Raül Romeva i Rueda

Nous episodis en la versió moderna de ‘pirates a Somàlia’. Avui són dos mercants (un d’ells navega sota bandera tur ca i està registrat a Malta, i l’altre se’n desconeix les dades), i a principis de setmana era un carguer holandès de bandera panameña, l’Amiya Scan, (veure breu a El Pais) els qui ha estat víctima de la pirateria a les costes somalís. Tots tres casos són força similars als del pesquer basc Playa de Bakio. En aquest context, recupero un article que l’investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, i amic, Josep Maria Royo, va publicar fa uns dies a Canal Solidario i Vilaweb (La pesca a les costes de Somàlia: un negoci d’alt risc) en el qual s’exposen algunes pistes prou interessants per tal de conèixer una mica millor la complexitat, i gravetat, d’aquesta mena d’episodis. El reprodueixo per què tracta d’un dels aspectes que segueixo amb més atenció i del qual penso que haurem d’estar molt amatents en el futur immediat: la relació entre la manca de recursos marins (i especialment pesquers) i noves tipologies de conflictes. (segueix…)

La pesca a les costes de Somàlia: un negoci d’alt risc
Josep Mª Royo / Escola de Cultura de Pau * (03/05/2008)
El segrest el passat 20 d’abril del Platja de Bakio i de la seva tripulació, formada per tretze espanyols i tretze africans, ha desencadenat una resposta militar i diplomàtica per part del Govern espanyol amb l’enviament a la Banya d’Àfrica de diversos avions i una fragata que estava participant en uns exercicis al mar Roig, la creació d’una cèl·lula de crisi interministerial i l’enviament a Mogadiscio de l’ambaixador espanyol a Kenya perquè iniciés contactes amb el Govern Federal de Transició (GFT) somali per negociar l’alliberament de la tripulació.

La costa somalí és una de les zones marítimes més perilloses del món, com demostra el fet que l’any passat almenys 25 embarcacions fossin capturats per les milícies somalis, que han convertit aquestes accions en modus vivendi i en una important font d’ingressos, tant per a les milícies freelance com per als grups amb vinculacions més estretes amb els blocs polítics i militars enfrontats pel control del país. En els últims dies un petrolier japonès també ha sofert un atac, i un veler de luxe francès, el Ponant, va ser assaltat per una altra milícia el passat 4 d’abril, i el seu passatge alliberat després del pagament del rescat, que va arribar el milió de dòlars.

Aquesta situació d’inseguretat és conseqüència de la guerra i l’absència d’autoritat efectiva des de fa gairebé 20 anys que ha provocat la destrucció del país i la mort de més de 300.000 persones des del 1991, a més d’una crisi humanitària que afecta en l’actualitat més de dos milions de persones. El GFT, nascut d’un procés de pau l’any 2004, tot just controla la capital, Mogadiscio, i algunes regions del sud del país amb el suport de 8.000 soldats etíops. Etiòpia, amb el beneplàcit nord-americà, va envair Somàlia al desembre del 2006 per enderrocar el poder dels tribunals islàmics, vists com amenaça i germen d’Al-Qaeda en el continent africà.

Evidentment, si el GFT només disposa d’una milícia de diversos milers de combatents, insuficient sens dubte per instaurar la pau i la seguretat en el país, impossible serà que pugui garantir la seguretat en les seves aigües o en zones pròximes a elles. Aquesta inseguretat i descontrol és aprofitada per les milícies per atacar i segrestar els vaixells que es posen a l’abast de les seves potents llanxes i sistemes de comunicacions.

També, però, és aprofitada per la flota pesquera de tot el món per pescar en un dels caladors de peix més rics. Aquest encara no ha estat exhaurit com a conseqüència de l’efecte dissuasori que suposa la proximitat de la guerra en el país i la consegüent inseguretat de les seves aigües, que elimina la necessitat de pagar per aconseguir permisos governamentals davant l’absència d’un interlocutor legítim a Somàlia.

Encara que en el cas del Platja de Bakio no hagi estat així, en uns altres sí s’han violat les aigües territorials somalis per pescar. A més, nombrosos bucs, en trànsit des del Golf Pèrsic cap al mar Roig, aprofiten per netejar i buidar els seus dipòsits en aigües somalis, i també s’han descobert abocaments de deixalles químiques per part d’empreses occidentals, especialment italianes, davant de les costes somalis aprofitant-se de la situació de caos, desgovern i guerra en el país africà.

És, per tant, necessari protegir els vaixells que transiten per les zones més perilloses del món, com són les proximitats de la península de Malacca i de la Banya d’Àfrica, però encara més necessari és, en el cas de Somàlia, que la comunitat internacional es comprometi a resoldre el conflicte que pateix el país i que, en conseqüència, puguin ser els propis somalis qui protegeixin les seves costes i recuperin la sobirania sobre els seus recursos naturals, entre ells els pesquers.

L’Estat espanyol pot promoure un mecanisme internacional de dissuasió a l’Oceà Índic, però aquesta mesura hauria d’anar acompanyada d’iniciatives per reobrir el diàleg i la negociació entre els actors somalis, que són, en última instància, els quals tenen la clau per resoldre aquesta qüestió.

Dia complicat, avui, per fer un apunt. Són molts els temes que mereixen un comentari. Bona notícia per començar: final de la sequera (ho apuntava Narcís Prat a El Periódico fa uns dies i ho confirmen avui diversos mitjans com el periódico o vilaweb, entre molts d’altres). La recuperació dels embassaments fa finalment innecessari el ministrasvassament. Superada la situació d’emergència és el moment de reflexionar, amb el cap fred, sobre què ha passat els darrers mesos, i sobre els diferents nivells de responsabilitat en relació a com s’han fet les coses, tant les que s’han fet bé com les que no. I caldrà fer-ho seriosament, amb totes les conseqüències, i en tots els àmbits (gestió de la crisi, mesures estructurals, model territorial,…). Seria un error, penso, passar pàgina com si res hagués passat.

Segona bona noticia, arran de la informació que vàrem fer pública ahir (veure apunt: La CIA segueix volant a Guantánamo des de territori espanyol) en relació als vols nordamericans destinació o origen Guantánamo que han fet escala a territori espanyol, el jutge de l’Audiència Nacional, Ismael Moreno, ha reactivat la investigació del cas dels vols de la CIA (en parla avui El País). Tenint en compte, com explicàvem ahir, que es tracta de vols circulars que fan escala a Rota i Portugal provinents de llocs tan poc fiables com l’Iraq o l’Afganistan, i sabent com sabem que (segueix…)

continuen els enviaments cap a Guantanamo de persones detingudes de forma totalment il.legal, és legítim sospitar que algun dels vols que han passat per territori o per l’espai aeri espanyol, haguéssin transportat alguna cosa més que material militar. En aquest sentit, davant la petició que fèiem en relació a que se’ns informés del sentit i el contingut d’aquests vols, resulta sorprenent la resposta donada de moment pel govern espanyol, a través d’un comunicat de desmentit (que adjunto més avall com a document adjunt), en el qual fins i tot neguen l’existència de les escales que el servei aeri portuguès reconeix en la seva compareixença davant el Parlament lusità. El tema, per tant, mereix ser tractat al més alt nivell. Avui ens reunim novament el Grup de Treball del Parlament Europeu encarregat de fer el seguiment de les conclusions de l’informe FAVA. Novament reclamaré que es reactivi la Comissió Temporal que investiga les activitats de la CIA a Europa.

Tercera bona noticia: més de cent països es posen d’acord per prohibir les bombes de dispersió (Conferència de Dublín) (veure noticia a El País). M’ha alegrat molt rebre aquest matí, entre d’altres les paraules, cansades però entusiastes, de l’amic Jordi Armadans, present a les negociacions. N’he parlat sovint, d’aquesta campanya, en aquest bloc (veure categoria Armes/Desarmament), i em satisfà veure com, malgrat la complexitat de determinades iniciatives, amb tenacitat, bon treball i rigor, es poden aconseguir coses concretes com aquesta. Felicitats a les ONG integrants de la Coalició Stop Cluster Bombs.

Finalment, avui tindrà lloc al Parlament Europeu una interessant trobada organitzada per l’European Coalition for Corporate Justice, l’objectiu de la qual és intercanviar opinions amb diferents advocats en relació a un tema tant complex com important com és el del matiex titol de la conferència: “Smart regulation: Legislative opportunities for the EU to improve corporate accountability”.

