Raül Romeva i Rueda

Alertat per l’ONG Oceana vaig presentar fa uns dies una pregunta escrita a la Comissió (és aquesta) en què informava del fet que la Secretaria General
de Pesca Marítima espanyola (la SGPM) havia estat advertida per l’esmentada ONG sobre l’existència de dos palangrers de pavelló espanyol que es trobaven treballant en la zona de la Convenció del Pacífic Occidental i
Central sense comptar amb l’autorització de la Comissió de Pesca del Pacífic
Occidental i Central (WCPFC). En el requeriment que vaig presentar a la Comissió m’interessava per diversos aspectes relatius a aquest afer (vegeu més avall la resposta proporcionada pel Comissari Borg, així com la mateixa pregunta). En rebre la resposta de la Comissió el mateix Xavier Pastor, Director d’Oceana a Europa, em comentava: “si a la SGPM saben que des de la UE esteu vigilants, segurament seran més curosos en el futur”. Hi estic totalment d’acord. (segueix…)

E-0128/08ES Respuesta del Sr. Borg en nombre de la Comisión (28.2.2008)

Además
de los datos ya proporcionados en su respuesta a la pregunta escrita E-6640/07
de Su Señoría[1], la Comisión informa a Su Señoría de lo siguiente:

El
12 de diciembre de 2007, las autoridades españolas enviaron una comunicación a
la Comisión en la que solicitaban la notificación de dos buques a la Comisión
de Pesca para el Pacífico Occidental y Central (WCPFC). Las autoridades
españolas afirmaban que habían supuesto que los dos palangreros ya figuraban en
el registro de buques de la WCPFC cuando se expidieron los permisos
pertinentes. Por esta razón, la solicitud de notificación de los dos buques no
se había comunicado a la Comisión en ese momento.

Tras
esta declaración de las autoridades españolas, la Comisión notificó ambos
buques a la WCPFC el 13 de diciembre de 2007.

Respecto
al carácter de la relación jurídicamente vinculante entre la Comunidad Europea
y la WCPFC, la Comisión le recuerda que el Consejo aprobó el 26 de abril de
2004 en su Decisión 2005/75[2] la adhesión de la Comunidad a la Convención
sobre la conservación y ordenación de las poblaciones de peces altamente
migratorios del Océano Pacífico occidental y central. Desde la adhesión de la
Comunidad a esta organización, la protección y las medidas de gestión de la WCPFC
se aplican a todos los buques pesqueros que enarbolan pabellones de la CE y
deseen faenar en la zona contractual de la WCPFC.

En
cuanto al número de barcos pesqueros que faenan en aguas internacionales, los
Estados miembros solo están obligados a proporcionar a la Comisión las listas
de buques que hayan autorizado a faenar en las zonas de convenio de las
diversas organizaciones regionales de ordenación pesquera (OROP) en las que la
Comunidad sea parte contratante.

[1] DO C

[2] DO L 32 de 4.2.2005.

*********

PREGUNTA
ESCRITA E-0128/08 de Raül
Romeva i Rueda (Verts/ALE) a la Comisión

Asunto:
Permisos temporales de pesca

La ONG Oceana
ha llamado recientemente la atención de la Secretaría General
de Pesca Marítima española (la SGPM), ya que dos palangreros españoles se
encontraban faenando en la zona de la Convención del Pacífico Occidental y
Central sin contar con la autorización de la Comisión de Pesca del Pacífico
Occidental y Central (WCPFC).

En
su respuesta a Oceana, la SGPM afirmó haber resuelto la situación. Al
parecer, ésta había concedido un permiso temporal de pesca a estas dos
embarcaciones por el que se las autorizaba a pescar en la zona de la WCPFC,
pero «por error» no se transmitió a Bruselas la correspondiente comunicación y,
por tanto, la
Comisión Europea no había solicitado que se incluyeran estas
dos embarcaciones en el registro de la WCPFC. Así pues, la SGPM informó de que la
situación se había resuelto el 12 de diciembre de 2007 y de que la Secretaría
de la WCPFC ya disponía de la documentación correcta. Cabe señalar que la SGPM
«resolvió» esta cuestión una semana después de que Oceana denunciara la
situación mediante un comunicado de prensa.

1. ¿Podría indicar la Comisión si está al
corriente de esta situación y si ha recibido el comunicado enviado por España
relativo al permiso temporal de pesca?

2. ¿Podría aclarar si la SGPM española
está facultada para expedir este tipo de permisos?

3. ¿Existe algún acuerdo válido entre
España o la Comisión y las correspondientes OROP en virtud del cual se expidan
estos permisos?

4. ¿Conoce el número total de permisos
temporales de pesca concedidos por España a sus embarcaciones situadas en todo
el mundo?

Font foto: oceana

L’infern de Guantànamo segueix essent un dels temes recurrents en els debats de les Comissions de Llibertats (LIBE) i de Drets Humans (DROI) del Parlament Europeu, tal i com hem pogut constatar aquest matí, a Brussel·les. Veure especialment la intervenció de Jennifer Daskal, consellera sobre contraterrorisme de Human Rights Watch. La casualitat ha volgut que precisament avui que en parlàvem a l’Eurocambra aparegués publicat a El País un inquietant article de Ken Loach i Victoria Brittan titulat, precisament, Cuando España prolonga la pesadilla, i en què explica el cas de Jamil el Banna i Omar Desgayes, dos homes que, després de passar cinc anys en en llimb caribeny, de patir indefensió i tortures de tota mena (un d’ells va perdre un ull), i de ser finalment declarats innocents pels Estats Units, en el seu camí de retorn a casa, al Regne Unit, es troben amb què el jutge Baltasar Garzón havia decretat una ordre d’arrest de tal manera que la policia britànica no té més remei que detenir-los en arribar aquests a l’aeroport de Luton. En fi, el cas i els detalls es troben més ben explicats en l’article, però el fet rellevant aquí és que, un cop més (segueix…)

queda pal.lesa la incherència, quan no la hipocresia, europea, en relació a Guantànamo. Mentre per una banda condemnem i critiquem la seva existència, per l’altra detenim i entreguem persones als Estats Units sabent que acabaran al forat negre de l’illa, o permetem que els Estat Units usin el nostre territori i espai aeri per transportar presoners.

El cas és que la situació dels 275 presoners que encara queden entre reixes no pinta massa bé, especialment davant les amenaces estadounidenques de sentenciar a mort sis dels presos considerats d’alt valor. Veure la deúncia que va fer Amnistia Internacional o Human Right Watch, entre d’altres.

En aquest context hi ha almenys tres coses que podem fer, i que cal fer, des del Parlament Europeu:

1. Seguir endavant amb la investigació que va iniciar l’informe Fava (avui els coordinadors de la Comissió LIBE han acordat nomenar un Grup de Treball a tal efecte.

2. Exigir al Consell que clarifiqui en què consisteix el ‘Quadre legal’ compartit UE-EUA en relació al cas de Guantànamo, el qual inclou, entre d’altres, les mesures de tancament.

3. Tal i com demanava Jennifer Daskal, seria interessant que, tal i com es demanava també a la resolució que el PE va adoptar el 12 de desembre de 2007, la Comissió i el Consell assumissin la responsabilitat de proporcionar refugi a aquelles persones que, havent estat considerades innocents però que no poden tornar als seus països d’origen simplement per què s’arrisquen a ser perseguits i torturats.

Caldria afegir un quart aspecte que ja he comentat en altres ocasions com és el cas de les llistes negres de NNUU i la UE, però això ho deixo per un altre apunt.

Sigui com sigui, molt em temo que aquesta no serà la darrera vegada que ens toca parlar de Guantanamo, i de les incoherències que la UE, i en especial els seus estats membres, posen de manifest amb la seva praxi.

Ara, de moment, tenim l’oportunitat de determinar l’agenda del proper parlament i govern espanyols. Personalment el trobo un tema prou important com per no inhibir-nos ni permetre, per activa o per passiva, que l’agenda la segueixi marcant que un dia va aplaudir o va callar davant de Guantànamo.

Font foto: Human Rights Watch

Asimetries. Aquesta és la paraula clau en les discussions relatives al marc en negociació de relacions entre la UE i Amèrica Central (veure propostes de la Comissió Europea). Avui tinc ocasió de participar en un debat a Brussel.les organitzat per diverses entitats que, com Oxfam, CIFCA, Aprodev, Cidse o Grupo Sur, estan seguint de prop el tema. En tant que vicepresident de la Delegació del Parlament Europeu encarregada de les relacions amb els països d’Amèrica Central (el President de la qual és Raimon Obiols), he tingut ocasió de seguir de fa temps aquest assumpte, i val a dir que amb certa preocupació. El cas és que, tal i com constatem en altres marcs de negociació d’acords similars (veure, per exemple, el cas dels EPA), malgrat que (segueix…)

formalment des de la UE ens volem desmarcar de la lògica més pròpia dels Estats Units en quant a que se suposa que no volem establir, únicament, un marc de lliure canvi comercial ams els nostres associats, sinó que busquem també espais de col.laboració institucional i de promoció dels drets humans entre les dues bandes de l’acord, la realitat s’obstina en desmentir sovint aquest desig.

