A tall d'invocació

Hi ha llibres inclassificables. També se’n pot dir que tenen —creen— el propi gènere. Ioga d’Immanel Carrère n’és un. A mig camí de l’autobiografia parcial, el diari, la crònica, l’assaig, la novel·la, el testimoni psicològic… Ioga aborda una etapa de la vida de l’autor en què viu una separació de parella, una crisi bipolar que l’obligarà a recloure’s quatre mesos en una clínica psiquiàtrica i, més avant, realitzarà una tasca periodística relacionada amb els refugiats a Grècia. Durant unes dies de meditació es produeix l’atemptat de fanàtics islamistes a Charlie Hebdo on va perdre un dels seus millors amics.

Al llibre hi ha, bàsicament, el relat de les activitats lligades a la pràctica del Ioga i de la meditació. L’autor n’ha estat un seguidor durant trenta anys i, entre altres coses, en fa la crònica d’estades en centres de meditació, del seu ambient, dels exercicis mentals i la filosofia que els acompanya; així com també algunes de les coneixences personals que aquesta experiència li ha reportat. Al llarg de les seues pàgines hi desfilen aproximacions, a dojo, sobre la meditació, les seues aspiracions i postulats. Per exemple: “La meditació és desenganxar-se de la pròpia identitat”, “La meditació és descobrir que ets alguna cosa que crida sense parar: jo! Jo! Jo!”, “La meditació és una tècnica per erosionar a l’ego” i així fins a una vintena de definicions. Tot amb tot, l’autor ens sorprén amb una confessió punyent: “Trenta anys buscant la calma i la profunditat estratègica, trenta anys explicant-me la meva vida com un allunyament de la confusió i com la construcció pacient d’un estat de serenitat meravellada, trenta anys de creure-hi malgrat les caigudes i les depressions, i al final, a les portes de la vellesa, quan ja tens una casa, una família i tot de cara per ser savi i feliç, et trobes arrupit en un jaç que no arriba ni a ser individual, a la casa buida d’una dona sola i perduda que ha marxat sense deixar cap adreça d’algun lloc a l’hemisferi sud, ella també”. Com diu, a continuació, “no és un balanç gaire brillant”. Resta clar que el ioga i la meditació són exercicis per assolir un estat mental saludable, però no ens lliuren de patologies, ni de traumes significatius.

L’escriptura de Carrère no deixa d’explorar el seu interior amb una audàcia remarcable.  És aquest estat d’obertura i de sinceritat —aquest “cœur mis à nu”— de l’autor el que ens colpeix. Tant en allò que pastura pel caire fosc de la vida (depressió, bipolaritat, pèrdues…) com en allò altre, producte d’encontres lluminosos i nodridors. Algunes experiències sensuals (i sexuals) són, així mateixa, antològiques. Diguem-ne que l’autor tracta d’escrutar minuciosament les seues acrobàcies anímiques que com dirà en un moment donat: “és una tasca que requereix alhora paciència i rapidesa”.

La prosa de Ioga és un conjunt de retalls que Carrère cus de manera el·líptica (hi ha molt de relat cinematogràfic) i dona compte de la seua vida present, amb incursions sobre el seu passat i digressions de tota mena. Sorprén l’encaix d’aquest material vital divers en una mena de crònica d’un realisme escrupulós i una gran solvència analítica, com si fos capaç, a cada instant, d’espiar la seua psique. I això és el que ens guanya i, en alguns moments, arriba a commoure: aquest escrutar la vida, les seues tribulacions, pèrdues, sofrences i també moments de plenitud sense protocols, sense hipocresia, ni enganys. I on sobretot el dolor, sovint, es mostra en carn viva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!