Malika Mokeddem és una escriptora algeriana que viu, des de l’any 1979, a Montpeller. Per a una dona nascuda al cor del Sàhara, al si d’una família de nòmades, poder estudiar va suposar una gran lluita. Ho va fer amb la resolució ferma de qui aspira a la llibertat, a decidir sobre la seua pròpia vida. Aquest camí d’alliberament i d’autorealització és el que dóna compte en els seus llibres. En Els meus homes fa el recorregut vital de totes les relacions amb homes que han marcat la seua vida. El primer de tots és el seu pare, qui la va discriminar per ser dona i contra el qual es revolta. Després vindran els amors adolescents, els de jove (amb Saïd) i els més madurs i duradors (com el de Jean-Louis). Però també hi compten l’amor dels seus germans, el d’alguns companys d’estudis, el del conductor d’autobús que els portava a l’institut, el del metge del poble: el doctor Shalles, etc. Tots foren amors plenament viscuts, encara que alguns semblen més aviat conats. Alguns s’acosten a l’amor platònic i d'altres s’inscriuen en l'amistat. (“L’amistat és l’amor privat de sexe?” --es demana l’autora). També, en algun moment, hi deixa caure: “L’admiració, ¿no és una forma sublim de l’amor?”. (n'hi ha més)

Dec a Joan Fuster l'atracció indissimulable per l'aforisme. Aquesta escriptura concisa --mig filosòfica, mig lírica-- té quelcom de saviesa espurnejant que sedueix.  Pensaments de Goethe  de Joan Maragall, el primer llibre de la col·lecció "Grans idees" de l'editorial 3 i 4, ens presenta la versió que el poeta català va fer dels textos aforístics del conseller de Weimar. Es tracta d'una edició preparada i presentada per Joan Garí, que com el seu doble --el personatge de l'autor de Nausica-- viu la síndrome maragalliana. 
  El recull ens presenta una part d'aforismes rimats i altres directament vessats en prosa. Tots ells tenen guspires de pensament interessants. En llegir Goethe, un entropessa amb una sèrie de motius --un reguitzell de tics-- ben arrelats a la nostra cultura literària. Deu ser, en part, per la seua àmplia difusió --allò que en deien fortuna literària--, però també per la saviesa confluent que atorga certa maduresa reflexiva. En gandulejar pel pensament, amb una atenta mirada a les coses, sembla inevitable acostar-se a l'aforisme --diguem-ne pensament en sec, elucubració sapiencial, parèmia... Que vinguen amb una certa forma --estructures protopoètiques-- també pareix normal. A tots ens ballen pel cap: "Gallina vella, caldo bo", "Fil que penja, botifarra que falta". (n'hi ha més)  

Quasi mai --qüestió de gustos i prioritats-- llig històries de suspens. Aquesta setmana, però, he fet una excepció i, aconsellat per un amic lector apassionat del gènere, m'he llegit Roseanna. La novel·la és de dos autors suecs Maj Sjöwall i Per Walhöö i la varen escriure el 1965. Es tracta de la primera obra protagonitzada per l'inspector Martin Beck, que continuaria amb una sèrie de nou novel·les més. "El seu objectiu --hi ha escrit a la solapa del llibre--era utilitzar els recursos de la novel·la policíaca per traure els draps bruts de la idïl·lica Suècia". (Que bones algunes solapes!)
   La història, molt cinematogràfica, comença amb el descobriment d'un cadàver en la reclosa del llac  Vättern (el teniu a la foto). Martin Beck,  l'inspector que investiga el cas, a poc a poc, va esbrinant la identitat de la víctima, el moment i la manera de la mort...i el culpable.
     La quantitat de substàncies que l'obra de suspens pot hibridar amb altres subgèneres és gran: si s'acosta a la història d'aventures tenim el thriller, si hi afig ingredients socials la novel·la negra, i encara hi ha el psicothriller i algunes espècies més. (n'hi ha més) 

Ahir Ximo G. Caturla va presentar La casa que vull a la llibreria "80 Mundos" d'Alacant. Va fer un discurs rigorós, amb una dicció fluïda i una mirada penetrant. Em va semblar que va dir tot allò essencial del llibre. Sens dubte és un crític excel·lent i un lector apassionat. Gràcies Ximo! És clar que la seua mirada va ser força benèvola: va parlar de la serenitat que desprenia el llibre, del simbolisme de la casa (refugi, terra, arrels...), de la visió de la "fauna" (com diria Fuster) universitària... I com determinats fets, paisatges, homes... inspiraven especulacions carnoses. 
        Les presentacions de llibres tenen tota una litúrgia. De la d'ahir, crec que vàrem salvar la part més encarcarada. Aquest gènere, el diari, que alguns poden considerar lleuger i secundari, té al seu favor que s'explica per ell mateix. (n'hi ha més)       

Guarda tu ara tot el que jo de sobte vaig perdre
tal vegada per sempre; la casa i la flaire dels llibres,
la suau respiració del temps, paraules, la veritat,
llits desendreçats en algun moment del matí,
el recer d'un cos inquiet dins la seva son. Guarda-ho

serenament i sense pressa, com jo no he sabut fer.
I protegeix-lo de tots els hiverns; dels camins
enfangats i de les veus més fredes. Acaricia-li 
les ferides lentament, amb les mans i els llavis,
perquè no sagnin. I escolta, de nit,
la seva respiració càlida i panteixant
compassada amb els somnis, que és on amaga
les ànsies i les pors més secretes.

