Raül Romeva i Rueda

En el marc de la commemoració, demà 17 de maig, del Dia Internacional contra l’Homofòbia (de fet es commemora el dia que l’OMS, l’any 1990, va eliminar l’homosexualitat de la llista d’enfermetats mentals) he tingut ocasió de parlar-ne avui a la UAB, conjuntament amb el professor de Política Europea i vell amic, Francesc Serra, en un acte organitzat per l’Ambit de Llibertats Sexuals d’ICV i per Joves d’Esquerra Verda. El guió de la xerrada, el qual adjunto més avall, és el que habitualment faig servir en aquesta mena de xerrades arreu de la UE (i de vegades fora). (segueix…)

The Fight Against Homphobia from the European Parliament: International Day Against Homophobia

Raül Romeva, ViceChair of the LGBT Rights Intergroup

Since
its inception, the European Union has been a strong supporter of human
rights. Having been founded upon the ashes of the Second World War, we
know all too well the risks and dangers that come from the denial of
the fundamental rights of individuals and minorities.

On
this significant Day – The International Day Against Homophobia I wish
to express my solidarity with Gays, Lesbians, Bisexuals and Transgender
persons worldwide who are still too often deprived their rights solely
on the ground of their sexual orientation.

I
wish to bring up some points which clearly show that homophobia is
still a horrible phenomenon harming too many citizens in Europe and
beyond.

1.
There are still 7 countries in the world where homosexual or bisexual
people are sentenced to death by the state. In Saudi-Arabia, Iran,
United Arab Emirates, Yemen, Mauritania, Nigeria and Sudan consensual
sexual acts between adults of the same sex is sentenced to the death.
In these countries LGBT people are deprived their fundamental right to
live just for the reason of love and affection towards persons of the
same sex.

2. But we do not have to look so far behind the boarders of Europe to find how homophobia harms.

The
Pride and Equality Marches are peaceful demonstrations that invoke the
core principles of a Europe that is tolerant and appreciative of its
diversity.

It
is sad to realise that still in some European countries these marches
are not organised as a celebration of love and happiness. In these
countries Pride marches are a call by local LGBT people to recognize
their human rights. And it is even sadder that often in the same Member
States LGBT people are met with big reluctance by governments and local
authorities even to get permission organising these demonstrations.

European
Court of Human Rights and other European Institutions have always
firmly confirmed rights of LGBT people to peaceful assembly, but it is
shame that the governments and local authorities in countries like
Latvia, Poland or Moldova do not want to respect these rights from the
very beginning.

3.
Infringed freedom of movement of LGBT persons within the European Union
is another burning issue. We all want increased mobility of workers
within the European Market. At the same time very few member states are
recognising same-sex partnerships of other countries. How likely is
that a same-sex couple will move to a country for work if their
relationship is not recognised in that country? This is a grave
infringement in LGBT peoples´ right of movement within the EU. This is
an infringement to influence around 50 million Europeans.

4.
And lastly I would like to touch upon an issue of anti-discrimination
legislation. It is important that LGBT people are protected against
discrimination, because that is a fact that discrimination on grounds
of sexual orientation is widespread.

It
is also a fact that most of the European countries have some kind of
legislation protecting LGBT people against discrimination. But level of
protection varies considerably from country to country.

This
makes it hard for European citizens to know what the level of
protection is when they move within the European Union. This also makes
it complicated for Equality Bodies to tackle discrimination cases,
since people can be discriminated on different grounds in the same
situations, but not all grounds are protected equally. It is also not
easy for companies to do businesses in several Member States, when the
rules to be complied with differ so widely.

There
is an urgent need for comprehensive anti-discrimination Directive
protecting European citizens against all kinds of discrimination. And
the European Commission has tools for that. Article 13 of the Amsterdam
Treaty states that the European Commission can take measures to combat
discrimination on grounds of sexual orientation. The European
Parliament has called upon the Commission to deliver such a directive 6
times in past 4 years. Now it is up to political courage of the
Commission and President Jose Manuel Barroso to act accordingly.

Font foto: Desconeguda

Fa uns dies era Cristina Narbona qui va ser convidada a marxar del Govern espanyol en canviar les majories (i per tant les hipoteques socials) al Congrés de Diputats. Ara és una altra Ministra de Medi Ambient, aquest cop del govern del Brasil, Marina Silva, qui plega. No podia més. Després d’entregar-se en cos i ànima durant els cinc anys que ha estat al govern a la protecció de l’Amazònia i a denunciar el perill que suposava l’aposta tan clara que ha fet Lula en favor dels agrocombustibles, se’n va lamentant les dificultats que ha tingut per posar en marxa el pla mediambiental federal.  Sergio Leitao, de Greenpeace Brasil, lamenta que es perdi una de les úniques veus, sinó l’única, que parlava de Medi Ambient al govern del Brasil, i el mateix López de Uralde, Director de Greenpeace a Espanya, lamenta la seva marxa en una nota al blog de Greenpeace. És evident que la defensa del Medi Ambient no és una tasca senzilla, tampoc en governs que es defineixen d’esquerres. La seva fragilitat es notòria davant dels immensos poders econòmics que fan pressió en sentit contrari. I és precisament per això que penso que cal cuidar, i potenciar, les poques veus que des de fora, però sobretot des de dins dels poders públics, gosen (segueix…)

encara defensar que el progrés no ha de ser, de cap manera, incompatible amb el desenvolupament i implementació de criteris ambientals clars, responsables i amb visió intergeneracional.  És possible que sovint alguns plantejaments de governs on hi ha ecologistes ens puguin semblar poc agosarats, i certament sovint ho són, però, som prou conscients de com es prenen les grans decisions polítiques? No n’hi ha prou amb reclamar des de fora de les institucions mesures més valentes, per bé que fer això sigui imprescindible, cal també que hi hagi gent en els centres de decisió amb aquesta mentalitat, i que no s’inhibeixi de plantejar determinades qüestions en les reunions dels principals òrgans executius.

La pregunta aquí és, a qui beneficia la desaparició d’aquestes veus en el si dels governs? En el cas del Brasil, la marxa de Marina Silva beneficia clarament a la Ministra Dilma Roussef, mà dreta de Lula i responsable de posar en marxa el programa de creixement econòmic accelerat el qual topa frontalment amb les polítiques ambientals (preservació de l’Amazònia inclosa). A l’Estat espanyol és també evident que la marxa de Narbona i l’eliminació del Ministeri de Medi Ambient (pitjor, la fussió amb Agricultura i Pesca, el llop vigilant les gallines) facilita les coses als sectors econòmics i agroindustrials clarament més involucionistes en termes ambientals, des dels químics, als transgènics passant pels promotors de les nuclears o la pesqueria massiva.

No puc evitar fer un paral.lelisme amb Catalunya i preguntar-me a qui beneficiaria veritablement la marxa del Govern de les poques veus, per bé que insuficients, que encara gosen posar sobre la taula del Consell Executiu alguns temes clau des d’una sensibilitat d’apostar per un progrés mediambientalment responsable?

Certament la marxa de Marina Silva no és cap bona noticia, però sí pot ser, i ha de ser, un toc d’alerta que transcendeix de molt la riba amazònica.

Lula da la espalda a la mayor defensora de la Amazonia

La ministra de Medio Ambiente dimite por disentir del modelo de desarrollo

J. ARIAS / F. GUALDONI -El País, Río de Janeiro / Madrid – 15/05/2008

El presidente brasileño, Luiz Inácio Lula da Silva, ha perdido una de las piezas clave de su Gobierno, la ministra de Medio Ambiente, Marina Silva, considerada dentro y fuera del país como la abanderada del ecologismo y férrea defensora de la Amazonia. Tras más de cinco años en el cargo, Silva se despidió de Lula con una carta en la que le reprocha “las dificultades que enfrenta desde hace tiempo para poner en marcha el plan medioambiental federal”.

La salida de Silva, de 50 años, perjudica seriamente la imagen internacional de Brasil y al movimiento ecologista. Tanto Greenpeace como el Comité Chico Mendes, que aglutina a decenas de organizaciones que luchan por la preservación de la Amazonia, lamentaron la dimisión de la ministra. También pierde en imagen el Partido de los Trabajadores (PT), puesto que Silva era una histórica del movimiento y muy respetada dentro de éste.