Pel què fa al cas específic de l’actual negociació d’un acord d’associació entre la UE i Amèrica Central, des del meu punt de vista, cal que el punt de partida sigui coherent amb la premisa inqüestionable que hi ha manifestes diferències (altrament dites asimetries) entre les dues regions, i que si no volem que l’acord al qual s’arribi sigui simplement una condemna de mort per a la regió més dèbil (en aquest cas la centreamericana) cal establir mecanismes correctors.

Això, de fet, és el que demanen també les ONG que impulsen el debat que tindrem avui a Brussel.les. Vegeu-ne la nota que van fer els entitats esmentades fa uns dies:

Las actuales preferenciales comerciales deben ser el punto de partida para un Acuerdo de Asociación entre Centroamérica y la UE

El reconocimiento de las grandes diferencias que separan a ambas regiones tiene que presidir las negociaciones

Bruselas, 22 de febrero de 2008. La Comisión Europea debe aceptar que el punto de partida en las negociaciones con Centroamérica para el Acuerdo de Asociación (AdA), sea el Sistema General de Preferencias Plus (SGP+), han afirmado hoy las redes y ONG europeas CIFCA, APRODEV, CIDSE, Grupo Sur y Oxfam Internacional.

“La Unión Europea propone que el punto de partida de las negociaciones sea menor a las preferencias que actualmente tiene Centroamérica para la entrada de sus productos. Esto es inadmisible. No se puede aspirar a un AdA justo si el debate comienza con una rebaja de las ventajas comerciales con las que cuenta uno de los socios”, ha señalado Erik van Mele, portavoz de Oxfam Internacional.

Los gobiernos centroamericanos no deben aceptar desarrollar unas negociaciones sin partir de las preferencias con las que ya cuentan y cualquier diálogo debe ir encaminado a ampliar estas prerrogativas, han dicho las redes y ONG europeas antes del comienzo de la II Ronda de Negociaciones que comienza mañana en Bruselas.

“Todos estos Acuerdos incluyen un Tratado de Libre Comercio (TLC) y, si bien se pueden incrementar los flujos comerciales entre las dos regiones, no equivale automáticamente a un mayor desarrollo para todos, especialmente para la población más pobre de Centroamérica” expresó Suzan Van der Meij, portavoz para Centroamérica de APRODEV.

Las redes y ONG han criticado a la UE por mantener una posición agresiva en las negociaciones políticas y comerciales con América Central, queriendo incluir temas excluidos de la Ronda de Doha por la Organización Mundial del Comercio, como los llamados Temas de Singapur que incluyen los capítulos de inversiones, contratación pública y competencia.

“No estamos hablando de dos bloques iguales. Las diferencias entre ambos son abismales y las negociaciones no pueden plantearse de igual a igual. Si no se tiene en cuenta la menor capacidad competitiva de los países centroamericanos, entonces estará en peligro su desarrollo y el futuro de millones de personas en el istmo”, señala Martin Wolpold Bosien, portavoz de CIFCA.

Las redes europeas insisten en que el reconocimiento de las grandes diferencias que separan a ambas regiones debe traducirse en ofertas concretas de la UE para transferir tecnología y desgravar sus aranceles a los productos centroamericanos sin demandar reciprocidad, en particular en materia agrícola.

Además, Bruselas tiene que flexibilizar las negociaciones para que los países centroamericanos puedan avanzar en el proceso de integración con modelos de desarrollo que se ajusten a las necesidades de desarrollo de Centroamérica.

Por último, Iosu Perales, coordinador del Grupo Sur, afirma que “pretender que los centroamericanos le den el mismo tratamiento a sus empresas nacionales que a las corporaciones europeas, es un despropósito, estas deben someterse a requisitos de desempeño y contribuir al desarrollo centroamericano en lugar de impedirlo”

Font foto: www.theodora.com/maps

Tots (els polítics) són iguals? L’exfiscal anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, creu que no, i ens envia un amable correu electrònic en què ens suggereix deu raons per les quals pensa que cal votar per a en Joan Herrera a les eleccions del proper 9M. No cal dir que, més enllà del fet que, lògicament, les comparteixo, el fet que sigui algú de la rellevància i la credibilitat de’n Carlos qui les faci les dota d’un extraordinari valor i legitimitat per tal que, com a mínim, siguin tingudes en compte:

Diez razones para votar a Joan Herrera, per Carlos Jiménez Villarejo

Votar a J. Herrera es hacerlo por todas las candidaturas de ICV-EUiA en Catalunya. Ante el panorama de una campaña electoral con mas espectáculo que ideología y una excesiva demagogia,centrada en “a ver quien da más”, resulta indispensable apoyar a quienes ofrecen una autentica política de izquierdas, acreditada en la anterior legislatura, para construir una sociedad mas igualitaria y mas justa frente a los poderosos. La coalición que encabeza J.Herrera ya ha contribuido decisivamente en el proceso de construcción del Estado del Bienestar y, ahora, debe ser apoyada para aumentar el peso de la izquierda en el futuro Gobierno de España. Hay muchas razones para prestarle el apoyo que necesitan, para votarles. Hay muchas razones, entre las que están las siguientes. (segueix…)

1.-Es la única formación política que plantea “una reforma fiscal para mejorar la la progresividad y la equidad del sistema fiscal”, es decir, un sistema de impuestos capaz de ampliar las bases imponibles, de generar mas riqueza para realizar una mas justa redistribución de la misma entre las clases mas desfavorecidas. Es la única propuesta admisible cuando se sabe que el 86% de las grandes fortunas españolas, con un patrimonio superior a las 10 millones de euros, no declara el Impuesto sobre el Patrimonio. O cuando se sabe, lo saben el PP y el PSOE, que en los últimos diez años muchas empresas españolas han deslocalizado impunemente capitales hacia paraísos fiscales, europeos (las sociedades BV holandesas, Austria y Luxemburgo) y en las Islas Caimán, por mas de 6.000 millones de euros. J. Herrera solo plantea que el Gobierno del PSOE practique alguna vez la política actual del Gobierno alemán, que ha decidido “apretar los tornillos” a los paraísos fiscales europeos,como Liechtenstein, para contener el fraude de las grandes fortunas. Sobre todo, en un pais como el nuestro, donde el fraude fiscal representa el 23% del PIB.

2.-J. Herrera, en el Grupo Parlamentario de IU-ICV, ha actuado eficazmente para garantizar la transparencia de los partidos políticos en su sistema de financiación. La Ley de Financiación le debe mucho a esta coalición política. Para suprimir las donaciones anónimas,fuente de sumisión de los partidos a los poderes fácticos. Para aumentar la transparencia en la relacion de los partidos con las entidades de crédito. Particularmente, ante operaciones financieras irregulares, como la condonación de intereses -una forma encubierta de donación, prohibida-, condonación de la que se han beneficiado indebidamente el PSC- siete millones de euros y Esquerra -dos millones setecientos mil- .

3. -Como asimismo defendió, contra el criterio del PP y del PSOE, que, como viene exigiendo el Consejo de Europa, las formas mas graves de financiación irregular de los partidos se consideren delictivas como factor de prevencion y de represion de la utilización de la politica como medio de enriquecimiento personal o de los propios partidos.

4.-En aras de una  ética en la actividad pública, la coalición ha defendido y exigido, aunque sin éxito por falta de apoyos parlamentarios, que los Altos Cargos de la Administración Central cuando cesen en sus cargos dejen de percibir el 80% de sus anteriores retribuciones, que además son compatibles con las que perciban en cualquier actividad privada o pública posterior. El pago de dichas retribuciones representó al erario público, cuando cesó el Gobierno del PP, un coste de 2.940.341 euros. Una verdadera inmoralidad contra la que levantó la voz J. Herrera y su Grupo.

5.-J. Herrera y la coalición que encabeza es un ejemplo de actividad política entendida como servicio a los intereses generales. Por ello, cuando se descubrió el mayor fraude fiscal de nuestra historia, el atribuido al B. de Santander por un importe aproximado de 84 millones de euros,ejerció la acción popular y acusó a E. Botin. Solo el concierto de fiscales y tribunales, con una posición tan infundada como improcedente, ha hecho posible lo insólito, que ni siquiera se celebre el juicio contra los acusados que, por tanto, no han quedado exculpados.

6.-Ante la corrupción urbanística , expresada de forma palmaria en el Informe del Parlamento europeo sobre el “enladrillado” del litoral mediterráneo, J. Herrera reclamó en el Congreso de Diputados(5-5-2006), reformas legales sobre la planificación urbanística, mayor control ciudadano sobre dicha actividad pública, garantías de sostenibilidad en el desarrollo urbano y respuestas eficaces ante las demandas y necesidades de los ciudadanos. Así consiguió importantes avances en la Ley del Suelo y en actualización y modernización del régimen de incompatibilidades de Alcades y Concejales,asi como en lo relativo al control sobre sus bienes. Hizo frente de forma abierta y eficaz al “urbanismo basura” para contener y evitar la colusión de concejales e intereses inmobiliarios.

