A tall d'invocació

Ens trobem davant d’un llibre incitant de Xavier Serra, conegut fins ara per les cèlebres biografies sobre personalitats valencianes publicades en l’Editorial Afers. Es tracta d’obres molt amenes i on la mirada de l’autor porta els entrevistats per uns viaranys d’interés humà, social, cultural… Serra és molt bo com a biògraf: ensuma bé els trets d’una època i les dimensions anímiques de la persona entrevistada. Ara, en Espurna, presenta un híbrid on mescla els testimonis d’ uns personatges reals en el context de finals dels seixanta i els setanta (fins la mort de Franco) amb una disposició novel·lesca. L’obra és llig com es beu un got d’aigua en un dia calorós del mes d’agost.

Espurna presenta uns joves que varen descobrir el marxisme a través del contacte amb grupuscles i partits clandestins i es llançaren a la militància mentre estudiaven a la universitat. La reconstrucció del moment és lluminosa i vivíssima. Va ser una època de vietnamites, de pamflets, d’assemblees,  de mítings, d’obres de teatre, de lectures, de recitals de cantautors, d’ eucaristies revolucionàries… Va estar travessada per la pruïja de transformació radical de la societat i del rebuig dels valors representats pel capitalisme en un estat dictatorial —i tardoral—com era l’Espanya del Generalíssimo. Talment diu sobre un personatge: “Li agradava pensar que la seva era una generació especial. La generació que capgiraria totes les normes morals d’una societat dòcil amb la tirania, submisa amb l’Església i intel·lectualment somnolenta”.

Els joves es llançaren al comunisme —bé fora en versió ortodoxa, o en el corrent trotskista o bé en la modalitat que incloïa el valencianisme, com va ser el cas de Germania Socialista, fundada per J. Vicent Marqués— i es passaven els dies en reunions i en discussions, repartint pamflets, fent vagues i manifestacions… El fet cert és que era qüestió de fe: abraçaren el marxisme com una religió. El missatge era “la bona nova” que calia difondre.  Aquesta fe en “la bona nova” xocava amb una realitat tossuda, com expressa l’autor en un moment donat:  “obrers satisfets amb el sou que cobraven no mostraven cap interés per la política. Tant se’ls en fotia, a ells la política. L’únic que volien era cobrar la setmanada, pagar la hipoteca del pis, fer que els fills estudiessin en una escola de monges o capellans…N’hi havia molts que es mostraven partidaris fervorosos de la dictadura”.

Certament, el repàs dels missatges, dels llibres marxistes, de les consignes revolucionaries, del lèxic (alienació, lluita de classes, força del treball, emancipació obrera…) ens situa en l’horitzó d’una època marcada per la utopia. Una utopia idealitzant que exigia esforços, fins i tot heroisme, en una joventut que buscava commoure’s o potser, com va dir Joan Sales a propòsit de la joventut que va fer la guerra del 36, buscava “la incerta glòria d’un dia d’abril”.

El retrat d’alguns personatges, com ara Josep Vicent Marqués, és excels. D’ell diu  que era, per exemple, “eloqüent i argumentava amb agilitat”. I que “I parlava un català molt correcte des del punt de vista lèxic, però defectuós en la sintaxi i en la pronunciació”. I continua:

 En les seves llargues divagacions es regirava contra la densa capa d’estupidesa que havia imposat la dictadura en tots els àmbits i en totes les escletxes de la vida. Anunciava canvis profunds en la moral sexual i en l’organització del treball; denunciava el caràcter repressiu de la societat de consum; parlava dels llibres que havien escrit Marcuse i McLuhan com si tothom els hagués llegit; donava notícies sobre les accions de col·lectius subversius francesos sobre els quals mai no se n’havia sentit parlar. L’època era propensa a les adoracions intel·lectuals i Marqués era un dels professors que més adhesions suscitava entre els escriptors inconformistes.

Un altra figura amb una aproximació portentosa és Joan Fuster:

Era alt. Prim. Menjava poc. Amb l’edat, caminava encorbat. Duia bigoti, els cabells pentinats cap enrere, unes ulleres de pasta de color mel. Tenia cinquanta anys, però semblava tenir-ne seixanta. Prenia píndoles per dormir. La hipertensió, el colesterol, els pulmons, el seu fetge, les seves artèries, li importaven relativament poc. Li agradava regalar llibres que havia escrit. (…)La seva capacitat per a la conversa era dilatadíssima, com la seva generositat. Era irònic, agut, crític, sincer, malparlat. Havia llegit tots els clàssics catalans, francesos, italians, russos, alemanys… Podia saltar de Stendhal a Tolstoi, de Shakespeare a Beckett, de Leopardi a Goethe, de Mallarmé a Ausiàs March.

En general, hi ha una plasmació psicològica més pròpia de la novel·la que de la crònica periodista, no debades l’autor fa servir sovint un narrador omniscient. En alguns moments, els relats no sols són àgils, ans també divertits, com quan ens parla d’un jove col·laborador de qui diu: “Era un personatge curiós, amb un lèxic verbal gairebé limitat al verb <<fotre>>. Tan aviat fotia un fred que pelava com els preus de la gasolina fotien una pujada de cal Déu o volia aturar-se en un bar a fotre’s un bon esmorzar”.

Més enllà de classificacions genèriques, Espurna és un llibre que captiva, i sap dotar la realitat que descriu amb una forma expressiva i multicolor. Foren uns anys carregats d’il·lusió, amb un punt auroral indescriptible. No he deixat de pensar en aquell llibre de John Reed Els deu dies que van trasbalsar el món, una crònica de la Revolució Russa i, sobretot, en Reds (Rojos), la pel·lícula dirigida per Warren Beatty, estrenada el 1981, que s’hi inspirà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!