Mails per a Hipàtia

Aquesta vesprada hem anat a veure Raimon al TNC. Un concert impressionant. Està en un punt de maduresa i de saber què vol que no deixa espai al dubte. Però aquesta vegada m’ha impressionat sobretot quan ha agafat la guitarra ell, de sobte. Ho ha fet, passades ja les primeres cançons, primer a “La nit” i després en quatre o cinc ocasions més. Havia llegit una crònica del primer dia on el crític afirmava que Raimon perd molt si no l’acompanyen els músics. Discrepe de ple. Els músics són molt bons però quan agarra la guitarra ell et colpeja a la cara amb una força tremenda que no té comparació possible. És un altre univers musical i emocional. Vàlid i complementari també l’altre. Però no comparable.
És això el que té la gent amb tants anys d’ofici i coherència com Raimon. Sentint-lo cantar d’aquella manera m’ha recordat l’impacte que em va provocar fa una pila d’any escoltar la terriblement ensucrada “Just Like a Woman” de Bob Dylan en una versió rara que feia ell sol amb guitarra i l’harmònica. Dylan, com Raimon, tenen l’edat justa i els mèrits guanyats per a fer el que vullguen. I quan són ells els qui prenen la decisió no hi ha qui els pare.

La polèmica sobre la biografia de Joan Coromines m’ha portat a comprar-me dos volums de la correspondència de l’insigne lingüista, els de les relacions amb Pla i Fuster.I al de Fuster trobe una dada particularment curiosa per a mi. En una carta escrita per Coromines a Barcelona el 28 de març del 1962 aquest li comunica a Joan Fuster que el dia 16 d’abril dilluns arribarà a València per seguir recorrent el país sencer a la recerca de topònims i mots. I diu: “si fos fàcil em traslladaria el mateix vespre a Nàquera, Bétera o Serra”. No sé sap res més però podem suposar, coneguent com era de metòdic, que Joan Coromines va visitar la subcomarca de la Calderona el mes d’abril del 1962. Quan jo era un xiquet ben menut que, probablement, encara no havia anat a la guarderia de donya Carmen.(Sobre la polèmica vegeu l’article de VilaWeb Lletres)

Fa temps que llisc amb una certa regularitat un bloc palestí que es diu Sabbah’s Blog. Tenia curiosistat per veure què diria avui, després de saber-se que Hamàs ha guanyat de carrer les eleccions palestines. El comentari és contundent: “això és la democràcia, per desgràcia és això”

Fa molts anys vaig sentir a un alcalde dir que “el problema de la democràcia és que després la gent vota el que vol”. Era la nit de les eleccions, ell havia perdut l’alcaldia i estàvem a Ferran el Catòlic, a València. Va parar el cotxe per un semàfor i al nostre costat es va posar un cotxe d’aquells de xumba-xumba amb la música a mil. El comentari va irrompre després de lamentar que el vot d’aquell individu valguera igual que el meu. Però eixa és la gràcia …fins i tot quan el resultat no ens agrada.

Al poble ha mort Vicent Sierra, jugador de futbol que va ser del València -amb el qual va guanyar la lliga de l’any 42, la primera de l’equip. Després va jugar també al Barça i a l’Hèrcules. En les necrològiques publicades trobe una dada desconcertant per a mi. Sembla que el Bétera de futbol va jugar la final del campionat “d’Espanya” amateur de l’any 1940 i la va perdre. M’encurioseix perquè mai de la vida n’havia sentit a parlar. El Bétera, que juga de verd-i-blanc, mai ha passat de la preferent i l’any 40 sembla el menys apropiat de tots per a jugar al futbol…(Més informació sobre Sierra en aquesta pàgina)

He anat a la sessió de clausura del congrés del Bloc Nacionalista Valencià. Entre altres ha parlat (usant un molt bon català, per cert) Francisco Rodríguez, el diputat del Bloc Nacionalista Gallec. Ha recordat l’estada a València de Castelao i que és ací que va escriure part del llibre “Sempre en Galiza”.
No sé perquè però no m’ha sorprès. Resulta gairebé impossible escoltar un discurs d’un nacionalista gallec on no aparega Castelao, d’una manera o una altra. No deu haver cap nacionalisme al món amb un pare tan concret i reconegut (segurament el valencià amb Fuster però això és una altra història…) En arribar a casa l’he llegit una estoneta i he de dir que, a més, escrivia molt bé. Tinc una versió que vaig comprar fa molts anys a Sant Jaume, d’Editorial Galaxia. Aleshores Rodríguez era molt d’esquerres, però ja parlava de Castelao en els mítings…

Fa tants anys que vaig comprar aquest llibre que era l’any del casament de Lady Di. Vaig anar a Galícia amb el meu amic Pere Muñoz (que ara precisament és alcalde de Gavarda pel Bloc) i reiem com animals dins el cotxe burlant-nos del fastuós esdeveniment…

