Mails per a Hipàtia

Bona música pop en gaèlic d’Escòcia. Un grup molt interessant.

Han tirat avall la casa de don Ricardo, el metge. En passar per davant m’he quedat astorat. La casa era gran i jo la visitava ben sovint de menut però potser la darrer vegada que hi vaig anar deu fer vint-i-cinc o trenta anys. Encara recorde detalls com la fusta de la porta o el vidre i també la sala on ell rebia, que donava al carrer. Però havia oblidat per complet el pati de darrere i la palmera. Una palmera robusta, panxuda, molt ben posada, però que quedava tapada del carrer per la casa.

Ara la seua filla s’hi vol fer una casa nova i ha tirat la vella casa i consulta del seu pare per a fer-ne una de nova, sembla que amb criteri. De fet hi deixarà la palmera en l’eixida i per això les màquines han tirat totes les parets però han respectat la planta que, de sobte, es veu des del carrer. M’he aturat un moment al davant com esperant que la meua infantesa tornara un segon. Agradablement sorprés per una imatge que els anys havien oblidat i que una casualitat ha tornat a la meua retina.

“Twenty years have gone by and I’ve ended me bond
And comrades’ ghosts are behind me.
A rebel I came and I’ll die the same.
On the cold winds of night you will find me”

Darrera estrofa de la cançó “Back Home in Derry”, escrita pel pres de l’IRA Roibeard Gearóid Ó Seachnasaigh (Bobby Sands), mort a la presó de Long Kesh el cinc de maig de 1981 després d’una vaga de fam que va durar 66 dies.

Pentangle, un dels grups que més m’ha impressionat en la meua vida, amb el que ells defineixen com un rock del segle XIII: Hunting Song.

A casa mentre sopem hi ha la tele encesa. Anuncien el programa de la Júlia Otero. Parla de política i a qui du? A José Bono!. Per curiositat intentem recordar si ha dut de convidat en el seu programa a algú que parle català. Simplement això. Entre tots no aconseguim recordar-ne cap. És cert que de segon plat sempre hi ha un o un altre -Toni Solé avui… Però el convidat estrella mai no parla català. I és aquest “mai” que no em sembla raonable.

Aquest és el text històric que l’Abbé Pierre va llegir a la ràdio el febrer del 1954 quan el fred gelava París i uns pocs van decidir que era inhumà deixar al mig del carrer, morint i tot, a aquells que simplement havien quedat al marge de la societat. Des d’aleshores i fins avui, quan ha mort, la seua vida ha estat un combat permanent pels desfavorits. Un combat que mereix el record i les gràcies.

“Mes amis, au secours… Une femme vient de mourir gelée, cette nuit à trois heures, sur le trottoir du boulevard Sébastopol, serrant sur elle le papier par lequel, avant hier, on l’avait expulsée…Chaque nuit, ils sont plus de 2 000 recroquevillés sous le gel, sans toit, sans pain, plus d’un presque nu.

Devant l’horreur, les cités d’urgence, ce n’est même plus assez urgent !Ecoutez-moi : en trois heures, deux premiers centres de dépannage viennent de se créer : l’un sous la tente au pied du Panthéon, rue de la Montagne-Sainte-Geneviève ; l’autre à Courbevoie. Ils regorgent déjà, il faut en ouvrir partout. Il faut que ce soir même, dans toutes les villes de France, dans chaque quartier de Paris, des pancartes s’accrochent sous une lumière dans la nuit, à la porte de lieux où il y ait couvertures, paille, soupe, et où l’on lise sous ce titre “Centre fraternel de dépannage”, ces simples mots : “Toi qui souffres, qui que tu sois, entre, dors, mange, reprend espoir, ici on t’aime.”

La météo annonce un mois de gelées terribles. Tant que dure l’hiver, que ces centres subsistent, devant leurs frères mourant de misère, une seule opinion doit exister entre les hommes : la volonté de rendre impossible que cela dure.Je vous prie, aimons-nous assez tout de suite pour faire cela. Que tant de douleur nous ait rendu cette chose merveilleuse : l’âme commune de la France. Merci !Chacun de nous peut venir en aide aux “sans abri”. Il nous faut pour ce soir, et au plus tard pour demain : 5 000 couvertures, 300 grandes tentes américaines, 200 poêles catalytiques. Déposez-les vite à l’hôtel Rochester, 92, rue de la Boétie. Rendez-vous des volontaires et des camions pour le ramassage, ce soir à 23 heures, devant la tente de la Montagne-Sainte-Geneviève.

