Mails per a Hipàtia

La meua menuda ha llegit aquest cap de setmana el seu primer llibre en occità. El va agafar sense saber massa bé què era i em va venir a preguntar quin idioma era aquell. Li vaig dir que era occità i que es tractava del germà bessó del català. Ens vam posar a llegir-lo junts i va ser fascinant veure com, gràcies al cap sense contaminar que encara té, trobava de seguida les concordances entre una llengua i altra i retenia immediatament regles i modismes. A la pàgina deu ja llegia gairebé d’una tirada i em sembla que en tot el llibre només va haver quatre paraules que no vam entendre -fos per proximitat o per context.

No vaig poder evitar pensar com de fàcil seria el món si més gent fes com ella i en comptes de fer-se enrera emporugits davant una llengua fàcil d’entendre se n’adonaren que el joc de parlar-la, llegir-la i escoltar-la pot ser tan gratificant com divertit.

Corria el novembre del 89 i el mur de Berlín havia caigut de sobte, sense avisar. Els periodistes corríem com a bojos per la capital alemanya incapaços d’assumir tants fets històrics i omplint-nos d’imatges impossibles que intentàvem transmetre. I de sobte el vaig veure. No m’ho vaig creure al principi però la qualitat de la seua música no deixava espai a la discussió i el rotgle de gent s’anava fent gran per minuts, xiuxiuejant el seu nom. Assegut en una cadireta humil de fusta, d’aquelles de tissora, a la vora del mur que anaven desmuntant peça a peça milers de mans, els mestre Rostropòvitx acompanya l’escena amb el seu violoncel. Hi havia anat a sumar-se a la fi de la guerra freda i el comunisme que ell havia patit. Ho vam filmar enmig d’un silenci quasi religiós i l’escena deu restar guardada en algun arxiu de TVE, supose. No sé si avui la recuperaran per algun informatiu.

Van ser uns instants gloriosos d’un músic feliç, un regal inoblidable per als berlinesos que encetaven una nova era i per als passavolants que vam tindre la sort de ser allà en el moment precís.

Un dia per a l’èpica, una portada per a l’èpica. En una setmana de despertar al País Valencià

Costa de creure. Però això és de Canal9

Per primer volta hem canviat el logotip en una portada. L’ocasió ho reclamava: els 300 anys de l’ocupació han tornat negra la capçalera de VilaWeb, on hem afegit per un dia sol l’històric romb quatribarrat del Regne de València i una foto fantàstica de Berranetxea.

Aquesta portada, però, només va durar uns minuts anit a les dotze. De seguida van començar a arribar fotografies de gent a les muntanyes encenent llums i la vam substituïr per una més periodística, tot i que en la mateixa línia i conservant la invitació a enviar l’albà d’Almansa. Invitació que de seguida la gent ha fet seua. Poques coses hi ha tan agradables a VilaWeb com proposar un cosa així i veure com cada minuts quatre, cinc, deu persones van enviant missatges de punta a punta del país.

Abans d’anar a dormir hem eixit al balcó de casa i hem encès una mineta cadascun. Ho fem en rècord a tots els morts en aquests 300 anys d’ocupació, des del primer soldat caigut a Almansa fins a Guillem Agulló. I en solidaritat amb tots els llums que s’encendran d’ací uns minuts en les muntanyes valencianes per a recordar el perill que entrà des de ponent.

Mai no em va agradar Ieltsin. Trobe que és un exemple perfecte d’ambiciós sense massa escrúpols, de polític al servei només d’ell mateix. Avui ha mort i s’emporta amb ell una bona part de la història contemporània de Rússia.

El vaig conèixer a Moscou el març del 89. Gorbatxov havia convocat les primeres eleccions més o menys lliures i ell, que havia estat expedientat pel partit malgrat que encara era ministre d’alguna cosa (em sembla recordar que d’habitatge) s’hi presentava. Ho feia recolzat per la incipient oposició. Ieltsin va mantenir una ambiguitat calcul·lada. S’enfrontava a un buròcrata que es deia Brakov, que era el cap de la fàbrica de cotxes de la nomenklatura -un objectiu fàcilment assimilable, doncs, al cor dur del règim. Les eleccions eren diumenge, dissabte s’havia convocat un míting a l’estadi del Dínamo que era el primer semiautoritzat de l’oposició i jo el vaig anar a cercar al ministeri. No hi va haver manera que contestara si pensava anar a l’acte o no i si es sentia representant dels grups opositors. De fet evitava qualsevol expressió que pogués sonar poc soviètica. I dissabte, efectivament, no hi va anar. Va ser un acte molt bonic i emotiu on tots anaven dient “ara vindrà Ieltsin” però on Ieltsin mai no va acudir. Al dia següent va guanyar de carrer les eleccions i començà la seua cursa cap al Kremlin.