Font gràfic: Consell d’Europa 

Els mitjans (El Periódico, per exemple, o El País) parlen aquests dies de l’arribada del conflicte pesquer a l’estat espanyol provinent de França, on aquest ha tingut una especial rellevància política i mediàtica. Els motius de les protestes són idèntics: pujada del gasoil agrícola –36% des de l’any 2005 al passar de 0,55 euros el litre a 0,75– i caiguda dels preus a les llotges per la invasió de peix barat d’altres països. El ministre francès Michel Barnier ha proposat als seus col.legues europeus apujar el límit legal de subvenció per al sector pesquer, situat en 30.000 euros per empresa en tres anys, i avui era el mateix Nicolas Sarkozy qui proposava suspendre l’IVA als combustibles a partir d’un determinat preu del petroli. Deixant de banda l’aspecte, no pas menor, que aquestes mesures contravenen (segueix…)

la normativa europea, la qual, per ser canviada, necessita de la unanimitat dels 27, la pregunta que em plantejo és: donada la situació actual dels recursos pesquers, i més concretament al fet que la seva escassedat i continuada davallada és deguda, entre d’altres motius, a la sobrecapacitat pesquera de la UE, la solució per tal de fer front als problemes del sector, que en tenen, i molts, passa necessàriament per subvencionar el gasoil? Així mateix, quines conseqüències pot tenir això en termes d’activitat, i com pot afectar als problemes futurs del sector? En aquest sentit, em faig les següents reflexions:

-El principal element de la vaga són els preus del combustible i la demanda de més subvencions en aquest apartat. L’alça del preu del carburant afecta a molts sectors (i indirectament a totes i tots nosaltres, com a consumidors). En aquest sentit, la primera reflexió, de caràcter general, a fer és que cal afrontar seriosament aquesta dependència del petroli i derivats fomentant la conversió de les activitats més depenents envers d’altres que ho siguin menys. Això és, apostant per transports menys consumidors de petroli, com, per exemple, el ferroviari. La conseqüència seria que la pressió sobre els preus del petroli baixarien beneficiant aquells sectors que, de moment, no compten amb alternatives viables.

-En segon lloc, i ja centrant-nos en el cas concret del sector pesquer, em preocupa que una política de subvencions al combustible només serveixi, com en el passat, per a invertir en major potència de pesca i per a pescar de forma rendible encara que els rendiments de l’activitat siguin baixos. El cas, però, és que si els rendiments són baixos és per l’enorme sobreexplotació. Es tracta, per tant, d’un peix que es mossega la cua. En altres paraules, les ajudes que podrien servir per paliar una situació d’emergència podrien ser a curt termini corresponsables que les necessitat futures fossin encara més grans.

-Tercer, donades les enormes dificultats del sector és evident que cal fer alguna cosa, especialment en relació a aquelles famílies que porten anys vivint de la pesca i que, havent fet bé les coses, i havent tractat amb cura i respecte el medi marí, ara es troben amb què l’avarícia i les males pràctiques d’uns quants els posa en una situació de manifesta precarietat.

-Quart, d’entrada ja s’ha aconseguit un fet importantíssim com és el canvi de mentalitat d’una part molt important del sector en el sentit que, si fins fa poc pensaven que el mar era un proveïdor inesgotable de peix, ara s’han adonat que això no és així i que cal prendre mesures precisament per garantir que el peix no s’acabi, la qual cosa vol dir garantir també que les activitats vinculades al mateix es puguin mantenir en uns límits clars i definits de sostenibilitat.

-Cinquè, en aquest sentit, em preocupa que una política de subvencionar el combustible comporti: a) que el marge de rendibilitat se situï en rendiments de captura més baixos (la qual cosa permetria pescar fins i tot quan la sobrepesca és molt intensa); b) freni les inversions en eficiència (només ara que ha arribat la crisi el sector pesquer industrial aquest està començant a invertir en motors més eficients); i c) que la subvenció al combustible “subvencioni” també la pesca il·legal ja que sense aquests subsidis el sector mai hauria pogut invertir en motors il·legals de 1.200 i fins a 1.600 cavalls en el Mediterrani, molt comuns, i que “devoren” combustible.

-Sisè, no obstant, insisteixo, és evident que calen ajudes per a permetre al sector que se’n pugui sortir, almenys a aquells que fan bé les coses. En aquest sentit, penso que una millor manera d’invertir els diners podria ser en aspectes com la inversió en aquelles arts menys depenents del fuel així com en la millora de la comercialització ja que, de fet, allà on realment perden els pescadors és en la cadena de comercialització. Així, eliminant (o reduint) intermediaris es poden aconseguir millors preus a la llotja i per tant es redueix la necessitat de subsidis.

-Setè, ara bé, de la mateixa manera crec que cal ser implacables amb aquelles pràctiques mes nocives, ineficients, no sostenibles, malbaratadores de combustible i destructores d’hàbitats sencers.

-Vuitè, per altra banda, també hi ha importants contradiccions de forma que afecten el mateix Govern de la Generalitat: per exemple, mentre estem plantejant-nos seriosament la necessitat de fer front a la sobrepesca, i promovent l’ampliació de la xarxa de Reserves Marines, tal i com els mateixos pescadors estan fent, per exemple, a Palamós, em sembla del tot contradictori que des del mateix Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural es promogui la celebració de Campionats de Pesca submarina que comporten un impacte enorme, tant en termes ambientals com d’exhauriment de recursos. De fet, segons les darreres informacions de les quals disposo, entre març i  desembre de 2008 estan previstos 23 campionats o trofeus de pesca submarina a diferents parts del litoral català, tot i que fonamentalment a la Costa Brava. I és que, com podem demanar als pescadors professionals, que sovint fan grans esforços per malviure de la seva professió, que acceptin mesures, necessàries per altra banda, de vedes i aturades temporals de la seva activitat per tal de facilitar la recuperació dels estocs, i al mateix temps promoure activitats de caràcter lúdic que tenen un enorme impacte sobre aquests estocs? 

Els problemes del sector pesquer són enormes, sens dubte, però responen a unes causes que no es poden afrontar simplement amb una subvenció del gasoil. Cal fer un debat global l’objectiu del qual hauria de ser establir les mesures necessàries per tal de garantir el manteniment d’una activitat necessària més enllà dels propers dos o tres anys, la qual cosa passa, necessàriament per premiar les bones pràctiques i penalitzar les nocives i insostenibles. Però aquest ha de ser un debat que, de fet, no es pot reduir ni tan sols a una dimensió nacional, sinó que cal afrontar-lo ja, de manera decidida a escala europea. I és que, de què servirà que els pescadors catalans prenguin mesures per, posem per cas, mantenir determinades parts de la flota a port, si mentrestant els vaixells italians i francesos acaben amb tot el peix que queda? 

Portem massa temps defugint aquest debat i potser ha arribat el moment de posar-lo sobre la taula.

I és que penso que és el moment ja de fer-nos conscients que la protecció dels recursos marins no és una qüestió estrictament ambientalista, sinó que cada cop més té una dimensió socioeconòmica evident.  

Foto: Un dels pesquers en vaga amarrats al port de Barcelona amb una pancarta contra la ministra Elena Espinosa, ahir. Foto: PERE BATLLE

Ara fa 1 any i tres mesos que la Comissió Temporal del Parlament Europeu sobre les activitats de la CIA a la UE acabava el seu mandat aprovant l’informe Fava. El cas és que finalitzava la seva tasca en contra de l’opinió d’alguns membres del Parlament que considerem que la feina no està ni de bon tros finiquitada. De fet, alguns hem seguit endavant amb les investigacions i reclamant més informació. La més rellevant que ens ha arribat recentment prové de Portugal, i és el resultat de l’incansable treball que està fent en aquest aspecte la nostra col.lega Ana Gomes. Es tracta d’una llista oficial de vols, proporcionada pel Ministeri de Transports lusità a l’Assemblea portuguesa, que van sortir de Portugal o van atravessar pel seu espai aeri entre juliol de 2005 fins desembre de 2007. Entre aquests hi trobem dos vols que van sortir de Rota direcció a Guantánamo l’any 2006 i dos més el 2007. De moment hem dirigit preguntes tant al govern espanyol, a través del meu company al Congrés, Joan Herrera, i jo mateix al Consell de la UE per tal de demanar: primer, (segueix…)

si tenien coneixement d’aquests vols; segon, tant si en tenien abans com si no, cal que investiguin i informin sobre el contingut i sentit d’aquests vols (i en concret, són de la CIA?); i tercer, tenint en compte que l’existència mateixa de Guantánamo suposa una vulneració flagrant del dret internacional i que tant el Parlament Europeu com diversos governs europeus n’han demanat diverses vegades el tancament, com pot ser que encara es permeti que avions nordamericans segueixin usant territori europeu, i més concretament espanyol, per tal de mantenir obert Guantánamo?

