Què compta més?
Fa dies que llisc amb moltes ganes i atenció el llibre “La nació imaginada”, d’Arnau González, un altre dels magnífics volums que l’editorial Afers ja ens ha acostumat a publicar.
El llibre és un relat de la “invenció” dels Països Catalans, assumint que no hi ha cap nació del món que no haja estat inventada per uns nacionalistes primigenis. El mecanisme és ben conegut: a partir d’una realitat i d’una història que es presta a ser interpretada, algú defineix un territori sobre el qual bastir un projecte polític. I normalment aquest algú no fa tants segles que el trobem per bé que puga fer enrere els arguments fins l’edat mitjana o fins la nit del temps, si és que cal. Això ho han fet tots els països i el nostre també (Viriato com ancestre dels portuguesos o els boirosos gals com ancestre dels francesos, per no anar a parar a Covadonga i tota la mística reconquistadora dels espanyols).
El llibre d’Arnau Gonzàlez és bo. Molt bo. Dibuixa els primers pancatalanistes d’ací i d’allà i explica com i de quina manera inventen la tradició, i la nació. I llegint-lo, llegint sobretot els capítols dedicats als pancatalanistes valencians, he anat donant cos a una pregunta que fa temps que em ronda el cap.
La diré de forma ràpida i abrupta. Som tots plegats desconcertats pel fet que cada dia la llengua és menys parlada. S’ha fet un lloc comú invocar com de difícil serà ara construïr el país si cada dia menys gent parla català. Però això és realment tan important? Ep! preferiria que ningú no hi renunciara. Però a la vista de com tenim el corral realment resulta definitiu el fet que menys gent parle català ara que abans. Abans tothom parlava català però ningú sabia que allò volia dir alguna cosa, tenia significat i podia ser projecte. Avui, per exemple a València o a Barcelona, hi ha menys percentatge de població catalanoparlant que mai però també és cert que hi ha més percentatge de població conscient del que significa què és ser català i decidida a treballar en favor de la construcció del país del que hi ha hagut mai. La pregunta és què val més: milions de parlants valencians perfectament espanyols per més unilingües que foren o unes desenes de milers de valencians conscients que cal canviar la situació i disposats a treballar per a fer-ho?
Ja ho sé que l’ideal fora sumar una cosa i una altra però llegint el llibre d’Arnau Gonzàlez és impossible no pensar que durant la república el valencianisme no va ser quasi res i que en canvi durant la transició i fins avui no es pot explicar el país sense el valencianisme. Què deu ser, per a “ells” més perillós? Pregunte.
Com deia el poeta.
Crec que estem d’acord. El perill és que al pas que anem cada vegada siguem menys els que tot i la consciència estiguem disposats a exercir-la.
I moriràn amb la llengua.
Estem ben fotuts
Ja fa uns mesos em rondina pel cap de fer un post que diga el següent:
"Señores sobiranistas nos cal explicar este país en español. Para llegar a capas más amplias de la nuestra sociedad."
Ja he desat algunes vegades penjat que no sols som una llengua. Això és complicat d’explicar a segons qui, però com Barna i Vlc, cada vegada s’assemblen més en la desafecció idiomàtica cal ser operatius.
Se ha explicado el programa regionalista-sucursalista en català però nunca, de nunca, en español. O molt poc.
Ja sabem que això a València, i a dalt, explicar les pretensions sobiranistes en español seria NOU. Ja no caldria portar el llast (llengua) penjant (tothora) del genitals.
A vore si m’explique millor: a casa nostra ningú no pot viure -totalment- en català.
Queda clar?.
Llavors procedeix d’accelerar el bastiment d’instruments d’estat el més aviat possible.
El proceso de bastir un estado nuevo y propio ÉS UNA FESTA.
JA N’HI HA PROU DE PATIMENTS I DE MARTIROLOGIS. Que quedan muy bien de cara a la galeria esquerranota. Però són innofensius en objectius reals.
I de pas: SI NO PODEM SALVAR LA NOSTRA- DE MOMENT-, MATEMOS LA D’ELLOS. Qui remena oli……….es taca.
cordialmente a todohombre.
Además: al teler s’hi introduciría un elemento nuevo, no previsto: no hi ha pitjor falca que aquella de la mateixa fusta. I qui vulga entendre, que entenga.
SUMAR-N’HI. (amb sengles pronoms febles…) SEMPRE.
Quan hi ha bones intencions de crear vinculs de major unió i dins d’uns països amb un mateix tret característic com la llengua, l’història i certa proximitat geopolítica,
I a més conforme a les regles de joc democràtiques per a sumar el maxims d’esforços i -no com altres situacions què s’han donat de forma absolutista o dictatorial-.
