Gasoil, pesca, i sobrepesca: un peix que es mossega la cua
Els mitjans (El Periódico, per exemple, o El País) parlen aquests dies de l’arribada del conflicte pesquer a l’estat espanyol provinent de França, on aquest ha tingut una especial rellevància política i mediàtica. Els motius de les protestes són idèntics: pujada del gasoil agrícola –36% des de l’any 2005 al passar de 0,55 euros el litre a 0,75– i caiguda dels preus a les llotges per la invasió de peix barat d’altres països. El ministre francès Michel Barnier ha proposat als seus col.legues europeus apujar el límit legal de subvenció per al sector pesquer, situat en 30.000 euros per empresa en tres anys, i avui era el mateix Nicolas Sarkozy qui proposava suspendre l’IVA als combustibles a partir d’un determinat preu del petroli. Deixant de banda l’aspecte, no pas menor, que aquestes mesures contravenen (segueix…)
la normativa europea, la qual, per ser canviada, necessita de la unanimitat dels 27, la pregunta que em plantejo és: donada la situació actual dels recursos pesquers, i més concretament al fet que la seva escassedat i continuada davallada és deguda, entre d’altres motius, a la sobrecapacitat pesquera de la UE, la solució per tal de fer front als problemes del sector, que en tenen, i molts, passa necessàriament per subvencionar el gasoil? Així mateix, quines conseqüències pot tenir això en termes d’activitat, i com pot afectar als problemes futurs del sector? En aquest sentit, em faig les següents reflexions:
-El principal element de la vaga són els preus del combustible i la demanda de més subvencions en aquest apartat. L’alça del preu del carburant afecta a molts sectors (i indirectament a totes i tots nosaltres, com a consumidors). En aquest sentit, la primera reflexió, de caràcter general, a fer és que cal afrontar seriosament aquesta dependència del petroli i derivats fomentant la conversió de les activitats més depenents envers d’altres que ho siguin menys. Això és, apostant per transports menys consumidors de petroli, com, per exemple, el ferroviari. La conseqüència seria que la pressió sobre els preus del petroli baixarien beneficiant aquells sectors que, de moment, no compten amb alternatives viables.
-En segon lloc, i ja centrant-nos en el cas concret del sector pesquer, em preocupa que una política de subvencions al combustible només serveixi, com en el passat, per a invertir en major potència de pesca i per a pescar de forma rendible encara que els rendiments de l’activitat siguin baixos. El cas, però, és que si els rendiments són baixos és per l’enorme sobreexplotació. Es tracta, per tant, d’un peix que es mossega la cua. En altres paraules, les ajudes que podrien servir per paliar una situació d’emergència podrien ser a curt termini corresponsables que les necessitat futures fossin encara més grans.
-Tercer, donades les enormes dificultats del sector és evident que cal fer alguna cosa, especialment en relació a aquelles famílies que porten anys vivint de la pesca i que, havent fet bé les coses, i havent tractat amb cura i respecte el medi marí, ara es troben amb què l’avarícia i les males pràctiques d’uns quants els posa en una situació de manifesta precarietat.
-Quart, d’entrada ja s’ha aconseguit un fet importantíssim com és el canvi de mentalitat d’una part molt important del sector en el sentit que, si fins fa poc pensaven que el mar era un proveïdor inesgotable de peix, ara s’han adonat que això no és així i que cal prendre mesures precisament per garantir que el peix no s’acabi, la qual cosa vol dir garantir també que les activitats vinculades al mateix es puguin mantenir en uns límits clars i definits de sostenibilitat.
-Cinquè, en aquest sentit, em preocupa que una política de subvencionar el combustible comporti: a) que el marge de rendibilitat se situï en rendiments de captura més baixos (la qual cosa permetria pescar fins i tot quan la sobrepesca és molt intensa); b) freni les inversions en eficiència (només ara que ha arribat la crisi el sector pesquer industrial aquest està començant a invertir en motors més eficients); i c) que la subvenció al combustible “subvencioni” també la pesca il·legal ja que sense aquests subsidis el sector mai hauria pogut invertir en motors il·legals de 1.200 i fins a 1.600 cavalls en el Mediterrani, molt comuns, i que “devoren” combustible.