El tema l’hem comentat avui a les noticies de la SER(en arxiu adjunt que duu per títol boleto22.mp3 podeu escoltar la peça -a partir del minut 5.17-) i és molt probable que demà d’altres mitjans segueixin parlant-ne.

Actualització a dimecres 28 de maig:

Noticia a El Pais

EE UU siguió utilizando suelo español en 2007 para sus vuelos a Guantánamo

Dos aviones salieron de la base de Rota en junio y septiembre del año pasado

FERNANDO GAREA – El Pais, Madrid – 28/05/2008

Estados Unidos sigue utilizando España como base en la que hacen escala los vuelos secretos hacia Guantánamo. La información no procede del Gobierno español, sino del Ejecutivo portugués. El día 22 de junio de 2007, según esa información, despegó de Rota (Cádiz) el vuelo 21101A con destino a Guantánamo y el día 30 de septiembre de 2007 partió con idéntico destino el vuelo 21098A. Los datos han sido revelados por el Gobierno de Portugal en el Parlamento de aquel país y están incluidos en una pregunta al Ejecutivo español que Iniciativa per Catalunya (ICV) registró ayer en el Congreso de los Diputados.

En esa respuesta parlamentaria portuguesa se aporta detalle de todos los vuelos con destino a la base norteamericana de Guantánamo (Cuba) que han cruzado el espacio aéreo luso en los últimos años. Concretamente, la agencia aérea lusa asegura que entre julio de 2005 y diciembre de 2007 pasaron por Portugal 56 vuelos que tenían como origen o destino Guantánamo, que sirve como cárcel de detenidos acusados de supuestas relaciones con grupos islamistas.

En ese informe remitido al Parlamento portugués se detallan los dos vuelos citados que partieron de la base aeronaval de Rota, en suelo español, y que cruzaron el espacio aéreo luso.

Las dos escalas tuvieron lugar hace menos de un año, con posterioridad a que estallara el escándalo de los vuelos secretos, y con el actual Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero.

Más concretamente, en esas fechas el ministro de Defensa era José Antonio Alonso, ahora portavoz del PSOE en el Congreso. Fuentes no oficiales de Defensa aseguran que los dos vuelos “estaban limpios”, es decir, se comprobó que no eran de la CIA sino del Ejército norteamericano y que no había detenidos.

El avión militar del 30 de septiembre estuvo en Rota entre las 16.10 y las 19.50, según consta en la documentación portuguesa. El del 22 de junio hizo escala en la base entre las 4.11 y las 7.54.

El informe del Gobierno portugués sirve para que el diputado de ICV dirija una pregunta al Ejecutivo en la que asegura que “el Gobierno español no ha facilitado información sobre la existencia de vuelos con detenidos ilegales de la CIA y del Ejército de Estados Unidos a pesar de que AENA en la documentación que envió a la Audiencia Nacional revela que en 2002 hubo ocho vuelos con origen o destino a Guantánamo que sobrevolaron España; siete en 2003; 12 en 2004; nueve en 2005; nueve en 2006 y dos en 2007”.

Añade que 11 de esos vuelos hicieron escala en aeropuertos españoles: seis en Rota; dos en Morón de la Frontera (Sevilla); dos en Torrejón de Ardoz (Madrid) y uno en Tenerife Norte.

La pregunta de ICV pide la opinión del Gobierno sobre los vuelos y si conocía su finalidad y el contenido de las aeronaves.

La investigación de la Audiencia Nacional sobre los vuelos de la CIA está pendiente de las pruebas que ha recabado la fiscalía en busca de testigos clave para poder acreditar el supuesto uso de bases españolas en el traslado de presos yihadistas secuestrados por la CIA.

El fiscal Vicente González Mota ha reclamado a Ismael Moreno, titular del Juzgado de Instrucción número 2, que cite como testigos a los oficiales de vuelo, oficiales de aeropuerto y controladores militares y civiles de las bases aéreas de Morón de la Frontera (Sevilla), Rota (Cádiz) y Torrejón de Ardoz (Madrid).

El juez ha decidido no atender de momento esta petición y reclamar toda la información oficial que pueda existir a los ministerios de Exteriores y Defensa sobre una docena de vuelos de la CIA que pudieron hacer escala en nuestro país y en los que supuestamente se trasladaba de forma secreta a islamistas detenidos para interrogarles en Guantánamo.

Con esta petición de información, el juez de la Audiencia Nacional reactiva la investigación sobre las decenas de vuelos que entre 2002 y 2007 cruzaron o aterrizaron en España camino de la base de Guantánamo.

España firmó con Estados Unidos un convenio sobre cooperación para la Defensa donde se regula con qué normas y en qué circunstancias pueden sobrevolar, entrar o salir del espacio aéreo español o utilizar las bases las aeronaves fletadas por o para las fuerzas de EE UU. En uno de sus apartados se prohíbe expresamente el “tránsito de aviones con pasajeros o carga que pudieran ser controvertidos para España”

Font foto: acció d’Amnistia Internacional en denúncia de Guantánamo

La de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB és una d’aquelles adreces de referència que cal tenir en la selectiva llista de preferits (de fet és una de les que tinc, també, en la secció els meus enllaços). Conec de primera mà l’equip de l’Escola, i especialment el seu director, Vicenç Fisas, amb qui vaig tenir el plaer de treballar-hi força temps, primer al Centre UNESCO de Catalunya, i després engegant, precisament, aquest projecte que avui és l’Escola de Pau. Al món hi ha institucions que, pel seu prestigi i per la capacitat d’influència que tenen, suposen una marca clara d’identitat d’un país (el Sipri de Suècia, el GRIP a Bèlgica, Saferworld a Regne Unit, …). No sense dificultats, Fisas ha aconseguit consolidar un equip d’investigadors i investigadores en un àmbit tan complex com és el de l’estudi dels conflictes, els drets humans, els processos de pau i el desarmament.  Però l’Escola de Pau és, a més a més d’un centre de recerca (punta, caldria afegir), una veritable escola, per la qual hem passat molta gent  que ara  (segueix…)

ens dediquem a d’altres coses però que, en qualsevol cas, intentem aplicar en els nous àmbits de responsabilitat on ens trobem allò que hi vàrem aprendre. Per això rebo amb especial interès cada any els productes que elabora l’Escola i que em són sempre d’una gran utilitat coma ara Alerta 2008: informe sobre conflictes, drets humans i construcció de pau, l’Anuari 2008 de processos de pau, o l’Anuari DDR (Desmovilització, Desarmament i Reintegració) 2008, entre d’altres.

Recomano vivament, per tant, la lectura, o almenys consulta d’aquests materials:

Alerta 2008: informe sobre conflictes, drets humans i construcció de pau és un estudi que realitza anualment l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, i que analitza l’estat del món al finalitzar l’any en matèria de conflictivitat armada i construcció de pau. Malgrat l’elevat nombre de conflictes armats i de contextos de tensió social i política, així com malgrat l’increment de les hostilitats en molts d’ells, l’any 2007 deixa diversos escenaris en els quals s’albiren oportunitats de pau per a un futur no llunyà. Es tracta de processos de negociació, contextos en fase de rehabilitació postbèl·lica, situacions de tensió sociopolítica, així com temes de l’agenda internacional, sobre els quals en l’actualitat conflueixen factors positius que podrien facilitar un avanç satisfactori durant 2008. Alerta 2008 analitza també els esdeveniments i tendències més rellevants en l’escenari internacional en matèria de conflictes armats, tensions, processos de pau, rehabilitació postbèl·lica i acompanyament internacional, crisis humanitàries, desarmament, drets humans i justícia transicional, i dimensió de gènere en la construcció de pau.

Per la seva banda, l’Anuari 2008 de processos de pau, és una altra de les eines fonamentals que elaboren a l’Escola de Cultura de Pau i que esdevé altament útil per a tothom que tingui alguna mena de responsabilitat, a qualsevol nivell, en el context d’una situació de conflicte, especialment si aquest ha entrat o està a punt d’entrar, en una fase de negociació.

