de juny amb la repressió de les protestes indígenes que demanen canvis en el règim d’explotació de les terres. "És inacceptable que gairebé dues setmanes després de la massacre la Comissió de la UE i el Consell encara no hagin publicat cap declaració de condemna davant la brutal repressió a les protestes”, ha sentenciat Romeva.
El 5 de juny, les autoritats peruanes van (segueix...)
La primera batalla política en el sí del nou Parlament Europeu serà d'alta volada. Es tracta d'impedir que Jose Manuel Durao Barroso, l'únic supervivent del quartet de les Açores, sigui novament el President de la Comissió Europea. El problema amb Durao Barroso és doble: primer, la manera com es decideix (imposició del Consell enlloc de proposta del Parlament Europeu), i segon el personatge mateix i la seva ideologia. Pel què fa al mètode, la perversió dels governs en aquesta matèria és tal (apel.lant al vigent Tractat de Niça quan els convé i quan no al de Lisboa, pendent de ratificació encara) que, o bé el Parlament Europeu es planta des del primer moment, i es fa respectar ja durant els cinc primers minuts de partit, o bé durant tot el partit, és a dir, durant tot el mandat, hi haurà una falta total de respecte cap a l'Eurocambra de part dels Governs. En altres paraules, si per algunes coses ja val el Tractat de Lisboa, encara que no estigui vigent, per a la nominació del President de la Comissió, també hauria de valdre, de manera que ha de ser el Parlament Europeu qui el proposi, i no els governs. Pel què fa al personatge, la llista de motius per no donar-li suport és llarga, n'hi ha d'econòmics (contribució a la crisi financera), socials (deteriorament de la protecció social), comercials (liberalització a qualsevol preu), mediambientals (abandonament total dels afers mediambientals) i democràtics ('oblit' dels drets fonamentals). En el lloc web http://www.stop-barroso.eu , promogut pel Grup Verds-ALE, trobareu molta més informació al respecte. De tot plegat, però, allò que em sorprèn més és el suport explícit que el President del Govern, Rodríguez Zapatero, ja ha donat a la candidatura de Barroso, primer per què suposa una falta de respecte cap el Parlament Europeu (i una mostra més de la poca credibilitat del PSOE quan parla de la necessitat de construir més i millor Europa i unes institucions més creïbles i democràtiques), i dos pel perfil del candidat, escorat clarament cap a les bandes més neoliberals de la política europea actual. Fa uns mesos ja vàrem advertir al President del Govern de l'error que significaria aquest suport (veureapunt Si us plau, Sr. Zapatero, no més Barroso), i me n'he fet un tip de parlar-ne durant la campanya. Les coses, de moment, segueixen igual.
Després d'uns díes de repòs, que necessitava per recarregar les piles després d'una campanya realment intensa, reprenc la feina. Avió de Vueling a primera hora del matí i cap a Brussel.les. Coincideixo amb n'Oriol Junqueras, nou eurodiputat, i amb Salvador Sanz, antic. Aquestes setmanes abans de la presa de posició formal que tindrà lloc la setmana del 13 al 16 de juliol, a Estrabsurg, serveixen per prendre contacte conèixer la gent, conformar Grups, escollir Comissions, Delegacions i Intergrups, etc... En això estem aquests díes. Entretant segueixo mantenint en agenda diverses activitats com participació en actes, seminaris, trobades, etc... Malauradament no es pot fer mai tot allò que un voldria, però mirem de conciliar diferents peticions per respondre a tothom de la millor manera possible.
Un cop passada la voràgine electoral, i sobre tot la tensió de la nit passada, toca reconèixer la feina feta per tanta gent per tal que fos possible mantenir l'escó, i personalment vull agraïr molt especialment les constants mostres de suport que he rebut al llarg de la campanya. És per això que he fet el petit vídeo que adjunto, i que vull compartir amb vosaltres. No puc perdre de vista, però, que aquesta confiança és, bàsicament, un encàrrec, i així ho considero. Una responsabilitat que tocarà gestionar amb coratge i compromís, especialment en un moment en què se'ns ha girat molt feina, degut a la gran pujada de la dreta i l'extrema dreta arreu d'Europa. Així doncs, novament, moltes gràcies, i au, vinga, de cap a la feina.