La que gana con Silva  de juego es su rival en el Gobierno, la superministra Dilma Rousseff, mano derecha de Lula y encargada de poner en marcha el plan de crecimiento económico acelerado que choca de frente con la protección del medio ambiente. El programa impulsa la concesión de licencias para los productores agrícolas e industriales y el uso de transgénicos en la agricultura. Fue el respaldo total de Lula al plan de crecimiento acelerado, que prevé infinidad de obras de infraestructuras, la gota que colmó el vaso de la ministra Silva.

El Gobierno no sólo no contó con ella a la hora de poner en marcha el programa, sino que puso al frente del plan de desarrollo sostenible de la Amazonia al secretario de Asuntos Estratégicos, Roberto Mangabeira Unger, un hombre del régimen ajeno al equipo de Silva. Esto, según fuentes del Comité Chico Mendes, irritó profundamente a Silva y le hizo confesar a sus colaboradores durante el pasado fin de semana que ya nada tenía que hacer en el Gobierno.

La ex ministra no negociaba con nada. Había estado demorando todo tipo de concesiones de licencias medioambientales y se oponía a los cultivos intensivos en detrimento del medio ambiente, sobre todo si éstos se destinaban finalmente a la producción de biocombustibles. La intransigencia de Silva la llevó a enfrentarse también al Ministerio de Agricultura y a varios gobernadores. Se opuso, sin éxito, a varias grandes obras en la Amazonia, desde embalses hasta carreteras. Silva había advertido que entre agosto y diciembre de 2007 se habían talado nada menos que 7.000 kilómetros cuadrados de selva.

Silva es hija de una familia de recolectores de caucho del poblado amazónico de Breu Velho, a 70 kilómetros de Río Branco, capital del Estado de Acre. Fue alfabetizada por unas monjas a los 16 años y continuó estudiando hasta cursar una carrera universitaria. Silva entró en la política de la mano de Chico Mendes, una de las primeras voces que se alzó para denunciar la destrucción de la Amazonia brasileña y que fue asesinado el 22 de diciembre de 1988, en una emboscada montada por latifundistas y madereros a los que acusaba de devastar la selva.

Como colaboradora de Chico Mendes, Silva participó en 1984 en la fundación de la filial de la Central Única de Trabajadores (CUT) en Acre. Un año después, se afilió al PT y fue elegida concejal de Río Branco, el primer cargo público para el que postuló en su vida política, que continuó en forma ascendente hasta que conquistó un escaño en el Senado desde 1994 y hasta 2002, cuando Lula la escogió como ministra de Medio Ambiente.

Foto: Marina Silva. Foto: Greenpeace

L’International Crisis Group (ICG) és un d’aquells Think Tanks que cal escoltar sempre. I Gareth Evans, el seu President, una de les veus que, estant-hi més o menys d’acord, acostuma a fer plantejaments sensats, oportuns i, encara que sembli contradictori, valents. L’ICG segueix prop de 60 conflictes armats arreu del món, i confesso que quan tinc dubtes sobre com reaccionar/posicionar-me davant d’algun d’aquests consulto el lloc web de l’ICG i, sovint, m’il.lumina alguna idea o proposta, o almenys em ratifica en alguna de les meves sospites. En relació a la situació actual a Birmània, on el caos és la norma i la confussió la reina, és comprensible caure, novament, en un dels ja paradigmàtics dilemes de l’acció humanitària: davant de les enormes necessitats humanitàries, però havent de confrontar la irresponsables, quan no criminal, oposició de la Junta Birmana, a acceptar l’ajuda, cal intervenir sí o no? i si sí, com? I encara més concretament, com cal gestionar l’oposició xinesa a fer-ho, una oposició que és, recordem-ho, més gran que la de Rússia en el cas de Kosova? Sigui com sigui, en relació a la necessitat de fer alguna cosa més proactiva a Birmània, Gareth Evans es mostra clar i ferm. Un cop més, és bo escoltar-lo -o llegir-lo-, especialment quan diu: If the intransigence of the Burmese generals continues, it is a very real issue whether in the name of humanity some international action should be taken against their will – like military air drops, or supplies being landed from ships offshore – to get aid to the huge numbers who desperately need it right now, in the inaccessible coastal area in particular. (segueix…)

INTERNATIONAL CRISIS GROUP – NEW COMMENT

Comment by Gareth Evans on Burma/Myanmar and R2P

“Facing Up to Our Responsibilities”, Gareth Evans in The Guardian

12 May 2008
The Guardian

If the intransigence of the Burmese generals continues, it is a very real issue whether in the name of humanity some international action should be taken against their will – like military air drops, or supplies being landed from ships offshore – to get aid to the huge numbers who desperately need it right now, in the inaccessible coastal area in particular.

French Foreign Minister Bernard Kouchner opened up a hornet’s nest when he argued last Thursday, as others are now doing, that this is a proper case for coercive intervention under the “responsibility to protect” principle unanimously endorsed by 150 heads of state and government at the 2005 UN World Summit. His proposal that the Security Council pass a resolution which “authorizes the delivery and imposes this on the Burmese government” met with immediate rejection not only from China and Russia, who are always sensitive about external intervention into internal affairs, but from many other quarters as well.

It generated concern from the UK and others, including senior UN officials, that such an “incendiary” approach would be wholly counterproductive in winning any still-possible cooperation from the generals. It also provoked the argument from humanitarian relief agencies – who know what they are talking about – that simply as a practical matter any effort to drop supplies without an effective supporting relief on the ground would be hopelessly inefficient, and maybe even dangerous with the prospect of misuse of medical supplies. 

These are strong arguments, and they weigh heavily in the policy balance. But as the days go by, with relief efforts impossibly hindered, only a trickle of the government’s own aid getting through, and the prospect of an enormously greater death toll looming acutely within just a few more days, they are sounding less compelling, and at least need revisiting.

My own initial concern, and it remains a serious one, with Bernard Kouchner’s invocation of the “responsibility to protect” was that, while wholly understandable as a political rallying cry – and God knows the world needs them in these situations – it had the potential to dramatically undercut international support for another great cause, to which he among others is also passionately committed, that of ending mass atrocity crimes once and for all.

The point about “the responsibility to protect” as it was originally conceived, and eventually embraced at the World Summit – as I well know, as one of the original architects of the doctrine, having co-chaired the international commission that gave it birth – is that it is not about human security generally, or protecting people from the impact of natural disasters, or the ravages of HIV-AIDS or anything of that kind.

Rather, “R2P” is about protecting vulnerable populations from “genocide, war crimes, ethnic cleansing and crimes against humanity” in ways that we have all too miserably often failed to do in the past, That is the language of the 2005 UN General Assembly resolution, and Security Council resolutions that have followed it, and it is only in that context that the question should even arise of coercively intervening in a country against the express will of its government. And even then, the responsibility to protect norm allows the use of military force only with Security Council endorsement, and only as a last resort, after prevention has failed, when it is clear that no less extreme form of reaction could possibly halt or avert the harm in question, that the response is proportional to that harm, and that on balance more good than damage will be done by the intervention.

If it comes to be thought that “R2P”, and in particular the sharp military end of the doctrine, is capable of being invoked in anything other than a context of mass atrocity crimes, then such consensus as there is in favour of the new norm will simply evaporate in the global South. And that means that when the next case of genocide or ethnic cleansing comes along we will be back to the same old depressing arguments about the primacy of sovereignty that led us into the horrors of inaction in Rwanda and Srebrenica in the 1990s.

But here’s the rub. If what the generals are now doing, in effectively denying relief to hundreds of thousands of people at real and immediate risk of death, can itself be characterised as a crime against humanity, then the responsibility to protect principle does indeed cut in. The Canadian-sponsored commission report that initiated the R2P concept in fact anticipated just this situation, in identifying one possible case for the application of military force as “overwhelming natural or environmental catastrophes, where the state concerned is either unwilling or unable to cope, or call for assistance, and significant loss of life is occurring or threatened”.

