Mails per a Hipàtia

Corria el novembre del 89 i el mur de Berlín havia caigut de sobte, sense avisar. Els periodistes corríem com a bojos per la capital alemanya incapaços d’assumir tants fets històrics i omplint-nos d’imatges impossibles que intentàvem transmetre. I de sobte el vaig veure. No m’ho vaig creure al principi però la qualitat de la seua música no deixava espai a la discussió i el rotgle de gent s’anava fent gran per minuts, xiuxiuejant el seu nom. Assegut en una cadireta humil de fusta, d’aquelles de tissora, a la vora del mur que anaven desmuntant peça a peça milers de mans, els mestre Rostropòvitx acompanya l’escena amb el seu violoncel. Hi havia anat a sumar-se a la fi de la guerra freda i el comunisme que ell havia patit. Ho vam filmar enmig d’un silenci quasi religiós i l’escena deu restar guardada en algun arxiu de TVE, supose. No sé si avui la recuperaran per algun informatiu.

Van ser uns instants gloriosos d’un músic feliç, un regal inoblidable per als berlinesos que encetaven una nova era i per als passavolants que vam tindre la sort de ser allà en el moment precís.