Ah! no "el monjo que va vendre el seu Ferrari" és a Barcelona. Vet ací una entrevista al diari AraHa publicat un nou llibre. La situació que vivim fa especialment adient la literatura d'autoajuda. En el llibre La vulgaritat i altres tribulacions del nostre temps vaig dedicar un capítol a analitzar els llibres que considere més destacats del gènere. Un n'és, sens dubte, El monje que vendió su Ferrari, de Robin S. Sharma. Es tracta d'un llibre interessant perquè és pràctic --pragmàtic-- com són molts dels productes culturals dels americans. El protagonista d'El monjo que va vendre el seu Ferrari és un advocat prestigiós que acumula una fortuna, l’atribut més cridaner de la qual és el seu Ferrari. Un bon dia sofreix un infart, posteriorment ho deixa tot i desapareix del mapa. Al cap d’uns anys hi tornarà completament transformat. Ha anat a Catxemira, al costat de l’Himàlaia, i l'aprenentantge amb monjos budistes ha produït un canvi radical de vida. A resultes del nou estadi, l’antic executiu relata a un col·lega el pes alliberador dels seus descobriments i la profunda saviesa aconseguida. El relat pren forma de relat iniciàtic i mostra, per etapes, descobriments encadenats, fases i condicions d'una trajectòria recomanable.(n'hi ha més)
Resulta força atractiu el llibre Cròniques rurals que Jordi Llavina, Carme Martí i Albert Carreras han publicat a l'editorial Barcino i el Museu Vida Rural. Es tracta d'una vintena d'entrevistes a personalitats de Catalunya, una valenciana i una menorquina, sobre la relació amb la terra. Hi ha des de neorurals, fins als qui tenen una segona residència i l'ocupen els caps de setmana i els estius. Tot ells, però, tenen una peculiar relació amb la terra. D'entrevistats, n'hi ha de tota mena: poetes (Joan Margarit, Ponç Pons o Josep Piera), polítics (Tremosa), artistes (Roger Mas), esportistes (Araceli Segarra), científics, periodistes i gent d'altres ocupacions. I les comarques, si fa no fa, llauren quasi tot el Principat de Catalunya. (n'hi ha mes)
Si no faig una eixida al camp o bé viatge, no sé ben bé quan acaba i quan comença el meu sàbat. Descansar és canviar d'activitat, certament, però el que a mi em descansa és, sobretot, anar al camp i encara que no faça molt de fred, com aquest cap de setmana, encendre el foc, i, sempre: passejar, tertuliar i llegir. Sense llegir em sembla que em falta alguna cosa. És una mena de penitència, però també té alguna cosa lloable, així que ho anomenaré el meu kaddish particular (perquè hui, ja ho haureu vist, vaig de jueu). Les hores, però, passen ràpides i el sàbat és més efímer que la setmana laboral. Aquest cap de setmana, entre dinars amb amics i sopars polítics, a males penes he pogut estirar una mica les cames. Però ha estat un goig contemplar arbres i plantes amb un verd luxuriós (pins, moreres) o amb flors com ara els rosers. És el moment d'arrencada de gesmilers i buguenvil·les. Maig és el mes amb la natura més espectacular (que ve d'espectacle). (n'hi ha més)
S’acaba de traduir al català una obra de John Berger Maneres de mirar un conjunt de diversos assajos, que comente sovint en els meus textos de La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies. Entre d’altres temes, l’autor hi fa una anàlisi minuciosa de la publicitat. A l’assaig número set del llibre, en concret, n'és un dels més espectaculars. Es tracta d’un llibre concebut a través d’imatges i el segon assaig és només amb reproduccions gràfiques. Però tornant-hi a l’assaig número set, Berger destaca com la publicitat proposa a cadascú de nosaltres que transformem les nostres vides comprant alguna cosa més. Atés un món de publicitat que ens recorda no les qualitats dels productes sinó que apel•la al nostres desitjos profunds de pertànyer a determinats grups socials, a posseir atributs, a fer nostres certs estils de vida. (n’hi ha més)
Ahir, per la Sexta3, varen posar Els Club del Poetes Morts, una pel·lícula mítica, de l'australià Peter Weir. L'obra és del 1989, i al seu temps va obtenir molts premis i un gran ressò de públic i de crítica. L'acció transcorre a una acadèmia de joves estudiants de classe bé, en arribar un nou professor de literatura encarnat per Robin Williams. Aquest professor duu a terme un ensenyament poc convencional: desplega mitjans vivencials que produeixen una petita revolució en els joves: els reaferma, els diverteix, els fa madurar... El professor comença amb el comentari de poemes com ara el d'Horaci (L'oda XI del llibre I) on fa una defensa del Carpe Diem i tot apostant per la importància de fer realitat els somnis, a través de la poesia. "Llegim i escrivim poesia perquè pertanyem a la raça humana, i la raça humana està feta d'imaginació", els recorda el professor tot esmentant Shelly. (n'hi ha més)
Amb el títol d’El somni d’una pàtria de paraules, Josep Piera ha repassat la vida valenciana dels segle XIX, a través de la figura de Teodor Llorente i la seua obra. Un repàs que serveix per refrescar el que va ser un moviment de recuperació identitària, fonamentalment literari. La pàtria, per això, és de “paraules”.
