Amb Trump o sense Trump, l’eix Catalunya, Anglaterra i Israel serà el millor aliat dels EEUU, un gran Poble.

“Catalunya completarà la “Creu d’Occident” a Europa un cop faci, sense por, la DUI”

La Independència cada dia més aprop! Quan farem el salt? com farem el salt? BIC 2294

La Creu d’Occident a Europa, la bandera de Sant Jordi
i la nostra Estelada.

Amb Catalunya, Occident pot completar en el marc d’Europa un dels seus grans eixos, em refereixo a l’eix anglosaxo que connecta els Estats Units amb Londres i va fins Israel, un estil de democràcia i de defensa de la llibertat en el que Catalunya encaixarà bé i esdevindrà una vàlua que d’alguna manera encara resta pendent.

L’altre eix més significatiu enllaça Alemanya, França i Itàlia. L’arc del Nord el formen països com Suècia, Noruega, Islàndia i Dinamarca, …

A més, dins d’Europa no és bo que Anglaterra es trobi gaire sola i amb Catalunya hi trobaria un bon aliat i una altra ferma companya.

Els dos eixos ben completats dibuixaran una creu, no pas d’estels lluents com els que dibuixen la famosa i bonica constel·lació anomenada «la Creu dels Mars del Sud» brúixola i nord de vaixells i mariners al llarg de tota la història, sinó una creu formada pels diferents estels blancs corresponents a les nacions europees, estels que simbolitzen la llibertat dels Pobles que frueixen del suprem valor de la seva pròpia independència, estels blancs com el que figura dins del triangle blau de la nostra estelada.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, membre de Compromesos amb la DUI i simpatitzant de l’UPDIC «Units per declarar la Independència Catalana» de Jordi Fornas ex batlle de Gallifa.

Publicat dins de General | Envia un comentari

EN MEMORIA VIVA DE JOSEP ESPELT (Defensor incansable de la llengua i la nació catalanes, un dels fundadors del BIC)

14 - 1
Avui, a la cerimònia de comiat i enterrament de Josep Espelt i Casals, el Pep del Flor de Neu de Berga i abans de l’Hotel del Santuari de Falgars, s’ha llegit el text que us adjunt-ho en honor seu. El Pep ha estat un gran home, humil i digne, valent defensor de Catalunya, extraordinari compatriota nostre, afortunat segons la prèdica de l’0ficiant per aquella “gràcia divina” que fa d’un home quasi un déu, amb respecte absolut per l’Amor que tot ho genera i tot ho inspira. Tan de bo nosaltres seguim fent viu i actiu el seu permanent llegat, si és així la INDEPENDÈNCIA, VALOR PREEMINENT DE TOTA NACIÖ la tenim a tocar. Determinam-nos-hi ja!
————-
EN MEMÒRIA VIVA DE JOSEP ESPELT
Josep, em sents?
No parlo per mi que no sóc digne ni de lligar-te les sandàlies sinó per tu que cada dia em comunicaves la necessitat de que els catalans enllestim ja la recuperació de la nostra llibertat nacional.
Companys de camí del Josep, quan a partir d’ara passant pel carrer veieu un minyó menut, corrent i saltant amb els cavells esbojarrats, pregunteu-li: Nen … que ets el Josep?
Pregunteu-li! perquè el llegat del Josep Espelt és infinit, és com la llavor que mort i reneix tot seguit.
Amb ell hem vist un marit i pare curós, enamorat i fidel.
Hem vist un «BON HOME» -de temps la virtut més gran-.
Un home treballador, honrat i responsable.
Hem vist un català digne, totalment fidel a la seva llengua, a la seva terra i a tota la gent de bona voluntat. Ell, el Josep, ens ha concedit la seva amistat, el seu humor, el seu mestratge, la seva fermesa, … tot amb l’amor més gran, aquell del qui dóna la vida pels seus amics.
Amb el Josep i a través de la seva determinació i del seu compromís hem vist el cel nou i la terra nova que tots anhelem, hem vist de nou Catalunya plenament lliure i Independent. Així la volem!  … pàtria dels homes i dones com ell.
No sé si tots ho sabeu, però el Josep sempre presumia d’haver estat empadronat en el llibre de registre encara escrit en català, ell era un català que d’alguna manera s’havia escapat del jou de l’opressió i de la vergonya que de pressa hem d’abandonar.
Suposo que tots ho sabeu, el Josep, tenia un gran neguit… no poder veure viu la Independència de Catalunya … però no et preocupis Josep, la tenies tan aprop que no la veies …
tu ets la INDEPENDÈNCIA d’aquesta nostra nació,
ens has dit amb paraules i fets que tots ho som, que només depèn de nosaltres i sobretot que no abandonem la llengua, la nostra estimada llengua!
Em sents Josep?
Ens sents?
Rep i transmet dels nostres cors la infinita gratitud.
————–
Després d’aquesta lectura, els assistents han ovacionat al Josep Esplet amb un llarg aplaudiment.
Sobre el fèretre,  tan a la sala de vetlla com en l’acte de l’enterrament,  hi ha estat posada pels seus fills i la seva esposa una estelada dignament guanyada..
——————–
Salvador Molins, membre del BIC i de Catalunya Acció, soci de l’ÒMNIUM i soci de l’ANC com ho era també el Josep Espelt.
Publicat dins de General | Envia un comentari

Catalunya com Anglaterra: “una gran nació global i comercial”. DUI … ja !