7.-Coherentemente con su firme posición contra la corrupción, ha planteado en el Congreso la aplicación inmediata de la Convención de NNUU contra la corrupción(2003), proponiendo reformas para hacer mas eficaz la lucha contra esa amenaza para la democracia, tanto en la investigación criminal como en la sanción de conductas que ya los Gobiernos anteriores debían haber llevado a cabo,como considerar delictivo el “enriquecimiento ilícito” de los servidores públicos.Ademas de ampliar los plazos para declarar prescritos esta clase de delitos, los de corrupción y fraude fiscal, para evitar situaciones como la Sentencia del Tribunal Consticional sobre los “Albertos” dejando sin efecto la condena penal que le habia sido impuesta,que solo puede incrementar aún mas la desconfianza respecto de los tribunales y la desmoralización cívica.

8.-Como aplicación de una política fundada la igualdad ante la ley y la no-discriminación, la coalición que representa J. Herrera ha procurado constantemente ante el Gobierno,mediante constantes Preguntas e Interpelaciones,garantizar los derechos de los inmigrantes contra cualquier forma de discriminación y de xenofobia,ha exigido politicas presididas por el principio de igualdad de trato, particularmente en las relaciones laborales,ha denunciado las expulsiones en frontera sin ninguna formalidad, ha denunciado las condiciones y la propia existencia de los Centros de Internamientos de Extranjeros y, entre otras muchas iniciativas, ha reclamado el derecho al voto de los mismos, como en otros paises europeos. Ha sido un ejemplo de politica de respeto y de integración hacia quienes ya representan el 10,3 % de los cotizantes a la Seguridad Social.

9.-J. Herrera ha denunciado vigorosamente los Acuerdos con el Vaticano exigiendo que el Gobierno supere sus complacencias con la Jerarquía católica  para construir un Estado laico. El Acuerdo vigente de 1976 afirma que el Estado español reconoce (haciendo referencia a la Ley franquista de libertad religiosa de 1967, derogada en 1980) que “debe haber normas adecuadas al hecho de que la mayoría del pueblo español profesa la religión católica”, afirmación radicalmente incompatible con el planteamiento constitucional. Y los Acuerdos de 1979 sobre enseñanza se firmaron cuando la Constitución acababa de entrar en vigor, pero se negociaron bajo la presión de una jerarquía ávida de conservar sus privilegios antes de que aquella fuera aprobada. La Jerarquía está violando sistemáticamente la Ley de libertad religiosa en cuanto presiona y coacciona a colectivos sociales a los que no admite en la plenitud de sus derechos.

10.-Finalmente, hay otra buena razón para votar ICV-EUiA,el papel que ha jugado en la aprobación de la Ley de la Memoria Histórica. Sencillamente, sin dicha coalición hoy no habría Ley o sería manifiestamente inaceptable. Gracias a J. Herrera, la Ley condena el franquismo, lo declara ilegal e ilegítimo y, por tanto, causante de gravisimas violaciones de los derechos humanos, declara que sus Tribunales, procesos y condenas eran contrarios a los principios de un juicio justo y asi, sucesivamente, hasta constituir la herramienta legal que cierra el proceso de la transición, consuma la ruptura y abre nuevas perspectivas a todos los ciudadanos y organizaciones cívicas para reclamar derechos,acceder a los archivos y, sobre todo, investigar el destino de los represaliados desaparecidos.

Son  razones sólidas, hay muchas más, para no abstenerse y, sobre todo, para votar a una fuerza de izquierda transformadora y radical, ICV-EUiA.
Fdo: Carlos Jiménez Villarejo 

Foto: Carlos Jiménez Villarejo: Font ABC

Fa molts anys que segueixo en Carlos Taibo, tants com temps fa que l’admiro en molts sentits. Vaig tenir la sort que fos una de les persones que va formar part del tribunal que va avaluar la meva tesi doctoral, i ha estat, de sempre, una de les veus que més ha influït en la meva manera de pensar, sobretot en relació a una realitat prou convulsa i complexa com és el cas dels Balcans. Aquests dies em trobo coincidint novament amb les seves anàlisi en relació a la declaració d’independència de Kosova. Ho feia quan publicava fa uns dies l’article Kosovo y las esencias al diari Público, i hi torno a coincidir avui, llegint la carta al director que publica a El País, que ell mateix titula Columnistas sobre Kosovo, i que reprodueixo més avall: (segueix…)

Columnistas sobre Kosovo
Carlos Taibo – El País – 26/02/2008

En las últimas semanas han proliferado en EL PAÍS los expertos en Kosovo. No acierto a entender por qué la mayoría de estos expertos muestran tanto empeño en reescribir la historia contemporánea de aquel país. Porque, al cabo, lo que estas gentes nos cuentan sin más es que, a la hora de sopesar conflictos como el kosovar, hay que otorgar una radical primacía a las leyes de los Estados y rechazar ontológicamente todo aquello que se oponga a esas leyes.

Tampoco está de más que recuerde -parece- que el hecho de que la Autoridad Nacional Palestina no pueda acometer una declaración de independencia hunde sus raíces, de nuevo, en la primacía otorgada a las leyes de un Estado, Israel, y ello por mucho que conste que éste es el ocupante ilegal de los territorios en los que se cimentaría un imaginable Estado palestino.

No quiero engañarme en demasía: a los expertos en Kosovo que han proliferado en los últimos días nada les importa lo que ocurre en ese rincón de los Balcanes occidentales. Hablan aparentemente de Kosovo para referirse a lo que podría ocurrir entre nosotros. Y en eso es en lo que piensan cuando le otorgan una incontestada -y me temo que bien poco meditada y escasamente democrática- primacía a las leyes de los Estados.

Foto: Carlos Taibo. Font: El País

Fa dies que percebo tant en els mitjans de comunicació com per part de gent diversa, el temor, quan no la fatiga, al bipartidisme (avui mateix, per exemple, hi han coincidit tant en Cuní com en Bassas). Em deia una persona propera fa uns dies: ‘no sé si anar a votar, estic cansat dels polítics. Haurien de sortir menys als mitjans‘. Vaig intentar contraargumentar (reconec que no sé si me’n vaig sortir) que, des del meu punt de vista, el problema és precisament que els mitjans tenen una manifesta tendència a: 1) treure sobretot els partits grans i els que tenen més escons (fins a cert punt és normal, són els que tenen més vots); però 2) a treure sobretot els discursos, els tons, les frases, que poden generar més pol.lèmica, i no tant les propostes programàtiques o els arguments de les mateixes. No fa pas massa, en un cara a cara que vaig fer a Els Matins de TV3 amb en Raimon Obiols, precisament per tractar sobre el tema del Tractat Constitucional Europeu, la moderadora se’m va acostar i a cau d’orella em va deixar anar un: ‘a la jugular!’. Després vaig saber que li havia fet el mateix a en Raimon. Em va sorprendre aquesta ‘recomanació’, primer, (segueix…)

perquè tenia la impressió que aquell programa havia de servir per tal que la gent tingués algun argument més per tal de fonamentar el seu posicionament en relació al Tractat, no considerava que fos en cap cas una lluita de gossos, i segon, perquè precisament, en tant que oient i seguidor de nombrosos debats, aquells que em cansen més aviat i dels quals desconnecto de seguida són, de fet, els que enlloc d’arguments es centren en desqualificacions personals, crítiques basades en estereotips inventats o falaços, adjectivacions massives i sobreres, o, simplement, en xerrar molt molt molt i cridar també molt molt molt. I si em cansen com a oient, podeu imaginar la mal regust de boca que em queda quan se m’hi vol implicar.

El cansament de la gent en la política és manifest. La dubtosa qualitat humana i professional que envolta bona part de la política és també evident, tot i que cal afegir que no la considero proporcionalment més elevada a la que podem trobar a qualsevol altra col.lectivitat humana. La única diferència, potser, és que les misèries de la política són més visibles, almenys d’una part de la política, ja que n’hi ha molta que no es veu i que en canvi mereix, des del meu punt de vista insisteixo, tota mena d’elogis, com passa amb qualsevol altra professió. I aquí és on vull arribar, amb dues interpel.lacions.

Primera interpel·lació, als mitjans: Què passaria si enlloc de premiar l’insult, la desqualificació, el to de veu crispat o la bulla constant, es premiés la reflexió, la inventiva, les genialitats, les propostes? I com que sóc el primer a qui no agrada les generalitzacions em mullaré i diré que fer això que proposo és possible. Fa anys que ens ho demostren professionals com, per exemple, l’equip de la R-Pública (avui el Cafè de la República), que a moltes i molts de nosaltres ja ens va seduir quan ocupava les ones matinals a la COM, i que després d’un incomprensible ‘cessament’, segueix demostrant que una altra manera de comunicar la política és possible sense estridències i amb contingut, des dels vespres de Catalunya Ràdio (gràcies Barril, Ollé, Mas, i cia).

