Incoherència pròpia
Un lector m’envia un correu (poc amable però molt interessant) dient que el meu mail obert d’avui és incoherent amb un que vaig escriure fa setmanes.
Té raó. Ací hi ha el d’avui ("Montenegro a l’agenda") i ací el del 27 de febrer ("Montenegro i el valor dels vots"). Em reclama una explicació sobre aquesta incoherència que no tinc. Simplement al febrer vaig dir unes coses i ara en dic unes altres. M’he convençut que estava equivocat quan vaig escriure el que escrivia al febrer? Puff… Aleshores vaig veure com una cosa negativa una cosa que ara veig com una cosa positiva. Hauria d’haver-me callat? És possible però no ho fet.
Ahir quan escrivia el text vaig pensar que era diferent el que estava dient del que havia dit en el text anterior. Però no el vaig voler rellegir abans d’escriure el nou. A mi m’agrada dir el que pense en cada moment i si he canviat d’opinió això es fa visible. El lector diu que "si pretens que en aquest país se’t tingui en compte com a creador d’opinió hauries de ser més coherent". Li he respost que jo no pretenc mai que se’m reconega res -i encara menys un ens abstracte com és el país. Jo sóc feliç fent el que faig i amb això ja em conforme. I si tinc una incoherència l’accepte. Ës una regla que fa massa anys que practique com per canviar-la ara…
Hola Vicent, quan he llegit el teu article també m’ha semblat recordar que abans havies dit una cosa diferent o almenys poc "coherent" amb el que ara estaves "predicant". No he anat a buscar aquell article (un poc també per mandra), per què crec que a cada moment s’han d’analitzar les coses veient els avanços o les passes enrere que s’han fet en el devenir dels dies i per què a cada passa que fem la nostra perspectiva del "paisatge" es modifica i guanya uns matissos que van en detriment ‘altres. Per això crec o més be, pense, que la coherència moltes vegades no és una virtut i en canvi sí que és un obstacle per a vorer les coses amb objectivitat i sense prejudicis fixats en el nostre cervellet. Hui per hui, molts dels que rodem per la catalaxàrcia, sentim una sana enveja del referèndum de Montenegro i somiem el dia que tindrem l’oportunitat de decidir el nostre futur i saber quants som realment en aquest vaixell cap a Ítaca. Salut i bona incoherència!!!
ahir era ahir i en cada moment les coses que passen, succeixen, si sabéssim el què passarà demà, ho sabríem tot, i només vivim el moment, el present, i el passat era fruit de les circumstàncies d’aquell moment.
M´ha agrada llegirte i m´encanta la teva frescor,alguna vegada no estic d´acord en lo que opines,pero no he trobat incoherencia en las teves opinions a pesar de nadar bastant contra corrent.
Doncs ves per on jo els considero totalment coherents i, és més, comparteixo en gran mesura la reflexió que s’hi aporta.
Potser la negativitat, com a emoció, que expresaves en el primer xoca amb la positivitat de l’últim. Però la reflexió d’ambdos és absolutament vàlida i correcta des del meu punt de vista.
Però encara que no ho fos, i què?
Incoherències més grans i més acceptades es veuen cada dia. Mirem si no els partits agermanats al voltant del sí.
PS: Vaja, havia de sortir el tema al final…
I com que som vius, evolucionem, i no hi ha cap mal en això. És curiós, però haig de reconèixer que jo dec haver fet una evolució semblant, perquè el mes de febrer vaig estar d’acord amb el que deies, encara que no ho digués públicament, i ara torno a estar d’acord amb el que dius.
Els de la "coherència" a tot preu (en matèria política, no parlo d’altres àmbits més personals) són els que mai no saben rectificar, ni modular la veu, ni precisar, ni matisar, perquè mai no s’equivoquen. I d’aquests, n’hi ha un gremi especialment perillós: el dels que si un dia van dir que Eta era al darrere dels atemptats d’Atocha del 2004, ja pot aparèixer el mateix sant Pere a dir que no, que ells no rectificaran ni que els matin. I, per descomptat, no demanaran mai disculpes per tot el mal que van fer amb les seves mentides i el seu bel·licisme, causa pròxima dels atemptats.
El fet que l’últim posicionament de la UE, és i sembla més raonable sota cert punt de vista, no lleva que l’altra siga tanmateix raonable des d’una pespectiva diferent i donada la trajectòria del passat de la Unió Europea apoltronada amb l’inmovilisme..