LA DUI ÉS LEGAL INTERNACIONAL i ÉS LA VACUNA EFECTIVA PER DESACTIVAR LES TRAMPES CONTRA LA INDEPENDÈNCIA:

Saltem-nos les trampes contra la Independència:
DUI ja ! 

Sóc copister i molt sovint venen àrabs, immigrants de l’est, africans, xinesos i sudamericans a fer imprimir les comunicacions i cursets que els envia per correu electrònic “El Instituto Cervantes, para la defensa y promoción de la lengua y nacionalidad españolas. Avui mateix he fet vàris clients que han solicitat fotocòpies per a Reagrupament familiar. L’”Instituto Cervantes no s’atura. Sembla ben bé que volen omplir Catalunya d’immigrants i decantar així la votació del Referèndum.

És del tot necessari que partits, capdavanters i diputas independentistes assumeixin la responsabilitat adquirida amb el poble, i tots els setanta-dos i el Govern en ple compleixin amb el que es van comprometre, preparin i facin la DUI, que per a fer-la no calen urnes i fer-la té un cost de zero euros.

La DUI és segura perquè és legítima i legal en ser avalada pel Tribunal de Dret Internacional de la Haia en el cas Kosovo i com que és unilateral dels 72 diputats ja assolits i legitimats el 27S no hi juguen trampes, com allò de les “garanties” que s’han inventat els que no volen la Independència com els que formen el nou partit de la Colau i com el PSC, ni hi juguen altres trampes com el tema de Pressupostos vetats pel TC, no hi juguen tampoc els enganys i trampes que es van fer el 27S i s’han fet sempre en els censos, tampoc hi juga l’acumulació a Catalunya de persones estrangeres i d’immigració actual espanyola feta venir expressament per decantar les votacions del possible Referèndum.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas, ex Batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

——————————–

Sols signaré per la DUI, la meva determinació
és absoluta:

Jo no signaré per un Referèndum pactat, sols signo i signaré per la DUI, la Declaració Unilateral d’Independència, homologada des del cas Kosovo segons sentència del Tribunal de Dret Internacional de la Haia.

No signaré per un Referèndum que mai serà pactat pel govern espanyol ni pel poble d’Espanya, no sigui que els governants catalans actuals, alguns dels quals avui tan se les fan amb la senyora Soraya, em diguin que esperaran pactar el Referèndum per ordres de la meva signatura i de les meves signatures de les que mai han fet cabal. Us en recordeu d’aquelles darreres signatures que ens demanava l’aleshores Presidenta de l’ANC senyora Forcadell per presentar al nostre Parlament que avui dia ella mateixa presideix.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas, ex Batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

Publicat dins de General | Deixa un comentari
Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’alternativa política als “Processistes” és possible i passa per la DUI.

Ja ha passat prou temps des del 9N on el poble català s’ha expressat clarament a favor de la independència, superant els obstacles de l’Estat espanyol i les seves amenaces que han servit per demostrar que els catalans han perdut la por.

Ara els tocava als líders polítics fer les passes necessàries per arribar a la independència i vet aquí que ha estat en aquest punt quan s’ha vist què és el que impedeix als catalans assolir la llibertat.

En el pas precedent ja es posa de relleu la poca pressa del President català al moment de posar data al referèndum retardant-lo quasi un any i ara s’ha repetit la mateixa situació.

Sembla que l’únic interès del president del ens autonòmic, el seu govern i els seu partit sigui el d’allargar els temps al màxim per així poder arribar al final dels quatre anys de legislatura sense arriscar-se a perdre el poder, com podria passar si hi hagués avançament electoral.

Als fets em remeto, altra vegada s’ha posat la data el més allunyada possible (27 de setembre) i cal tenir en compte que si l’Estat anuncia oficialment la convocatòria d’eleccions anticipades per les mateixes dates (cosa bastant probable), les eleccions catalanes hauran d’endarrerir-se per més endavant i segurament anirem al 2016 que és quan es compliran els quatre anys de legislatura.

Amb això s’aconsegueix que l’elector ja no recordi el motiu pel qual va a les urnes i se li pot vendre qualsevol objectiu com el de tornar a fer la “consulta” com agrada anomenar el referèndum als autonomistes.

L’han anomenat així i el van declarar no vinculant pensant que així obtindrien el permís dels espanyol que (grans demòcrates) en cap cas n’han volgut saber res.

Aquesta vegada sembla que el volen anomenar “consulta definitiva” però la veritat és que només servirà per perdre definitivament el temps donant voltes en cercle.

A més, el sr. Mas ha dit que després d’aquestes eleccions hi haurà (si el resultat li és favorables) un període de 18 mesos per fer avançar el què anomena “el procés” i així anar allargant els temps fins a l’infinit sense acabar de resoldre mai res.

El referèndum, tant si s’anomena d’una manera o d’una altra, ja s’ha fet i els resultats són aquí i el món sencer els ha vist.

Ara toca fer el següent pas que no pot ser cap altre que la declaració d’independència seguida de la proclamació de l’Estat Català amb totes les conseqüències polítiques i jurídiques que fan al cas.

Això vol dir prendre el control del país, intervenint els recursos i els mecanismes de poder i finançament de l’Estat espanyol en territori català, alhora que es demana el reconeixement als altres Estats del món i als organismes internacionals.

Aquest acte, s’ha d’iniciar al Parlament català que actualment té una majoria sobiranista de diputats, resultant de la suma dels que diuen ser favorables a la independència (CiU, ERC i la CUP) per tant, si no es fa, deu ser degut al fet que un o més d’aquests actors no és el què diu ser.

Els polítics s’escuden darrera el pretext que calen noves eleccions per tenir un encàrrec popular clar que permeti fer la DUI (declaració unilateral d’independència) però aquesta és una excusa falsa. Els diputats d’un Parlament democràtic sempre estan legitimats, mentre dura el període pel qual han estat elegits, per fer les passes que calguin en defensa del país i encara més quan es tracta d’un cas d’aquesta mida com és la llibertat en majúscules.

No si val a carregar el pes de la decisió sobre el poble i escudar-se dient que abans cal demanar novament el parer del ciutadans, perquè aquests acaben d’expressar-se amb tota claredat.

Per tant, es fa evident que tant sols es tracta d’una demostració de manca de decisió i de coratge.

Arribats aquí cal fer-se una pregunta: perquè?

Per trobar la resposta s’ha d’entendre que després de 40 anys de dictadura feixista i 30 més d’autonomisme i connivència política amb l’Estat reformat, s’han creat molt vincles (en part inconfessables) que van des del comportament de submissió inherent a gent que fins ara només aspirava a l’autonomia i demanava permís als amos per qualsevol cosa, fins als deutes i compromisos amb les grans empreses i les banques i els casos de corrupció que puguin surar.