El tercer document important que fan a l’Escola és l’Anuari DDR (Desmovilització, Desarmament i Reintegració) 2008.

Font foto: Portada Informe Alerta 2008!. de l’Escola de Cultura de Pau

En el marc d’una campanya que estem duent a terme algunes i alguns MEPs en relació a la petició de dotar la UE de la figura del o de la Representant Especial de la UE per als drets de les dones, la meva companya de Grup, Kathalijne Buitenweg, i jo mateix vàrem fer fa diverses setmanes un article que, malauradament, no ha aconseguit trobar espai en els mitjans de premsa escrita de casa nostra (sí que n’ha trobat, sortosament, en altres països), així que l’adjunto a continuació:

La UE y la promoción de los derechos de las mujeres

Tal y como constantemente nos recuerda la ONU, la lucha contra el hambre y la pobreza exige dedicar una atención especial al fortalecimiento de los derechos de las mujeres. Quienes firmamos este articulo proponemos que la Unión Europea tome la iniciativa adoptando unas Directrices específicas sobre promoción y protección de los derechos de las mujeres, así como nombrando una Representante Especial de la UE para los Derechos de las Mujeres.(segueix…)

Ya hace ocho años que casi todos los países firmaron los Objetivos de Desarrollo del Milenio. Pobreza, mortalidad infantil y materna, analfabetismo, VIH/SIDA y contaminación ambiental deberían ser reducidos considerablemente para el año 2015. Habiendo ya transcurrido la mitad del periodo, se hace cada vez más evidente que la mayoría de los objetivos no van a lograrse. Aún así es fundamental acercarnos lo máximo a ellos.

Las mujeres juegan un papel clave en la lucha contra la pobreza, pero sus habilidades y potencialidades no suelen ser promovidas suficientemente en muchas partes del mundo. No tienen igual acceso a educación, trabajo y propiedad, y son quienes más pueblan las capas sociales bajas (750 millones de mujeres viven con menos de un dólar al día).

Numerosos estudios muestran cómo el hecho de otorgar a las mujeres el poder de decidir sobre sus propias vidas (apoderamiento) no sólo pone de manifiesto el respeto hacia ellas, sino que también sienta las bases para la recuperación económica, social y política de muchas sociedades. Entre las numerosas formas de apoderamiento, por otro lado, cabe mencionar la de la capacidad de decidir sobre el propio cuerpo, lo que implica la necesidad de invertir en salud sexual y reproductiva.

Las mujeres liberadas de la carga de embarazos no deseados son más productivas, y tienen más dinero para gastar en comida, salud y educación. Las mujeres que controlan su propia vida mandan a sus hijos e hijas a la escuela. Sus hijas elegirán una carrera, se casarán a una edad más madura y es más probable que puedan decir no al sexo no deseado, por lo que corren un menor riesgo de ser víctimas de violencia y enfermedades. Los datos, aquí, también son abrumadores: si todos los niños y niñas fueran a la escuela primaria podrían evitarse siete millones de nuevas infecciones de VIH en un periodo de diez años.

Ante la escasa voluntad política de avanzar seriamente hacia la igualdad de derechos reclamamos que la Unión Europea se ponga claramente a la cabeza, no sólo garantizando el pleno respeto e igualdad dentro de sus fronteras, sino promoviéndolo fuera de ellas.

La UE es el mayor contribuyente a la ayuda para el desarrollo y es el mayor bloque comercial del mundo. Ha firmado (y está negociando) Tratados con muchos países, y en todos ellos se exige que haya una cláusula democrática y de respeto de los derechos humanos. Sin embargo, dicha cláusula peca de poca concreción y de una total falta de mecanismos de aplicación. Así pues es preciso fortalecerla, pero hay que hacerlo garantizando además que se incluyen los derechos de las mujeres como eje central.

Tres Comisarios Europeos (cooperación al desarrollo, comercio y política exterior), junto con los ministros nacionales toman decisiones que afectan las vidas de las mujeres en el mundo en desarrollo. El impacto de sus decisiones sobre las mujeres permanece poco claro. No hay quién recoja datos, quién esté en contacto con las mujeres afectadas o quién intervenga cuando las decisiones políticas que se tomen sean contradictorias con los Objetivos de Desarrollo del Milenio.

Las acciones que ha llevado a cabo la UE hasta la fecha tienen que ver con declaraciones políticas y con proyectos concretos. Sin embargo, ambas medidas son limitadas y dispares, y no constituyen un instrumento sistemático y coordinado destinado a luchar contra les desigualdades, la discriminación y la violencia contra las mujeres en el mundo.

Así pues, aspiramos a que propuestas como el nombramiento de una Representante Especial Europea para los Derechos de la Mujer, así como la adopción de unas directrices sobre Derechos de las Mujeres, pueden marcar una diferencia. Las funciones de la Representante deberían ser, entre otras, asegurar que cuando quiera que se tomen decisiones políticas los derechos de las mujeres éstas tomadas en cuenta, erigirse en la voz europea de defensa de los derechos de las mujeres, presentar propuestas al Consejo y a la Comisión (bajo el control y supervisión del Parlamento Europeo), espolear a los gobiernos nacionales a actuar de acuerdo con sus compromisos del Milenio, y, sobre todo, que Europa se convierta en accesible para la mujeres en el mundo en desarrollo que luchan por los derechos de sus hermanas y para la reconstrucción y rehabilitación de sus países.

por Raül Romeva (eurodiputado por ICV i vicepresidente Comisión de Mujeres e Igualdad de Oportunidades del Parlamento Europeo) y Kathalijne Buitenweg (eurodiputada por GroenLinks, verdes neerlandeses)

Foto: dones afganeses anant a votar a les eleccions d’agost de 2005, les quals van ésser supervitzades per la UE. Font: BBC

Els mars i oceans han esdevingut alhora escenari i causa de conflictes. La rivalitat per accedir o controlar els recursos marins és sens dubte un dels motius que expliquen molts dels conflictes actuals. Ser conscients d’aquest fet és fonamental a l’hora d’abordar-ne la gestió i resolució, especialment perquè si algú no té precisament cap culpa són, precisament, els mars i oceans mateixos, i especialment els ecosistemes vius que conformen, els quals pateixen de manera implacable la irresponsabilitat humana. Per a molta gent, governs i actors econòmics: els mars i oceans són una font inesgotable de recursos, un abocador sense límits, i un espai comú, que a més ‘no és de ningú’, per on podem moure’ns i contaminar sense límits, així com ‘jugar-hi a la guerra’ sense importar el mal que puguem fer-hi. La conseqüència de tot plegat és que hem entrat en (segueix…)

una nova era de competència feroç per fer-se amb uns recursos marins que s’esgoten a una velocitat de vertigen, i per controlar un espai cada vegada més geoestratègic. Conflictes i mars van, malauradament, cada cop més de la mà, si no hi posem remei. I els pirates moderns no tenen res a veure amb els enigmàtics personatges de Salgari o Stevenson: alguns encara van amb mocadors al cap i descalços, és cert, però molts d’altres van amb uniforme i fins i tot n’hi ha que van de vestit i corbata. L’article de Susan Wells (de WWF) que adjunto a continuació és una bona descripció de la realitat actual:

Threats and conflicts – 20,000 Worlds Under the Sea – competition for marine resources

Susan Wells (WWF)

In the rivalry for marine resources, environmental concern should not be seen as just another competing use of the oceans.

We tend to view the marine world as an infinite food supply, a bottomless pit for waste and a “common space” where we can play and fight, as and when we please. However, this is quickly changing as the world metaphorically “shrinks”, as the oceans no longer present the obstacle they once were to travel or communications and as we explore their furthest depths. We have entered a new era of fierce competition for marine resources and space.

Sixteen of the world’s 23 mega-cities (with over 2.5 million inhabitants) are on or close to the sea. In China about 100 million people have moved from land-locked provinces to new coastal economic zones since 1990. Coastal tourism, fisheries and offshore petroleum industries are major sources of revenue for many countries, particularly small developing island states.

Despite air travel, the oceans are still the great highways for trade, with ships transporting 80 per cent of international cargo. Indeed, the oceans largely make economic globalization possible by offering a cheap means of moving commodities around the world. Tens of thousands of vessels are at sea at any one time, all needing a shore to dock, load, unload and dispose of waste. Until recently the oceans were the obvious solution for waste disposal in general. Whole industries have been built up around dumping domestic sewage, industrial waste, decommissioned oil rigs and nuclear waste at sea.