Segona interpel·lació, a la gent interessada pel món que ens envolta (i per tant no passota) però cansada de l’actual manera de mediatitzar la política: Som conscients que, en gran part, el fet que determinats personatges apareguin tant en els mitjans es deu a que tenen molts vots? Som conscients que el bipartidisme és el resultat que en gran part seguim pensant que vivim en un sistema presidencialista, com ho poden ser França o els Estats Units, quan no és el cas? Som conscients que una manera de canviar el rumb de les coses, precisament, és que el mapa polític s’equilibri una mica més i que, per tant, seria molt interessant donar suport a aquelles veus que tant en el to, com en el contingut, s’esforcen en no caure en determinats tòpics desmobilitzadors? Som conscients que hi ha vida (i permeteu-me afegir, vida intel·ligent) més enllà del PSOE i del PP?

Personalment considero que d’allò que es tracta el 9M no és, només, de decidir QUI serà el president del Govern, sinó de COM gestionarà la majoria o minoria que aconsegueixi. No està en joc només un nom, sinó una agenda. Toca escollir qui presidirà el govern, però també quins són els temes que haurà de posar sobre la taula per tal de ser discutits, debatuts, contraargumentats. I això dependrà de les aliances.

No és prou motivació, aquesta, per no caure en la trampa del ‘vot útil’? No és prou motivació per no deixar-se arrossegar per una abstenció que, ho vulguem o no, acabarà beneficiant, només, als dos grans partits, i especialment a aquells sectors de la política que usen estratègies, discursos i pràctiques de les que a molta gent ens cansa?

En fi, no cal dir que, excepte la de recórrer a la violència o la coacció, respecto totes les postures que es puguin prendre el proper 9M, però també penso que algunes seran més útils que d’altres per tal de canviar aquesta política que, almenys a alguna gent, fa temps que ens cansa. I una de les maneres de fer-ho, almenys serà la meva, és recolzant una de les candidatures que encapçala una de les persones que més ha treballat per canviar les formes, els continguts i el to de la política: la de’n Joan Herrera.

Segurament no sorprendrà a ningú el que diré a continuació, però és que en Joan és una de les raons, de fet de les més determinants, que en un moment donat em van abocar a acceptar el repte de dedicar-me a la feina a la qual em dedico actualment. I serà també la seva evolució la que, molt probablement, determini també el meu futur.

No, no crec que tots siguin iguals, ni mitjans, ni partits, ni ONGs, ni polítics. Procuro distingir, a alguns els reconec les virtuts escoltant-los, a d’altres llegint-los i comprant-los (és a dir, en els quioscs, en el cas dels mitjans escrits), a les ONG fent-me’n soci i contribuint-hi de diverses maneres, a d’altres, en canvi, els ho puc demostrar votant-los.

Font foto: EFE

Doncs sí. Ja som en campanya. Tothom. Per activa o per passiva. Per bé o per mal. Més o menys convençuts i convençudes d’allò que toca fer el dia 9, i per què. Amb més o menys confiança en el sistema. Però som en campanya. I per molt que ens en vulguem inhibir, per molt que algunes persones creguin que, simplement per no anar a votar, o fins i tot per votar en blanc ‘el sistema’ farà un canvi radical per bé, lamento dir que, almenys això penso, s’equivoquen. Per què ‘el sistema’, com solem anomenar, de manera simplista, la complexitat que avui és pròpia de les col.lectivitats humanes, és, per definició, imperfecte. Com ho som les persones.

El repte està, per tant, en fer evolucionar ‘el sistema’ cap a la direcció que creiem més justa, o correcta, per la simple raó, entre d’altres, que ‘el sistema’ es mourà, sí o sí, la pregunta és cap a on. I la resposta és, simplement, cap a allà on marquin els qui tinguin més capacitat d’influir en les diferents parcel.les de la maquinaria, ja sigui aquesta institucional, o parainstitucional. Per a mi, tant important és somniar i definir el destí com avançar-hi. Tant equivocada trobo l’actitud d’avançar per què sí sense un objectiu somniat a llarg termini (realpolitik) com limitar-nos a somniar (ingenuïtat). Per tot això vaig decidir, fa molts anys, no inhibir-me. Esdevenir actor, i no només espectador. Implicar-me fins on pogués per contribuir a canviar el rumb ‘del sistema’. I vaig fer-ho (segueix…)

afegint-me a aquells col.lectius o grups de persones que tenien un somni similar al meu i que, per tant, em permetien caminar amb ells. Un dels grups als quals vaig trobar aquestes afinitats va ser ICV, i per això vaig entrar-hi. I per això trobo important que, ara, davant la perspectiva que el 9 de març puguem entre totes i tots escollir un Parlament que, al seu torn, escollirà un govern, fruit de les majories i minories, i condicionat per les hipoteques socials que aquestes majories i minories comportin, no ens podem inhibir.

Jo, almenys, no penso fer-ho.

Jo també sóc en campanya, per unes idees, per un model de país i de societat, per un model d’establir els marcs que han de regir les relacions entre les persones. Perquè, ja sé que és un tòpic, però no per això deixa de ser cert, que el proper 9 de març ens hi juguem molt.

Per això vaig ser a Terrassa, ahir al matí, explicant les línees generals de la política exterior que entenem prioritàries per al proper govern de l’Estat.

Per això vaig ser al migdia al debat de Tribuna Barcelona on en Joan Herrera va desenvolupar les linees generals de les seves propostes com a cap de llista per Barcelona tot apel.lant a la Revolució Verda contra els nou-rics.

I per això vaig ser al vespre a Girona explicant, al costat del candidat Biel Jover, perquè la correlació de forces que sortirà de les eleccions determinarà, entre d’altres coses, les relacions el proper executiu tindrà amb les institucions europees, o com podran influir en infraestructures tan pol.lèmiques, tant pel fons com, sobretot, per la forma com s’estan duent a terme, com és la interconnexió elèctrica (MAT) o el traçat del TGV al seu pas per Bàscara (veure peces a El Punt o el Diari de Girona).

Som en campanya, ho vulguem o no. I el proper 9 de març sortirà un Parlament (Congrés i Senat) el color del qual dependrà del color de la mobilització, i és aquest color el que, necessàriament, condicionarà l’agenda, les prioritats, el to i el tarannà del proper president, sigui qui sigui.

Foto: A Girona amb el candidat Biel Jover. Font: M. Lladó/El Punt

El Premier britànic, Gordon Brown, es va mostrar ‘molt decebut amb els Estats Units’ en saber-se que dos vols de la CIA van aterrar a territori britànic, concretament a l’illa de Diego Garcia, per tal de reposar carburant, però amb la particularitat que la seva ‘càrrega’ eren, ni més ni menys, que persones detingudes acusades de terrorisme però suposadament detingudes (i per tant també transportades) de manera il.legal. El Ministre britànic de Ministres Exteriors, David Miliband, va confirmar el fet i va demanar disculpes (veure-ho a la BBC). Fa temps que alguns i algunes MEPs demanem que el Parlament Europeu reobri l’assumpte i faci un informe de seguiment del famós Informe FAVA. La pressió de nombrosos governs, alguns directament afectats com és el cas portuguès, estan fent una pressió brutal per tal que això no sigui així. Tot plegat és preocupant, i molt em temo que ens trobem davant la punt de l’iceberg, però més preocupant encara és que les sospites de complicitat per part dels governs europeus augmenta a mesura que són aquests els qui impedeixen qualsevol mena d e nova investigació. (segueix…)

Notícia distribuida per Agències i recollida per la versió digital de lavanguardia.es (21.2.08 actualitzada a les 19.02)

Londres
confirma ahora que dos vuelos secretos de la CIA aterrizaron en territorio
británico

Gordon Brown califica de muy grave la revelación y expresa su decepción
con Washington | El director de la Agencia reconoce los
vuelos

Londres. (Agencias).- El ministro británico de Asuntos Exteriores, David
Miliband, confirmó que dos vuelos de la CIA estadounidense que transportaban
sospechosos de terrorismo pararon a repostar en 2002 en la isla de Diego
García, territorio británico. El director de la CIA, Michael Hayden, reconoció
públicamente los hechos.

En una declaración a la Cámara de los Comunes, Miliband dijo que, debido
a "errores de registro", las autoridades de Estados Unidos no le
había alertado hasta ahora de estos vuelos, cuya existencia el Gobierno
británico había negado.

El documento mencionó una decena de casos que afectaron a 21 ciudadanos o
residentes de la UE, y atribuyó el conocimiento o connivencia con alguno de
ellos a las autoridades de Italia, el Reino Unido, Suecia, Austria y, fuera de
la UE, Macedonia y Bosnia-Herzegovina.