Per cert, que avui, 8 de juny, Dia Mundial dels Oceans, vull retre un petit i molt sentit homenatge a totes aquelles persones que treballen per protegir, conservar i recuperar la vida als nostres mars i oceans.
Ahir encara vàrem tenir temps de fer un parell de missatges importants, com és el dedicat al Dia Mundial del Medi Ambient, o el del Míting Final. Avui, com que toca reflexionar, i jo ja ho he fet, me'l prenc de descans amb la família.
El penúltim dia de campanya em va dur, a primera hora del matí, a fer l'entrevista amb El Periódico, amb accident inclòs: en Dani, el nostre cap de premsa, es va esguinçar el turmell. Mala sort, ara que ens acostem al final, especialment per què ha fet una extraordinària feina. Des d'aquí vull agraïr-li el seu suport i consells i desitjar-li una ràpida recuperació. A continuació vàrem anar cap a Sabadell, per trobar-nos amb entitats i, al Costat de la Carme Garcia, Xavier Boix, i d'altres amigues i amics del Vallès Occidental, defensar la importància de votar el 7J. A primera hora de la tarda encara una entrevista, aquest cop per Onda Cero, i finalment el darrer Míting, a Sant Adrià de Besòs.
Avui: Darrer dia de campanya. Demà a reflexionar i diumenge, a votar.
Avui hem viscut dues decepcions importants: la primera, la perllongació de la vida útil de la central nuclear de Garoña quatre anys més, la segona, el rebuig del Parlament a ni tan sols debatre sobre la qüestió dels cultius modificats genèticament. En ambdós casos ens trobem amb un important precedent que pot tenir importants conseqüències en termes de democràcia i, per descomptat, pel medi ambient. Ambdós casos posen de manifest com el poder dels lobbies econòmics són prou poderosos com per condicionar les decisions guvernamentals o dels grups majoritaris, però també queda clar com, encara que minoritaris, hi ha grups amb voluntat d'escoltar i fer d'altaveus d'altres lobbies, els de les organitzacions no governamental i de les agrupacions ciutadanes. La doble decepció d'avui ens hauria de fer reflexionar sobre la necessitat de fer créixer la presència a les institucions d'aquells grups que pretenen fer d'altaveus de les peticions que, legítimament, provenen de la ciutadania. En el cas de Garoña, per exemple, Joan Herrera fa temps que reclama al Congrés de Diputats, al costat de Greenpeace, Amigos de la Tierra, Seo Birdlife, WWF i d'altres col.lectius, un tancament al qual Rodríguez Zapatero s'havia compromès i ha incomplert. En el cas del Parlament de Catalunya, en Francesc Pané ha estat un clar abanderat de la causa impulsada per Som lo que Sembrem (la ILP presentada per aquesta plataforma comptava amb més de 100.000 signatures que el PSC, CiU i PP han menyspreuat). En definitiva, tot és qüestió de lobbies, sí, però no tots els grups amb representació parlamentària, que són els que poden fer avançar ara com ara les lleis (o aturar-les, com s'ha vist avui), escolten el mateix tipus de lobbies. La qüestió és aturar-nos a pensar quins són els lobbies que volem que siguin més escoltats, cosa que ens ha de permetre decidir també, a l'hora de votar, quina ha de ser la correlació de forces als diferents Parlaments que convé més en funció de quins lobbies considerem prioritaris. D'això va la democràcia, avui. Jo, almenys, fa temps que vaig fer aquesta reflexió, i per això ara, sóc on sóc, i treballo amb qui treballo. Confio que les dues grans decepcions d'avui serveixin, almenys, com a punt d'inflexió per tal de canviar la correlació de forces. 
