Ignot, aquest bisíl·lab de diccionari, és el títol de la darrera obra de Manuel Baixauli. Com qualificar les novel·les de l’autor i, aquesta, en concret? Potser hauríem de parlar de novel·la simbòlica, de peça al·legòrica; podríem dir, també, que es tracta d’una metaficció on sovinteja l’aporia (en grec, absència de camí). De què va Ignot?
Ha mort George Steiner. He escrit molt sobre les seues obres. Aquest és el darrer article el 6 d’octubre de 2016. Un llarg dissabte amb G. Steiner (Un largo sábado. Conversaciones con Laure Adler) Pocs textos de George Steiner m’han deixat indiferent i us assegure que formen una part considerable de la lleixa dels llibres
Durant els dies del Nadal passat, en el viatge a São Miguel a les illes Açores, vaig fer una visita al poeta Henrique Levy. No el coneixia de res fins que a l’estiu passat vaig llegir en la secció “La contra” de La Vanguardia una entrevista ben significativa que li feia Ima Sanchís: “Qui salva una
La família Oliart té dos fills preadolescents, Arnau i Altea, i el iaio Eusebi que viu amb ells. Fa temps que ja no està la iaia, Rosalia, el retrat de la qual resta al rebedor. El iaio, efusiu i divertit, balla tot sols la cançó de Frank Sinatra New York, New York davant del retrat,
“Escric perquè de sobte m’he adonat que tot el que estimo morirà”, amb aquesta afirmació colpidora Vicenç Villatoro inicia La bona mort (editorial Gregal). Es tracta d’un d’aqueixos llibres inclassificables que recull, amb anotacions directes, els moments en què va fer companyia a la seua mare en les setmanes prèvies a la mort. Tenia setanta-cinc
És difícil destriar allò que en Michel Houellebecq és provocació, hipèrbole, voluntat d’épater d’allò que és el seu pensament autèntic. En Serotonina ens trobem a l’escriptor de Plataforma en un nou episodi sobre la duresa de la vida dels nostres dies per a gent que té mitjans econòmics i posicions de confort. En el text
El sisé volum de la Geografia Literària del professor Llorenç Soldevila és un monumental volum dedicat al País Valencià. A partir d’ara no hi ha cap excusa per retardar les rutes literàries en els nostres pobles. És clar que n’hi ha algunes ben establertes: l’Alcoi de Joan Valls, d’Isabel Clara-Simó i d’Ovidi, l’Altea de
He llegit Insistències en la llum, de Toni Sabater. Celebre, que a la fi, hi comence a circular una prosa que no és ficció (ni relat, ni novel·la), ni diari, i que es modula seguint les particularitats del jo que l’escriu. Aquesta prosa dóna compte del món propi: pensaments, experiències, records, viatges, capítols genealògics… Darrere
La figura del cambodjà Kiang Guek Eav, conegut com Douch, té una certa retirada amb el cas d’Eichmann, el tinent coronel de les SS que va dur a terme “la solució final” on varen morir milions de jueus. La figura de Douch la va donar a conéixer l’antropòleg francés François Bizot al llibre, traduït al castellà,
Benvolgut Jaume, Hem llegit Viatge d’hivern. Ho hem fet entre tots els companys de classe i el professor. Cadascú s’encarregava de comentar un relat. Entre tots hem aportat les nostres impressions, els nostres dubtes, la nostra mirada… Hem començat per veure la música que t’inspirà. Aquest Schubert una mica trist, de vegades desolat, i que
Lídia Pujol és una cantant de veu intensa, a estones, melòdica, a estones, esgarrada, que en molts moments esborrona. Acabe de veure, en vídeo, el seu Panikkar poeta i fangador, un homenatge al de Tavertet. L’autora comença amb “He mirat aquesta terra” de Salvador Espriu i Raimon i acaba amb “Nada de nadie” de Cecilia.
Acabe de llegir el poemari Naixement d’Islàndia, de Carles Mulet. Ha estat el darrer premi Octubre de poesia el 2018. Ara fa tres anys vaig comentar ací un altre poemari de l’autor Viatjar descansa. L’orografia d’Islàndia és un paisatge conformat per terres d’una immensitat verge, poblades per cavalls o per ovelles, pentinades pel
Ushuaia era la ciutat al voltant de la qual transcorria l’acció de Gegants de gel, 2015, la singular ficció de Joan Benesiu que captivà lectors i crítics. Ara, en una nova incursió narrativa, Serem Atlàntida, tenim Trieste, la ciutat de Claudio Magris, en el centre de l’escenari. Dos personatge Mirko Bevilacqua i Clara, una dona
No hi ha universals en el menjar. Cada país —cada cultura— ha seleccionant els seus productes i els ha elaborat d’una manera peculiar, fruit d’un procés interactiu amb l’entorn. És, per tant, un aspecte nuclear de la forma amb què cada poble s’ha enfrontat amb la vida: una de les manifestacions més clares de la
Cada aproximació del pensador germanocoreà Byung-Chul Han ens deixa moltes idees robustes i un croquis valuós sobre el món actual. El darrer llibre que he llegit, La expulsión de lo distinto (2017), ens remet a un dels caires de la psicologia postmoderna i ens acara amb el retrat d’un individu posseït per la voluntat d’autorealització