Mails per a Hipàtia

Llisc d’una tirada el llibre de Fèlix Martí “Diplomàtic sense estat” (Proa).

Disfressades sota la forma d’una més que estimable memòria s’hi troben un grapat de punyents anàlisis sobre el món que ens envolta que Martí desgrana amb rigor, mesurant les paraules però sense mossegar-se mai el llavi. Malgrat les seues formes suaus, o precisament per això, la crítica al Fòrum de les Cultures resulta simplement demolidora. Com ho és el desencís respecte a les estructures de la política internacional (en realitat entre estats) o la crítica des de la construcció nacional al temps de govern de Jordi Pujol, fet que no li impedeix mostrar-li també un remarcable afecte. I no hi veig cap contradicció, ans al contrari. És sa saber criticar la gent que aprecies perquè reclama combinar el coratge amb el respecte.

Llegint el llibre m’ha cridat l’atenció la quantitat notable de calbots que Fèlix Martí i la gent de la seua generació han hagut d’aguantar. Ja ho sabíem però llegit capítol rere capítol fa que pensar. De la repressió franquista a la mort de Pallach, d’haver de ser triat representat en la UNESCO per Islàndia -ja que Espanya s’hi negava- a aguantar els mètodes estalinistes del Vaticà. I tanmateix el llibre, la seua vida, vessa optimisme. Confessa obertament que se sent segur sobre el nostre futur i hi manifesta que “m’estimo el temps que m’ha tocat viure”. Segurament és la clau del relat que hi desenvolupa amb tanta senzillesa com profunditat: Fèlix Martí sap creure i fer alhora; sap construir i fer realitat del discurs.

Una trajectòria vital molt poc fàcil que quan la veus així posada en negre sobre blanc al llarg de quatre-centes pàgines resulta d’una consistència i un rigor molt més que remarcable. (Per cert: Fèlix Martí també té el seu bloc)

Tren cap a València de bon matí. A la cua hi ha una colla prou gran i riallera de disminuits psíquics, carregats de maletes que sembla que van de colònies o alguna cosa així. Una xicona es queda mirant-me sense saber si passar o deixar-me passar. Li faig un gest amb la mà indicant-li que ho faça ella i la resposta és un somriure franc que m’alegra el matí i em carrega les minúscules ganes que tinc de ser sociable a aquesta hora. Em diu “sóc Anna”. Li dic el meu nom i intente fer el més gran dels somriures. Al tren, mentre eixim de l’estació amb un cel gris i plujós, me n’adone que Anna, de bon matí ha sabut treure’m, de la son i m’ha fet cosquerelles al cor.

Primer gelat de l’any. Una mesureta de llimona, tot passejant riera avall. Qualsevol dia d’aquests ja veig que em deixaré les sabates a l’armari i em posaré les espardenyes. Després arribaran els pantalons curts deixant els vaquers i quan ja no treballe, per a remarcar-ho, la barba i les pel·lícules de matinada. Els rituals…

Aquesta nit toquen a Serra tot de grups valencians. Molts anys després es recuperen els grans concerts a la Serra -recorde un d’inoblidable de l’Ovidi i Lluis Miquel. És un bon senyal.

Visite la web del Associació Estatut Jo sí, que s’ha presentat avui de la mà d’Agustí Colomines i Rosa Cullell.

Com que m’agrada tafanejar i remenar des de DNSstuff pregunte qui fa aquesta web. I la resposta (era previsible) és Lavínia. Una empresa ben coneguda i amb una relació molt més que fluïda amb el PSC. De l’entorn, que en diria Cruyff.

Trobe que l’adreça IP d’estatutjosi.cat és 213.27.152.18, tal i com es demostra resolent el domini a adreça IP, per exemple a Baremetal o fent un DNS lookup com aquest. Curiosament, i això és rar, no és permès l’accés directe des de l’adreça IP a la web i cal posar el domini per entrar-hi. Aleshores si mirem les adreces IP (diguem-ne les matrícules) consecutives a la que correspon a la Plataforma (tècnicament les adreces IP que són del mateix rang i estan gestionades per la mateixa gent) resulta que els veïns que hi ha en l’ordinador o els ordinadors on hi ha la web de la campanya pel Sí són ben suggerents:
Acabada en 13 hi ha la mateixa Lavinia (és a dir que si escriviu l’adreça 213.27.152.13 apareix Lavinia)
Acabada en 17 hi ha l’Enric Sopena amb elplural.org
Acabada en 18 hi ha la campanya Estatut Jo sí.
Acabada en 20 hi ha el diari del PSC.
Acabada en 36 hi ha l’agenda cultural de l’Ajuntament de Barcelona
Acabada en 38 hi ha la web central del PSC
Acabada en 40 hi ha la web de La Malla (Diputació de Barcelona)
Acabada en 42 hi ha radiocatalana.com, una web que no coneixia i que clarament és pròxima als socialistes vist els titulars que posa i la publicitat que té
Acabada en 44 hi ha la web de la Televisió de Castella-La Manxa
Acabada en 46 hi ha, de nou, la web del PSC
Acabada en 47 hi ha un consorci de diverses universitats l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona
Acabada en 49 hi ha COM Ràdio
Acabada en 53 torna a ser el PSC
Acabada en 54 hi ha el correu de La Malla

Aquestes són les adreces que he pogut descobrir i relacionar en un plis-plas. Així doncs en el mateix ordinador o en els mateixos ordinadors on hi ha la web de la plataforma "Estatut Jo sí" hi ha també totes les webs vinculades al partit socialista o a les institucions tradicionalment controlades pels socialistes que puc imaginar i cap web que no forme part d’aquesta definició.