Molt poc temps després va visitar Barcelona, quan ja era president de Rússia, però no de la Unió Soviètica. Era divertit perquè aleshores el govern espanyol no en volia saber res d’ell (ja que només era un president autonòmic) i en canvi Jordi Pujol el va cuidar molt bé. De fet hi ha una anècdota sucosa: estant a Catalunya Ràdio va caure en rodó i el van ingressar a l’Hospital de Barcelona on el van operar. Com que jo l’havia conegut a Moscou em van enviar a fer les cròniques i vaig parlar amb ell un parell de voltes, cadascuna més surrealista que l’altra. Segons ell Marx havia previst el triomf del capitalisme a Rússia (!!) i quan li van intentar explicar que l’Hospital de Barcelona era cooperativista no entenia res. Em va quedar la sensació que anàvem fins si aquest personatge arribava a presidir la URSS.

I així va ser. Ieltsin va aprofitar el cop d’estat contra Gorbatxov per a fer-se amb el poder. Ell, un nacionalista rus de cap a peus, va desmuntar la URSS però només per a treure-li el poder a Gorbatxov. Si la URSS deixava d’existir Rússia passava a ser la superpotència i el seu president (ell mateix) el segon home fort del planeta. Estonians, letons, armenis i tots aquells van tenir sort de que Ieltsin fos tan ambiciós. Però hi havia moments que provocaven angúnia. La manera que va tractar Gorbatxov davant el Congrés de Diputats del Poble, humiliant-lo en públic, va ser una de les escenes més desagradables i injustes que mai no he presenciat en el món de la política.

La resta ja és conegut. Ieltsin es va fer amb el poder i va convertir Rússia en una república bananera. Ell va posar les bases del desastre que vivim avui i va aprofitar el càrrec per a satisfer tots els seus capricis i establir la xarxa mafiosa en la que avui ha esdevingut Rússia.

Els comentaristes dels diaris i les televisions franceses, majoritàriament, respiren alleujats: dreta vs. esquerra! El resultat de la primera tanda ha donat pas a una confrontació que entenen i en la qual se senten còmodes. Resultava emotiu l’entusiasme que alguns d’ells demostraven pel “retorn” a la vella política: dreta contra esquerra i punt. Res de complicacions ni de sofisticacions. Ells volien una cosa tan de caricatura com fos possible i la tenen. Sarko, la dreta dura dura, contra madame Royal, a la qual volen presentar, molt en l’estil del socialisme europeu, com un canvi estratosfèric. Em tem que guanyarà Sarkozy… Jo m’ho tem de debó. Però ells seguiran contents: dreta contra esquerra! dreta contra esquerra! dreta contra esquerra!

(Ja ho deia Napoleó, crec: “En politique, une absurdité n?est pas un obstacle”.)

Des de dijous al migdia he anat de bòlit. Primer vaig anar a Valls a la inaguració de l’exposició sobre Ramon Barnils, que fan a la Casa de la Cultura. Ens havien convidat a fer una taula rodona a la Montse Palau, el Pep Bargalló i jo mateix, amb la presentació de l’Andreu Barnils. La cosa, com era de preveure, va derivar en una conversa plena d’anècdotes on tots ens anàvem trepitjant i el públic va aportar també il·lustracions fantàstiques sobre el Barnils tardoral, que va viure i sigué feliç precisament en aquestes terres. Com que un sopar magnífic arrodonia l’ocasió vaig arribar a casa a las quinientas i a les set ja havia de ser dempeus de nou, cap al sud. Aquesta vegada a Puçol.

A Puçol feiem la primera trobada d’Escoles en Xarxa on es van aplegar cent trenta xiquets valencians i de la resta del país per a tota una sèrie d’activitats relacionades amb el periodisme. La cosa es va fer a la Casa de la Cultura, amb una organització perfecta de l’Institut de Puçol i l’Ajuntament que es van desviure per tal que tot anara com calia. Els xiquets hi van fer ràdio amb un muntatge espectacular de XTEC Ràdio que em va deixar commocionat, van fer entrevistes presencials a gent com Juli Esteve (director d’InfoTV i puçolenc ell), fotos, blocs i fins i tot una videoconferència amb Xavi Sarrià d’Obrint Pas, des de Berlín, on anit tocaven.

Tot va ser tan bonic com caòtic (paella inclosa) però vull destacar l’esforç enorme que va fer Xavi Sarrià per a xerrar amb els xiquets. Tocaven a Berlín, la nit anterior havien acabat a les tantes, no tenia el seu ordinador i es va dedicar tot el matí a buscar un ordinador, un micro i una webcam per a poder fer la xerradeta. I després s’esperà més d’una hora a que li tocara el torn, ja que tot s’havia retardat. Des de Berlín va respondre amb paciència a tots els xiquets i xiquetes que li feien preguntes i va demostrar de nou el motiu pel qual, més enllà de la seua música, és una persona tan apreciada.