Grâce à vous, aucun homme, aucun gosse ne couchera ce soir sur l’asphalte ou sur les quais de Paris.Merci !”

Una versió extraordinària de Let It Be, refeta per Ray Charles.

Fa dies que llisc amb moltes ganes i atenció el llibre “La nació imaginada”, d’Arnau González, un altre dels magnífics volums que l’editorial Afers ja ens ha acostumat a publicar.

El llibre és un relat de la “invenció” dels Països Catalans, assumint que no hi ha cap nació del món que no haja estat inventada per uns nacionalistes primigenis. El mecanisme és ben conegut: a partir d’una realitat i d’una història que es presta a ser interpretada, algú defineix un territori sobre el qual bastir un projecte polític. I normalment aquest algú no fa tants segles que el trobem per bé que puga fer enrere els arguments fins l’edat mitjana o fins la nit del temps, si és que cal. Això ho han fet tots els països i el nostre també (Viriato com ancestre dels portuguesos o els boirosos gals com ancestre dels francesos, per no anar a parar a Covadonga i tota la mística reconquistadora dels espanyols).

El llibre d’Arnau Gonzàlez és bo. Molt bo. Dibuixa els primers pancatalanistes d’ací i d’allà i explica com i de quina manera inventen la tradició, i la nació. I llegint-lo, llegint sobretot els capítols dedicats als pancatalanistes valencians, he anat donant cos a una pregunta que fa temps que em ronda el cap.

La diré de forma ràpida i abrupta. Som tots plegats desconcertats pel fet que cada dia la llengua és menys parlada. S’ha fet un lloc comú invocar com de difícil serà ara construïr el país si cada dia menys gent parla català. Però això és realment tan important? Ep! preferiria que ningú no hi renunciara. Però a la vista de com tenim el corral realment resulta definitiu el fet que menys gent parle català ara que abans. Abans tothom parlava català però ningú sabia que allò volia dir alguna cosa, tenia significat i podia ser projecte. Avui, per exemple a València o a Barcelona, hi ha menys percentatge de població catalanoparlant que mai però també és cert que hi ha més percentatge de població conscient del que significa què és ser català i decidida a treballar en favor de la construcció del país del que hi ha hagut mai. La pregunta és què val més: milions de parlants valencians perfectament espanyols per més unilingües que foren o unes desenes de milers de valencians conscients que cal canviar la situació i disposats a treballar per a fer-ho?

Ja ho sé que l’ideal fora sumar una cosa i una altra però llegint el llibre d’Arnau Gonzàlez és impossible no pensar que durant la república el valencianisme no va ser quasi res i que en canvi durant la transició i fins avui no es pot explicar el país sense el valencianisme. Què deu ser, per a “ells” més perillós? Pregunte.

Els correus de la reina britànica tenen fama de ser eficaços i tenços a l’hora de fer arribar els paquets però aquesta història supera tot el que és previsible. Un home de Cornualla ha explicat que l’han aconseguit localitzar i li han fet arribar una carta que només portava el seu nom i una mena de mapa en esquema de més o menys per on pensava el remitent que vivia. I ho han fet de forma molt veloç, només en nou dies des del moment que la carta va caure a la bústia.

O coneixen molt bé la zona i reconeixen els parroquians pel cognom o realment hi ha per a treure’s el barret.

Diu Bertrand Russell que les matemàtiques són belles perquè són “fredes i austeres com una escultura”. Fuster opinava del pensador anglès que era una “lavativa intel·lectual”.

“Mai com avui que Espanya obira envergonyida
trencats corona i ceptre, brut son mantell de fang,
sos fills en lluita infame, i es veu menyspreada i sola,
mai com avui n’és digne qui el gonfanó tremola
amb les Barres de sang”

Rimes Catalanes.
Vicent Wenceslau Querol
(València, 1837- Bétera, 1889)

Una de les coses positives que estan passant des de fa uns mesos és que com que el català s’ha instal·lat com una llengua normal a internet les empreses globals comencen a posar-lo com una opció normal més.