I això involucra i val també pel principal partit de l’oposició (ERC) que de fet sosté el govern i amb prou feines li discuteix l’estratègia.

Per tant, queda clar que l’actual parlament mai farà la DUI i els principals partits que el composen no tenen les idees massa clares sobre el què pensen fer en el futur immediat, per tant la independència catalana dependrà més aviat de la clarividència dels mateixos catalans per adonar-se del què està passant, cosa que de fet no és gens fàcil que passi perquè els “mass mèdia” estan integrament controlats pels actual ocupants del llocs de poder i les veus crítiques amb la manera de fer en resten excloses.

Es dóna veu als unionistes i nacionalistes espanyols més radicals i demagògics, tant a la TV com a la radio i als diaris, però en cap cas a independentistes que puguin discrepar del discurs oficial.

Així es dóna la sensació de pluralitat ideològica, revestint-se (en el contrast) d’una actitud en defensa del país que permet que s’afermi davant del ciutadà l’idea que l’única via possible sigui la pròpia dels polítics parlamentaris, els únics que defensen la nació i que van pel camí encertat.

Jordi Fornas

President de UPDIC

(Units per Declarar la Independència Catalana)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LLegim entre línies la clau del secret: feu-la inevitable! -com? -fent la DUI.

[You can read this interview in English, here]

No la trobes cada dia, una persona que pugui dir que va fer independent el seu país. Milan Kučan és un dels pocs polítics vius que pot exhibir en el currículum haver proclamat la independència de la seva nació, Eslovènia. Ell ha passat per allà on Catalunya vol passar ara i, per tant, té una visió que per a nosaltres és provilegiada.

Ljubljana ha canviat molt, tots aquests anys. Els ponts tallats amb barricades dels dies de la independència han deixat pas a terrasses elegants on la gent mira d’aprofitar el sol escàs de la primavera alpina. Però no tot és diferent. El parlament, allà on Kučan va haver de lliurar les batalles més dures, es manté intacte, amb aquella porta tan estranya com imponent i plena de significat. Quan saludem el president li ensenyem l’acreditació de periodista que lliurava el govern eslovè de l’època. El vell polític se la mira amb curiositat i comenta amb la seva assistent que era del ministeri ‘d’abans de la independència’, com qui parla d’un segle remot. ‘Tots érem molt joves aleshores’, aclareix Kučan, un home que avui té setanta-sis anys i que quan va proclamar la república independent d’Eslovènia en tenia cinquanta de justos, quatre menys que no té ara el president Puigdemont.

Si poguéssiu donar tres consells al president Puigdemont, quins serien?
—Basant-me en la nostra experiència, la cosa més important ara és saber si Madrid està disposat a establir un diàleg amb Barcelona sobre la posició de Catalunya dins Espanya. Això és important. I veure si hi ha una voluntat d’impulsar processos democràtics o no. Aclarir això podria precipitar unes altres decisions.

Tot fa pensar que Madrid no vol establir cap diàleg…
—A mi m’és molt difícil de prendre-hi posició, perquè és un afer intern de l’estat espanyol, una qüestió entre Madrid i Barcelona. Però sé que allò que és important és que els polítics prenguin responsabilitats per les seves accions, siguin quines siguin. Cal saber si Espanya té cap proposta i Catalunya, en qualsevol cas, hauria de ser molt clara responent la pregunta clau: per què ara? Què hi guanya Catalunya? Què podria perdre-hi Espanya amb una decisió com aquesta?

En quin moment un afer intern deixa de ser un afer intern?
—[Riu.] Això és i no és, alhora, una qüestió de política internacional. Però crec que un cop es pren la decisió de fer un referèndum d’independència, la situació esdevé un afer de la comunitat internacional.

Dieu que la cosa més important és que Catalunya expliqui molt bé per què ara és el moment de fer la independència. Què creieu que hi cercarà, el món, en la resposta?
—Heu d’explicar primer de tot la posició econòmica i social en què us trobeu. En segon lloc, el nivell de democràcia en què, pel que fa la recerca dels interessos de Catalunya, us trobeu dins Espanya. I en tercer lloc, quin és el desenvolupament de la identitat catalana dins el sistema constitucional espanyol. Intenteu explicar-ho en termes senzills, tot i que és un afer molt complex: la pregunta és com podríeu inculcar en la majoria dels espanyols un sentiment de responsabilitat pel que fa a la igualtat de Catalunya i dels catalans dins l’estat espanyol. I, per una altra banda, també hauríeu d’aclarir com la nova majoria catalana tractaria els espanyols que passarien a ser una minoria a Catalunya en un estat independent.

Quina impressió teniu sobre això que passa al nostre país?
—És difícil de jutjar des de fora. Però sí que crec que és molt important de saber com es defensa un potencial referèndum d’autodeterminació i independència. Amb quins arguments es podria convèncer el govern central de Madrid, els catalans, i la comunitat internacional que és necessari? Vist l’actual nivell d’incertesa a la Unió Europea, diria que la situació ara no és tant a favor dels canvis com ho era en la nostra època. Però repeteixo: l’argument clau és que sapigueu respondre a la pregunta de per què ara? Per què un referèndum d’autodeterminació a Catalunya justament ara? Deixeu-m’hi afegir també que, en comparació amb la nostra situació, Espanya és percebut com un país democràtic, amb un sistema parlamentari que no està en crisi. Espanya és al cor de la UE i en aquest sentit no us serà fàcil.

Us imagineu, doncs, que Catalunya proclama la independència i no la reconeix ningú?
—Això dependrà molt de quins arguments presenti Catalunya a la UE i a la resta de la comunitat internacional per convèncer-los que la decisió és inevitable.

En aquest cas Eslovènia es trobarà en la posició d’Alemanya, o França, quan els eslovens es van declarar independents. En algun moment Eslovènia haurà de decidir si reconèixer, o no, una Catalunya independent…
—En principi, no hi ha cap raó perquè Eslovènia s’oposi al dret d’autodeterminació de ningú. Però al costat d’això hi ha les circumstàncies històriques i polítiques. Moralment parlant, en principi, no hi veig cap problema. En l’àmbit formal i institucional, potencialment sí que hi veig grans problemes. Primer de tot, perquè tenim la UE, i Eslovènia haurà d’actuar en concordança amb la UE i les decisions preses a Brussel·les. Tenim l’experiència del reconeixement de Palestina. És cert que uns pocs països europeus sí que han reconegut l’estat palestí, però Eslovènia es manté en la posició comuna de la UE, que es fa servir com una mena d’excusa per a no reconèixer-los.