Malgrat que els darrers escàndols a Hondures han tingut lloc els darrers dies, precisament durant la meva estada a alta mar, no he volgut deixar passar l'oportunitat d'afegir la meva veu a la de totes aquelles que reclamen un retorn a la normalitat. Adjunto la nota que vaig fer pública dilluns, en tant que vicepresident del Grup Verds/ALE, i en qualitat també de membre (i vicepresident) de la Delegació de relacions UE-Amèrica Central.:
Entre Sardenya a Sicilia passem per Skerki Bank, una petita zona on el fons és menys profund (uns 30 metres) i permet a les barques de pesca fondejar en mig del mar. Solen ser tan italianes com tunisianes, ja que el Banc és al vell mig dels dos paĩsos. Només acostar-nos-hi ja veiem nombroses llums. Poc a poc les anem identificant: mercants, palangres, algun arrossegador, ... De sobte alguns llums vermells criden l'atenció dels especialistes. En concret dos llums vermells sobreposats. Podrien d'un vaixell sense control, que estigués feinejant, o podria ser algú pescant il.legalment que, per evitar que se li acostin d'altres, utilitza, falsament aquesta senyalització. Novament operació de supervisió nocturna. A les 24.00 posem les Zodiacs a l'aigua. Armilles salvavides i saltar del Rainbow Warrior a la llanxa. Som léquip habitual: cap de bots (Mehdi, tunisià), tres càmeres, un fotògraf, dos campaigners, un primer oficial i servidor, en qualitat d'observador. Ens acostem als llums. Primer trobem una barca tunisiana, l'Ayoub, ancorada, ningú a cobert, res especial. Seguim. Ens dirigim cap a un altra embarcació tunisiana que en veure'ns acostar engega motors i fuig. La Zodiac és més ràpida i l'atrapem. Quan ja no tenen més remei opten per parlar. En Mehdi hi parla en àrab. Demanem el tipus de xarxa que tenen. Ens l´ensenyen: un petit trasmall. Res d'especial. En Mehdi m'explica després que ens havien pres per guardacosters italians. Segurament, a més a més de la pesca, tenien d'altres negocis menys clars entre mans. 
La vida en un vaixell, i més si aquest és el Rainbow Warrior, és sempre fascinant. No hi ha mai temps per avorrir-te, i sempre hi ha feina. Avui, per exemple, a les 4.00 ja era dempeus pel meu torn de vigilància al pont de comandament. Es tracta bàsicament d'estar al cas del radar, i de les indicacions sobre els vaixells. Entre el capità (o l'oficial de torn) i el campaigner de Greenpeace decideixen si algun dels senyals mereix especial atenció. Segons la velocitat que duu podem pressuposar si es tracta d'un palangre, un arrossegador, un iot o d'una boia. Si és sospitós ens hi acostem. Quan queda clar a simple vista (o amb els binocles) que no hi res sospitós, reprenem el rumb original. Així anem passant l'estona. La bona notícia és que, de moment, no hem trobat cap acte delictiu especialment flagrant. Acabades les quatre hores de guàrdia, toca quatre hores de tasques diverses (neteja camarots i espais comuns, neteja coberta, donar cop de mà en tasques de manteniment diverses com pintar, pulir, preparar protectors per a les veles, etc...), la resta del temps el dedico a escriure, llegir o, si podem, conectar-me momentàniament a Internet per actualitzar el blog i el Facebook. Així fins el torn de guàrdia de la tarda, de les 16.00 a les 20.00. Demà dimarts tenim previst ser a Trapani. Els i les no estrictament membres de la tripulació (científics, premsa, campaigners i servidor) baixarem per anar cap a Palerm, on hem d'agafar els respectius avions cap a casa. El Rainbow Warrior seguirà, però, amb la seva tasca de vigilància i sensibilització per protegir, salvar i recuperar el planeta, inclosos, lògicament, els mars i oceans, protagonistes de 3/4 parts de la superfície terrestre.
