Mails per a Hipàtia

Han tirat avall la casa de don Ricardo, el metge. En passar per davant m’he quedat astorat. La casa era gran i jo la visitava ben sovint de menut però potser la darrer vegada que hi vaig anar deu fer vint-i-cinc o trenta anys. Encara recorde detalls com la fusta de la porta o el vidre i també la sala on ell rebia, que donava al carrer. Però havia oblidat per complet el pati de darrere i la palmera. Una palmera robusta, panxuda, molt ben posada, però que quedava tapada del carrer per la casa.

Ara la seua filla s’hi vol fer una casa nova i ha tirat la vella casa i consulta del seu pare per a fer-ne una de nova, sembla que amb criteri. De fet hi deixarà la palmera en l’eixida i per això les màquines han tirat totes les parets però han respectat la planta que, de sobte, es veu des del carrer. M’he aturat un moment al davant com esperant que la meua infantesa tornara un segon. Agradablement sorprés per una imatge que els anys havien oblidat i que una casualitat ha tornat a la meua retina.