The UN resolution does not pick up this specific language, but it does refer to “crimes against humanity”, and the definition of such crimes (in the Rome Statute establishing the International Criminal Court, as well as in customary international law) embraces, along with widespread or systematic murder, torture, persecution and the like, “Other inhumane acts of a similar character intentionally causing great suffering, or serious injury to body or to mental or physical health”.

There is, as always, lots for the lawyers to argue about in all of this, not least on the question of intent. And there will be lots for the Security Council to quarrel about as to whether air drops and the like are justified, legally, morally and practically. But when a government default is as grave as the course on which the Burmese generals now seem to be set, there is at least a prima facie case to answer for their intransigence being a crime against humanity – of a kind which would attract the responsibility to protect principle. And that bears thinking about, fast, both by the Security Council, and the generals.  

Gareth Evans is President, International Crisis Group; Co-Chair, International Commission on Intervention and State Sovereignty; Member, UN Secretary-General’s Advisory Committee on the Prevention of Genocide.

Foto (i nota peu de pàgina): Arribada d’ajuda humanitària a la frontera amb Birmània. Tal i com em Confirmava ahir n’Amadeu Altafaj, Portaveu de la Comissió Europea, sembla que la CE ha aconseguit posar el Comissari de Cooperació i Ajuda Humanitària, Louis Michel, en un avió camí de Rangú per negociar amb la Junta Militar que els permeti entrar ajuda al país. Sigui com sigui, seria bo que no ho fiéssim tot a la bona voluntat de la Junta, i que estiguéssim preparats per a actuar sense permís. Ningú diu que sigui fàcil ni agradable, simplement que és necessari. Font: BBC

L’episodi del dramàtic segrest del Playa de Bakio, a les aigües somalís, ha posat de manifest com està prenent cada vegada més força el vincle entre desastres ambientals, la majoria provocats per les activitats humanes, i la proliferació de conflictes. La vinculació que fa l’article de Javier Rico a El Pais (El último atún está bajo los piratas) entre la dramàtica situació que viuen els estocs de tonyina vermella, la necessitat de moltes embarcacions a endinsar-se cada vegada més en aigües ‘perilloses’ per poder-ne pescar, i el descontrol que en algunes regions del món, com la de les costes de Somàlia, porta a que els veritables ‘amos’ de la zona siguin els anomenats ‘senyors de la guerra’ que fan les funcions de pirates actuals, és, només, un exemple d’entre molts altres que mostren aquesta situació creixent. (segueix…)

Ahir vaig poder passejar, un any més, entre els stands de la fira Biocultura. Vaig constatar l’increment tant de la quantitat com de la qualitat dels stands, així com l’indiscutible creixent interès ciutadà pels mateixos, tenint en compte les cues de gairebé tres quarts d’hora o d’una hora que sovint calia fer per aconseguir entrar-hi. Una de les activitats estrelles era la recollida de signatures de la campanya Som lo que sembrem en favor d’una ILP que faci de Catalunya una Regió Lliure de Transgènics, a la qual vaig afegir la meva rúbrica, fermament convençut que cal que Catalunya avançi, i encapçali, una gran revolució agrícola en quant al foment de la cultura no transgènica. Anem, penso, pel bon camí, tot i que sigui a ‘ritme de cargol’. La prova és que fins i tot un mitjà tant anti-tota proposta provinent dels moviments ecologistes com La Vanguardia publica avui una entrevista amb Carlo Petrini, un dels fundadors del moviment Slow Food, i admet que aquest moviment (segueix…)
està guanyant cada cop més força a Catalunya. No recordo ja quantes
vegades he llegit a aquest i d’altres mitjans que això de proposar una
Catalunya lliure de Transgènics era una involució, o quantes vegades
m’he trobat sol, en debats amb col.legues d’altres formacions
polítiques, de totes, defensant aquesta idea.

Ara, fins i tot la
Comissió Europea comença a ‘tenir dubtes’ i a aplicar el ‘principi de
precaució’. Res que ens hagi de sorprendre, però que cal agrair.
Algunes persones, moltes de fet, fa temps que simplement demanàvem
això, precaució, i per fer-ho sens acusava de poc menys que de
neandertals. Però quan un hi creu, en una idea, no pot defallir. I la
raó poc a poc es va fent espai.

Ja ho deia Gandhi: ‘Primer t’ignoren, després et ridiculitzen, a continuació se t’enfronten, i finalment tu guanyes‘.

Aquesta
ha estat sempre la dinàmica que ha acompanyat la incorporació dels
principis ecologistes en las estructures de poder. Seria desitjable
intercanviar els tempos. Però a aquestes alçades cal ser conscients de
la realitat que ens envolta. I mirar de transformar-la.

Ara ja
no fa por, almenys no tanta, fer preguntes, qüestionar-se certes
‘evidències empíriques’ segons la qual la proliferació de manipulació
transgènica és inòcua. Ara, almenys, és legítim fer-se preguntes. I ho
celebro.

Ja ho diu Petrini:

Somos
lo que sembramos

Coge
fuerza en Catalunya el movimiento en contra de los cultivos
transgénicos | Carlo Petrini afirma que Catalunya debe
cambiar con urgencia a una agricultura más sostenible

Xavier Mas de Xaxàs | Barcelona
| 12/05/2008 | Actualizada a las 03:31h

Antes
del alimento está la semilla, pero esta, origen de nuestra vida, ya no es la
que era por culpa de una producción agrícola industrializada que promueve las
semillas transgénicas. Frente a este orden económico, coge fuerza en Catalunya
un movimiento denominado Som lo que Sembrem (somos lo que sembramos), que
persigue impedir la extensión de los cultivos transgénicos. La feria
BioCultura, la más importante de España dedicada a la agricultura biológica,
que se ha celebrado este fin de semana en el Palau Sant Jordi de Barcelona, ha
impulsado una movilización ciudadana sin precedentes. A la cabeza está Carlo
Petrini, presidente de Slow Food, una asociación internacional en defensa de
los alimentos buenos, limpios y justos.

“Es una lucha que
iniciamos hoy y que la hacemos por nuestros hijos, porque la crisis alimentaria
es el mayor problema que tiene la humanidad”. Petrini, entrevistado ayer
por la mañana en una antigua vaquería del Eixample reconvertida en bar de
copas, está convencido de que la victoria final estará de su parte. “La
industria agroalimentaria cambiará – asegura-. No tendrá más remedio”, y
lo hará por la presión de una ciudadanía que cada día exige mejores alimentos y
que desea recuperar el orgullo por los productos autóctonos.

Propone, a cambio, un regreso a la agricultura de proximidad, capaz de colocar
productos frescos con mucha rapidez en un mercado cercano al consumidor, donde
este consumidor, asimismo, pueda conocer la forma en que se han cultivado.
“Volverán las vaquerías”, asegura frente al mostrador de la que antes
había en el cruce de Tamarit con Rocafort. “Leche fresca, cada mañana,
traída de una granja cercana”. Petrini sonríe imaginando este futuro que
“está más próximo de lo que creemos”.

Foto: Carlo Petrini. Font: SlowFood

Mentre era a Perú em va entrevistar el corresponsal de l’agència alemanya de notícies DW-World, interessant-se per la meva opinió en relació a la situació actual que viu Colòmbia així com en relació a algunes de les iniciatives que de fa temps estem duent a terme alguns diputats i diputades del Parlament Europeu en relació a aquesta qüestió. Donat que el tema em sembla de força interès, adjunto a continuació el contingut de l’entrevista que l’autor, José Ospina Valencia, va titular, citant una de les respostes: ‘Contra el terrorsimo de las FARC, armas del Estado de Derecho’. (segueix…)

América Latina | 02.05.2008

“Contra el terrorismo de las FARC, armas del Estado de Derecho”

Sobre la percepción de las FARC en Europa, DW-WORLD habló con el eurodiputado español, Raül Romeva i Rueda, representante en Estrasburgo del partido “Iniciativa Per Catalunya Verds” y “Esquerra Unida í Alternativa”.