Foto: David Miliband admetent els vols de la CIA i demanant excuses. Font: PA/BBC

Aquesta setmana de sessió plenària a Estrasburg, l’Eurocambra ha debatut diversos temes relacionats amb els Drets Humans. He tingut ocasió de participar en tres d’aquests assumptes a través tant de l’el.laboració de les resolucions específiques com en el debat que ha tingut lloc en el plenari. Els tres temes que he seguit són el posicionament del Parlament Europeu en relació a la 7a sessió del Consell de NNUU sobre Drets Humans (veure resolució Verds/ALE i resolució negociada amb altres grups); la situació a Timor oriental després de l’intent d’assassinat del President i Premi Nobel de la Pau, José Ramos-Horta (veure proposta de resolució Verds/ALE, veure també cronologia fets recents); i la situació humanitària a la regió del Kivu Nord, a la RDC, on, per altra banda, té un protagonisme especial la violència contra les dones en diverses formes tal i com podeu veure en la proposta de resolució del Grup Verds/ALE. Adjunto intervencions preparades pel debat d’aquesta tarda més avall:(segueix…)

Intervención en plenaria de Raül Romeva
URGENCIAS: Timor Oriental
21 febrero de 2008

Timor Leste es un ejemplo de como se pueden llevar a cabo procesos de autodeterminación, y de como pueden hacerse bien. De hecho, seria interesante que otras potencias excolonizadoras (como España, por ejemplo) aprendieran de la experiencia portuguesa en el caso de Timor, y dieran mejor respuesta a los procesos de descolonización inacabados que les incumben (es el caso del Sahara Occidental).

Sin embargo, resulta también evidente que todos estos casos no son sencillos ni de resultados inmediatos. Las dificultades que vive Timor Leste, donde a pesar de haberse celebrado unas elecciones pacificas hace unos meses siguen existiendo importantes disturbios, e incluso el intento de asesinato del Presidente Ramos Horta (al que desde aquí saludamos y mandamos nuestros deseos de pronta recuperación) o del primer Ministro Xanana Gusmao.

Nadie, creo, puede discutir la voluntad de entente que ha demostrado Ramos Horta, entre otros muchos, y estoy convencido de que, incluso después del atentado, Ramos Horta liderará los esfuerzos que sean necesarios para encontrar un acuerdo político entre las partes actualmente en conflicto en el país que permita dirimir las diferencias en un marco democrático y no violento.

Para ello, sin embargo, es necesario que la Comunidad Internacional se comprometa a fondo y que, entre otras cosas, el mandato de Naciones Unidas sea renovado a finales de febrero para que, tal y como de hecho ha sugerido Sudáfrica, la presencia internacional se alargue hasta 2012 en aras de permitir una planificación a más largo plazo.

Así mismo, es deseable que la presencia de Naciones Unidas en el terreno se ajuste a las necesidades del país en el sentido que sólo serán útiles si tienen capacidad de actuar preventivamente ante los brotes de violencia, y de actuar consecuentemente ante los mismos. Por último, es urgente también que la UE establezca cuanto antes una Delegación en Dili y que el Parlamento Europeo envíe también una delegación de observación con objeto de apoyar a las fuerzas democráticas y de evaluar la orientación y eficacia de la ayuda europea.

Intervención en plenaria de Raül Romeva
URGENCIAS: North Kivu (2′)
21 febrero de 2008

Nuevo capítulo, este de hoy, del trágico serial que tiene como protagonista la población de la República Democrática del Congo. En este caso el escenario se centra en la región Norte de Kivu, pero la trama y las víctimas son las mismas que ya fueron objeto de una resolución de urgencia en la sesión plenaria de enero.

Desde 1998 son casi 5 millones y medio las personas que han muerto a causa de la guerra y 45.000 personas más mueren mensualmente a causa (directa o indirectamente) de la misma, esto es, 1500 personas cada día. En otras palabras, entre que empezamos esta sesión, el lunes, y hoy, 6000 personas han muerto en la RDC.

En los últimos meses, además, se han acrecentado, sobre todo en la región del Este, las masacres, las violaciones de niñas y mujeres y el reclutamiento forzado de niñas y niños. De todo ello son responsables tanto las tropas rebeldes de Laurent Nkunda como los combatientes de las FDLR (fuerzas democráticas para la liberación de Rwanda).

Por otra parte, cabe recordar que el mandato de la MONUC se fundamenta en el capítulo VII de la Carta de la ONU, lo que le confiere la autoridad de usar todos los medios necesarios para disuadir cualquier intento de uso de la fuerza que ponga en peligro la vida o la integridad de civiles o que suponga una amenaza del proceso político.

Sin embargo, hasta la fecha, la presencia de la MONUC ha sido del todo insuficiente para frenar la barbarie. Por todo ello, es imperativo apelar de nuevo al Consejo de Seguridad que reaccione y ponga todos los medios disponibles para frenar las masacres.

Así mismo, si bien debemos saludar y felicitarnos por la celebración de la Conferencia de Goma que abre la puerta a una negociación política, los acuerdos, especialmente aquellos que tienen que ver con la desmovilización, siguen siendo ambiguos y su aplicación poco clara.

Por último, esta es una nueva oportunidad para reclamar una vez más que se activen e implementen los mecanismos de control, como el Proceso de Kimberley (diamantes), en materia de certificación de origen de los recursos naturales importados por la UE.

Foto: José Ramos-Horta, President de Timor Oriental. Font: AP/BBC

Dilluns al vespre, a Estrasburg, vàrem tenir ocasió d’intercanviar punts de vista amb el ponent de l’Assemblea del Consell d’Europa (CoE), Dick Marty, autor de l’informe sobre els vols de la CIA i, més recentment, abanderat d’una nova batalla en favor dels drets fonamentals com són les famoses llistes negres de la UE i de Nacions Unides. Sobre aquesta qüestió un grup de diputats i diputades estem preparant una sèrie d’iniciatives que comentaré aviat (avanço, però, que l’existència de les llistes, i especialment els procediments amb què funcionen, són del tot inadmisibles en un Estat de Dret). Per altra banda, noves informacions (veure informe Journey of Death) de l’organització Reprieve (amb qui ens hem reunit aquest matí) ens obliguen a tornar a posar sobre la taula l’afer dels vols de la CIA i les detencions i pràctiques il.legals a Guantanamo. Aquest és un assumpte que ja he tractat en anteriors ocasions (veure categoria DDHH: Guantanamo/vols de la CIA/EUA) però ara hi torno per informar de la iniciativa que he promogut en forma de preguntes a la Comissió i al Consell que adjunto a continuació: (segueix…)

Oral Question by Raül Romeva (et al) to the Comission on the New evidences of EU Member States involved in CIA renditions to Guantanamo  

A recent report "Journey of Death", released by the NGO Reprieve, U.K., reveals that Portuguese territory and airspace was used between 2002 and 2006 to transfer over 700 prisoners to torture and illegal imprisonment in Guantanamo Bay. This report was compiled by comparing flight logs obtained from Portuguese authorities, information from the U.S. Department of Defence showing dates of arrival of prisoners at Guantanamo Bay, and unclassified testimony from many of the prisoners themselves.  

Moreover, the Danish Government was aware since 2005 that Danish airspace and airports were used by CIA for transportation of prisoners. 

Taking into account these new revelations, which measures does the Commission intend to take? 
Will the Commission request that Portugal and Denmark hold an in-depth and public inquiry to fully investigate these breaches of International Law? 
Can the Commission report back to the Parliament on the answers to its letter of 23 July 2007 to the Polish and Romanian Governments requesting detailed information about the outcome of the inquiries which took place in both countries? 
Can the Commission report back to the Parliament about the results of the questionnaire sent to all EU member States on their respective counter-terrorism measures?   

Oral Question by Raül Romeva (et al) to the Council on the New evidences of EU Member States involved in CIA renditions to Guantanamo  

A recent report "Journey of Death", released by the NGO Reprieve, U.K., reveals that Portuguese territory and airspace was used between 2002 and 2006 to transfer over 700 prisoners to torture and illegal imprisonment in Guantanamo Bay. This report was compiled by comparing flight logs obtained from Portuguese authorities, information from the U.S. Department of Defence showing dates of arrival of prisoners at Guantanamo Bay, and unclassified testimony from many of the prisoners themselves.  

Moreover, the Danish Government was aware since 2005 that Danish airspace and airports were used by CIA for transportation of prisoners. 

Taking into account these new revelations, which measures does the Council intend to take? Will the Council request that Portugal and Denmark hold an in-depth and public inquiry to fully investigate these breaches of International Law? 