Jo més aviat diria que és una pista definitòria… O com diria el Ramon Barnils: és lu que hi ha.

PD. Un lector em fa notar que la persona que sol·licita el nom de la web és Dídac Boza. Dídac Boza és redactor de la revista de Sopena i és o ha estat director de continguts de revistes de barris de l’Ajuntament de Barcelona. Segons el lector, que ha respost a aquest post, també és el director de la revista del PSC. Jo no en tinc constància.

Fa anys que els meus amics em senten dir que estic segur que un dia el veuré en presó. No sé per quin delicte, però tampoc no m’importa massa. En definitiva a Al Capone el van engarjolar per evadir impostos o alguna cosa així i l’efecte va ser el mateix…

Petit incident a l’estació de València que ens obliga a anar a la comissaria. Poca broma. La primera, la de la mateixa estació, està tancada. A la segona que anem ens diuen que només accepten denúncies si portem el detingut. Caram. Quina eficàcia. Ens diuen que anem a la del mercat d’Abastos. Allà l’excusa és que l’ordinador de l’Escorial estarà aturat més d’una hora i no poden fer la denúncia ni res mentre no funcione. Recorde vagament haver escrit un article sobre aquest ordinador quan estava a El Temps, fa segles. I ara me’l trobe de cara a l’hora de denunciar un furt. I aturat.
Total que no hi ha denúncia que valga. Encara perdríem tot el dia pegant voltes de comissaria en comissaria i no aconseguiríem res. La desídia d’aquesta gent és insuperable…

Un lector m’envia un correu (poc amable però molt interessant) dient que el meu mail obert d’avui és incoherent amb un que vaig escriure fa setmanes.

Té raó. Ací hi ha el d’avui ("Montenegro a l’agenda") i ací el del 27 de febrer ("Montenegro i el valor dels vots"). Em reclama una explicació sobre aquesta incoherència que no tinc. Simplement al febrer vaig dir unes coses i ara en dic unes altres. M’he convençut que estava equivocat quan vaig escriure el que escrivia al febrer? Puff… Aleshores vaig veure com una cosa negativa una cosa que ara veig com una cosa positiva. Hauria d’haver-me callat? És possible però no ho fet.

Ahir quan escrivia el text vaig pensar que era diferent el que estava dient del que havia dit en el text anterior. Però no el vaig voler rellegir abans d’escriure el nou. A mi m’agrada dir el que pense en cada moment i si he canviat d’opinió això es fa visible. El lector diu que "si pretens que en aquest país se’t tingui en compte com a creador d’opinió hauries de ser més coherent". Li he respost que jo no pretenc mai que se’m reconega res -i encara menys un ens abstracte com és el país. Jo sóc feliç fent el que faig i amb això ja em conforme. I si tinc una incoherència l’accepte. Ës una regla que fa massa anys que practique com per canviar-la ara…

Feia molts anys que no passava vint-i-quatre hores seguides sense dormir. Ahir ho vaig tornar a fer. A les cinc del matí era a l’aeroport camí de París i a les sis del matí d’avui me n’he anat a dormir. Amb una copa èpica a la butxaca i un munt d’imatges per a recordar. Sobretot la força de la gent.

Des de que vaig entrar al camp tota la corba blaugrana va ser un crit inacabable. Hi ha gent que opina que el públic del Barça és molt senyoret. Ahir no ho semblava gens. Vam suar la gota grossa i de valent. Quan més difícil semblava tot més i més es cridava i botava i voleiava les banderes. La gent ho havia fet al matí a la Torre Eiffel i ho va fer tota la nit a Saint Denis.

El moment màgic va ser el lliurament de la copa. La grada va acompanyar Puyol amb un crit mig somort que pujava i que va esclatar, rebentant l’estadi, quan la copa es va enlairar i va sonar aquella música que sap tant bé, allò de la Champions…

(PD. Els de Bétera que érem a Sant Denís botàvem i al poble, ens conten, sonaven traques).