També us vàreu trobar en un moment com aquest. James Baker, aleshores secretari d’estat nord-americà, i la Comunitat Europea van afirmar que la independència unilateral d’Eslovènia no seria reconeguda. I això no va impedir que continuéssiu endavant.
—Recordo aquelles paraules de Baker. I no van ser les úniques amenaces que vam tenir. Però les nostres decisions ja havien anat massa lluny perquè nosaltres canviéssim d’opinió només perquè ens deien que no ens reconeixerien. Encara que algú volgués aturar el procés d’independència per a nosaltres ja era massa tard. És clar que hi havia un risc, i que no sabíem com reaccionaria la comunitat internacional. Però nosaltres estàvem convençuts que teníem la legitimitat i la legalitat.

No vau pensar mai ‘i si no ens reconeix ningú…’? 
—Quan l’exèrcit iugoslau va agredir Eslovènia l’endemà de la proclamació de la independència el món va veure clar que Iugoslàvia ja no era viable. Va canviar tot.

Fins a quin punt vós i el vostre equip vàreu dubtar o patir per si ningú no us reconeixia?
—Un cop prens una decisió, sobretot una decisió com la de proclamar la independència, no hi ha marxa enrere. Has de mobilitzar tota la teva capacitat intel·lectual per aplicar la decisió, no només dir-la. Si em demaneu per la meva responsabilitat personal, diré que vaig sentir-la. I tant! Però això al final depèn del caràcter de cadascú i jo em considerava capaç d’aplicar la voluntat de la gent.

—Esteu d’acord que la política internacional és molt cínica? Volen mantenir l’status quo, però quan passa una cosa nova, s’hi acomoden de pressa. Per exemple, a Catalunya, ens diuen que no tenim el dret de ser independents, que restarem fora de la UE. Però si ens declarem independents és ben probable que cerquin una solució rapida.
—Teniu raó. La gran política global és sempre cínica. I la política internacional no vol canvis. Però també és important de recordar els principis sobre els quals es basa la política internacional. Si ets capaç d’inserir la teva decisió en aquest context i de fer ús d’aquests principis, aleshores tens més possibilitats que t’acceptin la decisió i guanyis. Per exemple, el dret d’autodeterminació. Si tu ets capaç de demostrar la legalitat i la legitimitat de la teva decisió i de deixar clar que no es fa a costa de ningú, aleshores és possible de guanyar suport de la comunitat internacional.

En quin punt vau veure que guanyàveu? Com es nota que has guanyat?
—Pel que fa a la legitimitat d’invocar al dret d’autodeterminació, és molt important, en primer lloc, que tinguis una majoria molt convincent a favor teu. En segon lloc, les bases legals del pas que vols fer han de ser molt clares, tant les constitucionals com les de llei internacional. En tercer lloc, has de deixar molt clar que no traspasses drets d’unes altres nacions, o dels teus veïns immediats, o de les nacions que vivien en el mateix estat que tu. I en quart lloc necessites una anàlisi profunda i una previsió de les possibilitats de reconeixement internacional. En el referèndum que vam convocar, tots els ciutadans residents a Eslovènia –no tan solament els ètnics eslovens– van tenir el dret de votar. I van votar el 93%, amb un 85% a favor. Era molt clar.

Malgrat això, les autoritats iugoslaves no van reconèixer el referèndum i en van negar la validesa…
—Les autoritats federals van proposar dues alternatives al referèndum d’independència. Una va ser un referèndum per a tot Iugoslàvia, preguntant si els eslovens tenien el dret d’autodeterminar-se. Òbviament, nosaltres ens hi vam oposar, perquè aquí parlàvem del nostre dret d’autodeterminació. La segona opció era que l’Assemblea Nacional adoptés una llei de secessió per majoria. I òbviament aquesta majoria la tenien els serbis, nosaltres érem una minoria dins l’estat. Vam anar-hi en contra, perquè la nostra posició és que Iugoslàvia era un estat comú, que ens pertanyia a tots, que vam decidir voluntàriament formar-ne part un dia, i que voluntàriament podíem deixar. I en el moment que l’abandonàvem, Iugoslàvia deixava d’existir. I totes les repúbliques, una vegada Iugoslàvia deixava d’existir, en serien hereves en peu d’igualtat. No podíem acceptar això que ens proposaven.

A Catalunya sovint ens preguntem si són més importants els errors d’Espanya que no els encerts de Catalunya. Quina influència van tenir els errors de Iugoslàvia en la independència d’Eslovènia?
—Nosaltres sabíem que en cas d’agressió per l’exèrcit iugoslau, la responsabilitat de la comunitat internacional cap a Eslovènia es dispararia. I, de fet, va passar això.

Podem dir que la independència va ser una combinació de la legitimitat del referèndum i de la intransigència de les autoritats sèrbies, que van fer impossible cap alternativa?
—No pas en la fase final. Però aquesta oposició de les autoritats sèrbies va ser molt important en la preparació del referèndum. Ara, s’ha de saber que nosaltres no vam intentar en cap moment de forçar cap altra república a invocar el dret d’autodeterminació. L’única cosa que volíem era que se’ns reconegués el dret d’autodeterminació. I que el procés es conduís per vies pacífiques.

Internament, tampoc no va ser senzill. La batalla partidista era important. Un polític, com pot gestionar decisions tan importants mentre fa la política del dia a dia?
—Has de cercar el denominador comú. Perquè una vegada s’ha pres la decisió de fer la independència ja no hi ha tant terreny en comú i els interessos individuals es diversifiquen. Has de tenir molta energia i paciència i estar segur que tens els arguments adients.

Algun dels vostres companys d’aquell moment van dir que valia més fer-se enrere. La unitat del moviment independentista era sòlida, o hi havia gent amb dubtes?
—Heu de tenir en compte que en aquell moment no únicament volíem fer la independència, sinó un canvi absolut del sistema sòcio-econòmic i polític. Vam passar d’un sistema de partit únic a un sistema multipartit, vam passar d’un sistema socialista a un de capitalista. I per això encara avui hi ha gent que fa diferències artificials entre les autèntiques forces democràtiques que van emergir de les primeres eleccions democràtiques i les forces que emanen de l’anterior Eslovènia socialista. És una diferència artificial que sempre apareix quan els altres arguments fallen.

No us vau cansar mai d’aquesta mena de discussions partidistes? Per a un líder, quina importància té la paciència?
—Realment eren discussions molt desagradables, perquè no es basaven en arguments sòlids, sinó en acusacions personals. I això acaba anant a parar sempre a la pregunta sobre qui és l’autèntic heroi de la independència. Ho és el país, la gent que va votar, els qui van aguantar l’agressió, els qui van carregar el pes de la transició política, econòmica, i social? O és una persona, o un grup de persones? Aquest és un debat que apareix una vegada i una altra aquí a Eslovènia.