-Sisè, no obstant, insisteixo, és evident que calen ajudes per a permetre al sector que se’n pugui sortir, almenys a aquells que fan bé les coses. En aquest sentit, penso que una millor manera d’invertir els diners podria ser en aspectes com la inversió en aquelles arts menys depenents del fuel així com en la millora de la comercialització ja que, de fet, allà on realment perden els pescadors és en la cadena de comercialització. Així, eliminant (o reduint) intermediaris es poden aconseguir millors preus a la llotja i per tant es redueix la necessitat de subsidis.
-Setè, ara bé, de la mateixa manera crec que cal ser implacables amb aquelles pràctiques mes nocives, ineficients, no sostenibles, malbaratadores de combustible i destructores d’hàbitats sencers.
-Vuitè, per altra banda, també hi ha importants contradiccions de forma que afecten el mateix Govern de la Generalitat: per exemple, mentre estem plantejant-nos seriosament la necessitat de fer front a la sobrepesca, i promovent l’ampliació de la xarxa de Reserves Marines, tal i com els mateixos pescadors estan fent, per exemple, a Palamós, em sembla del tot contradictori que des del mateix Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural es promogui la celebració de Campionats de Pesca submarina que comporten un impacte enorme, tant en termes ambientals com d’exhauriment de recursos. De fet, segons les darreres informacions de les quals disposo, entre març i desembre de 2008 estan previstos 23 campionats o trofeus de pesca submarina a diferents parts del litoral català, tot i que fonamentalment a la Costa Brava. I és que, com podem demanar als pescadors professionals, que sovint fan grans esforços per malviure de la seva professió, que acceptin mesures, necessàries per altra banda, de vedes i aturades temporals de la seva activitat per tal de facilitar la recuperació dels estocs, i al mateix temps promoure activitats de caràcter lúdic que tenen un enorme impacte sobre aquests estocs?
Els problemes del sector pesquer són enormes, sens dubte, però responen a unes causes que no es poden afrontar simplement amb una subvenció del gasoil. Cal fer un debat global l’objectiu del qual hauria de ser establir les mesures necessàries per tal de garantir el manteniment d’una activitat necessària més enllà dels propers dos o tres anys, la qual cosa passa, necessàriament per premiar les bones pràctiques i penalitzar les nocives i insostenibles. Però aquest ha de ser un debat que, de fet, no es pot reduir ni tan sols a una dimensió nacional, sinó que cal afrontar-lo ja, de manera decidida a escala europea. I és que, de què servirà que els pescadors catalans prenguin mesures per, posem per cas, mantenir determinades parts de la flota a port, si mentrestant els vaixells italians i francesos acaben amb tot el peix que queda?
Portem massa temps defugint aquest debat i potser ha arribat el moment de posar-lo sobre la taula.
I és que penso que és el moment ja de fer-nos conscients que la protecció dels recursos marins no és una qüestió estrictament ambientalista, sinó que cada cop més té una dimensió socioeconòmica evident.
Foto: Un dels pesquers en vaga amarrats al port de Barcelona amb una pancarta contra la ministra Elena Espinosa, ahir. Foto: PERE BATLLE
Si el principal problema es la entrada de peix de fora de la comunitat. Perque es deixa fer aixo?.
Quand a finals dels ’80 asistia a l’Universitat de Toulosse per saber que era l’acta unica y la CE. Hem deian que era per protegir els marcayts europues. una especie de “juan Palomo” i ara resulta que tot es produeix a fora i aqui vent el primer que passa. Produit en paisos tercers on no es respecta ni els treballadors, ni el medi ambient.
Aixo si, el capital es d’empresaris europeus que varen viatjar a paisos subdesarrollats amb comisions europees. Coma ciutada europeu hem sento traït i estafat!!!.
Que no entri peix de fora i amb els vaixells comunitaris amb preus normals (menys intermediaris) es podra ostendre l’activitat.
Perque les Confraries de peix no terballant com les cooperatives agricoles?
Perque no tenent ells mateixos xarxes de distribucio tipus “COPAGA” o “area de Guisona”, aquesta gent si treballant i fan diners i es deixen de plorar i viure “la sopa boba”.