Diu Miquel Gil, com qui no diu res: “el Paquito [el Xocolater] només és una granaina amb ritme de passodoble”. Arrea! Ja ho saben aquells de la cervesa ?
El Barça ha guanyat la lliga i jo ho he celebrat aquesta nit en un escenari insòlit: al Camp Nou buid.
M’han demanat anar a una tertúlia especial de BarçaTV en la que compartíem taula periodistes no esportius amb ex-jugadors del Barça, Salva i Archibald en la meua ronda. Evidentment hi he anat amb gust. I he passat una estona divertida xerrant de futbol mentre es connectava ara amb la Rambla, ara amb Vigo. Xerrar de futbol és un descans, vist així. Com que la meua opinió no té cap validesa i ningú no me la reclama em trobe inusualment relaxat quan em toca fer-ho davant una càmera.
Els estudis de BarçaTV són a dins mateix del camp, a tocar del túnel de vestidors. Així que abans d’entrar a l’estudi he pogut gaudir per uns segons d’aquest terreny de joc fantàstic però quiet com no l’havia vist mai, amb la llum natural i prou i silenciós, excepte pels claxons imparables que s’escoltaven fora del recinte. En marxar, passades les dotze, ja hi havia gent a les portes de l’estadi esperant l’autobús amb els jugadors que arribaran de Galícia, diuen cap allà les tres…
Discrepe del meu amic Sanchis que en el seu article de l’Avui es mostra decebut pel contingut de l’anomenat evangeli de Judes.
Tot el que he vist i llegit fins avui d’aquest evangeli a mi em sembla molt interessant. No esperava que diguera res de l’altre món des del punt de vista literari. M’hauria sorprés molt i força. La seua importància rau en el que consolida i confirma, no tant en el que descobreix. La meua aficció per la teologia em ve de fa anys. Sé que pot resultar xocant que un ateu com jo diga que gaudeix aprenent de teologia i especialment escarbant en els primers anys del cristianisme. Però crec, i l’evangeli de Judes m’ho ha refermat, que la comprensió de com el cristianisme va esdevenir el que és avui resulta un exercici de mètode científic apassionant. Jo vaig deixar de ser cristià molt jovenet. Crec que el dia de la primera comunió a causa d’una anècdota que algun dia explicaré. Ben aviat la institució de la confesió em va provocar tant de malestar que vaig deixar d’anar i tot a l’Església, dissimulant a casa tant com calia. I un oncle meu rector ho va reblar quan un dia em va dir que això de que el món va ser fet en set dies era un conte per a bobos. M’ho va dir a la taula de billar que hi havia al cafè dels meus pares i em va provocar un desencant monumental. No m’agrada que em tracten de bobo.
Potser per això al llarg dels anys he llegit i he conversat tant com he pogut intentant entendre els origens del cristianisme. I m’he fet amb els anys una composició de lloc que l’evangeli de Judes reaferma. Que en els orígens, fora quina fora la vida de Jesús, els cristians eren uns jueus més. Amb fortes tendències místiques (gnòstiques pures en el cas de Judes) i amb un matís sorprenent que el marcaria per sempre: amb ganes d’obrir els seus ensenyaments al gentils.
Aquell primitiu cristianisme jueu va quedar completament alterat en passar a Grècia, on es va despullar dels seus elements més privatius i va abraçar allò que ara en diríem la globalitat. I és allà on es va iniciar la construcció històrica de Jesús. Es van fixar quins evangelis valien i quins no. Es va decidir quina era la vida de Jesús -si era fill de verge o no, si tenia germans o no, si va morir en una creu romana o no, si era això o allò… Vist des d’aquesta perspectiva l’evangeli de Judes té dos aspectes interessants. Un que confirma els dubtes i les vacil·lacions propis de l’època sobre la figura de Jesús, qui en aquell temps no se sabia massa bé ni tan sols si havia pres forma humana o no. I dos que enriqueix de forma contundent la descripció dels sectors més místics amb el pàrraf ja famós segons el qual Jesús li demana que el lliure als romans per a que el seu cos físic deixe escapar la “flama interior” que és el déu.
(Un aspecte menor també: és interessant veure com la condemna de Judes alimenta l’antisemitisme quan el cristianisme intenta separar-se de la seua identitat jueva).
El DIari de Balears fa avui deu anys. I ho celebra amb un especial i una samarreta que ja em posaré un dia d’aquests.
Els meus amics mallorquins tenen opinions variades sobre el Balears, que van dels qui diuen que només és una traducció de l’Última Hora als qui el consideren una fita històrica. És cert que deu anys després ha quedat lluny de les expectatives de venda i impacte social que ens agradarien a tots. Però aguantar una publicació dia rere dia ja té un mèrit gran. Amb el Miquel Serra he compartit xerrades llargues sobre com és de complicat consolidar els mitjans en català i sempre he trobat que la seua fe i capacitat de treball és el principal estímul del diari. Que ho siga per molts d’anys.