Hem acabat la supervisió de la zona nord siciliana. No hem trobat tanta activitat com esperàvem trobar-hi, segurament degut al fet que la mar no es troba tampoc en les millors condicions per pescar. Posem proa cap a un nou destí on sospitem que pot haver-hi més activitat. L'objectiu segueix essent supervisar si se segueixen fent ús de les xarxes de deriva, també conegudes com les xarxes de la mort. Recordo que les xarxesde deriva s'usen encara per capturar una cada vegada més reduida població de peix espasa, i en el seu camí hi queden atrapades també d'altres espècies com balenes, dofins o tortugues. Aquesta mena de xarxes fa temps que van ser prohibides per Nacions Unides, la Unió Europea, la Comissió Internacional sobre la Tonyina Vermella i la Comissió General de Pesca del Mediterrani. Per altra banda, la mateixa UE ha gastat ingent quantitats de diners per convertir el sector i ajudar-lo a adaptar-se a la nova situació. El problema és que, molt sovint, i malgrat aquestes subvencions, alguns pescadors segueixen usant aquesta mena de xarxes aprofitant de vegades alguns forats legals relatius a les 'ferrettara', xarxes de deriva de fins a 2,5 km de llargària, típiques d'Itàlia. Posar en evidència aquests forats legals, i demostrar que, malgrat les prohibicions i els diners invertits en la conversió, segueixen usant-se aquesta mena de xarxes, és el principal objectiu de l'actual missió del Rainbow Warrior (més informació al 
Em llevo a les 4.00 del matí per comencar el meu torn de guàrdia. Tot just apareixen les primeres llums matineres. De seguida trobem una cosa interessant. Malgrat que allò que estem buscant fonamentalment són xarxes de deriva, el radar assenyala dues taques molt juntes que avancen a molt poca velocitat. Decidim posar-hi rumb, ja que podria tractar-se d'un arrossegador amb una gàbia (cage) plena de tonyines. La temporada de pesca de la tonyina s'ha clausurat fa deu dies, o sigui que en qualsevol cas es sospitós. Dues hores despres el podem veure ja amb binocles i confirmem la sospita. Decidim anar-hi a parlar. Baixem la Zodiac i hi muntem tres càmeres, un fotògraf, en John (campaigner de Greenpeace), el patró de la llanxa, una marinera i servidor. Voregem la gàbia i ens hi acostem per estribor. Ens esperen (fa estona que ens han vist). Es un vaixell maltès (obvio el nom per raons de seguretat). Ens permeten acostar-nos-hi i pujar a bord per parlar amb el capità. Ens reben amb forca amabilitat. Segurament saben de fa temps que el Rainbow Warrior és per la zona i tenen ja preparada la documentacio que els demanem. Ens diuen que són, només, un vaixell de transport de gàbies, cosa que no quadra amb els equips de submarinisme que hem vist a l'entrada de la sala de màquines, els quals són necessaris per fer passar les tonyines de la xarxa de l'encerclador fins a la gàbia. Sembla evident doncs que són part del procés de captura, i no només de transport. Tampoc quadren les dates que ens donen de les dues captures que han fet (el 24/5, 1200 exemplars i 84 tones; i el 10/6, 490 exemplars i 98 tones). Tampoc quadren les coordenades que ens donen de les captures amb la velocitat que duen (0,1 nusos), i la seva situació actual. Finalment, tampoc inspira confianca el nom del comprador, Fish and Fish Azzopardi, una de les principals firmes de Malta, implicat en no pocs casos de males pràctiques.Tot plegat fa pensar que, efectivament, es tracta de captures possiblement pescades fora de temporada, i per tant il.legals. De tot plegat es prenen les dades per presentar informe a la propera reunió de la Confernecia Internacional sobre Tonyina (ICCAT).
Quan li vaig explicar a la meva filla de tres anys que me n'anava uns dies al Rainbow Warrior, a fer una recerca/supervisió de les activitats de pesca Il.legal, no Declarada i no Documentada (per exemple l'ús de xarxes de deriva) al Mediterrani, ho va entendre de seguida: 'Ah, el papa se'n va a salvar dofins'. El cas és que sí, que una de les conseqũències de la feina que hi vaig a fer hauria de ser que dofins, catxalons, balenes, tortugues, i d'altres espècies pelàgiques estiguin molt més protegides de les males arts pesqueres (ho explico millor en 
Poc a poc la vida torna a la normalitat política al Parlament Europeu. Algunes cares noves (aquest matí ja m'he topat amb Juan López Aguilar i Magdalena Álvarez, per exemple, ens hem saludat educadament i els he donat la benviguda) es barregen amb d'altres que s'en van (ahir em vaig creuar amb Josep Borrell). Dels que pleguen en veus amb cares tristes, no només la d'aquells/es que se'n van forçat pels resultats electorals, sinó també d'altres que, havent decidit no presentar-se novament, es van acomiadant de la gent, ja siguin aliats o adversaris polítics. Les cares dels nous/noves, és, en molts casos, de cert espant (la que devia tenir jo fa cinc anys). L'experiència és un grau, ni que sigui per indicar on es troba el Restaurant, o aquella sala de reunions, o la sala de premsa. L'altra incògnita és, en molts casos, amb quin grup, i a quines Comissions i Delegacions treballarem cadascú. També això es va aclarint. En el meu cas, ahir el Grup dels Verds (un Grup especialment enfortit després del creixement de les forces d'esquerra verda a Holanda, França, Alemanya, Suècia, Dinamarca, Bèlgica i Grècia) em va escollir Vicepresident. Pel què fa a les Comissions i Delegacions, la cosa serà una mica més lenta, i complicada.