MÓN > EUROPA

Catalunya com Anglaterra:

“una gran nació global i comercial”

 22295_853924101309462_3109042407847747601_nDIP _  27SEstat Cat Indp

May admet que el Brexit s’haurà de sotmetre a votació al parlament

La primera ministra també ha reconegut que el divorci amb la UE comportarà sortir del mercat comú · No ha volgut dir què passarà si el parlament tomba l’acord

Captura de pantalla 2017-01-17 a las 13.55.48

Extret de Redacció de Vilaweb

 17.01.2017  14:00

La primera ministra britànica, Theresa May, ha fet avui una conferència de premsa per exposar els dotze punts del seu pla per formalitzar un Brexit ‘pausat i ordenat’. I ha avisat que el país no es quedarà amb un ‘peu a dins i un a fora’. ‘Els dies de grans contribucions a la Unió Europea s’han acabat’, ha afegit.

De totes maneres, May ha anunciat que el divorci amb la UE no s’aplicarà fins que l’acord final no sigui aprovat i ratificat per les dues cambres del parlament, la dels Comuns i la dels Lords. En cap cas ha volgut dir què passarà si alguna de les cambres tomba l’acord.

May ha reconegut que el Regne Unit no es podrà mantenir en el mercat únic europeu, quelcom que, segons ella, servirà perquè el país pugui obtenir més accés als mercats mundials, però no ha puntualitzat com. En aquest sentit ha apel·lat a la història ‘internacional’ del seu país. El cartellet del faristol des d’on parlava era una picada d’ullet a això. ‘Una Gran Bretanya global’, s’hi podia llegir. Sobre les relacions econòmiques amb la UE ha dit que el govern intentarà signar un acord de lliure comerç ‘ambiciós i valent’.

Malgrat la ruptura amb la Unió, la primera ministra ha dit que no vol ‘enfonsar-la’ i que vol ser el ‘millor amic’ de Brussel·les, per això mantindrà la cooperació en àmbits com el policíac o el d’innovació i recerca.

Els dotze punts de May són els següents:

—Donar certeses sobre el procés de sortida de la Unió Europea
—Control de les lleis pròpies: ‘Sortir de la Unió significa que les nostres lleis es faran a Westminster, Edinburgh, Cardiff o Belfast’
—Enfortir les relacions entre les quatre nacions de la Gran Bretanya
—Mantenir la ‘Common travel area’, que permet el trànsit de persones sense passaport entre Irlanda i Irlanda del nord.
—Control de la immigració que prové de la UE
—Garantir els drets dels ciutadans de la UE que visquin al Regne Unit i els dels britànics que viuen a la UE
—Protegir els drets dels treballadors
—Aconseguir un pacte de lliure comerç ‘ambiciós i valent’ amb Brussel·les
—Nous pactes comercials amb la resta del món: ‘És el moment de redescobrir el nostre paper com una gran nació global i comercial’
—Mantenir els projectes d’innovació i recerca científica amb els socis de la Unió
—Cooperar amb els aliats europeus en la lluita contra ‘el crim i el terrorisme’
—Un Brexit ‘fluid i ordenat’

1 PRECIPITEM_6

Publicat dins de General | Envia un comentari

“Catalunya vol ser plenament independent” 12/07/11 02:00 – Cesc Batlle

22295_853924101309462_3109042407847747601_n (1)

“Catalunya vol ser plenament independent, i està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí.”

La fal·làcia del full de ruta 12/07/11 02:00 – Cesc Batlle _

Sovint es senten veus ben intencionades (la majoria) que reclamen un full de ruta cap a la independència, que diria què hem de fer a cada cruïlla, i diuen que, no tenir-lo, és una mostra de la falta de credibilitat del projecte. Ben al contrari, aquesta dèria no és més que una distracció.

D’una banda, quan un país s’independitza, les conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d’infraestructures, de deutes amb les institucions internacionals, etcètera… Un cop la independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes; etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs.

La prova definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts exemples de com fer les coses.

L’únic ingredient imprescindible d’un procés cap a la independència és la materialització d’un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible. Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t’has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se’t faci cas i que es resolgui el problema.

Ningú no t’ajudarà, i hauràs d’acabar d’inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s’enquisti. Qualsevol full de ruta construït en absència d’aquest acte de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és absolutament inútil com a guia per a l’acció.

El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí.

Avui el món està veient, dia sí i dia també, molts d’aquests actes per part de tants pobles que ja han dit prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d’afirmació semblant per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a nosaltres.

Cesc Batlle

Enginyer industrial i MBA

15401011_10210724862192148_8967646627964774933_ngrafic full ruta1 PRECIPITEM_6

Publicat dins de General | Envia un comentari

Llengua i Descolonització (Maria Torrents, CA-2009)

farrrr

Llengua i descolonització

http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/presentacions/PLlengua.swf

“Els qui no tenen clar que l’objectiu final és la descolonització, i empesos per la desídia, la comoditat o la ingenuïtat patològica, estan disposats a qualsevol renúncia, per fonamental que sigui, a fi  d’eludir el conflicte, estan treballant, en siguin conscients o no, al servei dels que ens tenen amorrats al piló i que volen impedir la plenitud de la nostra llengua fins i tot en la  Catalunya políticament lliure que saben inevitable.”

La independència és un pas imprescindible però no suficient per a garantir la nostra descolonització.

Una independència que no avali el retorn de la plenitud de la nostra ànima nacional, la llengua, representaria un autèntic fracàs, perquè negaria la nostra plenitud

El tema de la llengua està immers en una  confusió i una manipulació volgudament provocada. Les veus afaiçonades per segles de submissió, massa comuns tristament en els ambients catalanistes i fins i tot   independentistes,  es fan ressò d’un discurs imposat subtilment pels nostres colonitzadors  que podreix la possibilitat de restituir la justícia històrica, imprescindible per treure’ns de sobre el llast de corrupció de tants segles, i fa impossible la consecució de la plenitud lingüística que ens correspon.