I quina és la vostra resposta?
—Jo no en tinc de resposta, d’això! Avui, en aquesta Europa, i en aquest món, crec que aquest debat no és útil, perquè no fa bé al paper positiu que Eslovènia ha de jugar al món. Crec que la situació d’Eslovènia avui és preocupant. Jo ja no hi participo, però no vol dir que no m’importi la direcció que pren Eslovènia. I crec que hem de veure en què crèiem quan vam aconseguir la independència i en què ens hem convertit. És una qüestió important que porto al cor.

Esteu decebut?
—No puc dir que sigui feliç. Sí que sóc feliç, però, de veure que els joves volen prendre responsabilitats per aquest país i per allò que li passa. Al cap i a la ,fi ells hi viuran molt més temps que no pas nosaltres, els actors que el vam fer néixer.

Una curiositat final. Vàreu ser a Barcelona amb el president Pujol en aquells moments tan complicats. Quin record en teniu?
—Sí. Vam visitar Barcelona específicament per visitar Pujol. Ens havíem vist per primera vegada anteriorment, quan ell havia visitat el que aleshores era el govern de la república socialista d’Eslovènia. Va ser molt important l’experiència personal que Pujol ens va explicar de l’Espanya de després del franquisme, i de com Catalunya va recuperar part de l’autonomia que li havia pres quan Franco va arribar al poder. I recordo especialment que ells ens va dir que quan hi ha un moment històric per a la independència, s’ha de fer servir. Perquè la finestra d’oportunitat no és segur que es torni a obrir. Però això és off the record.

Pujol ja ho ha explicat. Ho sap tothom això a Catalunya…
—Ah! doncs aleshores no cal que sigui off the record! [Riu.]

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA DUI ÉS LEGAL INTERNACIONAL i ÉS LA VACUNA EFECTIVA PER DESACTIVAR LES TRAMPES CONTRA LA INDEPENDÈNCIA:

Saltem-nos les trampes contra la Independència:
DUI ja ! 

Sóc copister i molt sovint venen àrabs, immigrants de l’est, africans, xinesos i sudamericans a fer imprimir les comunicacions i cursets que els envia per correu electrònic “El Instituto Cervantes, para la defensa y promoción de la lengua y nacionalidad españolas. Avui mateix he fet vàris clients que han solicitat fotocòpies per a Reagrupament familiar. L'”Instituto Cervantes no s’atura. Sembla ben bé que volen omplir Catalunya d’immigrants i decantar així la votació del Referèndum.

És del tot necessari que partits, capdavanters i diputas independentistes assumeixin la responsabilitat adquirida amb el poble, i tots els setanta-dos i el Govern en ple compleixin amb el que es van comprometre, preparin i facin la DUI, que per a fer-la no calen urnes i fer-la té un cost de zero euros.

La DUI és segura perquè és legítima i legal en ser avalada pel Tribunal de Dret Internacional de la Haia en el cas Kosovo i com que és unilateral dels 72 diputats ja assolits i legitimats el 27S no hi juguen trampes, com allò de les “garanties” que s’han inventat els que no volen la Independència com els que formen el nou partit de la Colau i com el PSC, ni hi juguen altres trampes com el tema de Pressupostos vetats pel TC, no hi juguen tampoc els enganys i trampes que es van fer el 27S i s’han fet sempre en els censos, tampoc hi juga l’acumulació a Catalunya de persones estrangeres i d’immigració actual espanyola feta venir expressament per decantar les votacions del possible Referèndum.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas, ex Batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

——————————–

Sols signaré per la DUI, la meva determinació
és absoluta:

Jo no signaré per un Referèndum pactat, sols signo i signaré per la DUI, la Declaració Unilateral d’Independència, homologada des del cas Kosovo segons sentència del Tribunal de Dret Internacional de la Haia.

No signaré per un Referèndum que mai serà pactat pel govern espanyol ni pel poble d’Espanya, no sigui que els governants catalans actuals, alguns dels quals avui tan se les fan amb la senyora Soraya, em diguin que esperaran pactar el Referèndum per ordres de la meva signatura i de les meves signatures de les que mai han fet cabal. Us en recordeu d’aquelles darreres signatures que ens demanava l’aleshores Presidenta de l’ANC senyora Forcadell per presentar al nostre Parlament que avui dia ella mateixa presideix.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas, ex Batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’enfonsament econòmic de l’Espanya Imperialista. L’endemà de la DUI catalana.

Primers dies de la República (i 6): …

Alguns benintencionats i bonistes pensen que la negociació entre Catalunya i Espanya és possible fer-la abans del referèndum, però la mateixa idiosincràsia espanyola ho fa impossible des de tots els punts de vista. Un estat amb mentalitat jacobina i pensament imperial no pot admetre de bon grau cap tipus de negociació. Espanya mai ha negociat abans que es produís un conflicte. Quan ho ha fet, no ha estat per evitar el conflicte, sinó després del conflicte. Quan ho ha fet, és perquè no ha tingut més remei, perquè ja havia perdut. Espanya, des de Lepant ha perdut totes les guerres, totes. Fins i tot, l’anomenada guerra d’Independència o entre nosaltres Guerra del Francès, no la va guanyar per ella mateixa, sinó gràcies a les tropes angleses i a la forçada retirada napoleònica pel seu desastre en el front rus.

Per tot això i per molts altres factors, Espanya no negociarà res abans del referèndum. I després? Doncs per la seva mateixa dinàmica tardarà un temps en fer-ho, no serà pas una cosa immediata. Espanya sempre tarda en reconèixer la realitat i més els errors. El darrer exemple va ser la negació de Zapatero respecte la crisi econòmica, i així ens ha anat a tots els sotmesos a aquest Estat ineficient i ineficaç. D’entrada, no sols no reconeixerà que Catalunya sigui independent, sinó que continuarà ficant tots els entrebancs possibles perquè d’altres ens reconeguin, en un darrer intent desesperat d’aturar l’inevitable. Així, hi haurà intents d’asfíxia econòmica, freqüents violacions de l’espai aeri i marítim, conflictes en el control de duanes i fronteres i fins i tot protestes i conflictes diplomàtics amb qualsevol estat que ens reconegui. Però això durarà uns tres o quatre mesos com a màxim.