Font foto: AP/BBC

Demà el Parlament Europeu debat un nou informe (Méndez de Vigo-Corbett) sobre el procés de ratificació del Tractat de Lisboa, i avui Ferdinando Riccardi, l’editorialista d’Agence Europe, fa una crida a la calma davant del pedregar que suposa aquest procés. I és que els nervis es fan notar arreu, raó per la qual a França, un els països que amb el seu No havia provocat la reconducció del procés euroconstitucional, varen ratificar el Tractat de Lisboa fa uns dies, gairebé amb nocturnitat i sense el viu debat que va protagonitzar quan tocava parlar del Tractat Constitucional. Les postures que les diferents formacions polítiques han defensat a França en relació al Tractat de Lisboa han evolucionat, lògicament, però en sentits diferents, la qual cosa posa també de manifest la gran diversitat que existia tant en el bàndol del Sí com en el del No. La mateixa situació trobem a l’Estat. Ja llavors érem moltes les persones que argumentàvem un No al Tractat Constitucional allunyant-nos dels arguments euroescèptics i basant-nos en quatre elements: el context, (segueix…)

el qual era (i de fet segueix essent), de desconcert i de redefinició per part de moltes regions i països en relació a què és i què vol ser la UE, la qual cosa comportava que el debat europeu estigués clarament viciat per prioritats internes de cada país, aspecte que per altra banda no fa sinó que veure’s alimentat des dels governs dels principals països europeus, entre ells el francès (Chirac mateix va ser víctima de la seva estratègia de culpabilitzar Brussel.les de tot allò dolent i de penjar-se totes les medalles de les coses que la ciutadania podia percebre com a bones, però és que és el mateix que fa també el govern espanyol en altres casos com, per exemple, poso per cas, la decisió sobre el reconeixement de Kosova);  

el procés seguit no va ser sinó un cúmul de despropòsits inspirats pel tradicional despotisme il.lustrat que sovint caracteritza les decisions a alt nivell de les institucions europees (amb una única excepció que va ser la conformació de la Convenció), i excessivament dominat per una visió fonamentalment estatalista (UE igual a suma d’Estats) i economicista (UE igual a mercat únic) de la construcció europea;  

la forma (no era un Tractat, però sí ho era, no era una Constitució però era com si ho fos) feia realment difícil explicar de què estàvem parlant exactament;  

i finalment el contingut, el qual comportava que, a grans trets,  s’establia rang constitucional a aspectes que, en realitat, no són, no han de ser, res més que polítiques concretes resultats de les correlacions de forces d’un moment determinat les quals, sobretot en aquells moment, escoraven clarament cap al centre dreta lliberal.   

Pel què fa al Tractat de Lisboa, actualment en procés de ratificació, penso que ni el context ha canviat massa respecte del que hi havia fa uns mesos, ni el procés que han seguit els governs convida a l’optimisme, ja que segueixen actuant, Govern (Consell) i Comissió aplicant la seva peculiar manera d’entendre el despotisme il.lustrat. Per altra banda, segueix sense tenir-se en compte una d eles propostes que des de nombrosos forces europeistes reivindiquem de fa temps com és la celebració d’un REFERÈNDUM europeu de ratificació, així com la iniciació d’un veritable PROCÉS CONSTITUENT, la qual cosa implica, necessàriament, l’elecció d’una assemblea destinada a tal finalitat.  

Així doncs, la meva postura en relació al nou text es basarà principalment en els altres dos aspectes: la forma i el contingut. 

Sobre la FORMA: 

·          El text definitiu del Tractat de Lisboa va ser finalment signat el passat dijous 13 de desembre de 2007. El nou Tractat de Reforma de la UE, a diferència del projecte de constitució, que creava un text únic, esmena  per una banda el Tractat de la Unió Europea(TUE), i per l’altre el Tractat pel qual s’estableix la Comunitat Europea – que passa a denominar-se Tractat sobre el Funcionament de la Unió Europea(TFUE)- però mantenint-los com a textos separats. Ens trobem novament davant d’una reforma del text de Niça, tornem al concepte Tractat pur i dur habitual en la construcció de la UE. Per tant, desapareix tota connotació constitucional.  

·          És important apuntar d’entrada que la reforma permet crear una personalitat jurídica única, ja que la Unió Europea assumeix tot rol que tingués la Comunitat Europea. També elimina la estructura de tres pilars. Administrativament i de cara a la representació exterior és un pas important. Tanmateix, és important deixar ben clar que es tracta d’un Tractat com els de sempre, i que en cap cas té sentit parlar encara de Constitució, ja que hem tornat al procediment habitual de reforma del tractat del TUE, el mateix procediment que Amsterdam i Niça. 

Sobre el CONTINGUT: 

·          Com a aspecte negatiu cal destacar l’omissió en el text de tota referència als símbols constitucionals de la Unió com la bandera, l’himne i l’euro, així com la no inclusió de la Carta de Drets Fonamentals en el redactat del text, per bé que esdevé igualment jurídicament vinculant, i per tant no hi ha cap diferència més enllà de la qüestió estètica – a part de les declaracions annexes amb clàusules d’exclusió voluntària assolides pel Regne unit i Polònia en alguns aspectes -. La Carta, que aporta al sí de la UE els denominats drets de tercera generació o drets socials –encara no reconeguts per les constitucions més antigues a Europa-, ha estat proclamada solemnement al Parlament Europeu, el Consell i la Comissió.

·          La denominació de Ministre d’Afers Exteriors ha quedat relegada per la d’Alt Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, que serà a més vice-president de la Comissió, si bé tindrà els mateixos poders  i comptarà amb un cos de servei exterior propi. Les denominacions de llei i llei marc tornen a la nomenclatura original de reglament i directiva, respectivament. 

·          Pel què fa al camp de les novetats, cal valorar com a aspecte molt positiu la introducció de dos temes clau per a l’esquerra verda, com ho són per una banda la lluita contra el canvi climàtic i la política en matèria d’energia –solidaritat energètica, etc.-, i el paper dels serveis d’interès econòmic general. 

·          Per a aquest objectius de millora democràtica és molt important, a nivell intern, l’augment del paper del Parlament Europeu com a col.legislador –en un 95%, i en la majoria dels camps excepte en la PESC i en matèria de cooperació judicial i policial-, i l’increment dels àmbits amb decisió per majoria qualificada al Consell, amb les novetats de matèries com immigració i asil, cooperació judicial i policial (interior), circulació de treballadors i qüestions d’afers exteriors plantejades per l’Alt representant, romanent amb decisions unànimes PESC, defensa i fiscalitat.  

·          Pel què fa a la majoria qualificada, canvia el sistema amb la introducció de la doble majoria en nombre d’Estats (mínim 55%) i població (que representin un mínim del 65% de la població), però s’ajorna com a mínim fins al 2014, amb un període de transició fins al març del 2017, i on s’aplica la clàusula de Ioannina pel què fa a les minories de bloqueig.  

·          A nivell de democràcia externa, cal destacar la inclusió de la iniciativa legislativa popular per iniciar un procés legislatiu a partir d’un milió de signatures, el major control dels parlaments nacionals mitjançant l’anomenat procés de “targeta groga” i la possibilitat per al Comitè de les Regions de recórrer actes legislatius al Tribunal Europeu de Justícia en temes que requereixen la seva consulta. A nivell de funcionament intern és interessant destacar que per primer cop apareix la clàusula d’abandonament voluntari de la UE per part d’un Estat membre.  

Així doncs, totes aquestes disposicions representen un avanç respecte Niça. Cal reconèixer, no obstant això, que segueix mancant un impuls a l’Europa política i social, ja que les disposicions monetaristes ja existents als Tractats vigents no es canvien, i per tant continua el desequilibri entre les mesures per fomentar el mercat intern i les destinades a millorar les prestacions socials. La diferència fonamental que cal considerar d’aquest tractat respecte al projecte constitucional és que aquestes disposicions ja no formen part precisament d’una Constitució, és a dir, no es constitucionalitza un model neoliberal, amb les implicacions que això tindria i amb les dificultats per canviar-ho que suposaria; a un Tractat se li assumeix una vida útil molt més curta que a una Constitució. 

EN SÍNTESI: Posant sobre la balança els quatre ingredients (context, procés, forma i contingut), crec que no hi ha, ni de lluny, prou elements de canvi (i encara menys d’autocrítica) que justifiquin passar del No que vaig defensar al Tractat Constitucional a un Sí, però també crec que n’hi ha prous que em permetrien sentir-me còmode amb una Abstenció al Congrés (que és on tocarà ratificar-ho), especialment el fet que en ser un Tractat deixa la porta oberta a una Constitució, i que afronta importants canvis institucionals necessaris per tal de fer funcionar l’estructura europea.  

Font foto: Comissió Europea

Toca parlar de Kosova. Toca recordar que la separació és, sovint, la millor de les solucions quan una relació no funciona, així com que per tal que una relació funcioni cal que ambdues parts es respectin mútuament. Toca recordar que el Consell de la UE haurà de prendre avui, dilluns 18F, una de les decisions més importants dels darrers anys, és a dir, si reconeixen o no el nou Estat. Toca recordar que la felicitat, que esperem que no sigui breu, de la gent que fa anys reclama la independència (veure Declaració d’Independència), vé després de molts anys de patiments, mancances, guerres, atemptats, morts, sang, oblit,… Toca recordar que Kosova no va entrar a les agendes internacionals fins que la guerrilla va optar per abandonar la via pacífica d’Ibrahim Rugova i va apostar per la via armada. Toca recordar que (segueix…)

quan les autoritats de Belgrad, presidides per Slobodan Milosevic, van començar la seva particular ofensiva anti-tot allò que no sonava a nacionalisme serbi (o que no s’hi volgués sotmetre), al voltant del 1990, van ser molts governs, entre ells l’espanyol, els qui van mirar cap a una altra banda, o pitjor, li van donar suport tàcit.

