Raül Romeva i Rueda

Toca parlar de Kosova. Toca recordar que la separació és, sovint, la millor de les solucions quan una relació no funciona, així com que per tal que una relació funcioni cal que ambdues parts es respectin mútuament. Toca recordar que el Consell de la UE haurà de prendre avui, dilluns 18F, una de les decisions més importants dels darrers anys, és a dir, si reconeixen o no el nou Estat. Toca recordar que la felicitat, que esperem que no sigui breu, de la gent que fa anys reclama la independència (veure Declaració d’Independència), vé després de molts anys de patiments, mancances, guerres, atemptats, morts, sang, oblit,… Toca recordar que Kosova no va entrar a les agendes internacionals fins que la guerrilla va optar per abandonar la via pacífica d’Ibrahim Rugova i va apostar per la via armada. Toca recordar que (segueix…)

quan les autoritats de Belgrad, presidides per Slobodan Milosevic, van començar la seva particular ofensiva anti-tot allò que no sonava a nacionalisme serbi (o que no s’hi volgués sotmetre), al voltant del 1990, van ser molts governs, entre ells l’espanyol, els qui van mirar cap a una altra banda, o pitjor, li van donar suport tàcit.

Toca recordar que si llavors la malanomenada comunitat internacional hagués llegit correctament la situació, és a dir, en clau del què significava Iugoslàvia, i no en funció dels interessos/pors particulars de cadascun, potser (vaja, segur) s’haurien evitat milers de morts, d’anys de guerra, de diners gastats en reconstrucció, de desconfiances i de discursos demagogs, en un i altre sentit.

Toca recordar que del projecte de la Gran Sèrbia no en queda més que la mínima expressió, i que el cost d’aquest fracàs han estat milers de persones mortes i la destrucció de milions de vides.

Toca recordar al nou govern Kosovar que ara és el moment de demostrar que no és com el de Milosevic, i que respectarà les minories tal i com ells sempre van demanar ésser respectats.

Toca recordar que avui aquells que deien que mai reconeixerien els nous estats creats de la implosió iugoslava (començant per Eslovènia, i seguint per Croàcia, Bòsnia, Macedònia, …) no només els han acabat reconeixent sinó que algun d’ells ja forma part de la UE (precisament el que actualment ocupa la presidència semestral del Consell, Eslovènia), i els altres són esperant al llindar a la porta.

Toca recordar que no té cap sentit, per tant, obsedir-se com fan el PP i el PSOE amb no voler reconèixer el nou Estat de Kosova, ja que tard o d’hora ho hauran d’acabar fent.

Toca recordar que la viabilitat de Kosova com Estat independent no serà fàcil, gens fàcil, i que l’estatus de pseudo-protectorat europeu comportarà una enorme responsabilitat, durant dècades, de part de la UE i els seus Estats membres.

Toca recordar que aquesta decisió tindrà conseqüències sobre les quals caldrà estar vigilant, no només, lògicament, a les principals ciutats sèrbies, sinó també, i particularment, a la veïna Bòsnia.

Toca recordar que el debat sobre la definició de fronteres, també a la UE i els seus vorals, no pot ser mai un tema tabú en política, ja que sinó aquestes inquietuds poden derivar cap a vies de canalització violentes.

Toca recordar que Kosova no és Euskadi, ni Catalunya, però toca recordar, també, que Kosova ha arribat al moment en què ha arribat per no comptar amb les estratègies, els marcs, els representants polítics (a Pristina i a Belgrad), els mitjans de comunicació, i el suport internacional que haurien permès una entesa que, potser, hauria pogut evitar un procés unilateral d’independència o que, potser, l’hauria canalitzat per vies no violentes.

Toca per tant, en qualsevol cas, extreure’n lliçons.

Font foto: Getty Images/BBC