Perquè quant més temps passi i el nou estat català es vagi consolidant, més dificultats tindrà Espanya en ser escoltada en els fòrums internacionals. Alhora, les seves dificultats econòmiques aniran augmentant amb el pas del temps, i esdevindran fenòmens molt preocupacions per a la seva economia. El tancament progressiu dels mercats pel finançament del seu deute, la manca de credibilitat enfront dels creditors i de les agències de qualificació i d’altres factors que ara no podem valorar aniran imposant la nova realitat i la necessitat i obligació de negociar.

Quan més tardi en negociar al 2018 amb Catalunya, més difícil se li farà poder afrontar el pagament del deute, el fer front als compromisos per complir amb el dèficit, la prima de risc anirà pujant ràpidament i hi haurà dificultats per accedir als mercats financers. En l’ordre intern, cada cop tindrà més dificultats per afrontar els pagaments de les pensions, dels sous dels funcionaris, el compliment de qualsevol compromís pressupostari. Quan la evidència es faci quasi asfixiant, (com li va passar a Zapatero), Rajoy es veurà obligat a negociar, com diria ell, per imperatiu legal.

La primera dificultat serà posar-se d’acord en formar les comissions negociadores i sobretot el reconeixement dels deutes i obligacions corresponents, així com el repartiment d’actius i passius. Una altra dificultat afegida, serà en fòrum i el format on se celebraran les negociacions. Està molt clar que Catalunya en aquest moment clau ha d’exigir àrbitres neutrals i internacionals i que les negociacions no s’han de produir a Madrid. Seria notable que aquestes es poguessin fer a Barcelona, o en el seu defecte, en terreny neutral, com Ginebra, Oslo o Copenhaguen, fins i tot el mateix Londres (que ja estarà en plena negociació del Brexit). Llocs com Brussel·les, Berlín, Roma o Frankfurt, en principi serien escenaris més desfavorables a les nostres tesis.

Un cop iniciades les negociacions, els catalans no hauríem de tenir massa pressa en concloure-les, sempre tenint en compte el context internacional, que pot anar canviant. Em de ser conscients que les necessitats espanyoles seran molt més acusades que no pas les nostres. I per això, les nostres posicions de partida haurien de ser maximalistes, sobretot a l’hora d’incloure els reiterats incompliments d’Espanya amb Catalunya a nivell d’inversions des de l’any 1981 i que hem d’exigir com a deute històric (que podrien superar de llarg els 200.000 milions d’euros). Així també hem d’exigir el còmput exacte de tot allò que ens pertoca per la nostra aportació al PIB com a no invertit en els organismes anomenats “Nacionals”, siguin de Museus, Servei Meteorològic, Estadística, etc. Sabem que Espanya es queixarà molt, ens titllarà de mentiders i fantasiosos, però amb les xifres al damunt de la taula i amb el bon assessorament dels nostres prestigiosos economistes, els negociadors catalans tindran la obligació de mantenir-se ferms en la negociació, pensant sobretot que inicialment el temps juga a favor nostre.

Les dificultats temporals d’aquells mesos no ens poden temptar d’acceptar condicions que siguin una hipoteca massa elevada. Com sempre, saber resistir és la clau. Les dificultats d’uns moments no ens han d’hipotecar el futur. Quan pot durar la negociació? Dependrà de les urgències d’uns i altres. L’escenari òptim seria que al juny del 2018 hagués acord en els temes fonamentals, però coneixent als espanyols, això es podria allargar fins a principis del 2019, coincidint amb l’acabament de les negociacions del Brexit. El camí llarg i feixuc cap a la nostra independència es clourà quan Espanya ens reconegui com a estat independent. Fins i tot, abans d’aquell moment, Catalunya pot haver estat acceptada com a membre de l’OTAN i de l’ONU. Però la història, aquesta pàgina històrica s’acabarà així. Aquell serà el moment de fer balanç en el nostre procés d’autodeterminació, per saber què hem guanyat i què hem perdut pel camí.

SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Bona Pasqua de Ressurrecció! EN MEMORIA VIVA DE JOSEP ESPELT defensor de Catalunya!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’Alternativa al “Procés” no és l’autonomisme sinó la DUI. Per guanyar el “Procés” els 72 han de complir el 27S fent primer la DUI.

El Procés de Recuperació de la nostra Independència no té marxa enrere.
L’alternativa no és tornar a l’autonomisme sinó fer la DUI abans del Referèndum.
Per guanyar el “Procés” els 72 han de complir el 27S fent primer la DUI.
Preparem-nos per la DUI.

Si la “Via Catalana” falla haurem d’encarar la “Via Bàltica” però mai la via autonòmica. (Fotografia: La Gran Cadena Bàltica, tots units per Declarar la Independència després d’unes eleccions unitàries amb un sol capdavanter i un sol objectiu, avui la DUI)

Extret del Blog d’Albert Cortés Montserrat: “Ara només hi ha una recepta, unitat en tots els actors, aparcar definitivament la batalla ideològica i uns càlculs electorals que només tindrien sentit en una Catalunya autonòmica que no contemplem. Cal complicitat de totes les parts i seriositat rigorosa en cada pas fins arribar al xoc inevitable. Un cop allà la complicitat del carrer serà clau per defensar les seves institucions i la democràcia. Alhora la fermesa i el risc sense xarxa dels nostres representants també. Qui no ho pugui assumir,ara es el moment de fer pas enrere i donar lloc a nous actors disposats a arribar fins al final.

Ningú va dir que fos fàcil, i no ho serà. La tensió serà terrible, però toca demostrar que de les paraules es passa els fets i que el poble i els seus representants van de la mà en una mateixa direcció sense retorn.

Es l’hora com deia en Partal avui, de passar de l’improbable a l’inevitable. El Govern espanyol també ho sap.  (Albert Cortés Montserrat, Blogs Vilaweb)


El Procés de Recuperació de la nostra Independència no té marxa enrere.
Preparem-nos per la DUI.

L’Alternativa al “Procés” no és l’autonomisme sinó la DUI.
Per guanyar el “Procés” cal complir el 27S fent primer la DUI.

QUI SERAN ELS NOUS ACTORS CAPAÇOS DE TIRAR ENDAVANT?:
Els disposats i compromesos a fer la DUI, com el Partit Polític “UPDIC”
Units per a Declarar la Independència de Jordi Fornas ex batlle de Gallifa.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Nació sencera, la llengua catalana, l’estat independent i la Constitució com la de l’Havana: Breu, clara, potent i urgent.

Proposta de Constitució provisional
de la República Catalana
per al període transitori.


