L’empedrada ruta del Tractat de Lisboa
Demà el Parlament Europeu debat un nou informe (Méndez de Vigo-Corbett) sobre el procés de ratificació del Tractat de Lisboa, i avui Ferdinando Riccardi, l’editorialista d’Agence Europe, fa una crida a la calma davant del pedregar que suposa aquest procés. I és que els nervis es fan notar arreu, raó per la qual a França, un els països que amb el seu No havia provocat la reconducció del procés euroconstitucional, varen ratificar el Tractat de Lisboa fa uns dies, gairebé amb nocturnitat i sense el viu debat que va protagonitzar quan tocava parlar del Tractat Constitucional. Les postures que les diferents formacions polítiques han defensat a França en relació al Tractat de Lisboa han evolucionat, lògicament, però en sentits diferents, la qual cosa posa també de manifest la gran diversitat que existia tant en el bàndol del Sí com en el del No. La mateixa situació trobem a l’Estat. Ja llavors érem moltes les persones que argumentàvem un No al Tractat Constitucional allunyant-nos dels arguments euroescèptics i basant-nos en quatre elements: el context, (segueix…)
el qual era (i de fet segueix essent), de desconcert i de redefinició per part de moltes regions i països en relació a què és i què vol ser la UE, la qual cosa comportava que el debat europeu estigués clarament viciat per prioritats internes de cada país, aspecte que per altra banda no fa sinó que veure’s alimentat des dels governs dels principals països europeus, entre ells el francès (Chirac mateix va ser víctima de la seva estratègia de culpabilitzar Brussel.les de tot allò dolent i de penjar-se totes les medalles de les coses que la ciutadania podia percebre com a bones, però és que és el mateix que fa també el govern espanyol en altres casos com, per exemple, poso per cas, la decisió sobre el reconeixement de Kosova);
el procés seguit no va ser sinó un cúmul de despropòsits inspirats pel tradicional despotisme il.lustrat que sovint caracteritza les decisions a alt nivell de les institucions europees (amb una única excepció que va ser la conformació de la Convenció), i excessivament dominat per una visió fonamentalment estatalista (UE igual a suma d’Estats) i economicista (UE igual a mercat únic) de la construcció europea;
la forma (no era un Tractat, però sí ho era, no era una Constitució però era com si ho fos) feia realment difícil explicar de què estàvem parlant exactament;
i finalment el contingut, el qual comportava que, a grans trets, s’establia rang constitucional a aspectes que, en realitat, no són, no han de ser, res més que polítiques concretes resultats de les correlacions de forces d’un moment determinat les quals, sobretot en aquells moment, escoraven clarament cap al centre dreta lliberal.
Pel què fa al Tractat de Lisboa, actualment en procés de ratificació, penso que ni el context ha canviat massa respecte del que hi havia fa uns mesos, ni el procés que han seguit els governs convida a l’optimisme, ja que segueixen actuant, Govern (Consell) i Comissió aplicant la seva peculiar manera d’entendre el despotisme il.lustrat. Per altra banda, segueix sense tenir-se en compte una d eles propostes que des de nombrosos forces europeistes reivindiquem de fa temps com és la celebració d’un REFERÈNDUM europeu de ratificació, així com la iniciació d’un veritable PROCÉS CONSTITUENT, la qual cosa implica, necessàriament, l’elecció d’una assemblea destinada a tal finalitat.
Així doncs, la meva postura en relació al nou text es basarà principalment en els altres dos aspectes: la forma i el contingut.
Sobre la FORMA:
· El text definitiu del Tractat de Lisboa va ser finalment signat el passat dijous 13 de desembre de 2007. El nou Tractat de Reforma de la UE, a diferència del projecte de constitució, que creava un text únic, esmena per una banda el Tractat de la Unió Europea(TUE), i per l’altre el Tractat pel qual s’estableix la Comunitat Europea – que passa a denominar-se Tractat sobre el Funcionament de la Unió Europea(TFUE)- però mantenint-los com a textos separats. Ens trobem novament davant d’una reforma del text de Niça, tornem al concepte Tractat pur i dur habitual en la construcció de la UE. Per tant, desapareix tota connotació constitucional.