Aquest discurs posat en circulació per tot l’espectre polític dels nostres colonitzadors consisteix a maquillar el dret de conquesta, brutalment emprat contra la nostra llengua, amb l’eufemisme dels “drets individuals” dels qui estan aquí, però sense la més mínima voluntat d’esdevenir  d’aquí continuen entestats a  fer el que han estat fent durant segles: destruir la llengua catalana, tot reduint-la a una mera anècdota. Els nostres colonitzadors saben que la independència és imparable. El seu objectiu ara és que la nació catalana malgrat tenir estatus polític propi continuï sent un apèndix cultural, lingüístic, mental i de caràcter de l’antiga metròpolis.

Aquesta haurà estat, si ho permetem, la seva autèntica victòria, perquè en desaparèixer l’ànima de la nació catalana, el nou estat ja no serà un estat català, sinó un estat satèl·lit d’Espanya.

Per assolir això, saben que han d’atacar amb encert el punt neuràlgic de la nostra manera de ser: la llengua. I  ho fan amb el que el pensador Ken Wilber ha encunyat  amb el nom de “fal·làcia pre-post”, o sigui fan passar per un model “evolucionat” allò que és realment una “involució”, ja que tot embolcallant el seu discurs amb un llenguatge de tolerància, estan aconseguint,  de facto, la destrucció de la llengua de la nació sotmesa.

Ells saben que una llengua per ser viva ha d’acomplir dues condicions:

-    ser necessària al seu territori.

-    ser genuïna, rica i amb caràcter.

L’incompliment de qualsevol d’aquests dos punts condemna una llengua a la seva lenta, però irremissible desaparació. I  precisament aquests dos principis  són atacats amb el bilingüisme, que fa innecessari el català dins del seu territori natural, i amb la hibridització del català, l’anomenat catanyol, que preconitza la progressiva substitució de lèxic, expressions i estructures sintàctiques pròpies per calcs del castellà.

Aquesta “fal·làcia pre-post”, d’acord amb el designis dels seus creadors,  està actuant com un autèntic virus que s’ha infiltrat amb virulència dins del cos de la nostra nació, i no només ha dictat les praxis polítiques en l’àmbit lingüístic dels últims decennis, sinó que està contaminant i infectant les ments d’aquells catalans més febles, ingenus i porucs, que tot i anomenar-se independentistes, estan fent costat a aquestes pràctiques lingüístiques, proposant-les com a models  per al futur estat català.

Aquestes actituds posen en evidència que la qualitat mental que aquest virus ha produït en alguns dels nostres compatriotes està fent la feina a què estava destinat: que siguin els mateixos catalans els que enterrin la seva ànima.

Aquests ingenus, diuen desitjar una Catalunya lliure, però  emboirats pel virus de la demagògia  i per una falsa percepció de la convivència i la pau entesa com una contínua claudicació i acceptació de la situació que han generat centúries d’opressió i colonització, estan disposats a renegar de l’heretat que els ha estat encomanada, i llençant-la inconscientment per la finestra, com aquell que llença un pellingot, preconitzen per al futur estat català:

-         que el català tingui cooficialitat amb el castellà i el francès.

-         Que en lloc del català, institucionalitzem el catanyol, un híbrid desvitalitzat  que serà facilment engolit per les altres dues llengües, genuïnes i per tant amb forta vitalitat.

Els defensors d’aquestes tesis, demostrant l’obnubilació del seu pensament, ignorenuna implacable llei universal  que postula que tot allò que no és necessari acaba desapareixent, i encara gosen dir que de la implantació d’aquests dos punts en sorgirà una realitat lingüística que superarà l’absoluta fragilitat actual del català. Pretenen fer-nos creure que aplicant encara més intensament la mateixa praxis amarada d’esperit colonitzador, el país es descolonitzarà!!!

Qui mira la pròpia realitat nacional  a través dels ulls dels seus colonitzadors  fa evident la seva incapacitat per desprendre’s de l’ànima d’esclau que han forjat tants segles de submissió.

Qui accepta, sense qüestionar-los, els resultats de la colonització que han generat  la  situació lingüística actual, i està disposat a malbaratar la seva ànima nacional per un híbrid sense suc ni bruc, demostra una incapacitat malaltissa per estimar  la pròpia manera de ser i  per ressonar amb la seva ànima col·lectiva, perquè estimar genuïnament i sincera la pròpia idiosincràsia com a poble, és atribut de l’ànima, i condició indispensable per a discernir l’esperit que batega dins de cada nació.

Aquesta incapacitat d’estimar i portar a la plenitud la nostra manera de ser col·lectiva són el camí segur per quedar desposseïts del tot, perquè només “a aquell que té (reconeix el sagrat valor del què és), li serà donat, i al qui no té, fins el poc que té li serà pres”.

La qüestió que es dilucida a l’entorn de la llengua és  la de decidir si volem un país amb  la personalitat lingüística que li correspon, o si acceptem la nostra hibridació, filla borda de la colonització.

Hem de decidir si ens resignem  a fer de la nostra ànima nacional una ventafocs grisa i descolorida, que restarà sempre als fogons de la nostra nació, ni reconeguda ni estimada, o reivindiquem la rica, genuïna i  creativa llengua que ens han llegat els nostres avantpassats, i tot situant-la al centre de la nostra vida col·lectiva, li retornem la seva plenitud i li garantim el seu lloc en el món.

La garantia de futur per als  pobles, com per a  les persones, passa per assolir nivells cada vegada més profunds d’individuació, o sigui, de personalitat, conformada directament pel caràcter que s’expressa en la llengua de cada poble.