Article 1
1. La República Catalana és l’Estat Nacional lliure, independent, sobirà, indivisible, democràtic, social i de dret de què es dota el poble català sota els principis de la llibertat, la igualtat, la justícia i la solidaritat. En el període transitori fins a l’adopció de la Constitució definitiva en referèndum nacional, la present Constitució provisional és la Llei Fonamental de la República Catalana: l’Estat, els individus i les entitats hi estan subjectes; les lleis en deriven, sota pena de nul·litat.
2. La sobirania nacional de Catalunya resideix en el poble català, del qual emanen els poders de la República.

Article 2
1. El territori nacional de Catalunya és constituït pel domini lingüístic català. Transitòriament, però, el territori estatal de la República Catalana se circumscriu al de l’antic Principat de Catalunya autonòmic, amb els corresponents sòl, subsòl, plataforma continental, aigües interiors, mar territorial, espai aeri i estratosfera jurisdiccional.
2. Els territoris de la resta dels Països Catalans tenen dret a incorporar-se a la República Catalana.
3. A títol transitori, també la comarca occitana de la Vall d’Aran forma part integrant de la República Catalana, al si de la qual es constitueix en Estat Nacional Autònom, amb plena salvaguarda dels drets lingüístico-culturals, sociopolítics i altres que li corresponen com a territori nacionalment occità, incloent-hi el dret a la plena normalitat lingüistica amb oficialitat exclusiva de la llengua nacional, el dret a l’autogovern, el dret a la lliure autodeterminació sense ingerències, el dret a la lliure relació amb la resta d’Occitània i el dret a mantenir relacions exteriors.

Article 3
1. El català és la llengua pròpia de la nació catalana, la comuna del poble català i l’oficial de la República Catalana. Tots els catalans tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. No hi és exigible el coneixement ni l’ús de cap llengua altra que el català.
2. És tasca prioritària de la República Catalana de dur a terme la plena normalització social de la llengua catalana i de remoure els obstacles que l’entrebanquen, amb l’objectiu que el català, tal com li correspon, torni a ésser la llengua d’ús habitual, general i socialment necessari en tots els àmbits i activitats de rellevància pública.
3. La República Catalana defensa i protegeix els drets lingüístico-culturals i sociopolítics dels connacionals de la resta dels Països Catalans.
4. L’Institut d’Estudis Catalans és la màxima autoritat quant als aspectes científics i normatius de la llengua catalana.
5. La llei regula les facilitats per a l’ús i ensenyament d’aquelles llengües que són presents a Catalunya a conseqüència de les diverses onades immigratòries que ha conegut el país.
6. Totes les garanties que la present Constitució estableix per a la llengua catalana en territori de Catalunya s’entenen establertes per a la llengua occitana a la Vall d’Aran.

Article 4
1. La bandera de la República Catalana és la nacional tradicional, rectangular de quatre barres roges sobre fons groc, tot formant, així, un camper de nou franges horitzontals alternades i de gruix igual, cinc de grogues i quatre de roges. L’amplada i la llargada de la bandera guarden una relació de 2:3.
2. L’escut de la República Catalana és triangular curvilini, amb el camper anàleg a la bandera col·locada verticalment.
3. L’himne nacional de Catalunya és la cançó de Els Segadors, en l’harmonització moderna i amb la lletra d’Emili Guanyavents.

Article 5
La capital de la República Catalana és la ciutat de Barcelona, sense perjudici que les institucions supremes del poder de la República Catalana disposin, així mateix, de seus permanents en altres ciutats de Catalunya.

Article 6
1. La República Catalana s’estructura territorialment en municipis, comarques i regions. Totes aquestes demarcacions administrativo-territorials tenen personalitat jurídica plena i gaudeixen d’autonomia en llur àmbit per a la gestió dels interessos respectius, segons els principis de descentralització, subsidiaritat, proximitat, eficiència, simplicitat i unicitat.
2. La denominació oficial dels municipis, de les comarques i de les regions ha d’ésser apropiada per al territori i respectuosa amb la genuïnitat toponomàstica catalana.

Article 7
1. En l’instant de proclamar-se la independència de Catalunya, gaudeix de la ciutadania catalana tota persona que, sota ciutadania espanyola, tingui veïnatge administratiu a la República Catalana, incloent-hi la Vall d’Aran. En rebre la ciutadania catalana hom perd la ciutadania anterior.
2. A partir de la independència, gaudeix de la ciutadania catalana:
a) tota persona nascuda a Catalunya de pare o mare catalans;
b) tota persona nascuda a Catalunya de pares estrangers, llevat que aquests reclamin per a llur fill o filla la ciutadania de l’Estat d’origen;
c) tota persona nascuda a l’exterior de pare o mare catalans, previ acompliment de les formalitats que la llei assenyala;
d) tota persona d’origen estranger que adquireixi la ciutadania catalana d’acord amb la llei;
e) tota persona titular de ciutadania aranesa.
3. Els connacionals de la resta dels Països Catalans no són reputats estrangers. La llei regula el procediment d’urgència per a conferir la ciutadania catalana per naturalesa als connacionals que la sol·licitin.
4. L’obtenció de la ciutadania catalana per naturalització comporta la plena equiparació legal amb els catalans per naturalesa. Per tal d’obtenir la ciutadania catalana per naturalització, la persona interessada:
a) ha de sol·licitar-la expressament d’acord amb les formalitats legals;
b) ha de residir habitualment a la República Catalana havent-hi residit un mínim de deu mesos l’any durant els cinc anys immediatament anteriors a la demanda de naturalització;
c) ha de saber parlar, llegir i escriure en català de manera suficient, així com conèixer suficientment la història i la cultura catalanes; o bé, en cas que tingui voluntat de residir a la Vall d’Aran, ha de saber parlar, llegir i escriure en occità de manera suficient, així com conèixer suficientment la història i la cultura occitanes;
d) ha de prometre la Constitució.
5. El règim de doble ciutadania resta condicionat a reciprocitat mitjançant tractat internacional.

Article 8
1. La República Catalana reconeix els drets humans i en garanteix el lliure exercici.
2. Tots els catalans i catalanes són iguals davant la llei, sense discriminació per raons de sexe, color, llengua materna, religió, opinió, ascendència familiar, origen nacional, opció sexual, nivell cultural o qualssevulla altres circumstàncies personals o socials.
3. La majoria d’edat es fixa en els divuit anys.

Article 9
Els estrangers que es troben en territori de la República Catalana, apàtrides inclosos, gaudeixen dels drets i llibertats establerts per la present Constitució i les lleis que en deriven, excepció feta dels drets electorals i de l’accés a la funció pública; i tenen el deure de respectar la Constitució catalana i d’observar les lleis del país.