Mai no permetis que se senti sol en allò que diu
abans d'adormir-se. I espera llavors que,
en la foscor de la cambra, ell t'abraci,
encara que no t'hagi dit mai que ho volia.
Desperta't més d'hora i entretén-te a mirar-lo sota (segueix)

La primera novel·la traduïda al català d''Appelfeld, Flors d'ombra (club editor), és una història dura, que emergeix de capítols autobiogràfics de l'autor. Aharon Appelfeld és un jueu que a l'edat de 8 anys va ser deportat, va presenciar l'assassinat de la seua mare, encara que va poder evadir-se d'un camp de concentració i sobreviure al bosc, amb l'ajuda, entre d'altres, d'una prostituta.
   La novel·la no és exactament així: la mare deixa Hugo --l'alter ego de l'autor-- en casa d'una prostituta: Mariana.  Les relacions entre els dos són especialment delicades, amoroses, de protecció, fins i tot amb uns punts d'erotisme. A la fi, però, les tropes russes afussellaran Mariana per haver col·laborat amb els alemanys. I en un ambient de desolació, Hugo torna a la casa familiar, ara ocupada per una gent que el fot fora i on tot són signes que els pares no hi apareixeran...  
   Hi ha molts elements d'interés en l'obra, a despit de tenir una trama esborronadora on la crueltat, concentrada en Hugo, assoleix punts àlgids, i on, en general, hi ha molt poca consolació, com ara el fet que siga un testimoni de supervivència en condicions duríssimes. (n'hi ha més)    

El dimarts que ve, dia 9 de juny, a les 20 hores, l'escriptor Ximo G. Caturla presentarà La casa que vull. El lloc: la llibreria 80 Mundos d'Alacant. En l'arxiu teniu invitacions. Tot just acaben d'eixir els primers comentaris de l'obra: José Ramón Giner en el diari Información i Martí Dominguez en la seua secció a la revista El temps: "Històries naturals". Martí hi subratlla el terme topofília i fa un elogi de l'estima del raconet com un primer pas de l'amor per la terra. "Des del seu racó --escriu Martí--[l'autor] fila unes ratlles plenes de saviesa i d'una vida inesperada".   

  Vet ací un extracte del meu text de presentació: “La vida en minúscules...”
     Em fa la sensació que no he buscat el diari, sinó que ha estat al revés: el diari m’ha buscat a mi. Escriure un diari és tenir a la teua disposició una escriptura lliure, flexible que s’adapta a les necessitats, a les característiques i peculiaritats de cadascú. Si un té un maldecap, va i ho escriu.... Si un llig un llibre, en comenta allò que hi troba destacat. O bé altres coses: si té una conversa inacabada, la transcriu i, d’alguna manera, l’avança... Un diari és un interlocutor pacient, dúctil... Ens fa companyia, ens permet comunicar-nos, desfogar-nos, analitzar-nos, despullar-nos, situar-nos, definir-nos... [...]

   Quin dubte hi ha!, l’escriptura ens permet viure les coses amb més intensitat, amb més consciència i, deixeu-m’ho dir també, amb més saviesa. Una escriptura com aquesta del diari permet, amb més facilitat que d’altres, fer allò que Fuster definia com l’essència de l’escriptura: “fer examen de consciència”. [...] (n'hi ha més)

"Una muntonada de pedres deixen de ser senzillament una muntonada de pedres en el moment en què un sol home les contempla tot dibuixant al seu interior la imatge d'una catedral."
              Antoine de Saint-Exupéry

  Escultura de Toni Ferri, Gines 30 de maig 2009

Ahir vaig acudir a un acte de les eleccions Europees amb el candidat del Bloc-Coalició per Europa: Enric Nomdedéu, a la Universitat d'Alacant. L'acte, on va participar també Jordi Davó, tenia com a centre un documental sobre Carlos Fabra. Un polític estudiat, analitzat i vist des de diverses perspectives, ço és testimonis. 
       Parlar de Carlos Fabra és comentar una pel·lícula d'època. D'època franquista, juntament amb el jou i les fletxes, el caraelsol... No m'invente res si dic que tracta d'un cacic populista, corrupte, sense noció de la dignitat humana. La prepotència d'aquest home insolent m'irrita. Però m'irrita --i m'entreteix  més-- pensar que hi ha gent --una majoria-- que el vota. El documental d'Infotelevisió és vertaderament bo, professionalment parlant. El candidat, Nomdedéu, va anar glossant algunes coses, al llarg del film, que n'arrodoniren la figura. Una figura, el perfil de la qual assoleix cims vertaderament histèrics (i també històrics) tan irrisoris com irritants. Uf! quantes """ii"" (n'hi ha més)  

El llibre de Joan Fuster, Raimon, de l'any 1964, és una delícia. Es tracta d'un llibre-reportatge que presenta el "fenomen" Raimon. Ara que celebrem el quaranté aniversari d'"Al vent", és ben oportú de recordar-lo. El de Sueca fa una aproximació a Raimon i ens parla dels seus orígens familiars, de la ciutat de Xàtiva i de la gent del Carrer Blanc, ens parla de l'ambient universitari on començaven a haver-hi activisme polític i cultural... Descriu, de forma ben periodísitica, la nit en què va sentir cantar, per primera vegada, "Al vent". Hi trobem un escriptor amb una gran capacitat sensitiva: hi fa retrats, aproximacions personals... És un escriptor desimbolt, directe, divertit...i com sempre agut. Fuster també hi comenta el naixement de la "Nova cançó", els autors que començaven a ser coneguts, les filosofies de moda, etc.
       De Raimon fa diversos retrats, com ara aquest: "Raimon és d'una estatura més aviat deficient, i no posseeix una fisonomia d'aquelles que les senyores de platea puguin puntuar de "guapo". Fuster dóna compte de com va triar el nom artístic de Raimon, substituint el de Ramon Pelegero ("un cognom tradicionalment pronunciat a la castellana: amb una "ge" com si tractéssiu d'expulsar un gargall"). (n'hi ha més)