Aquesta setmana tanmateix hi ha hagut un episodi que ens hauria de fer reflexionar. Ryanair va esborrar durant uns dies el català de la seua pantalleta després de mesos de tenir-lo com una opció normal més. Dies després l’empresa irlandesa l’ha tornat a posar en pantalla per motius polítics però ha fet una explicació que m’ha posat els pèls de punta. Segons els responsables de Ryanair, el van treure perquè els catalans l’usen molt poc i prefereixen fer la reserva en anglès!

Aquest és un tema complicat. Alguns països nòrdics, conec bé el cas de Dinamarca, tenen problemes a la xarxa perquè els seus habitants parlen tant i tant bé l’anglès que entre, posem per cas, el Yahoo.com i el Yahoo.dk prefereixen el primer. El resultat és que diversos serveis globals, com el mateix Yahoo!, han anat tancant les seues versions en danès per manca d’utilització. No sé si això s’ho poden permetre els danesos, però nosaltres segur que no. Si guanyem el .cat i després usem l’anglès quan podem usar el català malament anem…

I el cas és que moltes d’aquestes webs es posen de forma automàtica en català si a les preferències del navegador indiquem el català com a llengua preferida. Només cal, doncs, fer aquest petit “esforç” una vegada.

Adjunte el guió de la presentació de VilaWeb TV que vam fer ahir al Col·legi de Periodistes de Barcelona, per si algú té més interés en aprofundir sobre els motius que tenim per a iniciar aquesta aventura.

I aprofite per a donar les gràcies a tanta gent d’altres mitjans i de blocs que se n’ha fet ressò. La reacció ha estat certament espectacular.

Per cert: en la presentació veureu que hi hah un moment en el qual dic que amb una mica de sort Steve Jobs presentava aquella mateixa nit AppleTv, l’aparell que permetrà a partir del març que pugueu veure VilaWeb TV en el vostre aparell de televisió sense massa complicacions. I Jobs no ens va defraudar: AppleTV ja és una realitat. Clar que comparada amb l’iPhone sembla poca cosa.

Avui VilaWeb TV es posarà de llarg. Durant aquests mesos hem treballat molt per a entendre el gran canvi que s’acosta en els hàbits televisius i el paper central que internet tindrà en ells.

Avui, amb la nova pàgina web, amb el nou player, amb les noves caretes, amb els nous serveis, amb la presentació pública que farem al migdia a Barcelona, al Col·legi de Periodistes, amb tot plegat ha arribat l’hora de posar proa directa cap al futur més immediat. VilaWeb TV ja és una criatura consolidada i indefugible. Ara toca començar a fer-se gran.

Ep! i amb una mica de sort Steve Jobs, a la nit, ens sorpren i ens dóna un recolzament definitiu tot presentant l’iTV -o com siga que acabe diguent-se.

Anem a portar la carta als reis al Palauet. Em sobta que, tractant-se d’un acte tan important pels xiquets, hi haja publicitat a la porta, de pas obligat conforme entres. Concretament unes xicones de Caixa Catalunya -que ha obert sucursal a Bétera fa poc- repartint unes bosses i uns prospectes.

Malgrat tot agafem la bossa en qüestió. He de dir que em fa una certa gràcia veure tanta gent amb bosses d’una cosa que diu Catalunya, amb tota la normalitat. Però em decep el contingut. Tot en espanyol. Algú a Barcelona deu pensar que eixa és la llengua dels valencians ja que si no és així no m’explique com és que no ho fan com a mínim en bilingüe.

El més curiós de tot, tanmateix, és que mires la cantonada on hi ha el palauet i tots els rètols són en català. Hi ha el palauet mateix “Casa dels nostre Majors” segons l’enorme rètol que el corona. Davant de l’entrada hi ha un centre mèdic privat que diu “Centre de Salut” en lletres també de tamany considerable. I en el carrer que travessa hi ha un “Centre d’Estètica Integral” i la tenda d’adobs del Rovero, una de les primeres que en Bétera ja fa anys que es va rotular en la nostra llengua. Mires on mires, doncs, la normalitat és absoluta. Excepte en els prospectes de Caixa Catalunya. Ai senyor…
null