· És important apuntar d’entrada que la reforma permet crear una personalitat jurídica única, ja que la Unió Europea assumeix tot rol que tingués la Comunitat Europea. També elimina la estructura de tres pilars. Administrativament i de cara a la representació exterior és un pas important. Tanmateix, és important deixar ben clar que es tracta d’un Tractat com els de sempre, i que en cap cas té sentit parlar encara de Constitució, ja que hem tornat al procediment habitual de reforma del tractat del TUE, el mateix procediment que Amsterdam i Niça.
Sobre el CONTINGUT:
· Com a aspecte negatiu cal destacar l’omissió en el text de tota referència als símbols constitucionals de la Unió com la bandera, l’himne i l’euro, així com la no inclusió de la Carta de Drets Fonamentals en el redactat del text, per bé que esdevé igualment jurídicament vinculant, i per tant no hi ha cap diferència més enllà de la qüestió estètica – a part de les declaracions annexes amb clàusules d’exclusió voluntària assolides pel Regne unit i Polònia en alguns aspectes -. La Carta, que aporta al sí de la UE els denominats drets de tercera generació o drets socials –encara no reconeguts per les constitucions més antigues a Europa-, ha estat proclamada solemnement al Parlament Europeu, el Consell i la Comissió.
· La denominació de Ministre d’Afers Exteriors ha quedat relegada per la d’Alt Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, que serà a més vice-president de la Comissió, si bé tindrà els mateixos poders i comptarà amb un cos de servei exterior propi. Les denominacions de llei i llei marc tornen a la nomenclatura original de reglament i directiva, respectivament.
· Pel què fa al camp de les novetats, cal valorar com a aspecte molt positiu la introducció de dos temes clau per a l’esquerra verda, com ho són per una banda la lluita contra el canvi climàtic i la política en matèria d’energia –solidaritat energètica, etc.-, i el paper dels serveis d’interès econòmic general.
· Per a aquest objectius de millora democràtica és molt important, a nivell intern, l’augment del paper del Parlament Europeu com a col.legislador –en un 95%, i en la majoria dels camps excepte en la PESC i en matèria de cooperació judicial i policial-, i l’increment dels àmbits amb decisió per majoria qualificada al Consell, amb les novetats de matèries com immigració i asil, cooperació judicial i policial (interior), circulació de treballadors i qüestions d’afers exteriors plantejades per l’Alt representant, romanent amb decisions unànimes PESC, defensa i fiscalitat.
· Pel què fa a la majoria qualificada, canvia el sistema amb la introducció de la doble majoria en nombre d’Estats (mínim 55%) i població (que representin un mínim del 65% de la població), però s’ajorna com a mínim fins al 2014, amb un període de transició fins al març del 2017, i on s’aplica la clàusula de Ioannina pel què fa a les minories de bloqueig.
· A nivell de democràcia externa, cal destacar la inclusió de la iniciativa legislativa popular per iniciar un procés legislatiu a partir d’un milió de signatures, el major control dels parlaments nacionals mitjançant l’anomenat procés de “targeta groga” i la possibilitat per al Comitè de les Regions de recórrer actes legislatius al Tribunal Europeu de Justícia en temes que requereixen la seva consulta. A nivell de funcionament intern és interessant destacar que per primer cop apareix la clàusula d’abandonament voluntari de la UE per part d’un Estat membre.
Així doncs, totes aquestes disposicions representen un avanç respecte Niça. Cal reconèixer, no obstant això, que segueix mancant un impuls a l’Europa política i social, ja que les disposicions monetaristes ja existents als Tractats vigents no es canvien, i per tant continua el desequilibri entre les mesures per fomentar el mercat intern i les destinades a millorar les prestacions socials. La diferència fonamental que cal considerar d’aquest tractat respecte al projecte constitucional és que aquestes disposicions ja no formen part precisament d’una Constitució, és a dir, no es constitucionalitza un model neoliberal, amb les implicacions que això tindria i amb les dificultats per canviar-ho que suposaria; a un Tractat se li assumeix una vida útil molt més curta que a una Constitució.
EN SÍNTESI: Posant sobre la balança els quatre ingredients (context, procés, forma i contingut), crec que no hi ha, ni de lluny, prou elements de canvi (i encara menys d’autocrítica) que justifiquin passar del No que vaig defensar al Tractat Constitucional a un Sí, però també crec que n’hi ha prous que em permetrien sentir-me còmode amb una Abstenció al Congrés (que és on tocarà ratificar-ho), especialment el fet que en ser un Tractat deixa la porta oberta a una Constitució, i que afronta importants canvis institucionals necessaris per tal de fer funcionar l’estructura europea.
Font foto: Comissió Europea