Anna
Publicat el 30 de maig de 2006 per vicent
Tren cap a València de bon matí. A la cua hi ha una colla prou gran i riallera de disminuits psíquics, carregats de maletes que sembla que van de colònies o alguna cosa així. Una xicona es queda mirant-me sense saber si passar o deixar-me passar. Li faig un gest amb la mà indicant-li que ho faça ella i la resposta és un somriure franc que m’alegra el matí i em carrega les minúscules ganes que tinc de ser sociable a aquesta hora. Em diu “sóc Anna”. Li dic el meu nom i intente fer el més gran dels somriures. Al tren, mentre eixim de l’estació amb un cel gris i plujós, me n’adone que Anna, de bon matí ha sabut treure’m, de la son i m’ha fet cosquerelles al cor.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari
És curiós com, de vegades, fets com aquests ens facin tornar a la realitat i tocar de peus a terra. Sovint, portats pel ritme diari, no ens adonem del que és realment important. Avui ha estat l’Anna, però si busquem, demà pot ser en Miquel, la Mònica o en Joan, per exemple.
Mmm, "cosquerelles al cor"… preciós.
El teu article m´agradat molt, tinc tres amigues amb fills discapacitats i se que qualsebol gest amable amb ells els fa sentirse molt feliços,tambe als pares, doncs son criatures que en general la gent ignora i estan molt necesitats d´estima per part de tots, començant pel gobern puix tenen poques ajudes del estat i de vegades els pares necesiten a mes de ajudes economiques poder alenar de quan en quan doncs estar a la cura d´ un malalt aixi es molt dur. GRACIES