Travessar Europa en cotxe
Dies a Maastricht.
Dine amb un grup de periodistes ucrainesos que han vingut a veure com els podem ajudar a consolidar models de funcionament per a la incipient nova premsa democràtica de les regions ucraineses. Em crida l’atenció la seua reticència permanent envers qualsevol cosa que vinga de Kiiv. Diuen que als europeus només ens interessa el que passa a la capital i oblidem que aquell és un estat immens ple de diferències internes. Fan cara de cansats i ho entenc quan expliquen que han vingut en cotxe des del seu país a Holanda, per estalviar diners ja que són quatre. Quan veig el cotxe en el qual han vingut encara entenc més la seua cara de cansament. I, per si no era prou. han hagut de fer una ruta surrealista, esquivant els estats que demanen visat als ucrainesos.
Amb cara d’il·lusió ens deien que per a ells ser a la UE és un somni que para tan lluny que tot ho veuen amb pessimisme, gairebé diria que amb melangia.
Potser n’hauríem d’aprendre. Ells estan construint un nou món polític; nosaltres seguim fent el que hem fet sempre, topant contra els mateixos murs, ensopegant a les mateixes pedres. Volen lluitar, nosaltres estem cansats de fer-ho. Mentre ells diuen -És ara!, nosaltres ni tan sols sabem dir -Prou!. Malgrat estimem la nostra trista, bruta, dissortada pàtria, ells són els que saben que tot està per fer, i que tot és possible.