Governments and their military forces, multinationals and local industry all have a major stake in the marine world. So it is not surprising to find increasing conflict between and among these actors. Some of the most heated disputes have occurred in the fisheries sector. As stocks collapse after decades of overfishing, vessels from different nations are chasing the remaining fish in a cut-throat competition that has in some cases escalated into violence. The North Atlantic “cod wars” between Canadian and Spanish trawlers in the early 1990s have probably attracted the most attention. In a heated dispute ten years earlier, a Danish vessel deliberately sailed into UK waters to catch forbidden fish and face arrest by the Royal Navy.

The real culprit in all these clashes is the over-capacity of the world’s fishing fleet, which grew twice as fast as catches between 1970 and 1990, largely due to huge government subsidies. Artisanal fishermen in developing countries in West Africa, for example, now find their resources plundered by “distant-water” fleets from the European Union which pay scant regard to the needs of local communities or ecosystems. The EU now has a network of fishing access agreements with nineteen African countries, for which licence fees often represent a tiny proportion of the value of the catch. Fishing conflicts have even reached the World Trade Organization; recently the United States tried to exclude tuna and shrimp imports from certain countries using catch techniques which kill dolphins and sea turtles.

Perhaps the greatest conflict to be resolved is that between human activities and healthy seas. The environmental community and its nongovernmental organizations (NGOs) are often seen as separate “stakeholders”, interested in simply preventing anyone from using the oceans. They are viewed as animal “huggers”, especially given the attention paid to sea turtles or whales. And yet, the major role of most NGOs is to develop ways of ensuring the long-term health of the planet.

Environmental concern must cease to be seen as a competing “use” of the oceans, and be recognized instead as a fundamental component of all marine activities. Aside from a few exceptions like military exercises and shipping, human activities which depend on the marine environment require a healthy ocean. Marine parks and reserves, for example, may appear to compete with space for resorts and marinas, yet they play a vital role in protecting habitats on which fisheries depend and tourism is based.

Most of the issues covered by the media as conflicts between opposing camps are really about basic questions over access to and sustainable use of the ocean, from the public outcry over French nuclear testing in the South Pacific to NGO clashes with multinational oil companies such as Shell over oil spills and the disposal of rigs on the seabed. A similar “conflict” is brewing over developing new submarine fossil fuel sources, which flies in the face of all that we know about climate change.

In some cases, the damage predicted has not materialized or the potential impacts have been impossible to prove. But the concerns are still valid. We know so little about the oceans that it would be foolish to take anything other than a precautionary approach. This is clearly reflected in the United Nations Law of the Sea Convention, although it is important to note that work remains to be done because the convention ignores a crucial issue of the future: genetic resources of the high seas.

Yet international agreements and regulations can only go so far. We need to build a broad public constituency through initiatives like the International Year of the Ocean. The momentum is growing. A 1997 poll in the USA, for example, found that 55 per cent of Americans believe that ocean exploration should take precedence over space exploration.

At the same time, economic dependence on marine resources opens the way to creating social and economic incentives for their sustainable use. Eco-labels on products and services are starting to make a difference to consumers. Companies, NGOs and international agencies are looking into new ways of certifying fisheries management and aquaculture, in particular.

Moving beyond consumers, we need to shift the balance of power between all stakeholders so that coastal communities can reassert their rights to their marine resources. This is not just a pipe-dream. In the Pacific, authorities are formally recognizing the traditional structures and techniques revived by local communities to manage their marine resources. In Mauritania, the Imraguen (a fishing community) now have exclusive fishing rights in the resource-rich Banc d’Arguin Marine Park.

The time has come to bridge these scattered initiatives by reinforcing international and regional co-operation. This is not simply a question of good intentions but a realistic strategy for resolving the myriad of marine conflicts. The stakeholders have everything to gain in respecting what may well be the world’s last wilderness.

COPYRIGHT 1998 UNESCO
COPYRIGHT 2004 Gale Group

Font foto:

Sembla que poc a poc el projecte Gran Escala perd l’atractiu per als possibles inversors, però també per a la pròpia població local. Tanmateix, donat que des de l’inici el projecte comportava moltes incògnites en termes de sostenibilitat, i davant el risc que encara existeix que s’acabi fent, hem fet arribar una pregunta a la Comissió Europea per conèixer el seu posicionament al respecte:

Pregunta de Raul Romeva sobre el proyecto Gran Scala en los
Monegros

La Comisión respondió a la pregunta (E-0254/2008)
sobre el proyecto ?Gran Scala ? Los Monegros?, afirmando que: ?La Comisión es también
consciente del gran valor ecológico de Los Monegros.? En relación a dicha
pregunta y a la respuesta subsiguiente se generan nuevas cuestiones para la Comisión: ¿Ha recibido la Comisión la información
solicitada a las autoridades españolas en relación al mencionado proyecto? En
caso afirmativo, ¿qué valoración hace la Comisión al respecto en relación al cumplimiento
de la normativa comunitaria? (segueix…)

Teniendo
en cuenta la agresión, que supone alterar una zona desértica, con las
consecuencias que ello puede acarrear para otras zonas, en particular las
colindantes, bajo un contexto grave de sequía, ¿no cree la Comisión que este
proyecto significa un nuevo atentado contra el desarrollo sostenible en nuestro
país, antagónico a una racionalización del consumo y al uso racional de los
recursos propios, y denota desconocimiento, o peor aún despreocupación, por la
realidad del territorio?

Además, aun siendo el ecológico un criterio clave
tratándose los Monegros de una zona tan sensible en términos bioclimáticos para
toda la región, también hay otros elementos que generan desconfianza en parte
de la población. Si bien los defensores del proyecto lo hacen por motivos
económicos, argumentando que la inyección económica y la creación de lugares de
trabajo será muy positiva para la región, en términos generales se está hablando
de una economía basada en la especulación ?con el capital concentrado en pocas
manos y de manera opaca-, y que se presta a la creación de ecnomía submergida,
actividades ilegales y mafias, con los riesgos que ello conlleva para la estabilidad
socioeconómica. Así mismo, la política fiscal favorable hace que la repartición
de posibles beneficios sea mínima. En términos de ocupación, los puestos de
trabajo que se creen se auguran precarios, lejos de basarse una la economía del
conocimiento, fundamental para asegurar un desarrollo de nuestra sociedad a
medio y largo plazo. Y además puede acarrear endeudamiento de famílias, y más
teniendo en cuenta de los estudios que indican el fenómeno de la ludopatía como
una creciente patología social. Así, ¿no cree la Comisió que este tipo de
proyectos estan en clara contradicción con la Estrategia de Lisboa?

Foto: Dibuix de Jap.

Dues de les tres urgències sobre DDHH que debatem i votem avui al Parlament Europeu són situacions que afecten el continent africà: Sudan i Burundi. La tercera és Belarússia. Recordo que és una pràctica habitual que els dijous a la tarda de les sessions plenàries a estrasburg es tractin tres temes de vulneracions de drets humans arreu del món. En tant que responsable de Drets Humans del Grup Verds/ALE sóc dels qui segueixen habitualment aquests debats (segurament, i malauradament, un dels pocs que ho fa). En aquesta ocasió he treballat sobretot les dues qüestions africanes: la situació al Sudan i la Cort Penal Internacional (veure resolució que hem impulsat com a Verds/ALE i la consensuada amb els altres grups) i situació de tensió creixent a Burundi (veure també resolució que hem impulsat com a Verds/ALE i la finalment consensuada amb els altres grups). (segueix…)

Adjunto a continuació la meva intervenció pel debat d’aquesta tarda en relació a Burundi:

Intervención en plenaria

Urgencias: Burundi (2′)

24 de mayo de 2008

Raül Romeva (ICV), MEP

El retorno a las hostilidades en Burundi supone un preocupante paso atrás en un proceso ya de por sí frágil. Decenas de muertes y miles de nuevos desplazados ponen de manifiesto que los esfuerzos por consolidar el camino hacia la paz son, por el momento, insuficientes. Y las responsabilidades para que ello sea así deben repartirse. En primer lugar hay que lamentar el regreso a las armas del FNL, pero también hay que poner de manifiesto que son muchas las denuncias de vulneraciones de derechos humanos protagonizadas por las fuerzas armadas y la policía burundesa.