Toca recordar que si llavors la malanomenada comunitat internacional hagués llegit correctament la situació, és a dir, en clau del què significava Iugoslàvia, i no en funció dels interessos/pors particulars de cadascun, potser (vaja, segur) s’haurien evitat milers de morts, d’anys de guerra, de diners gastats en reconstrucció, de desconfiances i de discursos demagogs, en un i altre sentit.

Toca recordar que del projecte de la Gran Sèrbia no en queda més que la mínima expressió, i que el cost d’aquest fracàs han estat milers de persones mortes i la destrucció de milions de vides.

Toca recordar al nou govern Kosovar que ara és el moment de demostrar que no és com el de Milosevic, i que respectarà les minories tal i com ells sempre van demanar ésser respectats.

Toca recordar que avui aquells que deien que mai reconeixerien els nous estats creats de la implosió iugoslava (començant per Eslovènia, i seguint per Croàcia, Bòsnia, Macedònia, …) no només els han acabat reconeixent sinó que algun d’ells ja forma part de la UE (precisament el que actualment ocupa la presidència semestral del Consell, Eslovènia), i els altres són esperant al llindar a la porta.

Toca recordar que no té cap sentit, per tant, obsedir-se com fan el PP i el PSOE amb no voler reconèixer el nou Estat de Kosova, ja que tard o d’hora ho hauran d’acabar fent.

Toca recordar que la viabilitat de Kosova com Estat independent no serà fàcil, gens fàcil, i que l’estatus de pseudo-protectorat europeu comportarà una enorme responsabilitat, durant dècades, de part de la UE i els seus Estats membres.

Toca recordar que aquesta decisió tindrà conseqüències sobre les quals caldrà estar vigilant, no només, lògicament, a les principals ciutats sèrbies, sinó també, i particularment, a la veïna Bòsnia.

Toca recordar que el debat sobre la definició de fronteres, també a la UE i els seus vorals, no pot ser mai un tema tabú en política, ja que sinó aquestes inquietuds poden derivar cap a vies de canalització violentes.

Toca recordar que Kosova no és Euskadi, ni Catalunya, però toca recordar, també, que Kosova ha arribat al moment en què ha arribat per no comptar amb les estratègies, els marcs, els representants polítics (a Pristina i a Belgrad), els mitjans de comunicació, i el suport internacional que haurien permès una entesa que, potser, hauria pogut evitar un procés unilateral d’independència o que, potser, l’hauria canalitzat per vies no violentes.

Toca per tant, en qualsevol cas, extreure’n lliçons.

Font foto: Getty Images/BBC

Un cop més vàrem tenir ocasió, ahir, al Mirador del CCCB, de constatar els nombrosos arguments a favor d’apostar per fomentar l’estalvi energètic, l’eficiència i la promoció de les renovables en detriment de les nuclears. Va ser en el marc d’una taula
rodona organitzada per la Fundació Nous Horitzons
i la Fundació Heinrich Böll dels Verds Alemanys. En Joan Herrera (bloc) fa anys que s’esforça per transmetre la idea segons la qual les nuclears no són rendibles ni barates (la prova és que ningú hi inverteix), per descomptat no són netes (encara ningú ha resolt l’assumpte dels residus), no provenen de fonts inesgotables (l’urani també és finit) i cada cop més suposen un risc en seguretat internacional (el Tractat de No Proliferació viu moments certament crítics) i, especialment des de l’11S, són un objectiu més que evident per a diversos grups terroristes. Hi ha alternatives? per descomptat. També sobre això fa anys que en Joan Herrera, (segueix…)

perfectament assessorat per gent que fa temps que posa propostes serioses sobre la taula, com Greenpeace (campanya nuclears),
intenta convèncer els i les seves col.legues al Congrés. El problema,
però, és que ni el PP ni el PSOE, per descomptat, però tampoc cap de
les altres forces polítiques, han interioritzat encara aquest debat. A
la taula d’ahir vàrem escoltar, també, les extraordinàries aportacions
de l’antic viceministre alemany de Medi Ambient, el Verd Rainer Baake.
A Alemanya el repte del tancament de les nuclears el van introduir els
Verds quan eren al Govern però el van assumir els Socialistes (SDP), i
ara que aquests governen amb els conservadors de la CDU, han mantingut
el calendari de tancament. El problema a l’Estat espanyol, però, és
que, tal i com destacaven Herrera i Baake, tenim els conservadors, lliberals i socialdemòcrates més antics de tota la UE.

La paradoxa, en paraules del mateix Herrera, és que som precisament el grup més petit aquell que està posant sobre la taula els arguments més responsables, coherents i conseqüents, mentre que els Partits més grans, aquells que sempre s’omplen la boca de realisme i responsabilitat governamental, segueixen argumentant en clau de fa dos segles, obviant que a la resta de la UE ja fa temps que els termes del debat han canviant. Mireu sinó a Alemanya, amb un govern conservador-socialdemòcrata. Us imagineu un govern PSOE-CiU o, pitjor encara un govern PSOE-PP (que és el que hi ha a Alemanya), establint un calendari de tancament de les nuclears i apostant per l’estalvi, l’eficiència i les renovables? Jo, ara com ara, no.

Per tot plegat se’m fa molt més creïble quan en Joan Herrera proposa de fer una pla pont per assolir així de forma gradual el
tancament de les centrals nuclears. “La finalitat del pla pont és permetre el
tancament gradual de les centrals nuclears tot assegurant el subministrament
energètic a partir de fonts netes” ens deia ahir.

Herrera va proposar un “acord d’Estat”, un pacte nacional a nivell estatal, que
permeti, “sigui quin sigui el Govern que dirigeixi els destins del país,
continuar amb el Pla esmentat sense estar subjecte als avatars de la discussió
partidista". Per Herrera el pacte nacional pel tancament de les centrals
nuclears l’hauria de signar també, a més de l’executiu espanyol i les forces
polítiques amb representació en el Congrés dels Diputats, les grans companyies
elèctriques del país propietàries de les centrals nuclears, i els representants
de totes les Comunitats Autònomes i en especial aquelles que ha de substituir
les produccions nuclears per producció d’energia renovable.

Amb aquest pla, ICV-EUiA pretenem que des d’ara fins l’any 2018 totes les
centrals nuclears i al mateix temps crear un fons econòmic per totes les
Comunitats Autònomes per la inversió en la producció d’energies renovables. En
aquest sentit Herrera va assegurar que l’energia nuclear “ens fa més depenents
i significa més costosa” i ha apostat també per la reducció de l’us i la
dependència del petroli.

Al final de la seva intervenció en Joan em preguntava, en un aire somrient i relaxat que demostra la gran seguretat amb la que està duent a terme aquesta precampanya: ‘T’he convençut?’

Fa molt de temps que m’has convençut Joan, el problema és que encara n’hem de convèncer molts i moltes més. En això estem. Sense tremendismes, simplement amb arguments, una bona dosi de sentit comú i no poca il.lusió.

Foto: Joan Herrera, ahir, atenent els mitjans abans de la conferència sobre Economia i Ecologia en què va tenir lloc la Taula ‘Nuclears vs renovables’. Font: Fundació Nous Horitzons.

Ahir vaig tenir el plaer d’acompanyar en Josep Antoni Moreno, candidat d’ICV per Lleida, en diverses de les activitats de precampanya que estan duent a terme per les terres de ponent. Lleida és sempre un lloc on em trobo especialment ben acollit quan hi vaig, amb gent extraordinària com en Francesc Pané, la Mercè Rivadulla, en Jesús Codera, la Sònia Sanz, la Montse, i tants i tantes d’altres que sempre em reben amb un gran caliu. L’agenda que em varen organitzar ho diu tot: roda de premsa sobre els 5 anys de les mobilitzacions contra la guerra a l’Iraq, reunió amb Ipcena (de la qual vàrem sortir amb deures importants relatius al projecte de pont de Montrebei o a l’aeròdrom d’Alfés, entre d’altres), trobada amb representants d’Amnistia Internacional, Intermón Oxfam i Greenpeace, visita al museu de Lleida (fascinant) i, finalment, acte prou ben acollit a favor d’una Catalunya Lliure de Transgènics en el qual vàrem comptar, novament, amb una gran lliçó magistral del responsable d’OMG de Greenpeace, Juan Felipe Carrasco. Tot plegat són només algunes de les línees argumentals que estem treballant de cara a les eleccions del proper 9M i que es poden resumir en les 30 següents: (segueix…)

LES 30 PROPOSTES PRIORITÀRIES D’ICV-EUiA PER UNA MAJORIA PLURAL D’ESQUERRES I ECOLOGISTA

1. Pla de convergència social amb la UE-15, que incorpori una reforma de la Llei General d’Estabilitat Pressupostària que situï l’objectiu de sostenibilitat pressupostària a llarg termini i permeti dèficits puntuals.