Els pobles que ho entenguin i treballin en aquest sentit seran referents per a la humanitat sencera. Els que  renunciïn a  la seva personalitat esdevindran meres ombresen el concert de les nacions, per molt estatus polític independent de què gaudeixin.

Es això el què volem per a la nostra estimada pàtria? Perquè aquest és el camí que ens preparen totes aquestes veus que defensen una llengua híbrida feta de pedaços de les  llengües  amb que hem  conviscut- forçats- durant segles.

Cap país lliure i amb personalitat lingüística acceptaria un bunyol com aquest, perquè els homes  i els pobles lliures, no només políticament sinó també mentalment, saben que el futur no és dels que toleren l’afebliment que suposa la despersonalització, sinó dels que aprofundeixen en  la pròpia manera de ser, i  ocupant el lloc que els correspon, es fan respectar, tot  respectant els altres.

No és convertint-nos en una sopa aigualida que guanyarem el nostre futur i el respecte de les altres nacions, sinó esdevenint el vi saborós que estem cridats a ser.

Si el model lingüístic que proposa la cooficialitat del castellà, francès i del catanyol com a llengües de la futura Catalunya lliure s’acabés imposant representaria un error històric més greu que el del Compromís de Casp perquè hibriditzaria el català i en situar-lo al mateix nivell legal que el castellà i el francès en provocaria inexorablement la seva desaparició. I l’executor en seria, irònicament, la Catalunya lliure per la qual treballem.

Aquest és el futur, o més precisament, la manca de futur a què condemnen el català totes aquestes propostes que pretenen passar per “innovadores “ i “tolerants”. La prova del cotofluix consisteix a preguntar-se si hi ha cap poble no colonitzat que accepti la desintegració de la seva llengua com a signe d’evolució. Els anglesos  titllarien aquestes propostes de “disgusting, demagogical shit” si algú les goses plantejar per a la seva estimada  llengua anglesa, perquè ells, uns mestres en aquest àmbit, saben  que per garantir la vitalitat i la universalitat d’una llengua se li ha de salvaguardar el caràcter i la personalitat, fer-la ser, en definitiva, genuïnament original i, sobretot, garantir-n’hi la primacia a la seva nació.

Tenim davant nostre el repte de la descolonització. La independència política n’és només el primer pas imprescindible, però la tasca que cal fer va molt més enllà del mer alliberament polític.

Cal retornar-nos la llibertat i la plenitud, i això implica com a tasca prioritària desenterrar la nostra ànima nacional del racó on l’ha condemnada tants segles de menyspreu i negligència. La llengua serà el paràmetre més evident del reeiximent del procés de descolonització o del seu fracàs.

Els qui no tenen clar que l’objectiu final és la descolonització, i empesos per la desídia, la comoditat o la ingenuïtat patològica, estan disposats a qualsevol renúncia, per fonamental que sigui, a fi  d’eludir el conflicte, estan treballant, en siguin conscients o no, al servei dels que ens tenen amorrats al piló i que  volen impedir la plenitud de la nostra llengua fins i tot en la  Catalunya políticament lliure que saben inevitable.

Permetrem que els que menyspreen amb tanta inconsciència l’ànima del nostre poble  dirigeixin el timó de la independència, i arruïnin la possibilitat de la Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa que tants anhelem?

Maria Torrents Quadres

(2009) (Consellera de Catalunya Acció)

llib-ct

Publicat dins de General | Envia un comentari

No deixem que ens robin la Independència. Preparem la DUI i revestim-nos de fermesa i dignitat.

14523114_1185522704847324_5484112173439604371_n

DESPERTEU-VOS!

Ja és ben clar que en Puigdemont, que en el seu moment semblava que havia de tenir més credibilitat, no és pas millor que en Mas. Cap dels dos no vol la llibertat del poble català. Si més no, ells no estan disposats a fer aquest pas. Tant és així, que ara sembla que els qui empenyen tímidament cap a la independència són els de la CUP, els mateixos que, quan es constituí l’actual govern de la Generalitat de Catalunya amb majoria absoluta sobrada de representants independentistes, digueren que no teníem legitimitat per a declarar la independència.

Tots plegats van voler deixar perdre la perfecta oportunitat que tenim des de fa ja un any, i que podria ser l’única, de recuperar la llibertat. Això fa pensar que el pla contra la independència que, ja fa anys, ens va explicar un informador, és ben cert i continua fent el seu paper. Les informacions incloïen la consulta trampa que va fer en Mas, amb tres preguntes en comptes de la pregunta òbvia que tothom volia. En la mateixa línia, se’ns va dir que s’anava veient que caldria acabar fent alguna mena de referèndum, però que es voldria fer quan se sabés que no guanyaria el sí. Per això era important esperar anys, per tal que es “refredés” la qüestió, i també incloure alguna suposada oferta de “millora” de la situació de Catalunya dins d’Espanya. Aquest darrer punt només pot fer baixar significativament el vot independentista si s’inclou com una opció en el moment de votar. Sí, una vegada més ens proposaran una pregunta tramposa. Així ens ho va dir l’informador, i així ho dóna a entendre en Puigdemont quan encara és l’hora que digui quina serà la pregunta. Tothom sap que la pregunta en un referèndum d’independència ha de ser: Vols que Catalunya sigui (novament) un nou estat independent? I les úniques respostes possibles són sí o no, i el vot en blanc. El pla requeria un govern de Madrid on fos determinant el pes de Podemos, el nou partit suposadament d’esquerres i dialogant. Malgrat tots els esforços i diners que hi han dedicat, el nou partit submarí ha fet figa, per sort, però això no fa que es rendeixin, i faran el possible per intentar-nos fer empassar el pla encara que la jugada sigui tan evident.