Por otro lado, es también evidente que la inestabilidad en Burundi puede comportar importantes y graves consecuencias a escala regional, sobre todo con relación a la RDC y a Rwanda.

Coincido en que en Burundi se registra una mayor estabilidad desde la entrada en vigor de una nueva Constitución, la cual ha ido seguida de elecciones generales, pero ello refuerza la necesidad de que se cree una comisión de paz y reconciliación como medida de fomento de la confianza, comisión que debería contar, además, con el apoyo financiero y logístico de la UE.

Y es que en este contexto, y sobre todo teniendo en cuenta que la Unión Europea ha elegido Burundi como país piloto para la aplicación de un plan de acción prioritario destinado a mejorar la rapidez y la eficacia de la ayuda, considero que el contenido de esta resolución merece ser tenido especialmente en cuenta, no sólo por la Comisión Europea, sino también por los Estados miembros. Y más concretamente dos de las propuestas que se hacen: primero, la de aumentar los recursos financieros concedidos por la UE a Burundi, en especial con ocasión de la revisión intermedia del 10° FED; y segundo que en el marco del plan de acción tan necesario, se preste especial atención a los programas en favor de una mejor gobernanza y gestión de la situación democrática, a políticas sanitarias mediante la creación de centros de salud y la mejora de los hospitales, de decisión del gobierno Burundés de hacer gratuita la educación primaria, y los continuos esfuerzos por mejorar la infraestructura del país.

Més informació:

Sobre la Cort Penal Internacional

Preguntes i Respostes de la Cort Penal Internacional

Foto: Sudan. Font: AFP/BBC

La votació d’avui al Parlament Europeu (plenària a Estrasburg) resultarà clau per a la protecció del medi ambient, almenys en dos aspectes: Primer, la votació de l’Informe Karl-Heinz Florenz sobre Datos científicos del cambio climático: resultados y recomendaciones para la toma de decisiones; i segon, la Directiva sobre Criminalitat Ambiental (Informe Nassauer). En relació al Primer, l’informe sobre Dades científiques del canvi climàtic, voldria emfasitzar que l’informe no és simplement un resum tècnic de l’estat de la ciència vinculada al canvi climàtic sinó que es tractat d’un text altament polític. Els fets que s’hi exposen reclamen d’una completa revolució a les nostres societats. És evident que hem d’actuar d’acord amb les evidències científiques. No fer-ho seria, i sóc molt conscient del que dic, un crim contra la humanitat. En concret, algunes de les coses positives de l’informe Florenz aprovat avui són (segueix…)

que posa de manifest que els objectius europeus de reducció del 20% de les emissions de gasos efecte hivernacle són totalment incompatibles amb l’objectiu científic de no permetre un escalfament de la terra superior 2° (i és per això que des del nostre grup hem proposat que l’UE fixi de manera unilateral una reducció del 30% l’any 2020).

La Unió Europea es troba especialment ben situada per conduir la lluita contra el Canvi Climàtic, així com per ajudar els països en vies de desenvolupament a reaccionar-hi. La gestió del canvi climàtic, a més a més, pot proporcionar un nou alè a les institucions europees, i acostar-se una mica més a la ciutadania europea i les seves inquietuds, a la qual, se suposa, representa.

En altres paraules, l’informe adoptat avui posa de manifest que des de la UE hem d’enfortir el nivell d’ambició de la nova legislació europea en la matèria. Així mateix, el Parlament hem fet referència a les Recomanacions del Grup Internacional d’Experts segons les quals els països industrialitzats hem de reduir les nostres emissions entre el 25 i el 40% en relació al nivell de 1990 i fins el 2020. Si ho assolim, tindrem encara alguna possibilitat de mantenir-nos per sota dels 2° Celsius d’escalfament.

En suma, això és allò que preconitza la comunitat científica, però les propostes de la Comissió que en aquests moments tenim sobre la taula en el marc del procés legislatiu és ben lluny d’estrar en línia amb aquestes recomanacions.

Per altra banda, estic especialment satisfet que al llarg de la votació s’hagi aconseguit incorporar algunes esmenes relatives als efectes sobre el mar i els oceans del canvi climàtic que hem impulsat des de la Comissió de pesca del Parlament Europeu. Les esmenes aprovades són les següents:

Enmienda  1: L bis. Considerando que más del 70 % de la superficie terrestre está cubierta por océanos; que más del 97 % del total del agua del planeta se encuentra en los océanos; que los océanos constituyen el 99 % del espacio vital de la Tierra; que las proteínas que provee el pescado representan el porcentaje más alto de las proteínas que consumen los seres humanos, y que es la fuente primaria de alimento de 3 500 millones de personas; que tres cuartas partes de las megalópolis del mundo están a la orilla del mar,

Enmienda 3: 6 bis. Recuerda que las alteraciones de algunos parámetros fisicoquímicos del agua, como la disminución del ph (con la consiguiente acidificación de los océanos) y la subida de la temperatura media del agua del mar (la temperatura de las aguas de superficie ha aumentado cerca de 1,5º C en los últimos 60 años), están provocando cambios importantes en la dinámica poblacional marina lo que, inevitablemente, acarreará profundas modificaciones en cuanto a la disponibilidad y a la distribución geográfica de los recursos pesqueros, lo que puede tener graves repercusiones económicas en el sector europeo de la pesca;

Enmienda 5: 6 quáter. Insiste en la necesidad de un marco exhaustivo de planificación marina, como el que prevé la Directiva marco sobre la estrategia marina, para lograr una mejor gestión de las zonas y de los recursos pesqueros basada en datos científicos, y para asegurar que nuestras zonas marinas protegidas (ZMP) no acaben siendo oasis de biodiversidad en un mar estéril y sobreexplotado;

Enmienda 6: 13 bis. Subraya la necesidad de investigar sobre la fisiología y la ecología de los peces marinos, especialmente en los trópicos, donde se han llevado a cabo trabajos de investigación relativamente poco numerosos; señala que, conforme vaya aumentando nuestro cúmulo de informaciones, los científicos podrán efectuar predicciones más precisas y proponer las soluciones pertinentes; opina que el desembarco de todas las capturas accesorias con fines científicos podría constituir una importante contribución a la base de información; también reconoce la necesidad de mantener la investigación sobre los efectos del cambio climático en las poblaciones de aves marinas debido a la escasez de comida, así como su impacto en las tasas de reproducción y supervivencia;

Finalment: En relació a la Directiva sobre criminalitat Ambiental, també votada avui (informe Nassauer), adjunto la declaració, que faig meva, de part de la copresidenta del nostre Grup, Monica Frassoni:“Nous accueillons favorablement cette première proposition de directive européenne concernant les sanctions pénales. En l’approuvant, le PE décide que les infractions liées à la criminalité environnementale, intentionnelle ou par négligence grave, seront considérées comme des crimes dans tous les Etats membres. Des sanctions pénales seront utilisées pour garantir l’application de la législation européenne. 

Celles-ci comprennent la pollution de l’air, du sol ou de l’eau, l’élimination des déchets, ainsi que la production, le stockage et le transport de matières nucléaires.

Par leur résistance, les Verts sont parvenus à éviter à toute approche limitée concernant les habitats protégés, la faune sauvage et la flore protégés, et accueillent favorablement cette amélioration. Toutefois, alors que la Directive proposée marque une première étape positive, elle est loin d’être parfaite. Nous regrettons en particulier les limites qu’elle introduit dans le champ d’application en ajoutant deux annexes avec une liste de Directives qui définissent ce qui est “illégal” en vertu du droit de l’environnement européen.

