Un precedent

Deixa un comentari

“Mai com avui que Espanya obira envergonyida
trencats corona i ceptre, brut son mantell de fang,
sos fills en lluita infame, i es veu menyspreada i sola,
mai com avui n’és digne qui el gonfanó tremola
amb les Barres de sang”

Rimes Catalanes.
Vicent Wenceslau Querol
(València, 1837- Bétera, 1889)

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 14 de gener de 2007 per vicent

  1. Avui ja he conegut dues paraules noves.
    Fa una estona: "juí", en un escrit de Ramon Alcoberro: Picco.    
    I ara: "gonfanó". I també tremolar com a verb transitiu.
    Salutacions.

  2. Sebastià Alzamora

    Intel·lectuals a estones

    Alguns per aquí fan escarafalls davant del fet que els anomenats “intel•lectuals espanyols” –en realitat, i amb escasses excepcions, una colla de còmics de segona fila i d’escriptors en hores permanentment baixes— es pronunciessin fa uns dies a favor de la manifestació de dissabte passat i que en canvi no hagin dit ni piu en els últims tres anys –des de les manifestacions contra la guerra d’Iraq—, malgastant així excel•lents oportunitats de pronunciar-se: per exemple, l’onada de xenofòbia que vam patir els catalans a compte del procés de negociació i aprovació de l’estatutet (mai s’havien aguantat tants insults a canvi de tan poca cosa), l’afer Rubianes, la persecució que va sofrir Iu Forn i el diari Avui (amb intervencions incloses de l’aleshores ministre Bono) per un article que ironitzava sobre els militars colpistes, etc.

    Bé, no entenc el perquè de tanta sorpresa: cap d’aquests temes no els haurien servit per acomplir el seu objectiu fonamental, per no dir únic, que no és altre que intervenir en el bipartidisme espanyol reforçant la seva opció (el PSOE, per si algú no ho sabia) i desgastant tant com es pugui la contrària (el PP, per si hi ha cap confusió). Ben al contrari, posar-se de part dels catalans –en general o en particular— en algun dels ultratges que ens ha pertocat de suportar els últims anys, encara hauria equivalgut a donar munició al PP per tractar-los de mals espanyols. I això sí que no: als intel•lectuals espanyols ja els agrada que els tractin d’intel•lectuals (tot i que, com diem, això sigui ben discutible, per molt que ens hàgim acostumat a veure’ls exercir de mestressots a TVE), però, per damunt de tot, són i tenen a gala ser espanyols, sencers i d’una peça.

    Avui com avui, i més enllà de l’àmbit de les relacions exclusivament personals, les relacions entre intel•lectuals espanyols i catalans són gairebé inexistents. Van ser molt més fluides, gens paradoxalment perquè hi havia un enemic comú a abatre, en temps del dictador, quan personatges com Aranguren, Valverde, Crespo o fins i tot Cela (molts d’ells antics o no tan antics col•laboradors del franquisme, o fills amb mala consciència de la classe social que havia impulsat l’alzamiento, però això és una altra discussió) s’acostaven a la cultura catalana amb respecte i amb voluntat de reconeixement mutu. Però, des de les nefastes invencions de l’Estat de les autonomies i de la figura dels progres, Espanya compta amb uns intel•lectuals que només ho són a estones: les estones que poden contribuir a fer guanyar els que els donen de menjar. I creguin-me, tant a un bàndol com a l’altre mengen millor i més a gust com més tenen Catalunya captiva, desarmada i fotuda.

     

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.