Enric Sala: la revolta del sentit comú
Vaig descobrir Enric Sala ja fa un temps, i el vaig retrobar fa poc a través d’un dels meus programes de capçalera del C33, Thalassa. Parlava de les Reserves Marines, o millor dit, de la necessitat que ens posséssim seriosament mans a la feina per augmentar-ne significativament el nombre, o més d’hora que tard en patirem les conseqüències. Sala no és un eixelebrat que acabi d’aterrar, o més ben dit d’amarar, en el món de la recerca marina. A banda del seu extens historial en recerca, ha estat nomenat un dels exploradors emergents, segons National Geographic, va rebre el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats el 2006, i recentment ha estat guardonat amb la distinció, gens menyspreable, de ser un dels 240 joves més influents del món (notícia segons Efe/DdG) (per cert, que en aquesta entrevista explica molt bé com es va prendre la nominació). Des que Rachel Carson va captivar el món amb els seus treballs de divulgació sobre ecologia marina (veure p.e. El Mar que nos rodea, Ed. Destino) al voltant dels 50, i Jacques Cousteau hi va posar imatges, són nombroses les persones que des de l’àmbit de la ciència ens han advertit de la necessitat de mirar més i millor què fem als mars i als oceans. Ja he comentat en altres apunts que sóc (segueix…)
clarament un dels segurament milions de persones que han somniat algun dia amb ser tripulants del Calypso. Enric Sala
no ha arribat a treballar al Calypso, però poc n’hi falta. En qualsevol
cas es troba entre els qui més han destacat en aquest camp, i ho fa
recordant-nos no només quins són els problemes, sinó també apuntant-ne
les solucions. Possiblement aquestes no agradin a tothom, però és que
la situació no permet ja massa concessions. La perspectiva que l’any
2050 hagin desaparegut tots els estocs de peix del Mediterrani obliga a
prendre mesures dràstiques i immediates per part de totes les
administracions, des de les locals, a les europees i mundials, passant
per les nacionals, estatals i regionals, així com per un canvi de
consciència tant per part dels sectors econòmics, com de la ciutadania
en general. En Sala recordava fa uns dies alguns dels
principals reptes en ser reconegut com un dels 240 joves més influents
del món. No ens quedem només amb el fet que sigui català (tot i que
sigui aquest un fet prou significatiu) sinó amb les seves reflexions i
reclams.
notícia segons Efe/DdG
Un biòleg català augura que el Mediterrani acabarà sent “sopa de meduses i microbis”
Les causes són la sobreexplotació pesquera, la contaminació i les activitats humanes
Efe/DdeG, Barcelona
El mar Mediterrani va camí de convertir-se en “una sopa de meduses i microbis” a causa de la sobreexplotació pesquera, la contaminació i les activitats humanes que es desenvolupen de manera intensiva a la zona, segons ha advertit el biòleg del CSIC Enric Sala.
Sala, elegit recentment un dels 240 joves més influents del món, augura que en un horitzó no molt llunyà, en només uns pocs anys, el Mediterrani passarà de ser l’hàbitat de peixos com la tonyina o el peix espasa a un gran bassal dominat per bacteris i meduses.A la força, aquestes criatures d’aspecte acampanat i cos gelatinós entraran a formar part de la dieta mediterrània, de la mateixa manera que ha succeït en diversos països de l’Àsia o en determinades zones dels Estats Units, on en alguns restaurants es considera “cool” (expressió anglesa que designa alguna cosa que està de moda) menjar meduses. “Estem transformant el Mediterrani en una gran sopa de meduses i microbis”, sosté Sala, que adverteix que, si no es creen més reserves marines ni es redueix la capacitat pesquera, l’únic peix que es menjarà en les dècades venidores a Espanya serà l’importat o el procedent de piscifactories. Per a Sala, la situació del Mediterrani és “molt més crítica” que la de la majoria de mars del món, ja que, a més de la sobreexplotació, l’escalfament i la contaminació que pateix, és un mar tancat i amb una població costanera “enorme”.
Un altre problema que pateix el “Mare Nostrum” és la destrucció dels seus hàbitats, a causa de la incessant activitat de les flotes pesqueres, que han provocat l’extinció de gran part dels peixos de gran mida que fa cinquanta anys encara es podien capturar a la regió. Segons aquest biòleg marí, es tracta d’una pesca “industrial destructiva” i “perversa” que, amb tot, està subvencionada pel Govern espanyol. “Subvencionar una activitat tan destructiva econòmica i ecològicament no té cap sentit, és absurd”, assegura Sala, que aposta, per revertir l’actual situació, per reduir la flota pesquera a la meitat, certificar les pesqueries sostenibles i introduir el veritable cost ecològic del peix en el seu preu final.
Crear més reserves marines, en les quals estigui prohibida la pesca, i frenar la construcció i l’ús indiscriminat del litoral, posant fi a l’especulació, són altres de les solucions que planteja Enric Sala, que, això no obstant, també dirigeix algunes recomanacions als consumidors, com que comprin menys peix i marisc i que exigeixin productes sostenibles. “Mentre hi hagi peix al mercat la ciutadania no prendrà consciència de la magnitud del problema”, explica Sala, i lamenta que existeixi una idea de “bonança”, que hi ha molt peix i marisc, quan “no és cert”.
Molt al contrari, un estudi científic internacional, en el qual ha participat Enric Sala, ha demostrat que totes les espècies de pesca es col·lapsaran abans de 2050, fet que significa que la seva abundància s’haurà reduït en més del noranta per cent a mitjan segle. El mar Mediterrani ja està patint aquests efectes. Hi ha poca pesca i més meduses, bacteris i altres organismes microscòpics que posen en perill l’equilibri del sistema.
Fa dos anys, a Gènova, unes vuitanta persones que es banyaven a la platja es van intoxicar en respirar toxines produïdes per un alga microscòpica tropical que va arribar a la costa i que, un cop morta, va emetre la substància tòxica. “Estem enverinant el Mediterrani, estem tornant al mar tòxic”, va dir Sala.
Es pot dir més alt, penso, però no més clar.
Foto: Enric Sala. Font: Zafer Kizilkaya/National Geografic
disculpes per entrar amb un comentari poc relacionat amb el tema que proposes, però estic molt preocupat pel tema més recurrent d’aquests dies. T’ho dic a tú perquè m’inspires confiança:
L’impacte del noticiari de TV3 amb imatges dels carrers plens de manifestants demanant la dimissió de Baltasar fan molta patxoca i el més lògic seria procedir des del carrer Ciutat a substituïr el conseller del ram de l’aigua.
M’ha frapat que entre els manifestants hi hagués gent significativa de la Fundació per la nova cultura de l’aigua, gent que fins ahir donaven suport a les mesures excepcionals del govern. Em sembla que ja no queden més excuses. El problema s’està multiplicant.
Es evident que perquè existeixi el futur, el nostre sistema materialista, de treball i consum necessita fer un canvi. Per sostindre el nostre planeta però ademés per assolir una societat amb la LLIBERTAT com a motor i que sigui sana, pacífica i poguem conviure entre tots en armonia, només cal fer una reflexió molt simple:
Què passaria si el nostre dret d´empara, no s´aturés als divuit anys?
Amb urgència.
http://www.lleipau.com