2. Reforma fiscal per millorar la progressivitat i l’equitat del sistema fiscal. Equiparació progressiva del la pressió fiscal espanyola amb la mitjana de la UE-15.
3. Augmentar el salari mínim a 1000 €. El salari mínim digne ha de ser superior al 60% del salari mitjà de cada país.

4. Lluitar contra la sinistralitat. Tipificació en el Codi Penal de l’incompliment continuat de la Llei de prevenció de riscos laborals.

5. Regular la jornada laboral de 35 hores setmanals aplicable a tots els assalariats i assalariades. Regulació mitjançant llei del dret de participació a l’organització del treball, amb especial atenció a la regularització del temps i a la conciliació de la vida personal i laboral.

6. Lluita contra les deslocalitzacions. Promoure plans d’actuació envers aquells sectors productius que poden ser objecte de reestructuració industrial, amb l’objectiu d’anticipar-se als canvis. Condicionar tot ajut públic a l’empresa a la seva continuïtat en el temps.

7. Estratègia Estatal contra el Canvi Climàtic: Llei d’estalvi i eficiència energètica per a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 30% l’any 2020; Llei d’energies renovables per generar un 30% de l’energia primària a partir d’energies renovables l’any 2020 i Llei deMobilitat Sostenible.

8. Reforma Fiscal Verda. Mesures de fiscalitat energètica per tal d’afavorir la reducció d’emissions, l’estalvi, l’eficiència i l´ús d’energies netes irenovables.

9. Nova Cultura de l’Aigua. No als transvassaments. Nova llei d’aigües, amb la finalitat d’impedir que determinades concessions siguin aprofitadesper fer negoci i que es converteixin així en un “mercat de l’aigua”.

10. Tancament gradual de les centrals nuclears, mitjançant un Pla Pont. La darrera central es tancarà el 2018.

11. Pla ferroviari 2014. Amb l’objectiu que el 94% dels catalans i les catalanes accedeixin al ferrocarril, s’invertiran més de 7.000 milions d’euros per modernitzar i ampliar la xarxa de ferrocarril de rodalies i regionals.

12. Increment de la despesa pública en habitatge fins el 2% del PIB. La fiscalitat ha de deixar de prioritzar el suport a la venda en benefici del lloguer i de l’ajut selectiu als sectors més desafavorits en l’accés a l’habitatge.

13. Desplegament de la Llei de la Dependència: incorporar un finançament suficient, estable i sostingut en el temps, i la reducció del calendari d’implantació.

14. Pobresa zero. Establir per llei la Pensió Bàsica Universal. Increment de les pensions mínimes per sobre l’índex de suficiència de recursos i apropament al salari mínim interprofessional.

15. Nou pacte sanitari entre el Govern central i les ComunitatsAutònomes: ampliació del finançament sanitari i de les prestacions comunes (bucodentals, teràpies naturals, salut mental).

16. Universalització de l’escolarització gratuïta i de qualitat en l’educació infantil de primer cicle 0-3 anys.

17. Assolir la completa gratuïtat en els nivells obligatoris, amb la promoció de la reutilització i socialització dels llibres de text i del material escolar.

18. Millorar el finançament local. Compliment del principi de suficiència financera per generar dinàmiques d’equilibri social i mediambiental. Participació dels ajuntaments en la recaptació de l’IVA i l’IRPF.

19. Ple desplegament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya durant la propera legislatura. Reforma de lleis estatals, reforma de la LOPJ, del model de finançament, traspàs de totes les matèries previstes a l’Estatut, participació en organismes estatals i participació de Catalunya a la UE.

20. Impulsar la reforma federal de la Constitució, que ha de reconèixer el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat i ha de recollir el dret a decidir des dels principis federals.

21. Establir impostos globals del tipus Taxa Tobin sobre els fluxos decapital especulatiu, la recaptació dels quals serveixi per incrementar l’ajuda als països empobrits.

22. Reorientar el pressupost d’I+D. No a la I+D militar. En els pressupostos de l’any 2007 s’hi van destinar cinc vegades més diners a l’I+D militar que a l’I+D científica.

23. Estat laic. Derogació dels acords del Vaticà de 1976 i 1979. Regulació de les relacions entre l’Estat i l’Església Catòlica, així com la resta de confessions, mitjançant el règim de legislació ordinària.

24. Impulsar la llei de despenalització de l’eutanàsia, pel dret a una mort digna.

25. Reforma de la Llei electoral. Per avançar en la proporcionalitat, amb l’objectiu d’assolir una veritable igualtat de vot i facilitar la participació. Augmentar la composició del Congrés dels Diputats.

26. Interrupció voluntària de l’embaràs per lliure decisió de les dones, en el marc d’una nova Llei de salut sexual i reproductiva.

27. Potenciar les polítiques familiars del temps. Ampliar el permís de maternitat fins als 6 mesos i el permís de paternitat fins als 3 mesos.

28. Reforma de la Llei d’Estrangeria. Tota autorització de residència ho ha de ser també de treball. Eliminació dels centres d’internament.

29. Plena igualtat de drets i deures. Dret de vot per a les persones migrades amb un any de residència a l’Estat per a les eleccions locals i tres per a la resta.

30. Augmentar els recursos per a beques i ajuts en tots els nivells formatius, equiparant-los al nivell de despesa europea (UE-15), i traspàs de la gestió i l’atorgament a les CCAA.

Foto: Imatge de la roda de premsa que vàrem fer al matí amb Josep Antoni Moreno en què vàrem abordar la situació actual a l’Iraq després de 5 anys de les grans mobilitzacions que, malauradament, no van aconseguir aturar la guerra, però que sí van establir una hipoteca social que el PSOE va haver d’escoltar i respondre-hi retirant les tropes un cop va guanyar les eleccions. Font: ICV Lleida

El Ministeri d’Exteriors s’ha vist obligat a corregir la Ministra de Medi Ambient (una de les més vàlides de l’actual executiu, val a dir per altra banda) en relació al recent enfonsament del New Flame a les costes d’Algecires. Segons Exteriors ‘El New Flame es troba en aigües espanyoles. El Penyal i el seu istme no compten amb aigües més enllà de les del seu port, segons l’article 10 del Tractat d’Utrecht i la Convenció del Mar. La resta són aigües sota sobirania espanyola’. El conflicte està servit. Fa temps que vivim episodis en què la peculiar situació de Gibraltar fa que irresponsabilitats ambientals comeses pels britànics acabin pagant-les la població veïna d’Andalusia. Tot plegat em porta a la reflexió, tot i que ja no és nova, que cal afrontar aquesta qüestió de la responsabilitat i la gestió de les aigües amb una perspectiva europea que, ara com ara, no existeix, almenys de moment. En aquest sentit he presentat la següent pregunta a la Comissió: 

Pregunta de Raül Romeva a la Comisión sobre el hundimiento del ‘New Flame’ 

El barco ‘New flame’, cargado con 42.500 toneladas de chatarra de todo tipo, se hundió finalmente el pasado 10 de febrero a una milla de la costa de Punta Europa, en territorio gibraltareño. El hundimiento provocó el vertido de combustible al mar, lo que ha generado más de 24 toneladas de residuos en las playas de Algeciras, en España. No se trata de un hecho aislado, sino que se trata de un episodio más de los continuos perjuicios en aguas y costas españolas, principalmente en la bahía de Algeciras, por actividades marítimas realizadas en Gibraltar; son tristemente habituales las operaciones de reparación de submarinos nucleares, que han puesto en grave peligro le región en varias ocasiones, como en el caso del Tireless en el año 2000.

Gibraltar es también un puerto muy utilizado por buques mercantes de todo tipo, siendo muy frecuente la presencia de barcos con mercancías peligrosas. Varios de ellos han sufrido accidentes que han generado vertidos de sustancias peligrosas, como fue el caso del buque frigorífico Sierra Nava, a principios del pasado 2007, también en la bahía de Algeciras. En muchos casos, los barcos encallados permanecen a flote durante meses, sin que las autoridades gibraltareñas efectúen las pertinentes operaciones de rescate, y en muchas ocasiones esta situación agrava las consecuencias medioambientales, puesto que se producen nuevos vertidos entretanto.

Este ha sido el caso del New flame, que embarrancó en agosto de 2007, y en el cual se han detectado desde entonces como mínimo siete expulsiones diferentes de residuos contaminantes. A la vista de estas situaciones inaceptables y redundantes, ¿tiene la Comisión conocimiento del caso? ¿Dispone de la información adecuada y actualizada? ¿Ha tomado, o piensa, tomar la Comisión algún tipo de medida sobre el asunto?

Además, estas situaciones se producen en un marco reiterado de desentendimiento en el diálogo ente España y el Reino Unido. ¿Cómo valora la Comisión el funcionamiento del Foro de Diálogo sobre Gibraltar entre España y el Reino Unido? A la vista de su poca eficacia, en especial en el ámbito del espacio marino, ¿ha considerado la Comisión el establecimiento de algún tipo de mediación entre las partes?

Foto: New Flame a punt d’enfonsar-se. Font: EFE