París val una festa
Feia molts anys que no passava vint-i-quatre hores seguides sense dormir. Ahir ho vaig tornar a fer. A les cinc del matí era a l’aeroport camí de París i a les sis del matí d’avui me n’he anat a dormir. Amb una copa èpica a la butxaca i un munt d’imatges per a recordar. Sobretot la força de la gent.
Des de que vaig entrar al camp tota la corba blaugrana va ser un crit inacabable. Hi ha gent que opina que el públic del Barça és molt senyoret. Ahir no ho semblava gens. Vam suar la gota grossa i de valent. Quan més difícil semblava tot més i més es cridava i botava i voleiava les banderes. La gent ho havia fet al matí a la Torre Eiffel i ho va fer tota la nit a Saint Denis.
El moment màgic va ser el lliurament de la copa. La grada va acompanyar Puyol amb un crit mig somort que pujava i que va esclatar, rebentant l’estadi, quan la copa es va enlairar i va sonar aquella música que sap tant bé, allò de la Champions…
(PD. Els de Bétera que érem a Sant Denís botàvem i al poble, ens conten, sonaven traques).
Jo tampoc vaig dormir però vaig viure un somni.
…és
el `fumbol’.