Adolf Heichmann va ser un tinent coronel de les SS que va dur a terme el que Hitler va anomenar “la solució final”. Aquest oficial nazi va fugir a l’Argentina, ajudat per l’església catòlica (ell, en agraïment, es faria catòlic el 1947). Uns quants anys després fou detingut pel Mossad, traslladat a Israel, jutjat i condemnat a mort.
L’escriptora Hannah Arendt va fer la crònica del judici i una aproximació al personatge en un llibre de culte, Eichamann en Jerusalén (1964). El fet inquietant és que Eichamann no era un home que sofria cap pertorbació, ni tenia un perfil psicòtic. Era, això sí, en la descripció d’Arendt, un ésser mediocre, capaç de vendre l’ànima al dimoni per avançar en l’escalafó i amb una manca d’empatia total per l’altre. Segons l’autora, Eichamann feia servir un llenguatge burocràtic i només responia a l’acusació dient: “Vam fer el que havíem de fer: obeir”. Tot plegat és el que l’escriptora jueva va anomenar la banalitat del mal. Ço és una mescla de mentalitat burocràtica, manca d’empatia amb l’altre, escassa determinació i maduresa personal. Caldria afegir-hi, també, la deshumanització —la demonització— de les víctimes, producte de la propaganda. Un fet que va eixir al judici és que l’oficial nazi llegia Kant i Nietzsche. Encara que per a Arendt, sense entendre'ls bé. (n’hi ha més)
enbapa59 |
divendres, 27 de gener de 2012 | 09:12h
Tenia classe ahir, tot just a l'hora que començava la manifestació a Alacant, però sé que va se molt nombrosa, com la del dissabte. El verb manifestar-se comença a conjugar-se de manera familiar i sembla designar una pràctica com més va més quotidiana. A la fi, serà com anar a mercadona. Em recorda l'època de la transició quan era una pràctica freqüent, arriscada, heroica. En la manifestació d'ahir i la del dissabte, la queixa contra les retallades va estar acompanyada de la denúncia de la corrupció. Contra un govern que ha balafiat el recursos públics, que a robat a mansalva. I ara no hi ha diners per als hospitals, per a les escoles, per a les universitats. (n'hi ha més)
Havia somiat. Aquell dia, àtoms d'or van omplir la casa quan es van apagar els fanals del carrer. El cel d'aquella nit daurada era de veritat:el palpàvem en els cossos que es desitjaven. Aquell cel íntim que havia fet niu en els nostres polsos era com la música de Bach que tantes vegades havia obert clarianes en el desassossec dels dies fats. Havia somiat, i Amor era la llavor que floria en el meu somni. Uns van dir: "Quina follia!". I els altres: "Com el Fèlix lul·lià, tens dots per a la meravella". M'havia enamorat de la Meravella. Alba i cendra a París, Barcelona, Comte d'Aure, 2011. (n'hi ha més)
enbapa59 |
divendres, 20 de gener de 2012 | 12:15h
He començat a llegir, El sant del dia, la compilació d'articles d'Alfons Llorenç publicats a El País i que ara l'editorial Bullent trau en un llibre. Alguns --molts d'ells-- ja els coneixia, d'altres no. Però el que he llegit amb sorpresa, perquè ho desconeixia completament, són les vicissituds que va viure Llorenç tant com alcalde de Planes, com en RTE de València, on treballava. "Escriure per sobreviure", així es titula el pròleg, és un relat que, en molts moments, esgarrifa. I fa pensar en experiències viscudes en algun país amb dictadura, posem per cas un dels països de l'Est durant l'etapa comunista.(n'hi ha més)
L’editorial Bromera acaba de publicar, Antologia. Memòries i viatges, un recull de l’obra de Josep Piera. Amb un pròleg aclaridor de Víctor Labrado. Es tracta d’una aproximació fragmentària a una obra peculiar, perquè és feta a mida de l’autor. El tret més singular de la qual prové del gènere, o gèneres, que empra, sempre amb un segell propi producte de l'hibridisme. En l’obra de Piera una prosa sensitiva es vessa a través de diari, la prosa de viatge, l’assagisme digressiu en un corrent d'escriptura fèrtil i polimorf (com Freud deia que era el sexe dels xiquets).
El centre neuràlgic de l’obra del de Gandia està format per cinc llibres de viatge que pretenen aproximar-nos les cultures riberenques del mediterrani. Es tracta d’incursions a Grècia, Nàpols, Sicília, Marràqueix i Jerusalem, respectivament. Una i altra banda de la mar són vistes metonímicament a través d’un punt de les seues cultures. Què busca l’autor? Descobrir la quintaessencia mediterrània, talment fa Claudio Magris amb llibres com El Danubi amb la mitteleuropa. Com acostuma a passar, l’autor com més viatja més sent les arrels. I les seues observacions ofereixen un aprofundiment constant a la valencianitat. (n'hi ha més)
Costa començar la faena de l'any. La faena escolar, vull dir: horaris, deures, treballs a mitges... Em refugie en la lectura i en la fantasia. La vida somiada és captivadora. La duresa de l'economia i de la política actuals resulten poc estimulants. La sensació és que en qualsevol moment podem estar vivint a la intempèrie. No anirem com lo rat penat cap a la foscor? Una sèrie de lectures m'alimenten. "Som el que mengem" diuen els entesos en gastronomia, no? La meua font d'alimentació és llegir llibres no sé si per a fer-me una mena d'escut mental o una biblioteca de gestos pràctics. (n'hi ha més)
enbapa59 |
dijous, 15 de desembre de 2011 | 15:51h
Williams Styron és conegut com el novel·lista que va escriure La decisió de Sofia. A la foto teniu el cartell de la versió cinematogràfica. El 1990 va publicar La foscor visible. Crònica d’una follia. Es tracta d’un reportatge sobre l'estat depressiu que va sofrir durant uns mesos (ni tan sols arribà a un any) i que el va deixar, sovint, a punt del suïcidi. El llibre ha estat ara publicat en català per l’editorial Límits d’Andorra, en una traducció molt acurada de Joan Fontcuberta.
Styron ens presenta de manera detallada el conjunt de sensacions que l’assetjaren i, a poc a poc, anaren prenent possessió del seu cos i de la seua ànima. Tot i que el quadre general pot anomenar-se depressió, l’autor deixa ben clar que cada persona i cada situació és única, i es resisteix a encabir el seu estat de manera simple en una designació genèrica. En el seu cas, no hi hagué cap trastorn maníaco-depressiu, en el sentit de passar d’estats d’eufòria a un d’enfonsament absolut; tot era simplement —i únicament— foscor. Al malestar, amb estats de pànic i d’ansietat, s’hi afegia l’insomni, la manca de concentració absoluta, el cansament, la poca força en la veu... El panorama induïa l’autor a posar fi a la vida. En aquest punt del relat, l’escriptor ens recorda la peripècia d’autors com Cesare Pavese, Albert Camus o Romain Gary que varen posar fi a la seua vida de manera voluntària. (n'hi ha més)
