Observar, llegir, escriure

Reconec que no he estat una persona massa decidida. No va amb el meu tarannà, barreja desigual del pare i de la mare; quiet i discret, ell, eixerida i agosarada, ella. Tanmateix, quan he hagut de prendre decisions arriscades, vitals, mai no me n’he hagut de penedir. Potser hi ha qui trobarà un cert plaer a fer-ho, que acompare a eixir sa i estalvi d’una situació de perill; no és, però, el meu cas: no en sóc d’afeccionat als “esports de risc” de cap mena. Tal vegada es tracte d’una deformació professional: em paguen per a minimitzar els riscos per a la salut i l’acceptació dels consumidors de productes alimentaris; tot i que, per a aconseguir-ho, he hagut de prendre força decisions i, sortosament, encertades en general. Quan hi aprofundesc una mica, trobe que la clau de volta de la satisfacció de decidir és al recolzament de l’equip amb qui comparteixes la decisió (i les seues conseqüències). Perquè això que li diuen “menjar-se el marró” tot sol, fent “equilibris a la corda fluixa”, moneda corrent a la societat individualista i competitiva actual, no em sembla gaire engrescador, tret que disposes d’alguna “xarxa” de seguretat.

Potser per a vèncer el meu pessimisme envers la presa de decisions i, de forma subliminar, per l’actualitat del “dret a decidir”, em va cridar l’atenció el llibre que us presente en aquest apunt, “El placer de decidir” (amb el subtítol: “Una introducción al razonamiento científico para no científicos”). No coneixia l’autor i em va sorprendre que fos del nostre país i que hagués estat un “manaire” d’anomenada (i encara ho és com a president de l’Associació Europea d’Universitats). Si us sóc sincer, no he trobat exactament el que pensava trobar; això no obstant, el que he trobat m’ha agradat força i per això us el recomane. És impagable la generositat d’En Rolf Tarrach mostrant-nos detalls clau de la seua vida personal, els quals, com ens confessa al pròleg, de bell antuvi anaven dedicats als seus néts Nils i Teo, i en general a la seua família i amics, per a transmetre’ls allò que pensa que és important a la vida. Un fi ben entenedor i lloable per als qui ja hem passat la ratlla dels seixanta. Els joves són els seus principals destinataris i me n’alegre força.

Com a conclusió del llibre i estant de plena actualitat el dret a decidir el nostre futur com a poble, no em puc estar d’imaginar el plaer que suposarà per als principatins el posar-lo en pràctica al proper referèndum d’autodeterminació, exercint un dret universal inalienable. Espere i desitge que prendreu la decisió més encertada a mitjà i llarg termini, la que ens donarà el major benestar a tots plegats. Una decisió per a la qual, seguint les recomanacions d’en Tarrach, caldrà proveir-se del major nombre de dades objectives possible, bandejant tant com puguem els “cants de sirena” dels mitjans el règim i les nostres dèries personals.

Gènere literari: ASSAIG DIVULGATIU. Títol: “EL PLACER DE DECIDIR”. Autor: ROLF TARRACH (València, 1948) és físic quàntic i doctor en física per la Universitat de Barcelona, és acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, catedràtic de Física Teòrica de la Universitat de València i de la Universitat de Barcelona, doctor honoris causa per la Universitat de San Petersburg i rector de la Universitat de Luxemburg entre 2005 i 2014. Fou president del CSIC entre 2000 i 2003, càrrec del qual va dimitir per discrepàncies amb la política duta a terme pel Ministeri de Ciència i Tecnologia espanyol d’aleshores. Editorial: “EDICIONES B”. Edició: 1ª, novembre del 2016. Pàgines: 168. Argument (traduït de la contraportada): El pensament lògic per a decidir sense por. «Aquest llibre vol aportar elements que ens permetin passar de la por a decidir al plaer de fer-ho, de l’amenaça d’haver de decidir a l’oportunitat de poder fer-ho. L’ingredient fonamental que hi cal és el coneixement, el saber essencial i mínim, que només ha pogut ser tractat parcialment en aquesta petita obra, però que contribueix de manera potent a no sentir-se insegur i, doncs, també a ser feliç. El plaer de decidir és un llibre que atraurà sobretot a lectors interessats en temes d’actualitat, avenços i mètodes científics, raonament lògic, economia, matemàtiques i estadística, així com en temes relacionats amb la dona, les religions, les creences i ideologies, la consciència, la mort i molts altres.» Rolf Tarrach. El meu resum i la meua valoració:

Ha estat una delícia la lectura d’aquest assaig singular, que barreja elements teòrics amb tot d’experiències pròpies, esdevenint una mena de memòries de la vida de l’autor, que resseguint-les ens mostren una persona amb idees clares i radicals, algunes de les quals ha volgut i pogut implantar (en disposar-hi de prou poder de decisió) als importants llocs de responsabilitat que ha ocupat dins i fora de l’Estat espanyol, amb errades (per a aprendre’n) i encerts (per a gaudir-ne); forjant un mètode particular, barreja de pragmatisme i intuïció, ciència i passió, que ara ha volgut compartir-nos-el i encomanar-nos-el. Valencià de naixença, català i, sobretot, europeu de sentiment, el seu entorn familiar multilingüe li ha multiplicat les possibilitats de trobar la feina que li agrada a diversos llocs del nostre continent. Es constata la seua vocació pel risc de decidir, embolcallada per una gran saviesa. Rere l’aparent senzillesa de la seua prosa, s’amaguen anys d’experiència reeixida, condensats en poc més d’un centenar de planes. En general, coincidesc bastant amb gairebé tot el que hi recomana; tanmateix li matisaria algunes afirmacions com, per exemple, que el treball contribueix de forma significativa a la felicitat, a la qual no li llevaria res, sinó que li afegiria un “però no pas la feina” (aquell treball monòton que hem de fer per a poder “pagar les factures”, i que tan difícil és trobar-ne un que t’agrade, si no disposes d’alguna “xarxa” salvavides). O també que les reunions decisòries de dues hores de durada màxima són perfectes; a la qual cosa afegiria “tot tenint en compte l’acceleració de la societat actual”; perquè, ben pensat, acurtant les reunions de feina guanyaríem temps sobrer per a assaborir la vida més lentament, que és com entenc que paga la pena viure. Els seus personals antimilitarisme i feminisme ornen la seua figura, digna d’Homo sapiens. En resum, un mestre a qui cal parar atenció.

Bona lectura!