Fèlix Martí
Llisc d’una tirada el llibre de Fèlix Martí “Diplomàtic sense estat” (Proa).
Disfressades sota la forma d’una més que estimable memòria s’hi troben un grapat de punyents anàlisis sobre el món que ens envolta que Martí desgrana amb rigor, mesurant les paraules però sense mossegar-se mai el llavi. Malgrat les seues formes suaus, o precisament per això, la crítica al Fòrum de les Cultures resulta simplement demolidora. Com ho és el desencís respecte a les estructures de la política internacional (en realitat entre estats) o la crítica des de la construcció nacional al temps de govern de Jordi Pujol, fet que no li impedeix mostrar-li també un remarcable afecte. I no hi veig cap contradicció, ans al contrari. És sa saber criticar la gent que aprecies perquè reclama combinar el coratge amb el respecte.
Llegint el llibre m’ha cridat l’atenció la quantitat notable de calbots que Fèlix Martí i la gent de la seua generació han hagut d’aguantar. Ja ho sabíem però llegit capítol rere capítol fa que pensar. De la repressió franquista a la mort de Pallach, d’haver de ser triat representat en la UNESCO per Islàndia -ja que Espanya s’hi negava- a aguantar els mètodes estalinistes del Vaticà. I tanmateix el llibre, la seua vida, vessa optimisme. Confessa obertament que se sent segur sobre el nostre futur i hi manifesta que “m’estimo el temps que m’ha tocat viure”. Segurament és la clau del relat que hi desenvolupa amb tanta senzillesa com profunditat: Fèlix Martí sap creure i fer alhora; sap construir i fer realitat del discurs.
Una trajectòria vital molt poc fàcil que quan la veus així posada en negre sobre blanc al llarg de quatre-centes pàgines resulta d’una consistència i un rigor molt més que remarcable. (Per cert: Fèlix Martí també té el seu bloc)
31 Mai, 2006
Carta oberta al Sr. Fornesa, president de “La Caixa”
Estimat Sr Fornesa,
No sabem encara quin és el límit d’humiliació que podem suportar els catalans. Potser és infinit. Si féssim una llista dels últims dos anys, donaria molt de si.
Una de les últimes humiliacions ha estat el patrocini de La Caixa –la gran institució econòmica de la societat catalana– a la selecció espanyola de futbol. La nostra capacitat de resistència sembla no tenir límit!
L’anàlisi que se’n pot fer és variat: no som especialistes en màrqueting, però donar suport a una entitat esportiva decadent i tronada que no desperta entusiasme ni als mateixos espanyols sembla, si més no, curiós.
Una altra cosa seria donar suport al mateix Fernando Alonso que, tot i que és un individu que no ens és simpàtic per raons òbvies, cal reconèixer que és un gran esportista en la seua especialitat.
Una altra anàlisi podria ser el nostre provincianisme. L’espanyolisme amable sempre s’ha vantat de ser cosmopolita, multicultural i no nacionalista, tenint en compte que a Catalunya té bastants adeptes, potser hauria estat més modern i multicultural patrocinar un equip Africà, o el de Xile, on tan agrada viatjar als espanyolistes simpàtics –tot i que desconeixem si s’ha classificat pel mundial.
Nosaltres som simples i senzills treballadors. No tenim un gran compte corrent a
Però l’esport espanyol no és innocent, és directament culpable que els catalans no tinguem seleccions esportives. Recordem que les institucions esportives espanyoles han pressionat, extorsionat i han utilitzat tota la seva maquinària diplomàtica per lluitar contra l’esport català.
I si l’esport és cultura, que ho és, és un atac directe a la nostra cultura per part de les institucions espanyoles.
Hi ha humiliació més gran que subvencionar els propis botxins?