També hem sentit parlar de la possibilitat de fer unes eleccions catalanes molt anticipades. Amb motiu de què? Veuen que els ha fallat el pla secret i no saben com sortir-se’n? Ja apunta en aquesta direcció, i reforça la credibilitat als advertiments que hem anat fent des d’aquesta pàgina, l’article publicat recentment a The Economist (http://www.economist.com/news/europe/21713341-region-plagued-corruption-and-unemployment-nationalists-may-not-win-their), tot i pecar de poc rigor quan dóna credibilitat a les xifres oficials de suport a l’independentisme quan és ben obvi (i ja ho vam explicar) que el percentatge de sí no era el que obtindriem en un referèndum, donat que el percentatge incoïa totes aquelles persones que no haurien votat, i que no formarien part del còmput en cas de referèndum; això fa que quan es parlava d’un 51% de suport a l’independentisme (i anava en augment) els càlculs correctes indicaven que el percentatge superava el 60%. I parlant d’enquestes, la caiguda que diuen que ha fet l’independentisme, que també esmenta l’article anterior, no és creïble, i menys si tenim en compte que aquestes noves dades arriben després que les suposades enquestes d’opinió hagin mentit clarament, de manera reiterada, quan ens volien fer creure que Podemos tenia números de guanyar les darreres eleccions espanyoles.

S’ha insistit massa en la importància d’internacionalitzar el conflicte explicant-lo a la resta del món. El que fa temps que el món veu és que tenim la possibilitat de declarar la independència i no ho fem. Dit d’una altra manera: que els partits que governen el parlament català no estan per la feina que se’ls ha encomanat.

Una vegada més, hem de repetir que els partits autonomistes no ens portaran mai a la independència. No tenen ni tan sols la decència de fer el pas en memòria dels nostres avantpassats, que van votar sí en les consultes independentistes i han mort esperant que els nostres representants polítics complissin el mandat democràtic. O en memòria del president Companys, assassinat per l’enemic perquè sí que tingué el coratge de proclamar la llibertat dels catalans. O de la Muriel Casals i de tants altres patriotes independentistes que han mort confiant que no serien traïts pels partits catalans que s’autoqualifiquen d’independentistes.

Ja que no tinc manera de fer-los fora i canviar-los per autèntics patriotes, només espero que ens demostrin que anem molt equivocats i que ens diguin, avui mateix, que el referèndum es farà el proper mes de setembre (si no pot ser abans) i que tindrà la pregunta simple que tots volem. Qui tingui alguna possibilitat d’accedir al president o a d’altres membres electes del grup “independentista”, que els demani quina serà la pregunta. Ja n’hi ha prou de prendre el pèl al poble català. Si no ha de ser la que tots volem, i que es respon amb sí o no, que ho diguin ara. Si no ho diuen, prepareu-vos per una interminable marató de declaracions i contra-declaracions creuades amb Madrid, que finalment s’acabarà dient que hi haurà referèndum pactat, però amb pregunta múltiple o qualsevol altra martingala semblant, i no abans d’aneu a saber quants anys més.

Mentre esperem (asseguts) que ens diguin la pregunta i que arribi el setembre, tinguem molt present que l’enemic farà o deixarà de fer en funció dels sondejos d’opinió que tingui. Seriem molt rucs si proporcionéssim informació veraç a l’enemic. En cas que sigueu enquestats en una d’aquestes campanyes que fa regularment el CIS per a tenir el mapa d’opinió pública, és molt necessari que digueu tot el contrari del que penseu. Si veuen que la població no els respon de manera fiable no sabran on són i se’ls complicarà molt poder continuar amb la pantomima que han pactat amb els autonomistes catalans. I, per fi, tot podrà accelerar-se.

Francesc Jutglar, membre de Catalunya Acció

——

No deixem que ens robin la Independència. Preparem la DUI i revestim-nos de fermesa i dignitat.

22295_853924101309462_3109042407847747601_n15401011_10210724862192148_8967646627964774933_ngrafic full ruta1 PRECIPITEM_6

Publicat dins de General | Envia un comentari

La DUI primer i els 72 formant un sol cos sense fisures com la Via Bàltica.

15401011_10210724862192148_8967646627964774933_nqaMYfBRWTsHXkDq-800x450-noPadgrafic full ruta0-baltica

La DUI primer i JxSí, la CUP, ANC i ÒMNIUM i demés partits independentistes formant un sol cos com en la Via Bàltica.

Prou de divisions partidistes!

Si volem guanyar la Independència posem de cap comú un sol capdavanter
disposat a fer primer la DUI que amb 72 diputats és escrupulosament democràtica i legal i legítima segons la llei Internacional que interpreta i designa el Tribunal de Dret Internacional de la Haia.

Quan plegui Puigdemont que sigui l’hora de la Forcadell, per exemple, si es compromet a fer la DUI i si de veritat creu i es determina a procurar la plena unitat dels independentistes que requereix tota Independència.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència catalana- de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

22295_853924101309462_3109042407847747601_n (1)

 

L’impossible diàleg

Per: Xavier Díez

L’any passat, per Sant Jordi, l’historiador Borja de Riquer va publicar la seva compilació de treballs acadèmics i articles periodístics Anar de debò, els catalans i Espanya, un dels textos fonamentals per a comprendre amb perspectiva el conflicte que pot significar la ruptura definitiva del règim vigent, que pot propiciar una emancipació nacional del nostre país i que probablement significarà un dels traumes més profunds que haurà de superar (o no) Espanya.