Article 10
El dret de sufragi i el règim electoral es basen en els principis següents:
a) són electors tots els catalans i catalanes majors d’edat, tret d’aquelles persones legalment excloses del dret de sufragi per condemna judicial o per incapacitat mental;
b) són elegibles tots els catalans i catalanes majors d’edat que acompleixin amb les formalitats establertes per la llei, incloent-hi els connacionals d’altra ciutadania;
c) el sufragi és lliure, igual, únic, universal, directe i secret, essent les candidatures uninominals o plurinominals i, en aquest darrer cas, de llista tancada i desblocada;
d) les eleccions s’efectuen segons sistema electoral proporcional de coeficient prefixat i circumscripció electoral única, coincident, aquesta, amb l’àmbit territorial en què tenen lloc els comicis. En el cas específic de les eleccions legislatives, calen trenta mil vots per a ésser elegit diputat o diputada.

Article 11
1. Les institucions supremes del poder de la República Catalana són el president de la República, el Parlament, el Govern i el Tribunal Suprem de Justícia.
2. Les institucions supremes del poder de la República Catalana són inviolables. Les persones que les informen o les componen són inviolables per les opinions manifestades i pels actes efectuats en l’exercici del càrrec; durant el període de llur mandat gaudeixen d’immunitat, i no poden ésser detingudes sinó en cas de delicte flagrant, ni inculpades ni processades sense l’autorització prèvia del Parlament.
Disposicions derogatòries i abolitòries

Primera
Des del mateix instant de la proclamació de la independència nacional, resten derogats a Catalunya i a la Vall d’Aran:
a) la Constitució espanyola de 1978;
b) l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006, llevat d’aquells punts que siguin aplicables com a text suplementari de la present Constitució provisional, d’acord amb la Disposició transitòria tercera;
c) tot l’aparell legislatiu i reglamentari que imposava l’oficialitat i l’ús de la llengua espanyola i que coartava la normalitat lingüística del català, així com de l’occità a la Vall d’Aran;
d) els tractats i altres acords internacionals signats per l’Estat espanyol, en la mesura que afectessin Catalunya o la Vall d’Aran.

Segona
Resten abolides a Catalunya i a la Vall d’Aran les províncies, els partits judicials, les regions militars i altres demarcacions supramunicipals imposades per l’Estat espanyol, conjuntament amb les institucions corresponents; així mateix, hi resta derogada la legislació en què recolzaven, en tot allò que superi l’àmbit municipal.

 

Disposicions transitòries

Primera
Passen a la propietat de la República Catalana totes les pertinences que l’Estat espanyol i la dinastia borbònica tenien al territori estatal català fins a l’instant de la proclamació de la independència nacional.

Segona
Els poders públics retiraran celèricament de les dependències oficials tots els símbols de significació colonialista, secessionista i regionalitzadora. Així mateix, procediran a corregir la toponímia viària en sentit anàleg.

Tercera
A títol transitori, tot el sistema jurídic vigent a Catalunya i a la Vall d’Aran fins a la proclamació de la independència nacional continua essent-hi d’aplicació preceptiva en la mesura que no hagi estat expressament derogat ni contradigui la present Constitució provisional o les lleis i disposicions que en deriven.

Quarta
En el període d’interinitat que s’obre amb la proclamació de la independència, els antics president de la Generalitat de Catalunya, Parlament de Catalunya i Govern de la Generalitat de Catalunya es constitueixen, respectivament, en president de la República, Parlament i Govern provisionals.

Cinquena
En el termini màxim de sis mesos, comptats a partir de la proclamació de la independència, i a convocatòria del president provisional de la República Catalana, se celebraran eleccions a l’Assemblea Constituent, encarregada d’elaborar i aprovar el text de la Constitució de la República Catalana, el qual serà sotmès tot seguit a referèndum nacional.
Disposició final

La present Constitució provisional entrarà en vigor en el mateix instant d’ésser proclamada la independència nacional de Catalunya al territori de la República Catalana, i restarà derogada en entrar-hi en vigor la Constitució de la República Catalana adoptada en referèndum nacional.

Redacció: Pol Sureda

———————————————–

Extret de

Literatura catalana moderna – Illes

Blog de l’escriptor Miquel López Crespí
Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL PUNT I FINAL: “Resistir el que calgui sense claudicar ni fer-se enrere” (Manuel Cuyàs)

“És qüestió d’independència”

<EL PUNT I FINAL:  “Resistir el que calgui sense claudicar ni fer-se enrere” (Manuel Cuyàs)>

De vegades l’alliberament s’ha precipitat per un fet fortuït amb què ningú no comptava.”


“Sigui el referèndum, el diàleg, una DUI o l’atzar, que ens agafin en tensió”
Resistir el temps que calgui i viure amb les incomoditats que les agressions comporten
sense claudicar ni fer-se enrere.”
 “Alta Tensió” Manuel Cuyàs

L’Estat ha posat tota la maquinària neta i bruta a treballar contra el procés independentista i el referèndum que el farà determinant.

Doncs què? Ja ens ho podíem pensar. Hem de denunciar les maniobres, ens han d’indignar i fer veure que ens sorprenen, però en la intimitat de la llar hem de dir-nos que ja hi comptàvem. I els que no hi comptaven és que s’havien fet il·lusions etèries.

He dit l’Estat, no Rajoy ni el seu govern. Si governessin uns altres el comportament seria si fa no fa igual. Una mica més de diàleg o de talante, però amb resultat equiparable.

“No es tracta d’independència sinó de democràcia”, proclamen ara els nostres dirigents. Ho diuen <no sé perquè ho diuen, suposem massa, a hores d’ara s’ha de ser molt clar de forma ben explicita per evitar equívocs> per posar en un compromís el govern de Madrid, per veure si discutint-li el caràcter democràtic s’ofèn i afluixa. Per una orella li entra i per l’altra li surt.

“En un altre país…”El govern d’un altre país faria el mateix. Cap no vol que un territori se li’n vagi, i tots fan el possible i impossible per retenir-lo. Anar-se’n, pagant o a la francesa, no és d’aplicació ni a França, o a França menys que enlloc. “Però al Regne Unit…” Al Regne Unit les lleis van d’una altra manera. Més democràtiques? Admetem-ho. Però els anglesos fan totes les martingales que poden i més per conservar els territoris del regne units.

El primer referèndum escocès es va fer i el posem d’exemple, però es va perdre, entre altres coses per les maniobres angleses, amb promeses que no van complir. El segon ja és més difícil que sigui permès, amb democràcia o sense.

“No es tracta d’independència sinó de democràcia”. Home, d’independència també. Si no, no parlaríem del referèndum que ha de posar a prova el valor democràtic que ara titllem de suprem.