Partint d’una situació geopolítica adversa, hom té què procurar fer-ho guardant les formes i a partir del respecte maxim a la pluralitat identitaria del països què la conformen al mateix temps.
I així evitar què és done peu per què els adversaris puguen confondre part de l’electorat o aprofiten per crear majors escletxes al país o la llengua què hi havien en un inici.
No pel llibre, si no per la reflexió.
Es clar que sense llengua no hi ha país, o al menys a mí no em cal país sense llengua, la identitat catalana està basada en la llengua i la cultura i la forma d´entendre el mon que se´n deriva,es a dir la corresponent PNL(programació neuro-linguística).
Altre cosa es que s´hagi d´explicar tot això en castellà o en francés,sembla que a la Catalunya Nord els hi funciona i a Alsacia també en francés,altres indrets amb llengues minoritzades també els hi funciona publicar llibres i fer programes en la llengua minoritzadora per que trenquen una barrera informativa molt abans.
Sense cap dubte:
DE SALSES A GUARDAMAR I DE FRAGA A L´ALGUER
……………………………………………I ENCARA MÉS SI POT SER.
Homònim
Fa dies que aquest llibre em volta pel cap Primer que res, per la seva immensitat a l’hora de veure la feina esmerçada per fer-lo; després per la novetat en un àmbit que tot i petit és importt en un país que parla tan sovin del nacionalisme; després, per l’assumpció de conceptes com aquest de la invenció de les nacions (quanta raó tens, Partal) a l’hora de posar-se a parlar i a treballar l’àmbit; i finalment, per la joventut de l’historiador.
Per mi, sense llengua no hi ha país, ni països, ni català, ni valencià ni aigua quan hi ha set. Ras i curt: si perdem la llengua perdem el país, perquè fora de la llengua la resta només és sentimentalisme i amb sentimentalsme no es fan països com el que jo imagino; si de cas es constribueix a fer-ne com els que hi ha.
Hola,
Vaig llegir aquest bloc tant bon punt el vares penjar. De ben seguit volia fer-ne comentaris, però ja se sap, feina i altres tonteries t’entretenen.
Ara he rellegit el que dius, amb els comentaris d’altres lectors.
Algunes apreciacions:
– Sóc guia de viatges, duc gent (clients) a les reserves lakota (sioux). Un cop, en vaig tenir un (a qui recordo molt) que havia après lakota amb casettes (dels d’abans). Ell, tot cofoi, va voler anar allà i parlar als lakota en el seu idioma. Ningú li contestava. Fins que un, li ho va dir: és que tu, ets com un lloro. El lakota és una llengua que ens és donada per Deu, i només els lakota la parlem. Brutal, si em permets. El català, amb el seu concepte de llengua, s’aixeca de bon matí, per aprendre la del poble que admira. I aquests, resulta que això de la llengua, no els preocupa massa, o en tot cas, no de la mateixa manera.
– Mes lakota, mes sioux. Els mes revolucionaris, els mes nacionalistes, son els que nosaltres anomenariem mestissos… un avi americà, una besavia irlandesa… els que són purs (full blood en diuen, és a dir, pura sangs! no té pèrdua el terme), són els que més conserven la llengua, els que més guarden les tradicions i l’espiritualitat, els que més… van a lluitar amb l’exèrcit dels Estats Units, i tenen la bandera americana davant de casa… al cap i a la fi, és la d’ells, la van guanyar en batalla, al Little Big Horn…. pobles diferents, valors diferents….
– Tribus i Nacions, Regions i Països: El que descrius com a dubte entre valencians que parlen valencià i valencians concienciats en "minoria", és el pas de tribu a nació. No valoro, descric. La conciència ens fa humans. La conciència ens fa pertanyer a un grup o un altre dels humans. La llengua, en si, no és consiència, és tribu, és forma exterior per diferenciar-se d l’altre. La conciència pot establir la llengua com element definidor, positiu. En altres paraules, i responent al teu bloc:
– En el segle XXI, mes val un 20% concienciat de la pertanyença a un projecte nacional, que un 100% parlant la llengua. No ens confonguem, el nostre pais, el nostre projecte de futur, inclou el català com a element primari i essencial, però la nostra força no es deu als parlant de català, ans a la gent que creu i viu en aquest projecte que té el català com un dels seus fonaments.
– Finalment, vull fer constar que sóc alumne de’n Lluis Vicent Aracil (en presumeixo, el millor dels mestres), que em va donar 4 idees, que m’han ajudat a entendre 4 detalls de per ací i allà.
Francesc