Dissabte vaig participar com a ponent, a A Coruna, en el II Seminario pola Abolició de la Tauromaquia, per explicar totes les 
Fa ja mesos que des d'alguns grups posem en qüestió tant el mètode per elegir el President de la Comissió Europea, com l'única candidatura que de moment coneixem, la de José Manuel Durao Barroso. Sóc molt conscient que donada la correlació de forces resultant de les eleccions del 7J, Durao Barroso compta amb el suport suficient tant al Consell com al Parlament. Tanmateix, durant la campanya uns i altres ens hem fet un fart de reclamar més democràcia europea i més transparència. Doncs bé, com sol passar, no tothom ho veiem igual. Per a mi, el fet que els governs segueixin insistint a proposar el candidat a President de la Comissió en base al Tractat de Niça, mentre que la resta de la Comissió serà escollida segons el Tractat de Lisboa, suposa una veritable enganyifa, i una mostra més que quan alguns, per exemple Rodríguez Zapatero, parlen d'Europa, ho fan sense la més mínima voluntat de fer avançar el projecte tal i com aquest reclama i es mereix. És per això que reclamem que sigui el Parlament Europeu que nomeni el candidat, cosa que per altra banda ens permetria a moltes grups que no ens sentim gens identificats amb el projecte i el perfil de Durao Barroso, a la nostra pròpia candidatura. Alguna gent veu en aquesta postura meva una simple postura 'anti'. Per a mi és, simplement, una qüestió de conviccions democràtiques, i de ferma vocació europeïsta. En la nota que adjunto explico amb més detall la nostra proposta:
La primera batalla política en el sí del nou Parlament Europeu serà d'alta volada. Es tracta d'impedir que Jose Manuel Durao Barroso, l'únic supervivent del quartet de les Açores, sigui novament el President de la Comissió Europea. El problema amb Durao Barroso és doble: primer, la manera com es decideix (imposició del Consell enlloc de proposta del Parlament Europeu), i segon el personatge mateix i la seva ideologia. Pel què fa al mètode, la perversió dels governs en aquesta matèria és tal (apel.lant al vigent Tractat de Niça quan els convé i quan no al de Lisboa, pendent de ratificació encara) que, o bé el Parlament Europeu es planta des del primer moment, i es fa respectar ja durant els cinc primers minuts de partit, o bé durant tot el partit, és a dir, durant tot el mandat, hi haurà una falta total de respecte cap a l'Eurocambra de part dels Governs. En altres paraules, si per algunes coses ja val el Tractat de Lisboa, encara que no estigui vigent, per a la nominació del President de la Comissió, també hauria de valdre, de manera que ha de ser el Parlament Europeu qui el proposi, i no els governs. Pel què fa al personatge, la llista de motius per no donar-li suport és llarga, n'hi ha d'econòmics (contribució a la crisi financera), socials (deteriorament de la protecció social), comercials (liberalització a qualsevol preu), mediambientals (abandonament total dels afers mediambientals) i democràtics ('oblit' dels drets fonamentals). 
Ahir encara vàrem tenir temps de fer un parell de missatges importants, com és el 
El penúltim dia de campanya em va dur, a primera hora del matí, a fer l'entrevista amb El Periódico, amb accident inclòs: en Dani, el nostre cap de premsa, es va esguinçar el turmell. Mala sort, ara que ens acostem al final, especialment per què ha fet una extraordinària feina. Des d'aquí vull agraïr-li el seu suport i consells i desitjar-li una ràpida recuperació. A continuació vàrem anar cap a Sabadell, per trobar-nos amb entitats i, al Costat de la Carme Garcia, Xavier Boix, i d'altres amigues i amics del Vallès Occidental, 