“Els països bàltics…” Hi va intervenir un altre context i una altra geopolítica. “Alguns països s’han vist independents de la nit al dia…” Sí, però la majoria han hagut d’acumular anys de paciència i insistència.

De vegades l’alliberament s’ha precipitat per un fet fortuït amb què ningú no comptava. Les últimes novetats sobre Gibraltar i el possible intercanvi de la Roca per Catalunya, fruit del Brexit imprevist, ha permès fantasies en aquest sentit.

Haurem d’esperar ocasions més consistents. Sigui el referèndum, el diàleg, una DUI o l’atzar, que ens agafin en tensió.

Resistir el temps que calgui i viure amb les incomoditats que les agressions comporten sense claudicar ni fer-se enrere.

El president Puigdemont ha parlat de “venjança” en cas que el referèndum digui no. És qüestió d’independència, doncs. O d’una transacció satisfactòria, provisional o no. Si ara que som forts la màquina estatal atropella d’aquesta manera, quedarem estampats contra la pols dels camins, si afluixem.

Manuel Cuyàs (Diari El Punt-Avui+)

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les bases de la Via Bàltica: Tots els partits independentistes units per preparar i declarar la DUI, sota un sol comandament.

Qui farà el pas de la Pre-Independència a la DUI? O sigui, qui farà la DUI?

“Si volem assolir la Independència ens cal un sol objectiu, una sola estratègia i un sol capdavanter que no essent líder de cap d’aquests partits capitanegi el Punt i Final que el Poble Català necessita i exigeix.”

La Unitat de l’Independentisme Català passa per saber entomar la Via Bàltica.

Ens hem refiat dels partits polítics amb la falsa idea que la Independència de la Nació l’havien de fer ells com a partits -”partits: dividits els uns enfront dels altres-”!?- – sempre partits! per pròpia naturalesa de partits- però això ha estat un error greu de l’independentisme català actual.

Els partits són per fer política però com a tals no serveixen per fer nació -o sigui, fer la independència-.

La Via Bàltica la va fer l’ANC d’aquells països veient que els seus partits -aliats de fet de l’URSS- no estaven per la feina.

Aquí passa el mateix, els partits pseudo autonomistes o pseudo independentistes digueu-li com vulgueu no estant per la feina o no hi estant plenament units, ni estant al cent per cent per la independència primant diàlegs amb Espanya i Referèndums de gran dificultat en tots sentits, primant, a més, pressupostos autonòmics i procediments lligats a la legislació de l’estat que ens sotmet, …

Si volem assolir la Independència ens cal un sol objectiu, una sola estratègia i un sol capdavanter que no essent líder de cap d’aquests partits capitanegi el Punt i Final que el Poble Català necessita i exigeix.

Fins que no tinguem o construïm això no ens mourem de lloc, i això no ens ho podem permetre, ni el Poble català ni els partits polítics catalans que creguin en la llibertat plena de Catalunya.

Endavant vers el Punt i Final!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas, ex Batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

———————-
Les bases de la Via Bàltica

Josep Ribot Ribot

 

Fotografies de la Cadena Catalana  i  de la Cadena Bàltica.

Una delegació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) de la Cerdanya marxarà aquests propers dies a Estònia. La comitiva, formada per 16 persones, es desplaça fins al país bàltic per conèixer les institucions i els protagonistes del moviment que l’any 1992 va aconseguir, de forma pacífica, la independència del país. “Tot plegat, és conseqüència de l’última Diada que, si recordes, vam projectar la pel·lícula La Revolució Cantada. Allò va començar, mig en broma, amb converses informals, anem-hi, anem-hi, i ara estem a punt de marxar”, explica el portaveu de l’ANC Cerdanya, Josep Ribot.

L’ANC Cerdanya es desplaça a Estònia el 8 d’abril, amb arribada a Tallinn. El primer acte és una trobada amb els catalans residents allà. El dia següent, a les 11 del matí, trobada amb Merilin Kotta -professora de filolologia hispànica i catalana a la universitat de Tallinn i el contacte que ha fet possible aquesta sortida (els farà de traductora)- i Heinz Valk -activista estonià que es va significar en el moviment proindependència del país-. El dia 11 d’abril, la comitiva cerdana visitarà el parlament de Tallinn (Rigigoku). A la tarda d’aquest mateix dia, els cerdans tindran l’oportunitat de conèixer i parlar amb algunes de les corals protagonistes de la Revolució Cantada. “Serà una visita emocionant ja que coneixerem a les persones que amb la seva lluita van aconseguir la independència del seu país. I ho van fer de forma exemplar. Ara, que estem a les portes d’un moment cabdal i històric a Catalunya, la visita adquireix un especial rellevància”, explica Ribot. El desplaçament i viatge a terres bàltiques es finançat per cadascun dels membres de l’expedició.

La pel·lícula La Revolució Cantada ens mostra com, entre 1987 i 1991, centenars de milers d’estonians, arriscant la vida, es reunien públicament per cantar cançons patriòtiques prohibides, per compartir les seves reivindicacions de protesta i per proclamar la seva voluntat d’independència. Després de la Segona Guerra Mundial, Estònia va acabar sotmesa durant més de 50 anys a l’ocupació soviètica.

A finals de la dècada dels 80, Mikhail Gorbatxov va intentar salvar l’imperi soviètic oferint la Perestroika (reestructuració) i la Glasnost (llibertat d’expressió), un moment polític que va significar per als estonians una oportunitat d’alliberament. La nació bullia d’agitació quan, a l’estiu de 1988, un concert de rock a la Plaça Vella de la capital va ser suspès per les autoritats soviètiques. «La cúpula del partit comunista tenia por que aquestes cançons encenguessin les passions de la gent», recorda l’artista iactivista Heinz Valk.

Per continuar el concert la multitud va caminar cinc quilòmetres fins a un camp on habitualment se celebrava un festival de cançó tradicional. Durant sis nits consecutives, la gent va seguir ballant i cantant cançons patriòtiques prohibides. Encoratjats, els estonians van treure les banderes de colors blau, negre i blanc, que havien mantingut amagades en golfes i soterranis durant gairebé 50 anys.

Per sorpresa seva, ningú no els va aturar. La darrera nit de protesta, al camp hi havia reunides més de 200.000 persones. Aquest va ser el cor de La Revolució Cantada. La força de la veu humana cantant en massa va ser el catalitzador cultural que va despertar la nació d’Estònia, unida i plena d’energia.

L’Assemblea Nacional Catalana disposa de tres còpies físiques del documental “La Revolució Cantada” que va ser emesa per diferents escenaris de casa nostra en els últims mesos. La vigília del passat 11 de setembre, es va poder veure a Puigcerdà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari