Ieltsin
Mai no em va agradar Ieltsin. Trobe que és un exemple perfecte d’ambiciós sense massa escrúpols, de polític al servei només d’ell mateix. Avui ha mort i s’emporta amb ell una bona part de la història contemporània de Rússia.
El vaig conèixer a Moscou el març del 89. Gorbatxov havia convocat les primeres eleccions més o menys lliures i ell, que havia estat expedientat pel partit malgrat que encara era ministre d’alguna cosa (em sembla recordar que d’habitatge) s’hi presentava. Ho feia recolzat per la incipient oposició. Ieltsin va mantenir una ambiguitat calcul·lada. S’enfrontava a un buròcrata que es deia Brakov, que era el cap de la fàbrica de cotxes de la nomenklatura -un objectiu fàcilment assimilable, doncs, al cor dur del règim. Les eleccions eren diumenge, dissabte s’havia convocat un míting a l’estadi del Dínamo que era el primer semiautoritzat de l’oposició i jo el vaig anar a cercar al ministeri. No hi va haver manera que contestara si pensava anar a l’acte o no i si es sentia representant dels grups opositors. De fet evitava qualsevol expressió que pogués sonar poc soviètica. I dissabte, efectivament, no hi va anar. Va ser un acte molt bonic i emotiu on tots anaven dient “ara vindrà Ieltsin” però on Ieltsin mai no va acudir. Al dia següent va guanyar de carrer les eleccions i començà la seua cursa cap al Kremlin.
Molt poc temps després va visitar Barcelona, quan ja era president de Rússia, però no de la Unió Soviètica. Era divertit perquè aleshores el govern espanyol no en volia saber res d’ell (ja que només era un president autonòmic) i en canvi Jordi Pujol el va cuidar molt bé. De fet hi ha una anècdota sucosa: estant a Catalunya Ràdio va caure en rodó i el van ingressar a l’Hospital de Barcelona on el van operar. Com que jo l’havia conegut a Moscou em van enviar a fer les cròniques i vaig parlar amb ell un parell de voltes, cadascuna més surrealista que l’altra. Segons ell Marx havia previst el triomf del capitalisme a Rússia (!!) i quan li van intentar explicar que l’Hospital de Barcelona era cooperativista no entenia res. Em va quedar la sensació que anàvem fins si aquest personatge arribava a presidir la URSS.
I així va ser. Ieltsin va aprofitar el cop d’estat contra Gorbatxov per a fer-se amb el poder. Ell, un nacionalista rus de cap a peus, va desmuntar la URSS però només per a treure-li el poder a Gorbatxov. Si la URSS deixava d’existir Rússia passava a ser la superpotència i el seu president (ell mateix) el segon home fort del planeta. Estonians, letons, armenis i tots aquells van tenir sort de que Ieltsin fos tan ambiciós. Però hi havia moments que provocaven angúnia. La manera que va tractar Gorbatxov davant el Congrés de Diputats del Poble, humiliant-lo en públic, va ser una de les escenes més desagradables i injustes que mai no he presenciat en el món de la política.
La resta ja és conegut. Ieltsin es va fer amb el poder i va convertir Rússia en una república bananera. Ell va posar les bases del desastre que vivim avui i va aprofitar el càrrec per a satisfer tots els seus capricis i establir la xarxa mafiosa en la que avui ha esdevingut Rússia.
Aprofitant que encara és Sant Jordi, recomano un llibre sobre la Rússia de Ieltsin i les altres repúbliques ex-soviètiques:
Llibert Ferri, Memòria del fred
Empúries, 2006
Diuen que a la seva estada a Barcelona, quan encara estava convalescent a l’hospital, li portaren per tastar uns panellets, i quedà tan content de l’invent que se’n feia portar sempre que li era possible. Gràcies al bon tracte rebut es crearen bones complicitats entre Ieltsin i cert sector de l’entorn del govern català, fruit d’aquestes relacions un grup d’empresaris catalans viatjaren cap a la Unió Soviètica rumb a l’Uzbekistan, parlaven d’unes possibilitats impressionants de fer negocis, sembla ser que l’intercanvi comercial es feia directament en espècies i això es veia com una gran oportunitat d’aconseguir un gran benefici. És una història ben rocambolesca, amb esperes en aeroports amb fred siberià, ampolles de vodka, ministeris que semblaven estacions de la Renfe -de les que veiem en certes línies catalanes-, i sembla que finalment acabaren tots empresonats. Després de molts esforços aconseguiren contactar amb Ieltsin que solucionà l’entrebanc amb celeritat. Sembla ser que el president rus els mostrà llavors amb indignació la seva perplexitat, "però a qui se li ocorre fer negocis a Rússia sense contactar prèviament amb la màfia!".
Volia primer llegir i escoltar els comentaris d’altres persones, periodistes, polítics, referits a la pesona de Boris Ieltsin.
El teu post i el teu article és la veritat d’un pesonatge nefast i violent. Precursor de la política de màfies, i tens raó, només es van poder aprofitar les tres repúbliques bàltiques.