DW-WORLD: ¿Cómo se percibe el problema de las FARC en Europa y más concretamente en España?

Raül Romeva i Rueda*: Lo que se percibe como problema de Colombia es el terrorismo. Cualquier lugar del mundo en donde haya terrorismo le preocupa a Europa, le preocupa al Parlamento Europeo, a todas sus bancadas, en general. Es evidente que hay unanimidad en el rechazo a todas las formas de terrorismo.

En lo que sí hay diferencias de criterio es en cómo afrontar la amenaza del terrorismo, cómo establecer los mecanismos que lleven a eliminar el terrorismo. Partiendo de la base de que no hay simpatías por las FARC, sí se considera que en el problema no son sólo éstas quienes están dificultando una solución del problema.

Desde el rechazo a la práctica y evidentemente a acciones terroristas como el secuestro, existe la idea que no solamente no se llega a una solución por culpa de las FARC. Hay otros factores que, a nuestro entender, están poniendo dificultades para llegar a una solución.

En Colombia se siente que aunque la UE tenga en la lista de terroristas a las FARC, el ELN y los “paras”, Europa tiene un lenguaje ambiguo. Muchos colombianos creen que cuando el país necesita apoyo para luchar contra el flagelo del terrorismo guerrillero, Europa no pasa de dar consejos bien intencionados…

Sí, conozco la realidad colombiana. Y esa percepción es cierta, en parte. Yo percibo también una enorme preocupación de otros actores en Colombia que piensan que algunas formas implementadas por el Gobierno de Colombia para enfrentar el terrorismo no son las mejores. Y ahí es donde nosotros estamos planteando nuestros puntos de vista.

No es una cuestión Colombia versus Unión Europea. Discrepo, profundamente, de que haya UNA postura europea y UNA postura colombiana. Yo soy uno de aquellos en Europa que coincide con aquellos en Colombia que plantean que, en estos momentos, la solución sólo puede ser negociada. Por una simple razón. Porque en estos momentos el enfrentamiento armado no está dando resultados y además está vulnerando principios básicos del Estado de Derecho.

Por lo tanto nosotros pensamos que, precisamente, con el objetivo de acabar con el terrorismo, no todas las fórmulas son igualmente válidas.

Justamente el que en Europa algunos sectores de la izquierda sean afines a la lucha guerrillera ha obstaculizado el surgimiento de una izquierda democrática y, verdaderamente, afianzada en Colombia. Las FARC han impuesto su agenda en la historia electoral colombiana. Las mayorías en Colombia han votado por la derecha en Colombia porque hay líderes que han prometido acabar con el terrorismo de extrema izquierda, no porque le quieran cerrar el paso a una izquierda democrática…

No comparto la lógica maniquea de que o estás conmigo o estás contra mí. No porque uno discrepe de la estrategia del señor Uribe significa que uno está a favor de las FARC. Por lo tanto creo que aquí ha habido una estrategia muy intencionada de parte de algunas fuerzas gubernamentales para convertir cualquier crítica política en un filoterrorismo.

En Colombia es hora de tratar las cuestiones de fondo y dejar de hacer cortinas de humo suscitando discrepancias que no deberían existir. Los enemigos no son los grupos políticos. El enemigo es la violencia. Y eso es lo que hay que combatir.

Maniqueísmo que en Colombia utilizan tanto la izquierda como la derecha. Cuando se ataca a las FARC, la izquierda esgrime la palabra “paramilitar” y cuando se ataca a los paramilitares, la derecha esgrime la palabra “guerrilla”. Pero ¿cuál es el estado de las conversaciones avaladas por el Gobierno de Colombia y España, Francia y Suiza para buscar una solución pacífica al conflicto?

Desconozco en qué estado están. Yo no estoy en este nivel de gestión política. Yo soy un simple parlamentario europeo y desconozco los detalles. Lo cierto es que hay que seguir dialogando, buscando cualquier resquicio para encontrar la salida pacífica a este conflicto.

Usted firmó recientemente un comunicado publicado en el Parlamento Europeo. ¿Cuál es su espíritu?

Lo que yo y otros colegas pretendemos expresar es que no todo vale en el conflicto colombiano. Si bien es cierto que la lucha es contra una guerrilla criminal, vemos también una responsabilidad de los paramilitares y de fuerzas gubernamentales que están llevando a cabo prácticas punibles. La complejidad del problema exige que se pongan todos los elementos sobre la mesa. Las FARC son una agrupación terrorista que, sin duda, hay que combatir, pero con los instrumentos de un Estado de Derecho.

Francia ha intentado, no sin cierta obstinación, como se percibe en Colombia, hacer volver a tener en cuenta la controvertida participación de Hugo Chávez en un proceso de acercamiento a las FARC. ¿Cuál es su opinión?

Es evidente que hay una gran desconfianza entre todas las partes. Y la imposibilidad, hasta ahora, de llegar a un acuerdo, es culpa de todas las partes, también de las FARC.

* Raül Romeva i Rueda, nacido en 1971 en Madrid, España, es miembro de la Asamblea Parlamentaria Euro-Latinoamericana. Eurodiputado por ICV en el Grupo Verdes/ALE. Investigador de conflictos armados y rehabilitación postbélica (Centro UNESCO de Catalunya, Intermon Oxfam y Escuela de Cultura de Paz de la UAB). Consultor en Naciones Unidas de rehabilitación posbélica y desarme. Ayudante en la UNESCO en Bosnia y Herzegovina y responsable del programa educativo y de Cultura de Paz de la UNESCO.

Font foto: BBC

Avui, 9 de maig 2008, en el dia d’Europa, ens trobem immersos en un moment transcendental per a la Unió Europea. Després de mig segle d’existència d’aquest projecte d’integració que ens ha portat el període més llarg de pau i estabilitat al nostre continent, cal reconèixer la importància d’aquest fet. Tanmateix, no podem aturar-nos mirant el passat amb autocomplaença, sinó que si de veritat creiem en el projecte no ens queda una altra opció que mirar endavant i caminar per assolir allò que manca, que és encara molt.

Celebrem aquesta setmana d’enguany el 60è aniversari del Congrés d’Europa, bressol de la creació de l’Assemblea Europea i el Consell Europeu, amb la missió de treballar per la integració econòmica i política. Hem avançat molt des d’on érem aleshores, sobretot en el primer aspecte, amb un mercat comú i fins i tot assolint una unió monetària. Però en canvi, encara ens queda molt per avançar en el segon àmbit.(segueix…)

També d’aquest Congrés d’Europa, presidit per Winston Churchill i amb més de 800 delegats, sorgeix la necessitat d’adoptar una Carta de Drets Humans i un Tribunal que vetlli per la seva aplicació. I el 1948 és cèlebre per ser l’any en què es va adoptar la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquesta va significar un gran pas endavant, però és inacceptable que entrat el segle XXI es continuïn permetent violacions dels drets humans, tant a Europa com a la resta del món.

Per tant, no hi haurà una veritable integració europea sense una veritable integració política i social, ni una creïble noció de ciutadania europea que comparteixi els valors que es propugnen si políticament no s’actua d’acord amb aquests. Estem davant d’un període crucial per al futur de la Unió Europea, tant com a projecte intern com a nivell del paper que realment vol jugar com a actor internacional. És per això, que en aquest moment, des d’ICV considerem essencial:

1. Extendre i enfortir el sentiment de ciutadania europea. Per això és fonamental que la UE sigui participativa i democràtica, i que els seus habitants se sentin representats per les seves institucions. S’ha de lluitar per ampliar aquest concepte de ciutadania, deslligant-lo de la noció de nacionalitat; defensem una ciutadania de residència, és a dir, per a tots els qui resideixen en un país de la UE, tinguin o no la nacionalitat d’aquest país. Defensem la consulta popular vinculant per als processos de ratificació de Tractats europeus, començant pel Tractat de Lisboa.
2. Defensar i potenciar la diversitat cultural a Europa. 2008 és l’Any Europeu del Diàleg Intercultural; cal aprofitar-ho per defensar la diversitat de cultures que conformen Europa i crear ponts per un intercanvi fructífer. Així mateix, cal un reconeixement a totes aquelles minories ètniques, culturals i lingüístiques que habiten en diverses regions europees.
3. Treballar per una Europa federal. Avançar cap a una major integració política Europea, que permeti una harmonització cap a màxims de les condicions de vida arreu del territori a la vegada que respecti les diverses realitats nacionals mitjançant el principi de subsidiarietat. Cal una reforma institucional que permeti respondre eficaçment als problemes comuns tot respectant els drets dels pobles i persones a prendre les seves pròpies decisions i que enforteixi el paper de les regions a la UE.
4. Construir una veritable Europa social. És necessària una legislació forta en matèria social a nivell europeu per a les nostres condicions socials i la nostra vida quotidiana. Cal equiparar el nivell de regulació en matèria de protecció social al del lliure mercat, deixant clars els límits d’aquest per tal que els serveis bàsics siguin públics i universals. És fonamental que es vetllar per l’aplicació i el compliment de la Carta de Drets Fonamentals i la Carta Social de la UE per tal d’assegurar unes condicions laborals dignes per als treballadors i treballadores i harmonitzar les condicions de tots els seus habitants.
5. Vetllar per la defensa dels Drets Humans. S’ha de denunciar que en ple segle XXI encara existeixen, al món però també a Europa violacions dels drets humans. La primacia dels interessos econòmics ha portat a fer la vista grossa de manera reiterada davant situacions flagrants d’abús dels drets fonamentals i repressió que condemnen una part important de la població del planeta a patiments inhumans. Cal acabar amb aquesta doble moral i realment posar en pràctica els principis Europeus tan pomposament proclamats. Cal, a més, prendre consciència dels drets humans emergents com a resposta a les noves realitats
6. Afrontar adequadament els fenòmens migratoris. Cal adoptar un enfocament global davant la immigració, analitzant-ne les causes i les possibles solucions amb responsabilitat. A banda de crear les condicions per tal que cap persona es vegi forçada a emigrar, és important entendre la immigració com una oportunitat i un repte, i no pas com un problema o una amenaça.
7. Assumir una responsabilitat global. La UE, com a agent socioeconòmic té una responsabilitat global que ha d’assumir. El nostre benestar no pot basar-se èticament ni sostenir-se a llarg termini en l’opressió dels menys afavorits i l’explotació de recursos naturals aliens. Cal acabar amb la hipocresia que representa la cooperació per al desenvolupament si prèviament no es revisa com les relacions comercials bloquegen la capacitat de desenvolupament de tercers països.
8. Definir clarament les polítiques de veïnatge i les noves ampliacions. El nou període legislatiu portarà el debat sobre les relacions de la UE amb els seus països veïns. Entenent la UE com a eina solidària per al desenvolupament cal apostar per l’entrada de nous països, sempre i quant compleixin els requeriments en matèria de Drets Humans i democràcia, per tal d’igualar les condicions de vida. En matèria de cooperació, cal dotar no només de recursos sinó també de contingut als acords d’associació amb tercers països o regions, establint com a prioritat i per tant com a condició indispensable el respecte als drets fonamentals i l’enfortiment democràtic.
9. Una aposta pel multilateralisme civil. Les properes dècades plantegen l’existència de nou de diversos pols de poder al món. Aquest fet no només obre la possibilitat sinó que planteja la necessitat d’apostar per la via multilateral en la resolució de conflictes. Una reestructuració de les institucions internacionals és necessària, i tant el paper de la ONU en aquesta tasca, com la seva presa de decisions interna ha de perseguir aquests objectius de manera equànime. La UE ha d’advocar pel poder civil i democràtic.
10. Lluitar contra el canvi climàtic. Identificat probablement com el major repte al que s’enfronta la humanitat en les properes dècades, el canvi climàtic amenaça les condicions de vida indispensables per a la supervivència de les espècies que habiten el nostre planeta. La UE, com a economia desenvolupada i com a causant important de la situació actual no pot defugir la seva responsabilitat en trobar solucions per a la mitigació del fenomen i per oferir solucions a les seves causes.

(NOTA: del Manifest d’ICV en motiu del 9 de maig (dia d’Europa) de 2008 )

Foto: Acte 9 de maig, Dia d’Europa, a la seu de la Comissió Europea i del parlament Europeu, a Barcelona

Segueixo de fa temps la intensa i fonamental tasca que fa la Campanya Internacional Birmània per la Pau, i especialment la seva Directora aquí, Conxa Pinós. De fet, fa tan sols uns dies vaig tenir l’honor de compartir una estona amb la Coordinadora Internacional de la Campanya, Zoya Phan (a qui El Periódico va entrevistar en contra portada fa uns dies). Sovint he manifestat la meva preocupació pel fet que aquest, com molts d’altres, acostuma a ser un dels conflictes oblidats els quals només apareixen als titulars quan hi ha alguna desgràcia de dimensions descomunals. I malauradament aquest ha estat el cas. La població birmana no només ha de patir les nefastes conseqüències d’ésser governats per una Dictadura com és la que exerceix la Junta Militar, sinó que (segueix…)

a sobre ara es veuen víctimes d’un dels ciclons més devastadors en dècades. Un cosa, però condiciona l’altra, ja que la pèssima gestió que la Junta està fent de la crisis fa que només hi hagi una via per poder fer arribar l’ajut a la població: contribuir al Consorci d’Ajut dels Refugiats a la Frontera tal i com, novament, demanen des de la Campanya Birmània per la Pau en el següent comunicat:

COMUNICADO DE PRENSA (7 de maig)

Desde la Frontera de Birmania, 7 de Mayo de 2008–05–07 para su publicacion inmediata

DONACIONES A BIRMANIA: Cuenta CAIXA DE CATALUNYA 2013. 0015. 12. 0203679940

ACTUALITZACIÓ 8 DE MAIG

De nuevo desde la frontera, toda la informacion esta basada en los encuentros con politicos, activistas y testigos oculares..

Concha Pinos. Directora de Birmania por la Paz, desde la frontera. www.birmaniaporlapaz.org <http://www.birmaniaporlapaz.org/> .

Foto: Més de mig milió de persones de la regió del Delta Irrawaddi necessiten urgentment ajuda. Font: AFP/BBC

Aquest matí he participat a la manifestació que ha tingut lloc davant del Parlament Europeu en relació a la Directiva del Retorn (també coneguda ja com la Directiva de la Vergonya). En aquests moments estem pendents de la decisió que prendrà aquesta tarda el Consell en relació a aquest tema, la qual cosa serà sens dubte determinant pel què fa a la que haurem de prendre al Parlament Europeu el proper 5 de juny proper.  Mentrestant, però, els debats relatius als drets humans no s’aturen al parlament i avui, de fet, ens toca debatre (i demà votar) l’informe anual sobre la situació de drets humans que enguany ha el.laborat el col.lega italià del Partito Radicale, Marco Cappato, amb qui aprofito per dir que mantenim una excel.lent col.aboració en relació a nombrosos temes, especialment els relatius a la defensa i promoció dels drets humans. En aquest context, en la meva intervenció del debat d’aquesta tarda penso destacar els següents aspectes: (segueix…)

Intervención en plenaria de Raül Romeva (ICV – Greens/EFA) con relación al Informe Cappato sobre DDHH (7 mayo 2008)

Quiero, en primer lugar, felicitar al colega Cappato tanto por el trabajo hecho, como por el resultado. De hecho, creo que esta debería ser una felicitación extensible al conjunto de la Subcomisión de derechos humanos, que ha demostrado ya hace tiempo su mayoría de edad con todo lo que ello implica.

Con relación al informe, no obstante, hay algunos aspectos que quisiéramos retomar y ver si es posible hacer un último esfuerzo: primero, recordar una vez más que los derechos humanos son universales e indivisibles, lo cual no está explícito en el texto, y quisiéramos que lo estuviera, por lo que hemos propuesto una enmienda al respecto.

Segundo, sería bueno también que acordáramos que, en lo sucesivo, cada Enviado Especial de la UE debería tuviera un mandato claro con relación a los derechos humanos, especialmente con relación a garantizar que se cumplen las Directrices de Derechos Humanos.

