A tall d'invocació

Svetlana Aleksiévitx, la premi Nobel bielorussa, parla de les cuines de casa com a espais de domini de les dones. S’hi reuneixen, conten les seues vivències, històries de tota mena. En les llargues nits d’hivern russes o bielorusses, deu ser una de les activitats més reconfortants: seure-hi i escoltar relats i contar-los. És precisament aquest espai, poblat de relats, allò que dona pas a les “novel·les de veus” que Svetlana escriu amb tanta força. Aquest espai d’encontre de dones el tenim en Aire —la novel·la d’Elvira Cambrils amb què va guanyar el premi Carmelina Sánchez-Cutillas 2021 i que publica l’editorial Ailas d’Altea— en una perruqueria. Es tracta del que ocorre durant unes poques hores a “Reflexos de Mar”, un establiment que ostenta Eimi amb la seua treballadora ucraïnesa Olena. A la perruqueria d’Eimi acudeix Felicitat, una escriptora que ha de presentar aquella mateixa vesprada una novel·la sobre segones oportunitats i necessita “una posada a punt”.

Tenim ací l’escenari i els personatges centrals de la història que va convocant situacions i afegint-hi trossos de les vides, a més de les esmentades, de Tonica, d’Irene, d’Àngela i de Marieta, principalment. El conjunt és una mena d’estat de la qüestió sobre llurs vides, fet des del vessant de les relacions sentimentals. Hi ha moltes dones “damnificades” pel desordre amorós dels nostres dies —algú en diria causat per l’ordre patriarcal i el masclisme. Hi desfilen un conjunt de situacions: divorcis, dominació, sequedat sentimental, abús i maltracte, desamor…Vivim —els personatges viuen— unes contingències diverses que els porten a la inestabilitat i al malestar. Una certa insatisfacció plana en llurs vides. Diguem, també, que el món on viuen —on vivim—té turbulències de diversa índole: inestabilitat professionals, drogues, malalties… Una vida incerta que ens posa a prova i ens tempta de diverses maneres. El bàlsam que troben les protagonistes és la comunicació, l’empatia que s’estableix entre elles, els vincles afectius i emotius que naixen del fet de contar-se experiències i de participar en les seues vides.

  LLiurament del premi “Carmelina Sánchez-Cutillas”; foto: “La Veu del País Valencia”.

Aire és plena de bons personatges —ben dibuixats(des)—, de bones situacions i de bones anàlisis psicològiques. Però no té trama i ni final, com proclamava Anton Chékhov per als seus contes. Ací cada personatge aporta les seues històries, sobretot Felicitat, Eimi i Irene. Es tracta d’escoltar-les —és un goig!— i de reviure amb elles llurs experiències. L’autora té cura d’escombrar l’element carrincló, encara que és a una passa de sucumbir a l’envesc sentimental. Però no, no hi cau.

Caldria afegir-hi que l’escriptura de Cambrils aporta, a més a més, unes gotetes de filosofia: citacions i esments oportuns d’autors i d’idees robustes; també algunes digressions sobre feminisme. El resultat és una obra no sols solvent, sinó en molts moments incisiva i sempre amena. Llegir-la, s’ho val.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!