En la visió que ens ofereix Josep Piera, la figura de Llorente no sols ix ben parada com a creador, sinó també com a intel·lectual i com a líder de la Renaixença. De no-res, ço és d’una llengua culta extingida feia segles, el poeta va iniciar una tradició literària. Les peces de l’autor no només tenen un valor històrico-cultural, sinó que estan dotades de saba literària. Certament són peces d’una adscripció romàntica, amb un to abrandat, pensades per a una recitació oral, cerimoniosa i emfàtica. No obstant això, tenen una dicció vigorosa que connecta amb l’ADN de l’ idioma. Més enllà de la pulsió grandiloqüent, el poeta evoca un paisatge, reconstrueix una llengua literària amb referents expressius, dibuixa uns personatges que formaran l’imaginari col·lectiu dels valencians... (n'hi ha més)
És difícil parlar del llibre de Lluís Calvo, Baules i llenguatges (3i4, 2011). Es tracta d'un conjunt de textos diversos, pel que fa a extensió (de l'aforisme a l'assaig de set o vuit pàgines) i pel que fa a la temàtica (aborda qüestions estètiques, filosòfiques, observacions de viatge, anotacions puntuals sobre la vida quotidiana, paisatges, retrats de personatges, digressions històriques, etc.). L'autor hagués pogut optar per la forma de diari, llavors tot seria més convencional, però ho fa d'una altra manera i la diversitat --que n'és un dels al·licients-- pot resultar, en alguns moments, una mica pertorbadora. Feta la presentació, vegem el llibre. El recull és força interessant, dispers, imprevisible, lúcid, llaminer, d'una curiositat omnívora; suscita plaer, incita la reflexió i deixa prou perfilats la poètica i el pensament de l'escriptor. (n'hi ha més)
Tenim un nou volum de la col·lecció "filosofia per a profans" de l'editorial Tàndem. Es tracta de L'educació segons John Dewey que com la resta de llibres ha preparat Maite Larrauri i ha il·lustrat Max. Des del primer volum, dedicat a Gilles Deleuze, fins el penúltim, dedicat a Marc Aureli, trobem una desfilada de pensadors i pensaments exposats i examinats minuciosament per l'autora. El primer tret dels treballs de l'estudiosa és la simplicitat; en segon lloc, la vessant pràctica de tot els pensament que hi analitza. No es tracta d'elucubrar de manera abstracta per a lluir-se, sinó de mirar el que podem aprendre --ço és el que podem incorporar a la nostra vida quotidiana-- de cada filòsof. Ho ha fet de manera especialment hàbil repassant les aportacions de pensadors com ara Foucault, Arendt, Spinoza, Nietzsche o Epicur, a banda dels altres dos que he esmentat adés. De cadadascun, l'autora tria un eix al voltat del qual gira el seu comentari: el desig, la llibertat, la felicitat... En el cas del volum de Dewey és l'educació. El repàs que hi fa l'autora és força interessant; som davant d'un pensador que defensa la necessitat d'articular, a través de l'educació, l'experiència pròpia amb pragmatisme, entés com una connexió de les coses amb la seua realitat concreta i tangible. Una educació que es concep com un procés integrador d'esferes físiques i psíquiques, individuals i socials, sensitives i intel·lectuals... (n'hi ha més)
Isabel-Clara Simó ha publicat una nova novel·la. És una autora imparable, incansable, i no sé si dir també insaciable. Aquesta vegada és la història de Wing, una xinesa de Hong Kong (que, per cert, vol dir Port Perfumat) que va ser venuda de xiqueta a una xarxa de tracta de blanques i obligada a la prostitució. En fer els divuit anys, però, el proxeneta que la tutelava compleix la promesa que li va fer al seu dia: la deixa lliure, amb papers d’identitat en regla i amb els diners que li pertoquen.
La protagonista ens fa arribar molt ràpidament una síntesi de la seua vida. Una infantesa d’una gran duresa —econòmica, emotiva i humana en tots els sentits— al si d’una família sense escrúpols que acaba venent-la. L’impuls de Wing, en ser lliure, és viatjar a Hong Kong i venjar-se de la seua família, però en fer-ho es troba que la mare ja ha mort i que el pare, que viu en un asil, té un estat físic lamentable. Wing torna al vell continent, s’instal·la a Barcelona i comença una nova vida. (n’hi ha més)
"Bosc" Què pot una petita part de la vida en contra del no-res? Qui pot sentir el so de les fulles que cauen des de la volta immensa de silenci? Nus, al recer més íntim, som tan febles com una flor boscana, i ens neguiteja saber-nos com gossos perduts a l'autopista, ja quasi sense alè ni demà, convençuts que ens deixaran damunt l'asfalt a punt de podridura. L'home afronta la sort quan fa la guerra: és un vers del poeta que va morir perdut entre pedres de la seua memòria a prop de Vladivostok. I nosaltres, tanmateix, encara desconeixem on és l'enemic ni si ens sorprendrà a l'alba o si esperarà, pacient, que les hores ens derroten. Vicent Alonso, En l'aspre vent del nou món, Jardins de Samarcanda, Vic, 2012