Tercero, aunque los derechos de las mujeres son, por definición, derechos humanos, entendemos que las especificidades que acompaña a menudo ciertas vulneraciones de derechos humanos des de la perspectiva de género, hacen altamente recomendable que se adopten cuanto antes unas nuevas Directrices relativas a los Derechos de las Mujeres.

Y finalmente, aunque son muchos los casos específicos que deberíamos mencionar aquí, cosa que no podemos hacer ni por espacio ni por tiempo, sí quiero, al menos, aprovechar este debate para poner una vez más sobre la mesa la vulneración de los derechos humanos que está teniendo lugar en el Sáhara Occidental, a manos de las autoridades marroquíes. Siendo como es éste, un caso claro de descolonización inacabada, es obligación de España, y por extensión de la UE, no inhibirse en este asunto. Tanto más cuando el mismo Consejo de Naciones Unidas ha hecho nuevamente un llamado a que el conflicto se resuelva con una solución justa y duradera acorde con el Derecho Internacional, lo cual significa, como todas y todos sabemos, que se aplique el derecho de autodeterminación.

Foto: Marco Cappato. Font: Parlament Europeu

Diumenge passat, Andreu Missé, corresponsal de El Paísa Brussel.les, explicava amb detall el debat que actualment tenim en el si de les institucions europees en relació a una més que pol.lèmica proposta de Directiva, la coneguda Directiva del Retorn, ja batejada per nombrosos col.lectius i ONG com la Directiva de la Vergonya. El mateix José Maria Ridao aprofitava també l’assumpte per fer un article especialment crític amb la Comissió Europea i els Estats que l’han impulsada (La Comisión hará historia). El tema és important, sens dubte, i les conseqüències en cas que s’adopti poden ser greus. El debat, doncs, està servit, i a tots els grups ens toca definir-nos al respecte. La nostra postura (ICV) l’adjunto a continuació en forma de nota de premsa difosa avui als mitjans: (segueix…)

Nota 06.05.08

L’eurodiputat ecosocialista participarà demà 7 de maig a la manifestació “No a la directiva de la vergonya!” a Brussel·les

Romeva: “La directiva Retorns és inacceptable, perquè dóna carta blanca a la vulneració sistemàtica dels drets fonamentals”

L’eurodiputat d’ICV adscrit al Grup Verds/ALE, Raül Romeva, ha expressat la seva preocupació per la “Directiva relativa als procediments i normes comunes als Estats Membres per al retorn dels nacionals de tercers països que es trobin il·legalment al territori”. “Aquest directiva és inacceptable, perquè dóna carta blanca a la vulneració sistemàtica dels drets fonamentals, no planteja la qüestió des de la òptica de Drets Humans, no només estableix mesures que consisteixen en privar de llibertat a les persones migrades, sinó que tampoc fixa normes de protecció suficients per impedir que les ja deplorables condicions actuals es deteriorin encara més”, ha afirmat.

L’eurodiputat ecosocialista ha mostrat la seva oposició a l’actual enfocament que té el text i el seu desacord amb caire de les negociacions en vistes de la imminent sessió del Consell en què es debatrà i votarà el tema. De la mateixa manera, Romeva creu que “s’ha posat de manifest que el Consell no té realment la intenció de qüestionar les pràctiques dels Estats membres menys protectors dels drets fonamentals de les persones en situació d’estada il·legal.” “En el domini també sensible que afecta a la dignitat de les persones, no podem acceptar que el dret europeu es construeixi alineant-se amb les pràctiques nacionals més restrictives i fent una harmonització de mínims en matèria de Drets Humans”, ha afegit.

Romeva ha explicat que “ICV defensem que si com a últim recurs cal recórrer a la detenció, aquesta només pot ser el temps estrictament necessari per organitzar l’expulsió, essent aquest el més curt possible y previst per Llei”. L’eurodiputat d’ICV també creu “inacceptables” la imposició d’una prohibició de readmissió de fins a 5 anys en tot el territori europeu, la possibilitat oberta de detenir famílies i menors no acompanyats, de retornar persones vers camins de trànsit, la poca protecció envers les persones vulnerables a l’allunyament, el fet que no impedeixi la detenció dels sol·licitants d’asil o l’insuficiència de garanties substancials en matèria de recurs de les decisions de retorn i d’internament. Romeva ha explicat que el Grup Verds/ALE hi presentarà esmenes en la plenària de juny a Estrasburg, on hi haurà una primera votació.

Per altra banda Romeva, que participarà demà 7 de maig a la manifestació “No a la directiva de la vergonya!” a Brussel·les, ha lamentat l’existència d’un procés paral·lel de negociacions informal, i ha demanat els seus i les seves col·legues de no “subscriure un compromís intervingut i que respectin un veritable procediment de codecisió entre el Parlament i el Consell que permeti a cada diputat i diputada expressar-se lliurement i votar les disposicions més favorables als drets de les persones i conformes als compromisos internacionals dels Estats membres de la UE en matèria de drets humans”.

Font foto: AFP/BBC

Aquesta tarda compareix a la Comissió de Pesca del Parlament Europeu el Director de l’Agència Comunitària de Control Pesquer, Harm Koster, per tractar, entre d’altres assumptes, dels controls de pesca il.legal de la tonyina vermella. La compareixença és a petició del nostre Grup, i coincideix amb la denúncia feta pública ahir per Greenpeace segons la qual l’Estat espanyol va autoritzar la flota mediterrània a pescar de manera il.legal tonyina vermella jove (menors de 30kg) durant la temporada del 2007, assumpte sobre el qual tinc intenció de preguntar al Director de l’Agència, tot instant-lo a que obriu una investigació i exposi quines serien les possibles mesures a emprendre en cas de confirmar-se aquesta informació i mala praxis. Adjunto a continuació la nota feta pública per Greenpeace: (segueix…)

España autorizó a su flota mediterránea la pesca ilegal de atún rojo inmaduro en 2007

Una circular demuestra que se permitió a 67 barcos incumplir la normativa internacional

España — Pese a que la pesquería de atún rojo, una de las especies más importantes en todo el Mediterráneo, está al borde del colapso y a que el plan de recuperación de la especie no respeta las recomendaciones científicas (1), la administración pesquera española incumplió en 2007 la normativa internacional que regula la pesca de esta especie y que prohíbe la pesca de atunes rojos menores de 30 kg, con tan sólo dos excepciones (2) entre las que no se encuentra la flota mediterránea.

La Circular de la Dirección General de Recursos Pesqueros a la que ha tenido acceso Greenpeace (3), emitida el 25 de julio de 2007 por el entonces Director General de este departamento, Fernando Curcio Ruigómez, fue enviado al sector pesquero, capitanías marítimas y centros de inspección pesquera y contiene una lista de 67 barcos españoles con base en puertos mediterráneos a los que la Secretaría General de Pesca Marítima autoriza la pesca dirigida a la captura de atunes rojos inferiores a 30 kg de peso, autorizando  el incumplimiento de las normativas internacional y comunitaria que regulan la pesca de esta especie (4).

— Greenpeace

Foto: Activistes de Greenpeace s’encadenen a l’stand de la companyia murciana Grupo Fuentes S.L. que controla el 60% de la producció Mediterrània de tonyina. Font: Greenpeace

Adjunto a continuació una nota-resum de la Cimera EUROLAT (Assemblea parlamentària UE-Amèrica Llatina-Carib), la qual va tenir lloc la setmana passada a Lima i a la qual vaig participar en representació del grup Verds/ALE. Malgrat que n’he parlat en anteriors apunts de manera específica, tanco avui la sèrie amb aquesta valoració general elaborada pel Secretariat del Parlament Europeu, en la qual es resumeixen els principals punts acordats en la Cimera: (segueix…)

La
Asamblea Eurolat pone punto final a su sesión
más numerosa y fructífera

La segunda sesión del Eurolat concluyó en Lima con la aprobación de tres
resoluciones y un Mensaje a la Cumbre de Jefes de Estado que se celebrará en
mayo. La ceremonia de clausura contó con la participación de los co-presidentes
de Eurolat, el eurodiputado José Ignacio Salafranca y el senador chileno Jorge
Pizarro, que se mostraron satisfechos con los resultados de la reunión y
subrayaron la importancia de la dimensión parlamentaria en las relaciones
UE-América Latina.