La responsabilité de la mise en œuvre de la Directive ainsi que le choix du type et de la durée des sanctions pénales pour dommages criminels à l’environnement sont entre les mains des Etats membres que nous observerons avec attention. Grâce à cette Directive, les Etats membres ne pourront plus systématiquement dépénaliser les crimes environnementaux et cela représente un acquis de la plus haute importance”

Font foto: BBC

En anteriors apunts, que podeu trobar a la categoria Àsia Oriental (DDHH, Xina, Tibet, Taiwan, Birmània,…), ja he defensat la necessitat de no inhibir-nos en relació a la situació de catàstrofe humanitària i política que viu Birmània, una catàstrofe que, si ve té un component de ‘desastre natural’ inqüestionable (Cicló Nargis) s’ha vist agreujada de manera extraordinària per la, primer, manca de previsió i prevenció, i segon, pèsima i diria que fins i tot criminal gestió de la crisi per part de la Junta Birmana. Per cert, que avui tenim dos debats molt importants al Parlament Europeu (plenària, Estrasburg), un sobre la situació humanitària després del terretrèmol a la Xina (veure resolució Verds/ALE), i l’altre, precisament, sobre la situació de Birmània (veure resolució Verds/ALE i la consensuada). Per tot això cal tenir molt clar, un cop més, davant del suposat ‘dilema humanitari’ al qual ens toca fer front, del costat de qui estem, del de les víctimes o del de la Junta. Na Conxa Pinós, Directora de la Campanya Birmania por la Paz, de retorn de la seva visita a la regió, ens aporta novament el seu punt de vista, el qual comparteixo: (segueix…)

EL PRECIO DE LA ESTABILIDAD BIRMANA o LA RESPONSABILIDAD DE PROTEGER

Demasiado silenciada esta ya la diplomacia asiática, demasiado los cuarteles de los gobiernos occidentales en manos del Naciones Unidas, que se encarga de negociar con la Junta como ayudar a las victimas del Ciclón. Han sido enviadas miles de toneladas de alimentos desde todo el mundo bajo la promesa de que entrarían, pero esta promesa ha fallado: no ha sido posible la intervención humanitaria con garantías.

La diplomacia y la “pulcritud política” de Fukuda le ha llevado a llamar al primer ministro Tailandés SAVAK Sundaravej y otros lideres regionales para que tengan una actuación más clara y más activa. Se han prometido solamente 160 visas de entrada a trabajadores del sureste asiático. Pero la realidad es que ni siquiera eso se ha cumplido. La comunidad internacional esta reclamando una intervención efectiva para gestionar la crisis.

No es por una falta de compasión que los políticos y diplomáticos no actúan, si no por falta de habilidad y de eficacia en esta crisis. Un desastre como este en China o en Europa seria totalmente diferente.

Ni siquiera a nivel mediático la cobertura del sufrimiento birmano no ha tenido el espacio que ha tenido el terremoto en China, o un ciclón en Estados Unidos. Los líderes asiáticos han tratado el tema como desastre humanitario en sus carpetas diplomáticas, y no quieren tampoco que se vean demasiadas imágenes que pudieran influir en la opinión pública de sus países.

Birmania por la Paz, desde la red de BURMA CAMPAIGN esta pidiendo el envio de ayuda unilateralmente por los gobiernos que tienen capacidad de hacerlo. Inglaterra, USA, Francia… todos ellos tienen barcos en la zona, equipados, capaces de asistir a las victimas del ciclón.

Nuestra responsabilidad como ciudadanos de un país libre y democrático es usar nuestras libertades para proteger y garantizar la de otros. Por eso pedimos responsabilidad, eficacia y más trabajo para solucionar las causas raíz que han llevado a Birmania a una situación semejante y sobre todo mayor coordinación con la fuerzas de paz y democracia de la zona, que son los que realmente re-construirán la paz Birmana.

Concha Pinós. Directora de Birmania por la Paz.

Petita gran victòria avui al Parlament Europeu. Malgrat la gran mobilització de sectors importants de la dreta conservadora que pretenien impedir, entre d’altres, que una futura Directiva sobre Anti-Discriminació inclogués l’orientació sexual entre els motius de la discriminació, la majoria del Parlament ha recordat, un cop més, que els drets de la població LGBT són tant Drets Humans com els de qualsevol, i que tota discriminació basada en aquest fet ha de ser sancionada. Es tracta d’un missatge ben clar davant de l’onada reaccionària i ultraconservadora que sembla voler ressorgir en alguns estats de la UE com Polònia, Txèquia, Itàlia i Letònia, entre d’altres. La votació d’avui en relació a l’informe Lynne (Informe Elizabeth Lynne (A6-0159/2008) – Progrés en matèria d’igualtat d’oportunitats i no discriminació a la UE), per tant, ha permès deixar ben clar que les directives antidiscriminació existents ofereixen tan sols uns estàndards  mínims. És una situació vergonyosa que (segueix…)

s’agreuja pel fet que un cert nombre d’estats membres no han ni tan sols transposat i implementat aquests mínims. La Comissió europea hauria d’emprar el procediment d’infracció contra aquests Estats. Tothom a la UE ha d’estar segur que no podrà ser discriminat i que té eines legals per lluitar contra la discriminació.

Un altre problema seriós és que l’actual legislació de la UE és clarament inadequada. Necessitem un marc legal exhaustiu. La Comissió ha declarat que presentaria una proposta de directiva que implementi el principi d’igualtat de tracte fora del treball. Vàrem donar-li la benvinguda ja que un pas d’aquestes característiques tancaria fisures existents i acabaria amb una jerarquia de protecció. No obstant això, la Comissió sembla que podria excloure algunes bases de l’àmbit de protecció. Això significaria un profund error i implicaria abandonar fàcilment els nostres valors. Espero que la Comissió mantindrà les seves promeses i donarà suport a la nostra postura: per una Europa lliure de discriminació.

La Comissió Europea ha de mostrar-se contundent amb els Estats per tal de protegir tots els ciutadans i ciutadanes europeus. Si alguns governs s’oposen a la nova legislació anti-discriminació ens haurien d’explicar per què condonen la discriminació contra grups particulars de la seva societat.

Aquesta legislació ofereix l’esperança d’igualtat d’oportunitats per molts grups actualment desafavorits arreu d’Europa. Si no ens en sortim a l’hora de desenvolupar un directiva completa haurem perdut una gran oportunitat i haurem fallat a totes aquelles persones que pateixen opressió i nombroses formes de tractament injust.

Moltes persones no pateixen discriminació en un sol sentit, i per tant una legislació que cobreixi només una d’aquestes àrees no enfoca el problema correctament.  A més, continuaria la jerarquia de discriminació, on alguns aspectes es protegeixen millor que d’altres. Conjuntament amb els companys i companyes que hem lluitat per a aquesta directiva en primer lloc, continuaré exigint que una directiva que cobreixi tots els tipus de discriminació sigui desenvolupada tan aviat com sigui possible.

Finalment, espero que la Comissió recordi que la majoria del Parlament Europeu vol un directiva àmplia en anti-discriminació. El president Durao Barroso hauria de mantenir la seva promesa i proposar una directiva d’aquestes característiques. Ha de mostrar coratge i acabar finalment amb la jerarquia de la legislació europea anti-discriminació. Europa hauria d’esdevenir el campió mundial de la no discriminació.

Foto: Mara Carfagna, recentment nomenada Ministra de la Igualtat, al costat de Silvio Berlusconi. Avui mateix Carfagnafeia unes declaracions en els quals carregava contra les Gay Prides. Font: EFE/El Pais

La UE ha decidit celebrar les fites i els reptes dels mars i oceans europeus declarant el dia 20 de maig (és a dir, avui) Dia Europeu del Mar (veure la nota de premsa). Més enllà de l’aspecte simbòlic, i certament protocolari, d’aquesta data, suposa un cop més l’oportunitat per parlar dels mars i oceans, així com de la irresponsabilitat humana en relació a aquests. Si hagués de resumir en una mesura concreta què n’espero, jo, d’aquesta jornada, em centraria en la necessitat d’augmentar de manera significativa el nombre de Reserves Marines (recordo que les àrees marines totalment protegides cobreixen menys de l’1% del mar Mediterrani- molt lluny del 40% que recomana la comunitat científica-). En aquest context, el Parlament Europeu serà avui la seu de la signatura ‘formal’ de la declaració tripartita (Parlament, Comissió i Consell) en commemoració del Dia Europeu del Mar, i debatrà l‘informe Pieck, relatiu a una política marítima integrada per a la Unió Europea, entre d’altres temes que tenen a veure amb la protecció i recuperació de l’entorn marí i oceànic. (segueix…).

(nota del servei de premsa del Parlamento Europeu)

¿Cómo puede la política comunitaria contribuir a la preservación de los ecosistemas marinos y costeros europeos, protegiendo al mismo tiempo los intereses económicos de estas regiones? El martes 20 de mayo, coincidiendo con el primer Día Europeo del Mar, nos acercamos a la propuesta de desarrollo de una política marítima europea a través del informe sobre la materia redactado por el eurodiputado socialista alemán Willi Piecyk.