I quan tot va acabar cap a casa. Vaig arribar, vaig caure al llit i ara comence a recuperar-me. Josep Maria Foix, en tornant, va fer la frase que tots els que recorreguem sovint el país diem una vegada o una altra: ja ho podia haver fer més quadrat el rei Jaume. Però veure ahir com una xicona d’Es Migjorn, un de Mataró i una de València feien un programa conjunt de ràdio ja pagava la pena el quilometratge. Sonava tan bé…

A mi m’agrada el futbol. M’agrada perquè em diverteix i perquè hi ha nits, com anit, on una sola jugada et posa content durant hores. Pegues un bot a la cadira, rius, aplaudeixes o et portes les mans al cap. I te’n vas al Youtube a veure de seguida el gol de Maradona i comparar-los. I ho comentes i ho xerres i passes minuts i minuts mirant-ho d’un costat i un altre. I tot plegat només per un joc. Per un simple joc.

He participat aquesta vesprada en l’acte fet a la Fundació Tàpies a Barcelona per a reclamar que no tanquen TV3 al País Valencià. La sala plena de gom a gom i amb ganes de rebel·lió cívica. En acabar molta gent comenta que ja n’hi ha prou i que això que passa amb la TV3 és un símptoma més de que cal trencar amb la inèrcia i el meninfotisme que tant clarament sembla apoderar-se del país.

Les primeres files les han omplert de personalitats, polítiques en el cas concret de la primera. Des de la taula on ens han posat als xerradors se’ls veia a un pam i cada reacció, cada gest dels músculs facials tenia el seu què.

A la fi m’ha cridat l’atenció que mentre la gent eixia de la sala alguns dels polítics presents en la sala el que feien era marmolar els organitzadors, especialment l’advocada d’Acció Cultural del País Valencià, Mercè Teodoro, que havia parlat amb tota claredat de l’absurditat de la situació i havia advertit que Acció Cultural l’estan apartant de la negociació entre les dues Generalitats. Resultava curiós veure’ls tan preocupats per la legalitat i tan poc per la llengua o la voluntat de la gent…

Vint minuts després de la segona onada de morts a Virginia Tech ja hi havia uns personatges (no sé com dir-ne) que amb una sang freda certament poc habitual havien registrat les adreces d’internet següents:
-virginiatechshooting.com
-virginiatechmassacre.com
-vtmassacre.com
-vtshooting.com

Voltors en diria jo.

Dionís i Pau han pujat aquest cap de setmana des d’Elx per a anar a la Meca, és a dir el Camp Nou. Com que avui dilluns els valencians afirmem que és Sant Vicent (contra l’opinió de l’església) a Elx és festa i per tant aquest cap de setmana era perfecte per a pujar sense problemes ni pors i gaudir del partit.

Van gaudir de l’estadi i de l’ambient, això sí. Però del partit? No. Van, vam, patir. Sembla mentida que un equip com el Barça tinga tant poca traça precisament el dia que pot separar-se dels seus rivals en la lluita pel títol.

Allò més sensacional de la vesprada, però, va ser que vam seure davant tres personatges contradictoris a més poder. Estaven contra tot i contra tots. Ara la culpa la tenia Ronaldinho i ara Ronaldinho era un sant. Txiki? Un caradura o l’únic que sap del que parla -amb pocs minuts de diferència. Saviola quan va eixir a escalfar va provocar frases de burla i ells mateixos l’aclamaven quan va entrar al camp. Un despropòsit que no sé si representa el món del futbol però que resultava curiós per bé que et feien vindre mal de cap.

I en l’últim minut gol (i a qui li importa si va ser de rebot!), Pau somrient de banda a banda i jo content que això no haguera acabat a zero precisament el dia del seu pelegrinatge.

Una versió molt recent de l’Olor a Garrofa de Remigi Palmero. Una cançó mitològica i un músic imprescindible recuperats trenta anys (semblen mil anys) després. Amb una clatellada al model de ciutat del PP com a propina. A gaudir-ne, que paga la pena.

Sempre m’ha impressionat aquella frase de Mathesius, amic i deixeble del pare de la Reforma, que Febvre va triar per a obrir l’imponent “Martí Luter”:

“un amic li deia un dia que era l’alliberador de la cristiandat. Ell respongué ‘Sí, ho sóc, ho he estat. Però com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo’ “.

La imatge és tan poderosa… L’he trobat rellegint inquiet de matinada. No tinc son i els nervis em porten a tafanejar entre els llibres, com pidolant una miqueta de serenitat, algun pensament que em capture i se m’emporte un poc lluny per un instant. Més enllà de la caboria que em rossega.

Un cavall cec que no sap on el porta el seu amo i que tanmateix canvia el món i la història per sempre… És una gran lliçó, una descripció nítida del que ens passa de vegades. El gran historiador francès, un dels meus més estimats herois intel·lectuals, ho remarca text endins amb una altra frase certera: “Saber no saber, una gran virtut”.

Sempre he pensat que si poguera triar un llibre que m’agradaria haver escrit seria aquest.