…/…

La societat catalana fa la seva vida, cada vegada més divergent respecte de l’evolució política, social i cultural espanyola. Fins que el xoc arriba a ser explícit: el drama de l’estatut de 2003-2006

…/…

Com ja he repetit en unes altres ocasions, ja fa almenys una dècada que Catalunya és independent. Que els catalans vivim en una situació de separació real d’Espanya. Que només cal formalitzar el divorci. Que l’altra part es nega a reconèixer la separació de facto, i que farà tant com pugui (en un marc jurídic internacional que no ajuda per la manca d’una normativa clara) per evitar-ho.

Aquest context fa que tot diàleg sigui impossible. Espanya es nega a dialogar

…/…

Bona part de la intel·ligència espanyola, que existeix i que calla …/…  és conscient de la magnitud de la tragèdia. Sap que el preu de mantenir la unitat és impossible d’assumir

…/…

Perquè… és possible, per posar alguns exemples pràctics, que es permeti de federar Catalunya amb el País Valencià, les Illes i la Franja? És possible de convertir el català en llengua oficial espanyola i que es pugui veure TV3 a Badajoz? És possible que Catalunya pogués esdevenir un estat lliure associat que controli els seus imposts i inversions i, encara pitjor, que tingui el seu comitè olímpic o selecció de futbol?

…/…

És possible que Espanya continuï com a monarquia, mentre Catalunya sigui república?

…/…

Per la nostra banda, si més no al Principat, hi ha una consciència prou àmplia (i una amarga experiència històrica) per veure que la solució més realista és el divorci (amistós o no), i seguir la lògica del refrany castellà de ‘cada uno en su casa, y Dios en la de todos’.

…/…

Quan una nació (o un individu, o un col·lectiu) ha rebut insults, amenaces, menyspreus (i silencis còmplices per part de teòrics amics), es pot perdonar, però en cap cas es pot oblidar.

…/…

Per això, per la banda de Madrid, el diàleg és impossible. Per la part catalana, atesa l’experiència històrica, tampoc (no es pot dialogar amb aquell que no et reconeix com a igual) no hi pot haver cap confiança a mantenir una relació que només ha servit per a alimentar el ressentiment mutu.

Per: Xavier Díez

http://www.vilaweb.cat/noticies/limpossible-dialeg/

PRECIPITEM_6

Publicat dins de General | Envia un comentari

Si volem guanyar la Independència fem la DUI primer.

La DUI primer. Després Referèndum de Ratificació.
Si volem guanyar la Independència fem la DUI primer.

Convencem els catalans de fer la DUI primer, perquè sense convenciment previ els seus capdavanters actuals no ho faran!

La DUI primer !

Salvador Molins (CA i UPDIC)

Publicat dins de General | Envia un comentari

Ni el diàleg ni la pedagogia, sols l’autoritat, Un COP DE DUI. ___ El 2012 va fer sis segles de la signatura del Compromís de Casp.