Ahir vaig anar a la presentació del nou llibre de Biel Mesquida “Els detalls del món”, a la Central del Raval. Biel és exhuberant, tropical, i xerra com un predicador inflamat -brama. Com un predicador inflamat però dels nostres, que no n’hi ha. Va aconseguir que aplaudirem com a bojos a base de colps directes i paraules sense xarxa.Quan fan una presentació en una llibreria com aquesta, que me la compraria poc menys que sencera, la gràcia és que pots anar tafanejant mentre escoltes. Vaig arribar una miqueta tard i ja no cabia. Em va tocar usar l’ascensor per pujar a l’altell, que és precisament una de les meues àrees favorites. Allà hi ha els llibres de ciència i filosofia. Vaig estar triant i remenant i al final, del pis de dalt, encara vaig eixir amb el llibre de Robert Fisk, que el presentava a la mateixa hora a Barcelona. El problema és que en arribar a casa vaig començar a llegir-lo amb tant de gust que se’m van fer les cinquanta. I ara tinc son…

Ray Kurzweil, un dels escriptors que més excita les meues neurones acaba de publicar “The Singularity is Near: When Humans Transcend Biology”. (Ja me l’he demanat a Amazon).La tesi que hi defensa, si he entès les crítiques i comentaris, és que l’espècie humana és ja només a un pas de la “singularitat” que significarà la creació d’éssers artificials (no crec que ell use eixa paraula) amb una intel·ligència, duració, resistència, capacitat física i tot el que puguem dir inimaginable. Singularitat que tindrà com és fàcil d’imaginar conseqüències enormes sobre la nostra vida i sobre la del planeta sencer. És a dir que segueix i concreta la línia que ja va desenvolupar fa anys amb “L’era de les màquines espirituals”.De Kurzweil es poden dir moltes coses -segurament algú criticarà el seu optimisme, amb el qual jo, tanmateix, em sent còmode. Però no fa xerrameca ni improvisa ni fabula. El llegiré amb molt d’interés, doncs. Perquè l’argument promet.PS. Navegant per Amazon me n’adone que Joel Garreau ha escrit un llibre pròxim al de Kurzweil que es diu “Radical Evolution”. Garreau és autor de “The Nine Nations of North America”, un dels llibres que m’emportaria a una illa deserta si només me’n deixaren dur deu. Així que torna a passar la visa… ai!

Ja ho sé que això de TV3 ja és crònic però no deixar de sorprendre. Afirmen, en una exclusiva que ja veurem si ho és tal, que Betandwin, una casa d’apostes per internet serà el patrocinador del Barça. I ensenyen la web de betandwin en el reportatge.

Però quina versió ensenyen? Si aneu a la portada de Betandwin (que és una empresa amb seu a Viena) veureu que ofereix un menú en 17 idiomes, entre els quals el català. Però TV3 fa tot el llarg reportatge sobre betandwin ensenyant la versió en espanyol. Una vegada i una altra. He vist el reportatge en diversos informatius i sempre, sempre, en espanyol.

Al meu barri fan la festa de Sant Antoni. I entre altres coses un grup de xicots, i no tan xicots, es dediquen a “caçar” xarxes wifi pel carrer. No sé si he d’apagar i encendre la meua de tant en tant per fer-los una miqueta més apasionant el concurs…En qualsevol cas m’ha fet recordar el Sant Antoni de Bétera quan jo era un xiquet. Els carrers encara no estaven asfaltats i feiem fogueres a davant de casa. Fogueres primitives, a base de parots i andròmines però que amb els meus ulls de xiquet semblaven imponents. Després va vindre l’asfalt i l’ajuntament va prohibir-les. Al meu carrer allargàrem la tradició gràcies a que a la cantonada de dalt van ensorrar un edifici per a fer un magatzem de taronja -el del Morenos, crec recordar. Ara tot el poble ha de fer la foguera junta amb els majorals a l’albereda. De la foguera al wifi hi ha un tros, certament. Però pel que sembla Sant Antoni tan val per una cosa com per una altra.

Fa mesos no era estrany pujar a un taxi de Barcelona i trobar la COPE en marxa. Jo sistemàticament demanava que l’apagueren o canviaren d’emissora, per a fer palès el meu disgust. Normalment ho feien els taxistes, amb mala cara. Només una vegada vaig haver de cridar la Guàrdia Urbana, que va recordar el taxista que el client té dret a demanar que s’apague la ràdio.

Explique això perquè he notat des de fa setmanes que no pille cap taxi ni un que porte la ràdio aquesta posada. No sé si és casualitat o si és que érem diversa gent la que feiem presió i els taxistes ho han notat. En qualsevol cas millor.

