Mails per a Hipàtia

Acostumem a mirar el nacionalisme basc o el quebequès, o l’escocès. Però crec que faríem bé si ens fixàrem també més en el nacionalisme afroamericà o en el “nacionalisme” homosexual? Em sembla que tenen components tant útils o més (l’autoafirmació en positiu, la creació d’espais lliures, la capacitat organitzava més enllà del territori, l’ús de la xarxa) i segurament són més contemporanis en la forma de pensar.

Cadascú celebra la Pasqua establint les seues pròpies tradicions. A casa anem a berenar tots a sota del pi immens -el Pi de la Bassa- que hi ha prop de l’entrada de la Vall de Lullen, Calderona endins.

El pi aquest diuen que és el més gran de la serra. No ho sabria certificar però segur que és un dels més grans. Les seues branques formen un rotgle enorme i algunes són a prop de tocar terra. Tan a prop que enguany hem observat com n’han tallat dues, segurament perquè s’havien tornat perilloses. Les seues arrels ens acullen i asseguts al seu voltant mengem la mona, trenquem els ous amb el front i ens atipem de tabaquets i altres dolços.

Al costat mateix del gran pi hi ha un fondo que fa anys era una bassa on paraven els traginers que baixaven de l’interior de la serra. Ara no queda aigua (tampoc traginers) i ha esdevingut un terreny enfonsat, tou, pla i buid. Ideal doncs per a jugar una estona a futbol amb els xiquets i les xiquetes. Set peus i mig de pedra a pedra fan unes porteries improvisades i grans i menuts ens barregem en dos equips franternalment adversaris. Juguem una estona per obrir la gana i per a riure. Una estona només, però, que a la nit els grans notem de seguida els efectes esgotadors de tan gran esdeveniment esportiu…

Un himne constantment renovat d’Alan Stivell. Fa tants anys que l’escolte… És una vella cançó sobre uns mariners de Nantes que se’n van cap a Nova Escòcia i que segurament ha esdevingut la peça més emblemàtica de la música popular bretona de tots els temps.

Voltaire (quin caràcter!) va ser molt injust amb Leibniz. El saxó havia dit, d’aquella manera però, que vivim el millor dels móns possibles i Leibniz va anar a la foguera del “Candide, ou l’Optimisme”, malgrat que jo el trobe un dels personatges més interessants de l’Europa del seu temps. De llarg.
Però si un Voltaire qualsevol responguera avui a una hipotètica frase en el sentit que vivim en el millor dels països possibles quina una n’armaria!

(PD: Per cert que Leibniz va formular el sistema binari, que és a la base dels nostres ordinadors. Poca broma.)

Suposem que déu existeix i és omnipotent. Que és molt de suposar.
Si déu és omnipotent és possible que puga fer, o no, una pedra que ell no siga capaç d’alçar.
Si la fa i no és capaç d’alçar-la és que no és omnipotent.
Si és incapaç de fer una pedra que ell no puga alçar aleshores tampoc és omnipotent.

(Llegir en setmana santa alguns dels clàssics de l’anticlericalisme -per més demagògics que siguen- és una bona distracció. Pur divertiment.)

Sempre que entre a la que en diuen Setmana Santa quede corprés pel canvi de vida que hem fet. Probablement és el moment de l’any on més clarament veig la diferència entre el món d’avui i el d’ahir -el meu món de xiquet i adolescent.

A Bétera la Setmana Santa era un periode impressionant per solemne. Hi havia una prohibició expressa de cantar i el menjar s’havia d’adequar a les costums de l’època -bàsicament contràries a la carn. Però el moment que a mi em deixava més perplex era el dimecres de cendra. Al matí la vida del poble s’aturava i don José, una malabèstia de rector que teníem instal·lat al poble de temps immemorial, recorria tots els carrers, tots, posant una creu de cendre en cada front que trobava. Tothom obria les portes de casa de bat a bat i parlava en veu baixeta fins que la comitiva parroquial apareixia. Aleshores tots s’agenollaven a la porta de casa (o a mi em pareixia que hi eren tots) i ell amb una pressa comprensible ja que havia de fer-se el poble sencer marcava amb cendra sobre el nostre front el senyal de la creu, usant el seu dit polze. Mentre ho feia deia alguna cosa amb veu apressada que amb els anys he descobert que era “Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris”, és a dir allò de pols ets i pols esdevindràs. En la seua boca i amb la seua pressa, tanmateix, l’admonició era inaudible. L’olor de l’incens i els colors morats de les casulles i vestimentes acabaven de remarcar l’excepcionalitat del moment.

No cal dir que avui aquella paràlisi completa de la vida en funció d’un acte religiós seria simplement impensable. Aleshores la dictadura, l’endarreriment econòmic i cultural i el pes social ofegant de l’església ho feien possible. Sempre m’he preguntat, però, on es posaven els descreguts, que a Bétera sempre n’ha hagut molts per la llarga tradició anarquista que arroseguem. Aleshores era incapaç de pensar-ho però ara m’encurioseix saber com s’amagaven d’aquell recompte carcelari que era el dimecres de cendre de don José, passant casa a casa i mirat qui estava agenollat per a rebre la creu…