1412 – 2012

Aquest any 2012 fa exactament sis segles de la signatura del Compromís de Casp.
Aquest any 2012 fa exactament sis segles de la signatura del Compromís de Casp. Sis segles que la nació catalana va engendrar la creació de la seva ombra nacional. Una ombra que l’ha anat engolint fins arribar a l’etapa final que ara vivim, on l’anorreament del nostre poble és un fet innegable.
Al Compromís de Casp l’afany de poder, de riquesa i d’expansió, l’orgull, la prepotència, el cinisme i la capacitat de manipulació d’una part important de la noblesa de la corona catalano-aragonesa, de la burgesia mercantil i de l’església es van girar contra la pròpia nació, tot posant els seus interessos partidistes i personals per sobre de l’interès nacional. Van perpetrar una traïció, que en posar totes aquestes energies al servei d’una monarquia que mai va mirar pels interessos del país, sinó per la d’aquests magnats que l’havien entronitzat, i en darrera instància pels interessos de la nació castellana, generà una clivella profundament patògena per a la integritat de la nostra nació. Desproveïa el país d’unes energies psíquiques, les més primàries, que havien jugat un paper decisiu en la configuració de la grandesa de la corona catalano-aragonesa.
Des d’aquell moment la capacitat de poder s’anà esllanguint i amb això la nostre grandesa nacional.
Aquest procés no va ser ni senzill ni ràpid ni incruent. Hi hagué moltes veus lúcides, homes valents que el denunciaren i hi plantaren cara, però foren eliminats. I totes aquestes energies anaren a parar a mans d’una altra nació, que s’ha erigit en l’instrument de la nostra ombra. Una ombra que no para d’encalçar-nos, perquè en darrera instància, o vulguem o no, és part consubstancial de la nostra pàtria.
En sis segles s’ha tancat el cercle colonitzador que s’inicià el 1412, un llarg període en què aquesta ombra s’ha acarnissat sobre la nostra identitat i la nostra ànima, per recordar-nos de manera brutal i dolorosa, que no podem sobreviure si no la tornem a integrar. No és casual que aquest procés hagi durat sis segles. El sis és el nombre del Maligne, el senyor de la mentida i la confusió, el rebel, el no reconegut. Aquest ha estat el seu temps. Un temps i una força que els catalans li han cedit, perquè no podem oblidar que al maligne li donen forma totes les energies psíquiques, tots els trets de caràcter que ens neguem. En ser incapaços de mirar-lo de fit a fit i d’integrar-lo al nostre món interior amb autoritat, esdevé l’ombra poderosa que es fa mestressa de la nostra vida, i la desfà. Només quan reconeixem en nosaltres totes les possibilitat, totes les energies, tots els trets de caràcter des del nucli d’autoritat interior, esdevenim sencers i forts. I l’ombra s’esvaeix, perquè ja no té cap funció.
Hem arribat, doncs, al final del cicle. Només tenim davant nostre dues sortides. Seguir-nos negant a restituir-nos aquestes energies, seguir-nos negant a esdevenir sencers, restar en la nostra feblesa i convidar així definitivament a que la ràbia que conté aquesta ombra engoleixi aquells que no la volen reconèixer., i amb ells, la nació sencera. O bé, reconèixer que som nosaltres els que hem creat el Maligne, aquesta ombra poderosa que s’ha ensenyorit de casa nostra amb tota la ràbia del qui és ignorat, i que és la nostra inconsciència la que l’engreixa cada dia que passa.
No ens ha de fer por ser conscients que dintre nostre hi rauen possibilitats d’un poder infinit. Rebutjar-les ens hi encadena, com s’ha demostrat en la nostra vida nacional. Allò que s’espera de nosaltres és que assumim la responsabilitat del nostre poder i siguem molt conscients de com el canalitzem, al servei de què i de qui.
La feblesa que ha engendrat la pèrdua i la persistent negació d’una part fonamental de les nostres energies psíquiques ens ha portat on som. I no podem esperar que cap iniciativa política ens en tregui mentre no es corregeixi l’error fonamental que l’ha permès.
Cal, amb una urgència peremptòria que els catalans s’adonin de la necessitat de portar a terme aquesta integració de la nostra ombra, i sobretot de la necessitat de posar al davant del procés d’independència homes i dones que demostrin amb actes aquesta integritat psíquica i de caràcter. Homes que exerceixin l’autoritat de la qual el país n’està orfe. Homes i dones que tinguin visió d’estat català, i pensin i actuïn com els estadistes que aquest país necessita per ressorgir de les seves cendres, tot posant èmfasis en els actes i en les paraules que han de ser conductores de la unitat i l’autoritat que ens són indispensables. Així doncs, cal parlar de nació catalana enlloc de Països catalans, cal parlar de català quan ens referim a qualsevol varietat dialectal de la nostra llengua…
Els eunucs de la política autonomista, són el fruit insípid d’una terra capada. Són l’antítesi del que la nació catalana necessita per assolir una independència digna, que regeneri tot el nostre cos nacional. Amb la seva feblesa inciten els atacs contra la nostra nació. Es per això que la prepotència i la provocació, el menyspreu i la humiliació a la nostra llengua i a la nostra identitat són el nostre pa de cada dia.
No entenen que per encarar i integrar l’ombra poderosíssima que hem generat no s’hi val el diàleg, ni fer pedagogia, només compta l’autoritat autèntica, la que neix d’un ésser integrat. L’únic diàleg que els colonitzadors de la nostra nació entenen és trobar davant seu la pròpia imatge. Això és l’únic que els aturarà i els dissoldrà. Creieu que els aliats a la segona guerra mundial els hi va passar pel cap fer pedagogia a Hitler? Sabien massa bé que una ombra poderosa com la que s’havia ensenyorit del poble alemany només es podia neutralitzar amb autoritat i poder. Els veieu capaços, a aquests eunucs de la política autonòmica d’obrir expedients disciplinaris i expulsar del cos de mossos d’esquadra els qui qüestionen i manipulen la legalitat lingüística, per citar només un cas?
Aquest eunucs no poden entendre que la feblesa convida la prepotència, mentre l’autoritat coratjosa, l’atura i la dissol.
Amb la seva feblesa encoratgen la humiliació i la destrucció del les restes de la nostra pàtria.
Segurament, però, havia de ser així. “Perquè si el blat de gra no mor, no pot donar fruit abundós”
La nació catalana va fer una florida primerenca i excepcional. Donà el seu fruit, i entrà en un procés de decadència perquè va negligir el seu ésser psíquic nacional en benefici del poder i dels diners. Aquest procés de podridura nacional ens ha obligat a sofrir allò que ens negàvem, a esdevenir més conscients per a poder superar el remolí que ens engoleix. I ens posa altra volta al capdavant, com a nació, del procés evolutiu de la humanitat, en aquests dolors de part d’una nova consciència, una consciència integrada, que reconegui la seva plenitud, i que superi aquest món polaritzat, endèmic i gastat.
La nostra batalla per la independència s’inscriu en una batalla còsmica, la de descobrir la veritable naturalesa del mal, que nosaltres hem creat i hem fet poderós, en escindir-nos i negar-nos aquelles energies que formen, ho vulguem o no, part del nostre ésser, però que en la nostra miopia dualista ens neguem a actualitzar, i projectem cap enfora creant els nostres enemics.
Tot aquest procés de podridura i sofriment nacional, té, en aquest context, quatre finalitats evidents:
1-passar el sedàs per provar els qui són dignes del nou món que s’albira, els qui s’han mantingut fidels a a la plenitud del seu ésser individual i nacional, i no han doblegat el genoll davant el Baal de la colonització, l’escissió i la destrucció del nostre ésser.
2-fer conscient per un nombre cada vegada més gran de persones, que l’exterior és el reflex del nostre món interior. I, per tant, fer evident que el renaixement de la nació catalana exigeix un nombre crític de catalans, disposats a mirar-se a ells mateixos amb sinceritat absoluta, i amb ells, la pàtria; assumir la tasca feixuga i dolorosa de reintegrar la nostra ombra i, tancant així la vella clivella que ens ha portat on som, recuperar l’autoritat i el poder intrínsecs de tot ésser sencer. Aquesta és la tasca inexcusable que ens interpel·la, i que espera la nostra resposta.
3-aprendre les grans lliçons que la història ens forneix:
La lliçó de la humilitat, que no hem de confondre amb la feblesa. Només els forts poden ser prou humils per mirar-se i adonar-se que és un mateix el qui crea el seu enemic i la font de la seva destrucció. Aquest lliçó ens ensenya que hem estat desfets per allò que ens hem negat.
La lliçó de la unitat. En la doble vessant d’entendre que:
a- la divisió de les lluites partidistes per sobre del bé nacional, i de l’individualisme patològic,”el rei al cos” que massa catalans semblen tenir, i que els impedeix d’escoltar l’altre i de mirar-se amb sinceritat a ells mateixos, han estat el germen de tots els nostres mals.
b- que la integració de totes les energies psíquiques que malden per reunificar-se en cada un de nosaltres i en la nació catalana és l’únic camí per a regenerar-la i fer-la ressorgir de les cendres.
4-fer possible que totes les immenses energies que s’havien desplegat en l’esclat de la nació catalana, que va florir i fruitar amb intensitat i bellesa durant unes quants segles, s’anessin replegant i l’abandonessin, per a congriar-se i possibilitar el salt cap al nou nivell de consciència i el món nou que construiran els qui estiguin disposats a fer aquest treball d’integració, l’única garantia de regeneració tant individual com nacional.
Ja ho va anunciar Jung fa més de mig segle “Només a través de l’individual que conscientment integra la seva ombra pot esdevenir-se la regeneració”.
La història ens interpel·la ara i aquí.. La resposta correcta és escrita a les nostres entranyes i als nostres cors. No la defugim!!
Maria Torrents. Consellera de CA.
Tornat a publicar per Salvador Molins, CA ja el 16 de gener de 2012. Fa quatre anys.
Ni el diàleg ni la pedagogia, sols l’autoritat, Un COP DE DUI. ___ El 2012 va fer sis segles de la signatura del Compromís de Casp.
1 PRECIPITEM_6
Publicat dins de General | Envia un comentari

