Radical(s) és el títol que Saïd el Kadaoui ha donat a l’assaig on reflexiona sobre les identitats en el context actual i, especialment, aborda la qüestió del gihadisme. Ho fa amb un coneixement psicològic, sociològic i també literari que connecta, a més a més, amb la seua biografia i amb la faena de psicoterapeuta. El
He llegit, en dos dies, el recull de contes de Raymond Carver Catedral, publicat el 1981 i traduït al català el 1988. “Catedral” que dona títol al recull, fet que reclama un lloc preeminent, és el darrer del textos. Es tracta, sens dubte, d’un relat deliciós i ben representatiu del món i de la forma
Si em demanaren una llista d’autors imprescindibles, hi posaria, sens dubte, Lev Tolstoi. I si fos d’obres, hi inclouria La mort d’Ivan Ilitx. Allunyada de la densitat de les grans novel·les de l’autor, Anna Karènina, Guerra i pau o Resurrecció, La mort d’Ivan Ilitx és una extraordinària novel·la curta. I certament rica, amb tota la
Després de Permagel, Eva Baltasar ha publicat Boulder una novel·la curta, sintètica i rotunda. Prou semblant, en algunes coses a la primera: en estil, retrat de la protagonista que encarna el desig de viure fora de la vida en parella i de mantenir múltiples relacions sexuals (amb dones). Els espais on transcorre la novel·la són
Acabe de llegir —d’una glopada—Els fantàstics setanta 1969-1974 de Josep Piera. De fet és la continuació de Puta postguerra, 2007, un llibre on es narrava la infantesa i la primera joventut de l’autor. Certament és un volum notable, dins de la producció de l’escriptor i dins del gènere, que comença a tenir un gruix considerable
La prosa de Rafel Nadal pren a Mar d’estiu. Una memòria mediterrània el posat d’un grumet sensitiu. Ens parla de diversos racons de la mar —que com cantava Joan Manuel Serrat va d’ Algesires a Istanbul—que li han proporcionant experiències viatgeres entranyables. Una n’és la fornida per l’illa Stromboli i el cèlebre volcà; una altra
En els darrers mesos de l’any passat, aparegueren tres llibres de Gustau Muñoz: La vida dels llibres (Editorial Afers), El vertigen dels llibres (L’Avenç) i Corrent de fons (Lletra impresa). El primer és un recull dels textos apareguts a El diario.es, bàsicament ressenyes d’obres publicades. També aborda alguna figura intel·lectual com Enzo Traverso i hi
La va escriure el poeta francés el 1942, en el moment de l’ocupació nazi. Un moment difícil tot i que per motius molt diferents als actuals. De tota manera: uf! la llibertat, quin luxe! L’escultura és “Bon dia, llibertat!” (1975) d’Andreu Alfaro. Llibertat En els meus quaderns de classe En el meu pupitre i els
“Fer inventari a una certa edat és perillós, ja que es visibilitzen les pèrdues, els fracassos, les oportunitats, els errors comesos i les absències, ai, les absències!”, aquesta frase resum Quadern de ca Perla de Manel Alonso que acaba de publicar l’editorial Neopàtria. Arribat un punt de la vida, toca fer balanç: ponderar el que
Els huit relats que formen Pedres que han de ser remogudes de Jovi Seser, Premi València de Narrativa, transcorren en escenaris diferents en l’espai i en el temps. Els llocs van des de Nova York fins a Moscou, tot passant per Palerm, Cracòvia i Bordeus i una ciutat al centre d’Holanda. El dos restants tenen
Ignot, aquest bisíl·lab de diccionari, és el títol de la darrera obra de Manuel Baixauli. Com qualificar les novel·les de l’autor i, aquesta, en concret? Potser hauríem de parlar de novel·la simbòlica, de peça al·legòrica; podríem dir, també, que es tracta d’una metaficció on sovinteja l’aporia (en grec, absència de camí). De què va Ignot?
Ha mort George Steiner. He escrit molt sobre les seues obres. Aquest és el darrer article el 6 d’octubre de 2016. Un llarg dissabte amb G. Steiner (Un largo sábado. Conversaciones con Laure Adler) Pocs textos de George Steiner m’han deixat indiferent i us assegure que formen una part considerable de la lleixa dels llibres
Durant els dies del Nadal passat, en el viatge a São Miguel a les illes Açores, vaig fer una visita al poeta Henrique Levy. No el coneixia de res fins que a l’estiu passat vaig llegir en la secció “La contra” de La Vanguardia una entrevista ben significativa que li feia Ima Sanchís: “Qui salva una
La família Oliart té dos fills preadolescents, Arnau i Altea, i el iaio Eusebi que viu amb ells. Fa temps que ja no està la iaia, Rosalia, el retrat de la qual resta al rebedor. El iaio, efusiu i divertit, balla tot sols la cançó de Frank Sinatra New York, New York davant del retrat,
“Escric perquè de sobte m’he adonat que tot el que estimo morirà”, amb aquesta afirmació colpidora Vicenç Villatoro inicia La bona mort (editorial Gregal). Es tracta d’un d’aqueixos llibres inclassificables que recull, amb anotacions directes, els moments en què va fer companyia a la seua mare en les setmanes prèvies a la mort. Tenia setanta-cinc