Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

11 de desembre de 2017
0 comentaris

En temps de maror, escoltem els poetes: “Ara el que cal és que tot recomenci” (Miquel Martí i Pol) per a no quedar-nos “Sense la terra promesa” (Manel Garcia Grau).

Habitem temps d’incerteses. Si la vida que coneguem ja és per se bastant insegura, ara, a més, ens sentim afligidament decebuts per l’aturada d’aquest projecte engrescador anomenat República Catalana, que els polítics de torn (els qui s’atorguen la representació del poble sense haver-los-l’hi demanada) van congelar gairebé abans de nàixer amb la justificació que prendrien mal massa vides.

Certament, la manca de suport internacional, per un costat, especialment de les institucions europees i, per altra, la violència extrema desfermada per l’Estat espanyol (de tot tipus: política, econòmica, policial, judicial i mediàtica) per a oposar-se a aquest “procés” (d’alliberament nacional, però també personal i social) han resultat factors crucials en contra seu. No ens hem d’enganyar, però; perquè, per una banda, no hauria de sorprendre’ns el capteniment d’una Unió Europea que ho és dels Estats i els mercaders, no pas de les persones i els pobles, i, per altra, era esperable la reacció d’un Estat amb un tarannà tossudament imperialista, demostrat durant segles, menyspreador i repressor dels nostres drets individuals i col·lectius, sobretot des del decret de Nova Planta. A la qual cosa hem d’afegir que la monarquia parlamentària actual és hereva directa, sense cap trencament seriós, del monstre franquista, que encara emplena bona cosa de l’estructura institucional i mental de massa gent d’aquest malaurat altiplà castellà i més ençà, a casa nostra.

Els polítics injustament “defenestrats” ens demanen crèdit i paciència, i en tindran per part nostra; tanmateix, tornar a la cleda autonòmica, que suposen les properes eleccions, no sembla una forma gaire digna de fer respectar els nostre dret universal d’autodeterminació, que ja s’havia exercit el proppassat 1 d’octubre, malgrat l’abjecta brutalitat practicada pels professionals del “garrot” al servei de l’Estat.

Espere poder viure per a veure acomplit el projecte d’un país democràtic, laic, ecològic, pacífic, acollidor, mitjancer, pagès, feminista, actualitzable, descentralitzat, municipalitzador, cibernètic, amb un sistema educatiu que contribuesca al desenvolupament de ments crítiques, creatives, escèptiques i lliures, que consagre el lliure pensament i el dret a la rebel·lia contra qui viole els drets del poble, que trie l’opció sudista i mediterrània, que potencie sectors i activitats culturals, artesanals i científiques, proteccionista del bé comú –dels petits propietaris i dels assalariats– front a les grans empreses i les multinacionals, etc.

Espere i desitge que el resultat de les properes eleccions –autonòmiques– siga útil per a aconseguir-ho. Molt em tem, però, que tota aquesta parafernàlia dels partits i sistemes electorals ad hoc el que fan –fins ara i arreu ha estat així– és allunyar el poble de les decisions que més li convenen. Ja ens ho recordava el mestre Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. I això val tant per a l’Estat que decideix per nosaltres com per al sistema de representació partidista a l’ús, imposat perquè no mane el poble, interposat entre aquest i les seues decisions. Tanmateix, cal aprofitar les escletxes d’aquesta “llosa gegantina” per tal d’esquerdar-la i tombar-la: “Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba…

Com a tots els cicles de la vida, ara el que cal és que tot recomence, per tal de recuperar el camí cap a la nostra “terra promesa”, la nostra “Ítaca” particular i col·lectiva. Escoltem alguns dels poetes que estimem:

 

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

Ara el que cal és que tot recomenci:
els pollancres i els tells a la vora del riu
i les flors al jardí d’hivern,
els homes que treballen fora vila
i les cases incertes del raval,
les dones i els infants,
el soroll del carrer
i el de les fàbriques
i l’aigua sota el pont,
els que van i els que vénen
i els que no van ni vénen.

Ara el que cal és que tot recomenci:
la veu i el gest
on no hi ha veu ni gest,
els camins que no menen enlloc
i la incertesa del vent,
el que encara no hem dit
i el que encara no hem pensat,
el que voldríem i el que no voldríem,
el que és bell i llunyà
i el que és pròxim i obscur.

Ara el que cal és que tot recomenci;
ben certament,
el que més cal
és l’esforç de recomençar
un cop més encara.

Miquel Martí i Pol, “El Poble”, 1966.

 

SENSE LA TERRA PROMESA

Aquesta terra t’ha donat la sang, i l’estimes.
Aquest poble t’ha lliurat l’alfabet, i el respires.
Aquesta terra t’ha atorgat el sofriment, i el combats.
Aquesta terra t’ha donat la vida, i la dignifiques.
Aquesta terra t’ha donat els amics, i els vals.
Aquell país et negà el pa i els mots i, encara així, t’alçares i
combateres.
Aquesta pàtria t’ha entregat les ombres i els exilis, i els il·lumines.
Aquests tossals t’han engendrat la consciència i el nom, i
els escoltes.
Aquest país t’ha ocultat el passat i el present, i els camines.
Aquesta terra t’ha vist créixer sense llibertat, i sols Déu sap com
l’estimes.
Aquell país et prohibí la dignitat i els gorgs de la paraula i, malgrat tot,
no callares.
Aquest poble t’ha atorgat la vida, els silencis i la sal.
I aquesta ha estat la teua autoritat: missatge de segles,
obsessió de realitats,
veu, memòria, món, eco, consciència, poble, terra, paraules
i unes mans amb què has parlat i has escrit i has treballat i has viscut.

Manel Garcia Grau, “Al fons de vies desertes”, 2002.

 

ALGÚ CAMINA, ENCARA, PELS DOMINIS D’UTOPIA

Ens han dit que callàrem,
que el món és perfecte, que la pluja cau per tots
com també és per tots l’aire que omple les diàspores,
[…]
ens han dit que estimar el prohibit és de persones sense ordre,
que subvertir els dons dels plaers és tòrcer els tanys
dels palaus més perfectes, el rumb de les naus més belles,
[…]
ens han dit que enderrocar murs i obrir finestres
és un acte sense sentit, un espill sense revers,
una perversió suada tan sols davant d’una pornostar barata,
[…]

Ens han dit que callàrem
perquè cap dels nostres accents no trencara
el perfecte i necessari i impertorbable ordre del no-res
establert pels Cèsars o els Grans Sacerdots de la Gran Pàtria
de Tots els Grans i Perfectes Prodigis.

Hom, però, es va oblidar el detall de tancar amb fermall
totes les portes de totes les cambres del temps
o de tapar les fonts on ragen els fangosos dons de l’heretgia
on encara hi ha algú que,
exhaust, ebri i solitari,
camina lentament pels carrers bruts i costeruts d’Utopia.

Manel Garcia Grau, “Constants vitals”, 2006.

[Imatge de capçalera: Videolit per a l’assignatura “Taller de Creació Verbal”, optativa del grau en Mestre de Primària a la Universitat d’Alacant, basat en el vers “Sense la terra promesa” de Manel Garcia Grau. Treball elaborat per Ana Bas i Daniel López. Publicat a Internet el 30/05/2016.]


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.