Sr. Cuixart la llengua es blinda amb la paraula que vostè amaga: “INDEPENDÈNCIA” i aquesta es guanya amb la paraula que no practica Puigdemont: “DUI”

15401011_10210724862192148_8967646627964774933_nbatalla

La batalla que toca ara és entre un referèndum perdible i una DUI possible de fer (72 diputats, govern regional i President democràtic) senzilla de fer  i a la vegada ja homologada pel Tribunal Internacional de la Haia que en va assentar jurisprudència en el cas de Kosovo.

És una batalla d’estratègies entre els favorables a la DUI i els favorables a un RUI tret de la màniga i rectificat de full de ruta en només 4 mesos.

 

És una batalla per la determinació i fermesa en l’aclariment que el 27S es va guanyar i per aquest motiu segons la voluntat dels catalans independentistes s’ha de fer la DUI “Declaració Unilateral d’Independència” i no pas l’engany de que els catalans van ordenar una transició entre el post autonomisme i la pre independència.

Puigdemont com Mas al seu torn fa una interpretació esbiaixada de la voluntat dels catalans manifestada a les urnes -de que tan presumeixen-, les urnes del 27S que la mateixa nit electoral van córrer a desmentir -CUP i de fet JXSI- “No som prous” digueren els incomplidors i mecs polítics que ens ha tocat patir. Amb el consentiment dels figurants de la pel·lícula, ANC, ÒMNIUM i AMI.

El pretès i subliminal “DRET A DECIDIR” dels catalans no existeix ni és respectat ni pels mateixos partits i polítics pretesament independentistes -amb raó s’autoanomenen sobiranistes, nova pastanaga que eludeix el compromís real del mot independència o independentista. Aquests partits i capdavanters sempre es salven la rereguarda i l’escapatòria dels compromisos que contrauen amb els seus votants. El Poble català de nou és enganyat i traït.

Jo sóc Joan Coma, sols per la Independència, això sí amb gran respecte per la seva fermesa i determinació i preocupat per les sensacions que ha d’haver patit indefens en mans de l’enemic primer de Catalunya i els catalans. Aquests dos dies he pensat amb ell, però de moment sols ell i també el Santiago Espot han baixat al segon pis del Bunker de l’”Audiencia Nacional Española” rodejats de GEOS ESPAÑOLES amb metralletes carregades en mà.

Preparem la DUI perquè ens enfrontem a un Imperi decadent i nervió que morirà matant ni que sigui jurídicament o amb tupinades que ja estant en marxa* de l’alçada d’una catedral capaces de fer descarrilar qualsevol referèndum previst i preparat pels incauts catalans i els seus nefastos i dèbils polítics capdavanters. Ai las!  (L’institut Cervantes no para de fer cursos sobre la “nacionalidad española” entre els immigrants a Catalunya, i a Catalunya l’entrada de gent de parla castellana i altres d’agrupaments familiars i altres arguments semblants no s’ha aturat ni un dia, al revés, no para de créixer …)

Preparem la DUI per protegir-nos i per guanyar la Independència.
Preparem la DUI per homologada i per sentit comú.

Preparem i fem la DUI … !

Aquesta és la darrera batalla, ja s’hi van trobar els jueus, sort van tenir que els va vèncer el sentit comú i la total voluntat d’esdevenir un Poble plenament Independent.

No estem lluitant contra ningú més que contra nosaltres mateixos i els nostres autoenganys i ruqueries.

DUI ….. !

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC de Jordi Fornas, Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

1 PRECIPITEM_615170933_10209222417049958_5341885301271783710_n15025271_1123937874321090_1602220925748663714_o149 estatqaMYfBRWTsHXkDq-800x450-noPad

Publicat dins de General | Envia un comentari