Los parlamentarios aprobaron además cuatro
declaraciones sobre cuestiones puntuales a petición de diferentes delegaciones
latinoamericanas.

Durante su intervención en la ceremonia de clausura,
Salafranca destacó la importancia de construir las relaciones UE-América Latina
sobre una sólida base parlamentaria y complementaria del trabajo de los Jefes
de Estado. “Para que un ciudadano pueda ejercer sus derechos debe existir un
Parlamento”, concluyó Salafranca.

Salafranca recalcó el papel del Parlamento Europeo en la
historia de la integración europea e hizo hincapié en que el proyecto de
valores que representa la UE se ha venido construyendo de arriba hacia abajo,
lo que originó un déficit democrático progresivamente superado a partir de una
Eurocámara que colegisla con el Consejo de la Unión, aprueba la designación del
Colegio de comisarios y decide sobre el presupuesto comunitario.

Por su parte, el co-presidente por parte del componente
latinoamericano, Jorge Pizarro, declaró tener la convicción de que esta
Asamblea ha ido avanzando en la calidad de sus trabajos, el diálogo, la
representación, el debate y las propuestas. Además, indicó que “queremos seguir
avanzando en las funciones parlamentarias que deben corresponder a la nueva Asamblea, ya
que no sólo se trata de legislar, sino que también es importante ejercer una
función de control sobre lo decidido por la Cumbre y las instancias
ministeriales”.

En la ceremonia de clausura participó también el presidente
del Congreso de Perú, Luis Gonzales Posada, que hizo un repaso de los avances
de la sesión en temas como la desigualdad social, la lucha contra el
narcotráfico y el cambio climático. Gonzales Posada propuso reforzar los
programas de cooperación entre la Unión Europea y América Latina para “evitar que
jóvenes y niños sigan siendo víctimas de las drogas”. Asimismo, subrayó el
papel de las instancias parlamentarias.

El secretario de la Comunidad Andina,
Freddy Ehlers, abogó por que la “razón europea y la solidaridad latinoamericana
se unan para encontrar una alternativa” a desafíos actuales como el cambio
climático.

Un
mensaje claro a la Cumbre de Lima

Los parlamentarios europeos y latinoamericanos reunidos
desde el pasado martes en Lima ratificaron el Mensaje a la Cumbre de Jefes de
Estado, que consta de los siguientes puntos:

• Concluir
  las negociaciones de los Acuerdos de Asociación UE-Centroamérica y
  UE-Comunidad Andina a más tardar a mediados de 2009.
• Creación
  de una Zona Euro-Latinoamericana de Asociación Global Interregional en
  torno al 2012.
• Culminar
  las negociaciones del Acuerdo de Asociación Interregional UE-Mercosur en
  el plazo más breve posible.
• Elaborar
  una Carta Euro-Latinoamericana para la paz y la Seguridad.
• Crear
  un Fondo de Solidaridad Birregional.
• Establecer
  un diálogo birregional sistemático sobre migración.
• Dar
  prioridad a la cooperación en materia de cambio climático y a las
  políticas para prevenir el calentamiento global.
• Iniciativas
  conjuntas concretas en ámbitos como el cambio climático, la
  desertificación, la energía (en particular las energías renovables y los agrocarburantes),
  el agua, la biodiversidad y la crisis alimentaria mundial.
• Crear
  una Fundación Latinoamericana.
• Creación
  de un Observatorio de la Migración.

Foto: Cerimònia d’apertura de la Cimera Eurolat. Font: EFE

Preocupat pel fet que, malgrat la situació actual de clara manca de recursos hídrics, i de les pèssimes previsions futures, hi hagi qui encara proposi augmentar de manera extraordinària les hectàrees dedicades al regadiu, i considerant que aquesta és una qüestió que cal treballar molt d’acord amb els organismes europeus, el passat mes de març vaig dirigir una pregunta a la Comissió Europea relativa als nous projectes de regadius que s’enuncien par al conjunt de l’Estat, i en particular per a Catalunya. La setmana passada la Comissaria Fischer Boel em va respondre en els termes següents (adjunto primer la pregunta i a continuació la resposta) (Nota: en negreta els aspectes que considero més significatius de la resposta):

PREGUNTA ESCRITA P-1740/08 de Raül Romeva i Rueda (ICV, Verts/ALE) a la Comisión

Asunto: Criterios de financiación europea para proyectos de regadíos

Los regadíos son una parte importante para la agricultura dentro de la UE. Garantizar el abastecimiento de agua para los cultivos que lo requieren es básico para asegurar la calidad de muchos productos. Pero, a la vez, satisfacer dichas necesidades representa un gran consumo de agua, lo que en países con (segueix…)

un nivel bajo de precipitaciones conlleva que dicha actividad acabe haciendo uso de buena parte de los recursos hídricos continentales del territorio. Así, en regiones donde hay un alto riesgo de sequía se requiere cautela en el uso de dichos recursos para no poner en peligro el abastecimiento de otros sectores o áreas urbanas.

La modernización de las infraestructuras para la mejora en el ahorro y la eficiencia en el consumo del agua es fundamental, como también lo es aplicar la Directiva Marco del Agua (2000/60/CE(1)) desde un punto de vista más amplio o hacer un uso eficaz de los recursos desde una perspectiva más general, distribuyendo globalmente los recursos hídricos de manera racional, para cuyo equilibrio es clave la adaptación de los cultivos a las condiciones geoclimáticas del territorio. Así, por ejemplo, incrementar la superficie irrigada en zonas con potenciales sequías resultaría contraproducente además de ilógico.

¿Cuál es la opinión de la Comisión al respecto? ¿Piensa la Comisión orientar a los gobiernos competentes de Estados y de regiones a fin de que en la implementación de las políticas de desarrollo y modernización agrícola se adapten las instalaciones de regadío a las características geoclimáticas de su territorio? ¿Tiene la Comisión en cuenta estos criterios en la asignación de ayudas y subvenciones al sector agrario? ¿Considera la Comisión que debe priorizarse la reforma de las infraestructuras existentes para potenciar el ahorro y la eficiencia sobre los nuevos proyectos? ¿Cuáles son los criterios para la asignación de recursos a nuevas infraestructuras, especialmente con relación a regadíos? ¿Se tiene en cuenta el posible impacto en la distribución del consumo de recursos hídricos al conceder dichas ayudas? ¿Cómo valora la Comisión la aplicación de la Directiva Marco del Agua en este contexto?

(1) DO L 327 de 22.12.2000, p. 1

Resposta de la Comissió Europea

P-1740/08ES. Respuesta de la Sra. Fischer Boel en nombre de la Comisión (25.4.2008)

La gestión del agua se ha convertido en una prioridad máxima de la Política Agrícola Común y en uno de los nuevos desafíos a los que hay que hacer frente en el marco del «chequeo» de la PAC. La Comisión está dispuesta a adoptar nuevas medidas en este campo.

Por lo que se refiere a la situación actual de la política, los programas de desarrollo rural ofrecen distintas oportunidades de obtención de asistencia financiera para aumentar tanto el ahorro como el rendimiento en la utilización del agua y para integrar las existencias medioambientales (protección de los recursos hídricos y de la calidad del agua) y las necesidades socioeconómicas de la agricultura (a menudo la disponibilidad de riego es fundamental para la viabilidad de la actividad agraria).

Esta asistencia se ofrece, en particular, a través de medidas agroambientales y de subvenciones a la inversión; los Estados miembros son los responsables de incluir en sus programas de desarrollo rural las medidas pertinentes y de ofrecer las nuevas oportunidades a los agricultores. Dichas medidas pueden comportar, por ejemplo, ayudas a la inversión para sustituir viejos sistemas de irrigación por otros menos consumidores de agua, crear unidades de almacenamiento de agua o embalses, utilizar nuevas tecnologías menos consumidoras de agua, convertir tierras de cultivo en tierras de pasto, reducir el gasto de agua en los cultivos existentes, crear/restaurar o mejorar la gestión de estanques, lagunas u otras masas de agua, instaurar actividades específicas de formación y servicios de consultoría sobre prácticas de gestión del agua.