El mar es un recurso fundamental en Europa. La Unión Europea tiene 100.900 kilómetros de costa, tres veces más que África, un continente cuyo tamaño es tres veces superior. Europa está rodeada de islas y archipiélagos bañados por cuatro mares distintos (Mediterráneo, Báltico, Mar del Norte y Mar Negro) y dos océanos (Atlántico y Ártico).

Además, el martes tendrá lugar en Estrasburgo la ceremonia de apertura del primer Día Europeo del Mar, en la que participarán entre otras personalidades el Presidente de la Comisión José Manuel Durão Barroso, el Presidente del Consejo Janez Janša y el de la Eurocámara, Hans-Gert Pöttering, quienes firmarán una declaración conjunta.

Més informació:

Informe sobre una política marítima integrada para la UE

Informe el desmantelamiento de los buques

Saber más sobre el Día Europeo del Mar (en inglés)

Página web de la Comisión sobre política marítima

Foto: Fons marins de PAlma de Mallorca. Font: Greenpeace

Aquesta setmana de plenari a Estrasburg debatem una proposta de Resolució sobre crisi alimentària en la qual, entre d’altres aspectes, es tracta la influència que sobre la mateixa ha tingut l’aposta pels agrocombustibles. El text de resolució que proposem des de Verds/ALE és aquest. Com a dada curiosa adjunto el vincle amb aquesta web (http://www.worstlobby.eu) en què podeu trobar algunes de les empreses i grups d’interès (lobbies) guardonats amb el premi de ‘pitjors lobbies del 2007′, i entre les quals destaca Repsol, nominada per la seva insistència en distorsionar les línees de recerca de la UE a favor dels agrocombustibles (en detriment, fins i tot, de la recerca en favor de trobar mesures per fer front al canvi climàtic). Així mateix, adjunto a continuació un argumentari que pot ajudar a comprendre la postura que algunes persones defensem en relació a aquesta qüestió:
AGROFUELS AND FOOD SECURITY, A Green/EFA PERSPECTIVE

· Do you want a moratorium on agrofuels?

“Yes, the use of food crops for fuels is wrong. Only waste and residues should be used for energy production.”

· Do you want to scrap the 10% target for “biofuels” as proposed by the Commission in its Directive on renewables energy?

“Yes, this 10% target must be scrapped”

· Are agrofuels a driver for globally soaring food prices?

“Yes, they contribute but are not the only driver”

· How could the EU contribute to global food security?

The EU must reduce its domestic energy and meat consumption and improve efficiency in energy and food production;

The EU must carry out a global food security impact assessment of current domestic crops, meat and energy production on food security within a revision of the Common Agricultural, Energy and Trade policy.

Some background

· Agrofuels can be produced from different organic sources. Waste and residues can be used as feedstock for fuels as they do not compete with food production. The moratorium will be on agrofuels from food crops, not on those that do not compete with food production.

· The 10% biofuels 2020 target in the Renewables Directive has been suggested by the European Council of March 2007. Heads of State and government put however two specific pre-conditions to be fulfilled: a) the production must be sustainable and b) second generation must be commercially available. Since March 2007, evidence is growing that these conditions will not be fulfilled. The 10% target must therefore be abandoned.

· The latest Commission own scientific bodies came to the same conclusion, i.e. to suspend the biofuels target. The Scientific Committee of the European Environment Agency wrote on 10th April 2008:”The overambitious 10 per cent target is an experiment, whose unintended effects are difficult to predict and difficult to control”. Similarly the last report on biofuels by the European Commission’s Joint Research Centre was also clear in its conclusions: “The costs [of the target] will almost certainly outweigh the benefits.” Taxpayers would face a bill of €33bn-€65bn between now and 2020, the study says. “The uncertainty is too great to say whether the EU 10 per cent biofuel target will save greenhouse gas or not” the report adds.

· Dropping the 10% agro-fuels target will make it even easier to reach the 20% overall renewable energy targets because as with the same amount of support more other renewables can be realised (e.g. wind, solar) and biomass in the EU can be used for other more energy efficient applications such as for electricity or heat production.

· The drivers for global food prices increase are obviously diverse: liberalisation of food market; speculation on feed, food and other raw materials; increased of oil price and change in diet (more meat consumption). In this situation, additional pressure coming from agro-fuels is also a driver for such prices increase.

Food price increases

Why should the EU prioritise European and global food security?

– climate change will lead to increasingly uncertain harvests (droughts, floods,..) which will add to further food supply and price instability, especially where food purchase power is low;

– food price increases and supply shortages hit the poor people and countries first, and cause hunger as well as destabilisation of many regions;

– growing demand for animal feed, fuels, timber and fibre strongly increase competition for land, water and inputs, while due to unsustainable use these vital resources are increasingly depleted and lost;

What should the EU do in order to achieve secure food supply, especially in developing countries?

– the EU should in parallel reshape its policies in agriculture, energy and trade

with priority for food security (food security impact assessment):

-by setting targets for more sustainable practices which preserve soil fertility and biodiversity and enhance low-input agriculture; this should include a rebalancing of plant and animal production to reduce demand for feed;

– by supporting biomass and energy farming only if these sustainable practices are met and are not causing competition for food supply in a global perspective;

– by enforcing competition law in the feed and food sector to avoid further concentration of market power and monopoly positions in the food and feed retailing sector;

– by establishing a trade policy which does not force developing countries to liberalise food supply markets and which applies qualified market access against ecological dumping.

Font foto: http://www.worstlobby.eu

Vaig descobrir Enric Sala ja fa un temps, i el vaig retrobar fa poc a través d’un dels meus programes de capçalera del C33, Thalassa. Parlava de les Reserves Marines, o millor dit, de la necessitat que ens posséssim seriosament mans a la feina per augmentar-ne significativament el nombre, o més d’hora que tard en patirem les conseqüències. Sala no és un eixelebrat que acabi d’aterrar, o més ben dit d’amarar, en el món de la recerca marina. A banda del seu extens historial en recerca, ha estat nomenat un dels exploradors emergents, segons National Geographic, va rebre el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats el 2006, i recentment ha estat guardonat amb la distinció, gens menyspreable, de ser un dels 240 joves més influents del món (notícia segons Efe/DdG) (per cert, que en aquesta entrevista explica molt bé com es va prendre la nominació). Des que Rachel Carson va captivar el món amb els seus treballs de divulgació sobre ecologia marina (veure p.e. El Mar que nos rodea, Ed. Destino) al voltant dels 50, i Jacques Cousteau hi va posar imatges, són nombroses les persones que des de l’àmbit de la ciència ens han advertit de la necessitat de mirar més i millor què fem als mars i als oceans. Ja he comentat en altres apunts que sóc (segueix…)
clarament un dels segurament milions de persones que han somniat algun dia amb ser tripulants del Calypso. Enric Sala
no ha arribat a treballar al Calypso, però poc n’hi falta. En qualsevol
cas es troba entre els qui més han destacat en aquest camp, i ho fa
recordant-nos no només quins són els problemes, sinó també apuntant-ne
les solucions. Possiblement aquestes no agradin a tothom, però és que
la situació no permet ja massa concessions. La perspectiva que l’any
2050 hagin desaparegut tots els estocs de peix del Mediterrani obliga a
prendre mesures dràstiques i immediates per part de totes les
administracions, des de les locals, a les europees i mundials, passant
per les nacionals, estatals i regionals, així com per un canvi de
consciència tant per part dels sectors econòmics, com de la ciutadania
en general. En Sala recordava fa uns dies alguns dels
principals reptes en ser reconegut com un dels 240 joves més influents
del món. No ens quedem només amb el fet que sigui català (tot i que
sigui aquest un fet prou significatiu) sinó amb les seves reflexions i
reclams.

notícia segons Efe/DdG
Un biòleg català augura que el Mediterrani acabarà sent “sopa de meduses i microbis”

Les causes són la sobreexplotació pesquera, la contaminació i les activitats humanes

Efe/DdeG, Barcelona

Fa dos anys, a Gènova, unes vuitanta persones que es banyaven a la platja es van intoxicar en respirar toxines produïdes per un alga microscòpica tropical que va arribar a la costa i que, un cop morta, va emetre la substància tòxica. “Estem enverinant el Mediterrani, estem tornant al mar tòxic”, va dir Sala.

Es pot dir més alt, penso, però no més clar.

Foto: Enric Sala. Font: Zafer Kizilkaya/National Geografic