Avui he escrit el mail obert sobre les detencions d’islamistes (ací). Al final se m’ha escapat un comentari massa provocatiu que un lector m’ha criticat (no pose el seu nom perquè no sé si estic autoritzat). Em preguntava si la invasió de l’Irac va ser considerada il·legal per la comunitat internacional, combatre una ocupació il·legal és terrorisme?

Aquest lector ha respost el comentari d’una manera interessant en el següent text:

“Després de llegir la vostra pregunta provocativa, no m’he pogut estar de contestar. Jo també estava en contra de la guerra d’Iraq, però no crec que els que estan fent terrorisme actualment a l’Iraq lluitin contra això. A l’Iraq, amb més o menys garanties hi ha un procès democràtic i l’ocupació més aviat o més tard s’acabarà, segurament més aviat com abans es pugui garantir l’estabilitat del país. Els que fan terrorisme ho fan per imposar el seu model totalitari d’estat i nomalment no maten només soldats ocupes sinó que maten els que col·laboren en el naixement del nou estat democràtic. Els que lluiten contra els americans no volen alliberar ningú, sinó prendre la poca llibertat que ara tenen i evitar que la puguin aconseguir del tot.

Jo no volia la guerra, creia que la millor manera d’acabar amb Sadam Hussein era que ho acabessin els mateixos iraquians. Tard o d’hora, potser fins la seva mort, però s’hagués acabat. Per l’exterior no era cap amenaça i segurament una part molt important de la població vivia millor abans, que no pas ara, perquè si hi havia uns que estaven controlats amb Sadam Hussein eren els islamistes. Però ara, després de fer el que han de fer, les tropesn no poden marxar d’allà de qualsevol manera i deixar-los d’aquesta manera. Crec que han de col·laborar en garantir l’existència del nou govern democràtic, i anant reduint la seva presència poc a poc a mesura que aquest govern es va fent més fort.

Volia dir això, perquè sé que vos sabeu això tant o molt millor que jo, i he trobat la pregunta excessivament provocativa. Matar innocents i voler imposar un estat totalitari, sempre és terrorisme.”

Crec que té raó. Jo feia la provocació massa des de la pura teoria i ell crec que em fa baixar al terreny concret. Agraït

El Barça ha guanyat al Zamora i suma 16 victòries seguides, diuen. Però en són 17. Per algun motiu que no entenc ningú no suma la de la Copa Catalunya, com si no fora una competició oficial. M’ho han recordat uns lectors que tenen tota la raó del món…

La memòria és un espectacle fascinant. Estava mirant la televisió i ha aparegut el general Mena, el colpista aquest. I m’he trobat de sobte recordant una frase, crec que de Saint-Just (que, per tant, devia ser contra Lluís XVI ?) i que diu que “ningú no regna impunement”.
Què ho fa que les meues neurones facen aquest enllaç? Quin mecanisme em porta d’un lloc a un altre i a un altre? No sé ni recordar on l’he llegida la frase, en quin llibre. Però se m’apareix nítida -no crec que estiga equivocada, com a mínim no en el seu sentit, tot i que no n’estic segur de la literalitat. Com passa això?

Els reis han tingut a bé arribar acompanyats d’una versió traspasada a digital del magnífic LP de Remigi Palmero “Humitat relativa”, un disc d’una bellesa descomunal, que no he pogut deixar d’escoltar-lo durant hores. L’oblit de músics com Remigi o Juli Bustamante és un luxe que cap cultura del planeta s’hauria de permetre i menys que cap la nostra… Quan reconeixes cançons com “Plens de sol” vint anys després d’haver-les escoltat i adonan-te’n que l’havies arribat a oblidar et sents com un imbècil. O com un cretí -no sabria distingir-ho ara…

“Córre el sol com un infant
pel passadis

Puja el sol com un amant
sobre el teu llit

sobre el peu nu

canta el sol com un ocell
en el balcó

xiula el sol de bon matí

com el trenet que creua l’horta i els canyars

tota nua, nua i alta dins la cambra

s’alegraven els teus pits

caderneres, passarells i teuladins

sargananta a la paret,

plens de sol de bon matí”

(Per cert: quan era músic un dia vaig tocar amb ells. Va ser a Benimaclet, durant una festa Carles Salvador. Tico Balanzà no va aparèixer i estava tot llest per a tocar però no tenien bateria. Em van demanar que els ajudarà a eixir del pas i ho vaig fer encantat, per supost. Emocionat. Jo era molt jovenet i tocar amb ells em va semblar un somni. Balanzà posava sempre la seua bateria sota un immens paraigua de platja i tocar allà baix, amb Remigi i Bustamante al costat, va ser inoblidable…)