Por lo que se refiere a las directrices, hay que recordar que las Directrices estratégicas comunitarias de desarrollo rural 2007-2013, adoptadas a través de la Decisión del Consejo 2006/144/CE (1), consideran que la protección de los recursos hídricos es uno de los ámbitos más prioritarios de la UE y un aspecto que los Estados miembros tienen que respetar al elaborar sus planes estratégicos nacionales y sus programas de desarrollo rural. Al evaluar los programas de desarrollo rural 2007-2013 presentados por los Estados miembros, la Comisión debe prestar especial atención a la coherencia de aquéllos con las Orientaciones Estratégicas Comunitarias. Así lo ha hecho en relación con los aspectos tocantes a la protección del agua: se ha pedido a los Estados miembros, en particular, que den prioridad a la mejora del rendimiento de las infraestructuras de regadío existentes y a condicionar las ayudas a infraestructuras nuevas a los resultados de un análisis de equilibrio a nivel de unidades hidrogeológicas, de conformidad con las exigencias de la Directiva Marco del Agua. Corresponde ahora a los Estados miembros llevar a la práctica las medidas correspondientes a los programas aprobados, seleccionar los proyectos y sacar el máximo provecho de los recursos financieros disponibles.

Font foto: Gencat.cat

A banda de la pol.lèmica relativa a l’afer MRTA (veure apunts anteriors) el treball de l’Assemblea parlamentària eurollatinoamericana ha girat entorn a quatre temes: tres resolucions (pobresa i exclusió social; reptes i oportunitats de la Ronda de Doha; i polítiques energètiques de la UE i Amèrica Llatina) i un missatge per a la V Cimera UE-Amèrica LLatina i Carib prevista pels propers 16 i 17 de maig. Donat que he estat l’únic integrant del meu grup (Verds/ALE) present a la reunió he hagut de seguir totes les qüestions, tot i que he treballat especialment en relació a la ponència sobre pobresa i exclusió social. En concret, he estat el motivador i impulsor d’una esmena en favor de la lluita contra la violència de gènere,  (segueix…)

i he contribuit també a l’adopció de tres esmenes més, presentades per la ponent de l’informe, Ilda Figereido
(portuguesa, GUE), a favor del reconeixement dels drets de salut sexual
i reproductiva, les quals, malgrat comptar amb el suport unànime dels
col.legues llatinoamericans, han estat a punt de no ser adoptades per
les estratègies de la dreta conservadora europea (PPE i UEN) qui fins
el darrer moment han buscat estratègies per usar el Reglament i
impedir-ne l’aprovació. No ho han aconseguit, i finalment les esmenes
s’han adoptat (cosa que ha fet que acabessin votant contra la
resolució) En relació a l’esmena que he impulsat relativa a la lluita
contra la violència de gènere he de dir que va ser inspirada per una reunió que vaig tenir amb diverses dones investigadores, militants, diputades de Xile, Perú, Bolivia, Mèxic, Guatemala, i El Salvador, entre d’altres, amb les quals ens vàrem reunir per tal de coordinar estratègies en relació a la lluita contra els feminicidis i la violència contra les dones tant a la UE com a Amèrica Llatina.

En concret, l’esmena proposada, i finalment adoptada, diu així (de fet està einspirada en un dels punts inclososos en la Resolució sobre el meu informe sobre Feminicidis que vàrem aprovar l’octubre passat al Parlament Europeu):

Enmienda al proyecto de resolución sobre Pobreza y Exclusión Social

16bis. Pide a los gobiernos de la UE, América Latina y el Caribe que condenen firmemente la violencia contra las mujeres y el feminicidio como expresión extrema de la discriminación de las mujeres, y que, en el marco de su asociación estratégica, apoyen con recursos financieros y técnicos adecuados políticas de prevención y protección en materia de violencia contra las mujeres, como la creación o el refuerzo de programas de sensibilización y formación en cuestiones de género; que incrementen el presupuesto de los organismos encargados de las investigaciones sobre los asesinatos, creen sistemas eficaces de protección de los testigos, las víctimas sus famílias, y fortalezcan la capacidad de los órganos judiciales, los cuerpos de seguridad y las fiscalías para perseguir y punir a los responsables; y exhorta igualmente a la promoción de una mayor coordinación institucional en estos ámbitos en todos los niveles gubernamentales.

Sigui com sigui, la meva presència al Perú m’ha impedit ser a Barcelona on la meva col.lega i amiga, Alba Estela Maldonado ha rebut el Premi Cipriano Garcia, d’ICV, per la seva tasca en favor de la promoció de la Llei guatemalteca sobre Violència de Gènere. En alguns apunts anteriors ja n’he parlat: Guatemala i la lluita
contra els feminicidis; Feminicidis XIV:
reportatge ‘Crímenes sin castigo’, de Radio Nederland ; Feminicidis (VIII):
‘Centroamérica, las dimensiones de un flagelo’ (article publicat a Mujereshoy)
; o aquest Feminicidis
(VII): investigació i lluita contra la impunitat en què explico,
precisament, les meves trobades amb Alba
Estela Maldonado).

Font foto: BBC

La preocupant campanya de desinformació que s’està donant al Perú des que vàrem arribar-hi la delegació de l’Assemblea Euralat està comportant una veritable caça de bruixes contra organitzacions cíviques i de drets humans fins el punt que ahir mateix el govern va cancel.lar la participació de la Coordinadora d’ONG de Drets Humans del Consell de Drets Humans. L’argument era que APRODEH, una de les seves integrants va ‘intoxicar-nos’ a través d’una carta (aquesta) als europarlamentaris i europarlamentaries en el marc de la votació del Parlament Europeu de fa uns dies (veure apunts anteriors) sobre si convenia o no incloure l’MRTA a la llista d’organitzacions terroristes de la UE. I més encara, el Congrés peruà està discutint una moció per investigar les ONG (no sense oposició, per sort). Donat que sóc un dels qui va liderar l’oposició a que aquesta esmena fos aprovada, m’he vist en l’obligació de donar diverses explicacions i de fer clarificacions, entre d’altres coses per què la malintencionada desinformació impulsada pel mateix president Alan Garcia està posant en perill la integritat física i organitzativa de nombroses persones i entitats (a banda de posar també en risc la mateixa Cimera EuroLLatinoamericana prevista pel proper més de maig, aquí a Lima). En aquest context, adjunto a continuació una nova entrevista que publica avui un altre dels diaris de més tirada al Peru, La Primera, signada per Raul Wiener, en què exposo la meva postura: (segueix…)

Eurocámara sí conoció argumentos de gobierno (La Primera, 1 de mayo de 2008)

Gobierno peruano envió informe escrito sobre MRTA a los parlamentarios europeos, que lo tuvieron en su poder junto con la carta de Soberón, declara eurodiputado Raúl Romeva.

–¿Hay una izquierda proterrorista en la UE?
–Por supuesto que no. Todos sabemos que no debe haber terrorismo, el punto es cómo se ­acaba con eso. El método de las listas es materia de controversia. Muchos cuestionamos si es realmente un procedimiento democrático y si es eficaz; y finalmente si es oportuno.

DATO

–¿Hay alguna animadversión hacia el Perú?
¡Qué va! Si cualquier otro país de cualquier continente se hubiera presentado reclamando que alguna organización sea declarada terrorista, seguramente hubiera desatado la misma reacción. Nosotros somos solidarios con el Perú, con su pueblo y con las víctimas de la violencia política.

­–¿Se reconsiderará el acuerdo?
–Pero si no hay nada que reconsiderar, ya que nada se acordó. No se ha votado a favor del MRTA, sino que el punto no figura entre las recomendaciones del Parlamento Europeo para la V Cumbre de América Latina y el Caribe-Unión Europea.

Raúl Wiener
Unidad de Investigación

Font foto: La Primera