Una colla bastant nombrosa de gent, uns cinquanta entre músics i xerraires, vam participar ahir en un homenatge a l’Ovidi Montllor al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

Ple de gom a gom. Això que passa amb l’Ovidi és sorprenent. Entre el públic la immensa majoria de la gent no l’havia vist mai actuar per simples qüestions d’edat. I a una bona colla dels músics igual -hi havia el Toti Soler, el Toni Xuclà, Al Tall, Biel Mesquida, etcètera

El redescobriment de l’Ovidi crec que té a veure amb la seua seriositat i rigor artístic, amb la seua qualitat, però també amb el seu compromís i, segurament, amb la injustícia que va patir ell i van patir tants altres. Després d’haver-se trencat la cara per la democràcia quan els demòcratres van arribar al poder i van controlar teatres, televisions i projecció mediàtica no van reaccionar donant un espai a la qualitat artística sinó que van optar per les lolesflores i els raphaels franquistes. Una vergonya que mai no s’hauria de repetir.

En aquest sentit, també, el record i l’enaltiment de l’Ovidi fa de vacuna.

Paella de cap de setmana amb un grapat d’amics i amb el rerafons de la crisi del govern.

Sorpresa per la desaparició del DURSI. Si, com semblava, aquesta remodelació era purament tècnica per a passar fins a les eleccions, caram amb la tècnica. Desapareix el DURSI i desapareix Comerç i consum. Sospitós. Sembla més aviat que el PSC estiga carregant piles per a aguantar un govern en minoria tants mesos com li siga possible.

La desaparació del que era en embrió el Departament de la Societat de la Informació em sembla especialment desconcertant. Cal suposar que desapareixerà la Secretaria de Societat de la Informació i que el CTTI tornarà a ser un apèndix funcional de presidència. L’estructura actual del DURSI l’havia creat Convergència i Unió i l’havia respectat el Pacte del Tinell. Ara han tardat hores en desmuntar-la del tot ¿per quatre mesos? No sembla molt comprensible. Sumar Universitats i recerca a Ensenyament també n’és una de ben bona. I encara com no s’han complert els pitjors auguris que apostaven que Recerca se n’anava a Indústria. Pitjors auguris no precisament pel titular d’Indústria sinó perquè separar recerca d’universitats en un país com el nostre seria de bojos.

La paella bona, per cert. Trista, però, de veure com s’està posant el pati.

Aquesta és l’única conseqüència que ara mateix veig clara de tot el que ha passat en les darreres hores. Hi ha opcions, és clar, que el PSC estiga en un futur govern però Maragall no serà mai més president.
Perquè el PSC només pot estar en el govern amb aliats. Amb CiU ja sabem tots que no hi haurà pacte amb Maragall de president i avui em sembla que Maragall ha aconseguit que Esquerra pose com a condició per a la reedició del tripartit, si és que això és possible, que Maragall no siga president.

Dies a Maastricht.

Dine amb un grup de periodistes ucrainesos que han vingut a veure com els podem ajudar a consolidar models de funcionament per a la incipient nova premsa democràtica de les regions ucraineses. Em crida l’atenció la seua reticència permanent envers qualsevol cosa que vinga de Kiiv. Diuen que als europeus només ens interessa el que passa a la capital i oblidem que aquell és un estat immens ple de diferències internes. Fan cara de cansats i ho entenc quan expliquen que han vingut en cotxe des del seu país a Holanda, per estalviar diners ja que són quatre.  Quan veig el cotxe en el qual han vingut encara entenc més la seua cara de cansament. I, per si no era prou. han hagut de fer una ruta surrealista, esquivant els estats que demanen visat als ucrainesos.
 
Amb cara d’il·lusió ens deien que per a ells ser a la UE és un somni que para tan lluny que tot ho veuen amb pessimisme, gairebé diria que amb melangia.

El govern d’Egipte ha detingut Alaa Abd El-Fatah, un dels més coneguts blocaires egipcis i l’organitzador de Manalaa.net. el principal sindicador egipci de blocs.

Alaa participa del moviment Kifaya (Prou!) molt popular entre els blocaires egipcis i que lluita per aconseguir més democràcia i llibertat d’expressió en el seu país.

El passat mes de novembre vaig participar en una taula rodona a Barcelona, en el marc de la conferència euromediterrània amb Alaa, la seua dona Manal Hassan, Lluís Foix i la blocaire tunesina Sihem Bensedrine. Li he fet arribar ara el meu suport al seu mail manal@manalaa.net.

Us demane que li feu arribar també el vostre suport i que estengueu tant com siga possible el seu cas.

Per cert que aleshores ja varen tenir tota mena de problemes per a entrar al nostre país, encara que venien convidats per l’Institut de la Mediterrània.

Els himnes m’agraden poc però reconec que els hi ha preciosos, capaços d’emocionar un iceberg. Ara està sonant a casa una versió del Nkosi Sikelele Afrika cantat per Miriam Makemba i amb la trompeta sempre reconeixible de Hugh Masekela, segurament l’home que més s’acosta pel meu gust a Miles Dives. Un plaer.

També m’impressiona molt el "Dio Vu Salvi Regina" cors en la versió que fan els I Muvrini. I poquetes coses més. La nova versió de la "Muixaranga" de la Dharma, potser.

En canvi m’han passat la famosa versió dels Segadors feta per la Jazz Liberation Orchestra i és, per dir-ho suau, desafortunda. Vaja, a mi m’ho sembla.